En els anys 90 l’ajuntament de Barcelona va aprovar el Pla Especial per a l’Obertura de la Diagonal des de les Glòries fins el Besòs, en el qual es contemplava una gran zona verda a meitat de recorregut, sobre els traçats de la Diagonal i de Pere IV. El procés d’execució de l’obertura i urbanització de l’avinguda va ser llarg i acabà coincidint, entrats els 2000, amb el pla urbanístic Per a la transformació de les àrees industrials del Poblenou, conegut com el Pla 22@. Per la seva importància, ambdós plans completaven la gran transformació del llevant de Barcelona: el primer comunicava la ciutat fins el Besòs, pel fet de donar continuïtat a la malla cerdà, i el segon fixava els usos i atorgava nou paper a una perifèria cridada a desenvolupar un altre rol de més centralitat. Mancà però als urbanistes municipals una visió integrada i de conjunt de tota la zona del Poblenou. Ignorant-se mútuament i sense els necessaris estudis previs d’impacte, de mobilitat, de paisatge urbà, de patrimoni... cada pla va anar pel seu costat.
L’emplaçament previst pel Parc del Centre, just a l’encreuament estratègic de la Diagonal amb Pere IV, era precisament el nou centre i el nou pol articulador que no es va percebre com a tal perquè la mirada de l’urbanista va planar distant i fragmentada sobre la zona sense apreciar suficientment el relleu social i els valors d’un teixit urbà amb referents estructurants de primer ordre com fàbriques patrimonials o com el traçat històric de la vella carretera de Mataró o com les relacions dels diferents nuclis urbanitzats amb l’eix central de la Rambla del Poblenou, el centre històric. A la miopia urbanística se li va sumar poca ambició per a bastir un espai públic de veritable qualitat, i el resultat, obra de l’arquitecte Jean Nouvelle, acabà en un inesperat arxipèlag d’illetes envoltades per murs vegetals que no està a l’altura del rol urbanístic de màxima centralitat que es deriva de la seva privilegiada posició.
Paraules clau: Parc del Centre, Jean Nouvel, Diagonal, Can Ricart
Parc del Centre de Poblenou, una crítica urbanística (Resumen)
El ayuntamiento aprobó en los 90 el “Pla Especial per a l'obertura de la Diagonal des de les Glòries fins el Besòs”, en el que estaba prevista una gran zona verde sobre el trazado de la Diagonal y de Pere IV. La urbanización de la avenida duró largos años y acabó coincidiendo con otro plan urbanístico: el conocido 22@. Ambos planes completaban la transformación urbanística del sector de levante de Barcelona: el primero extendiendo la malla urbana del ensanche hasta el Besós y el segundo dotando de nuevos usos y de una nueva centralidad a un barrio hasta entonces de periferia. Faltó una visión unitaria e integrada de ambas estrategias urbanas.
La intersección de la Diagonal con Pere IV, emplazamiento previsto para el Parc del Centre, correspondía de forma natural al nuevo polo articulador de la zona, circunstancia que pasó inadvertida por los urbanistas, los cuales mantenían visiones fragmentadas y ajenas al relieve social. Incapaz para percibir el valor estructurante de las tramas históricas del patrimonio industrial, y con una al menos aparente falta de ambición, el ayuntamiento perdió la oportunidad de crear un espacio público de calidad, acabando la obra del arquitecto Jean Nouvelle en un inesperado archipiélago de pequeñas islas rodeadas de muros vegetales. Todo ello en detrimento de un espacio urbano que por su posición privilegiada merecía un rol de máxima centralidad.
Palabras clave: Parc del Centre, Jean Nouvel, Diagonal, Can Ricart
La inauguració del Parc del Centre del Poblenou, obra vinculada a la obertura de la Diagonal entre les Glòries i el Besòs i a la gran transformació de la zona del Poblenou, ha culminat un llarg procés de planejament i execució. L’espai públic que es va inaugurar l’abril de 2008, al bell mig del nou eixample del Poblenou, és el resultat dels sòls de cessió per a zona verda de diferents unitats d’actuació del pla urbanístic d’obertura de la Diagonal, que va ser aprovat durant els anys 90. La construcció del parc va comportar l’expropiació de velles i obsoletes indústries, però també altres teixits urbans entorn de Pere IV, amb gran impacte en el paisatge històric del Poblenou (figura 1).
 |
| Figura 1. Encreuament entre els carrers de Pere IV i l'avinguda Diagonal (any 1999). |
El procés de gestió urbanística s’allargà fins els primers anys del nou segle enmig d’un munt de contenciosos que en retardaren l’execució. Però no fou aquesta la única raó de l’endarreriment: la relativament gran extensió de la zona verda prevista (unes 6 hectàrees) en un emplaçament emblemàtic com aquell generava un problema de pèrdua de densitat i de dispersió, alhora que feia difícil resoldre al mateix temps les necessitats vials. Se succeïren algunes propostes que no acabaren de convèncer ningú. Mentre tant i en el decurs del planejament, veié també la llum la darrera gran intervenció per a la transformació de les àrees industrials del Poblenou -el pla 22@- que se superposaria tant en l’espai com en el temps a l’obertura de la Diagonal. El recosit urbà que s’anava teixint gràcies a la penetració dels carrers de l’eixample en el Poblenou, hauria aconsellat redefinir criteris de connectivitat i sobretot d’articulació i de cohesió de tot el conjunt. Però llavors s’improvitzà sobre la marxa.
Mentre els urbanistes rumiaven com resoldre aquelles quasi sis hectàrees entre zona verda i vials, altres peces del puzle del Poblenou s’anaven posant també en qüestió. En concret, es replantejava l’adjacent pla de millora urbana de la Unitat 1 del Parc Central de la MPGM22@ amb el fi d’incorporar al planejament la fàbrica de Can Ricart i els antics tallers Oliva Artés, dues peces del patrimoni industrial, àrduament reivindicats per la insistent pressió ciutadana, que proporcionarien alguns referents culturals i urbanístics tal com demandava aquella situació de caos provocada per una demolició excessiva i per la falta d’idees estructurants.
En constatar que hi havia mala peça al teler, l’alcalde Joan Clos va fer aposta per l’arquitecte Jean Nouvelle, enlloc de fer-la per la obra. Nouvel va donar prioritat a la seva imaginació i fantasia creativa abans que a l’encaix del parc en el context urbà. No va tenir en compte que, per la seva posició en la malla urbana del Poblenou, el parc havia de jugar el rol de gran plaça cèntrica amb la missió d’atraure l’entorn en comptes defensar-se’n. En conseqüència no es podia limitar a ser un bonic jardí botànic, o un espai urbà de recés sinó que, en la seva concepció, havia d’esdevenir un sistema viu i complex articulador de la malla central del Poblenou. Però totes aquelles consideracions quedaven ben lluny del coneixement de l’arquitecte, el qual va concebre una obra que brillés per si mateixa al marge de la ciutat. El resultