ELS JOCS OLÍMPICS DE BARCELONA: OPORTUNITATS I RISCOS. UN BALANÇ DES DE LA SOSTENIBILITAT SOCIAL

 

Anna Alabart Vilà
Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les CCSS
Universitat de Barcelona
alabart@ub.edu

Recibido: 11 de mayo de 2010. Aceptado: 17 de julio de 2010.

---

Els Jocs Olímpics de Barcelona: oportunitats i riscos. Un balanç des de la sostenibilitat social (Resum)

La Barcelona de 1981 era lluny de ser una ciutat sostenible. Hereva dels desequilibris urbanístics, econòmics i socials de l’època franquista, els estralls de la crisi econòmica s’havien fet sentir a la ciutat, especialment en determinats barris, on l’atur superava el 30% de la població activa. I, com a conseqüència del malestar econòmic --tot i que aquest no fos l’única causa-- la pèrdua de població per emigració, el retraïment de la dinàmica associativa, l’augment de la inseguretat ciutadana i de la por s’havien apoderat de la societat barcelonina Així ho devia percebre el seu alcalde, Narcís Serra, quan el febrer de 1981 declarava: “un país que té dos milions d’aturats necessita il·lusions. Els Jocs olímpics poden anar en aquesta direcció”. Aquest article es proposa comentar l’experiència de Barcelona, i amb la perspectiva dels anys transcorreguts, oferir un balanç de les oportunitats i els riscos que comporten els Jocs, tot posant èmfasi en els aspectes directament relacionats amb la sostenibilitat social.

Paraules clau: ciutat sostenible, sostenibilitat social, Barcelona, Jocs Olímpics

---

The Olympic Games of Barcelona: opportunities and risks. A balance from the social sustainability (Abstract)

Barcelona in 1981 was far from being a sustainable city. Heiress of the urbanistic, economic and social imbalances of the Franco’s regime period, the damages of the economic crisis had appeared in the city, especially in specific neighbourhoods, where unemployment overcame 30% of the active population. And, as a consequence of the economic unrest -even though this was not the only cause-, the loss of population by emigration, the weakening of associative dynamics, the increase of civic insecurity and fear were constants in the the society of Barcelona. All this might be perceived by its mayor, Narcís Serra, when in February 1981 he said: "a country which has two million of unemployed people needs illusions. The Olympic Games can go in this direction". This article tries to explain the experience of Barcelona and, with the prospect of the years gone by, to offer a balance of opportunities and risks that entail the Olympic Games, while focusing in the aspects related with social sustainability.

Key Words: sustainability city, social sustainability, Olympic Games, Barcelona

---

Ha passat quasi un quart de segle des d’aquell 17 d’octubre de 1986 en que Barcelona es convertia en Ciutat Olímpica. Més anys encara si es té en compte que l’Ajuntament de Barcelona acaronava (i preparava ) la candidatura des de 1981.

La Barcelona de 1981 era lluny de ser una ciutat sostenible[1]. No ho era ni socialment, ni tampoc ho era des del punt de vista econòmic i ecològic. Hereva dels desequilibris urbanístics, econòmics i socials de l’època franquista, els estralls de la crisi econòmica s’havien fet sentir a la ciutat, especialment en determinats barris, on l’atur superava el 30% de la població activa[2]. I, com a conseqüència del malestar econòmic –tot i que aquest no fos l’única causa– la pèrdua de població per emigració[3], el retraïment de la dinàmica associativa[4], l’augment de la inseguretat ciutadana i de la por s’havien apoderat de la societat barcelonina[5]. Així ho devia percebre el seu alcalde, Narcís Serra, quan el febrer de 1981 declarava: “un país que té dos milions d’aturats necessita il·lusions. Els Jocs olímpics poden anar en aquesta direcció”.

L’article que segueix es proposa comentar l’experiència de Barcelona, i amb la perspectiva dels anys transcorreguts, oferir un balanç de les oportunitats i els riscos que comporten els Jocs, tot posant èmfasi en els aspectes més relacionats amb la sostenibilitat social de la ciutat[6].

Les oportunitats

Comptar amb un projecte comú capaç d’engrescar la ciutadania, creant il·lusió i fomentant la cohesió social, és sens dubte la primera i principal oportunitat que els Jocs Olímpics ofereixen. Tanmateix, el projecte olímpic obre moltes més oportunitats, que Barcelona no sempre va aprofitar. Aquí se n’apunten només algunes de les que tenen a veure amb la qualitat de vida i el benestar de la població; la imatge de la ciutat i, l’associacionisme i la participació.

La qualitat de vida i el benestar de la població

En relació amb la qualitat de vida i el benestar de la població remarquem tres aspectes: (1) l’activitat econòmica i l’ocupació; (2)la relació barris-ciutat; (3) la seguretat ciutadana.

1)      L’activitat econòmica que genera la preparació dels jocs contribueix, des d’un punt de vista material, a crear llocs de treball, alhora que amplia les expectatives per a la inversió privada. Quan aquests canvis comporten una reducció de les desigualtats esdevenen factors de benestar i millora de la qualitat de vida de la població.

En el cas de Barcelona, l’activitat econòmica –i per derivació, l’ocupació– travessava, com ja s’ha vist, un període compromès. Els Jocs van significar la possibilitat de posar en pràctica una política anticíclica sustentada en la inversió pública i que tenia dos objectius distints: d’una banda, aconseguir disminuir l’atur, a partir d’un efecte multiplicador basat en inversions d’infraestructura i construcció; d’altra banda, atraure capital privat, gràcies a les expectatives de negoci generades.

A Barcelona, el foment del creixement s’aconseguí: l’atur es va reduir[7] i l’activitat econòmica barcelonina va incrementar notablement[8]. També les inversions del capital estranger augmentaren tot i que els resultats en aquest punt es van fer esperar.

El problema, assenyalat després com un dels riscos, fou la “distribució” del producte generat i, en aquest punt, el mercat va imposar les seves regles i les administracions foren incapaces de controlar-lo. El paradigma d’aquesta dinàmica el constitueix la vivenda, més lligada a la lògica del benefici que a la satisfacció de les necessitats de la ciutadania.

2)      Els requeriments dels Jocs Olímpics impliquen fer notables inversions a les ciutats on se celebren. D’aquí que obrin la possibilitat d’orientar canvis urbanístics i de fer ciutat a partir de la millora dels barris, dotant-los de més equipaments i serveis.

A Barcelona aquesta oportunitat es va aprofitar parcialment. Les problemàtiques més greus van se aplaçades[9]; els equipaments i serveis no eren els més adients per les necessitats reals de la ciutadania i algunes de les solucions adoptades van tenir efectes col·laterals, quasi contraris als que es deia que es perseguien

Com observa Oriol Nel·lo es promou nou tipus d’intervenció urbanística que constitueix “un salt d’escala”[10] i “allò que dóna coherència a les actuacions olímpiques i a tota la pràctica urbanística en aquest moment són les “noves centralitats”. Es projecten dotze àrees de nova centralitat[11]. Algunes són algunes residencials, d’altres d’infraestructura o comercials. Totes estan molt ben dotades d’equipaments i serveis. Totes són prou allunyades del centre de negocis com per constituir contrapunts descentralitzadors.

3)   En l’esforç per garantir la seguretat ciutadana, recuperant la utilització confiada del carrer i de les places, els Jocs obren l’oportunitat de retornar l’espai públic als ciutadans, de restituir-los el dret a la ciutat .

Segurament aquest va ser l’objectiu més aconseguit en el cas de Barcelona, malgrat no puguin obviar-se els costos humans i socials que va tenir: els rodamóns i les persones dedicades a la prostitució van ser “guardades” i, paral·lelament es va multiplicar, potser més enllà del que era aconsellable, la vigilància per part dels efectius policials. Tanmateix, la ciutadania va millorar la seva percepció de seguretat al carrer i aquest va recuperar el seu caràcter d’espai públic per excel·lència.

La imatge de la ciutat

Quant a la imatge de la ciutat,està clar que els Jocs generen un increment de l’autoestima ciutadana, fomentant l’orgull de sentir-se membre d’una comunitat dinàmica i culturalment avançada, alhora que multipliquen la capacitat d’atracció de nova població (estable o de pas), sent garantia d’obertura, diversitat i internacionalisme.

Segurament aquesta és l’oportunitat que millor va saber aprofitar Barcelona, fins el punt de convertir en modèlic el procés seguit. A partir d’aquell moment es va parlar del “Model Barcelona” amb una vehemència que semblava resistir tota crítica. El “Model” abraçava des de l’organització dels jocs al desenvolupament urbanístic de la ciutat passant pels Plans estratègics que li havien servit de base orientativa. Barcelona va ser, indiscutiblement, posada al món i presentada com una ciutat moderna i dinàmica.

Tanmateix, i com es comenta en tractar dels riscos, quan les ciutats són sotmeses a canvis tan ràpids, la seva imatge pot quedar alterada i els valors històrics poden resultar ofegats, esborrats; també és possible que “morin d’èxit” quan la dinàmica de la urbs, enlluernada per les possibilitats econòmiques que s’han obert, es decanta més cap als visitants i l’exterior que cap els seus ciutadans i veïns. Aquestes són qüestions sobre les que cal alertar.

L’associacionisme i la participació

Finalment els Jocs impliquen l’oportunitat d’incentivar activitats de caire relacional, associatiu i participatiu. En el cas de Barcelona, la participació del moviment veïnal s’orientà, bàsicament, cap el control de les obres i la defensa dels projectes fins llavors reivindicats, vetllant perquè cap d’ells quedés anul·lat. Entre els joves l’èxit dels Jocs va ser espectacular: convertits en voluntaris, van dedicar temps i esforços a les tasques organitzatives amb resultats altament gratificants. La il·lusió col·lectiva, es va estendre entre la ciutadania fins el punt que quan tot Barcelona estava en obres, inundada per la pols, l’opinió de la ciutadania –expressada a partir d’enquestes– era de satisfacció i col·laboració, mai de queixa.

L’impuls va tenir efectes multiplicadors, no solament en l’aspecte econòmic, també en el social. Però cal fer un aclariment. De la mateixa manera que en la realitat econòmica, l’èxit i perdurabilitat d’una política neokeynesiana depèn de l’encert i la solidesa de les mesures que s’apliquen i de la maduresa de l’estructura econòmica que les rep, l’efectivitat del foment d’una dinàmica participativa està en bona part condicionada pel desenvolupament de la societat civil (organitzada). No hi ha dubte que Barcelona comptava amb una llarga tradició associativa i participativa a la que s’hauria pogut donar més protagonisme.

Els riscos

No tots els efectes de les olimpíades són positius. Fins i tot algunes de les oportunitats poden implicar, com ja s’ha anat comentant, efectes no desitjats. De fet, molts dels problemes que la ciutat de Barcelona ha hagut d’afrontar posteriorment tenen el seu origen en aquells moments. Intentem un breu llistat que doni raó de les principals qüestions:

1)      Les olimpíades van convertir en “urgents” moltes qüestions que fins aleshores tenien una importància secundària. Així fou com es va alterar l’ordre de prioritats de la ciutat i, malgrat que les AAVV van vetllar, com s’ha comentat, perquè els projectes que afectaven llurs barris es mantinguessin, no sempre van poder evitar que quedessin postergats.

2)      La urgència (precipitació) i els interessos (econòmics) va contribuir al menyspreament del patrimoni històric i cultural dels barris. Algunes de les intervencions, van ser veritables esventraments que van arrasar no tan sols immobles sinó també la idiosincràsia dels barris.

3)      Per tal d’assegurar que el projecte olímpic estigués acabat en el dia i hora previstos, s’implanta l’“urbanisme concertat”, basat de la col·laboració público-privada i en la defensa del projecte en front “anquilosament” del pla. Com a resultat, el protagonisme (i els excessos) dels agents privats.

4)      Les olimpíades –tot i que no solament elles- van contribuir a l’escalada de preus dels habitatges sense que l’administració intervingués ni dictés cap norma correctora dels abusos del mercat. Aquest fet, tergiversà la funció social de l’habitatge, provocant la gentrificació [12] d’alguns barris.

5)      Finalment, i com a colofó, les olimpíades van significar l’inici d’un model de ciutat que prioritza el creixement i afavoreix el consum massificat i homogeneïtzat, tot destruint el petit comerç tradicional –autèntic nexe d’interrelació del veïnat-- convertint la urbs en “parc temàtic”, abocat al turisme i a l’oci, en la qual els aspectes culturals, històrics i relacionals han deixat de ser valors primordials. Un model de ciutat que, en protegir més els interessos del capital que els de la ciutadania, ha segmentat i segregat l’espai, ha anul·lat la diversitat i ha foragitat els veïns i veïnes joves i amb pocs recursos, trencant nexes de relació i solidaritats familiars i socials. Un model de ciutat on els seus edils, tot omplint-se la boca de la conveniència de la participació, pensen que aquesta consisteix en l’obligació que té el ciutadà d’escoltar-los, assentir i aplaudir.

Conèixer experiències com la de Barcelona pot resultar interessant quan es preparen uns Jocs Olímpics. Tenir en compte les oportunitats i riscos que es generen pot ajudar a potenciar les possibilitats que ofereixen i a neutralitzar o minimitzar els efectes col·laterals no desitjats que podrien derivar-se’n.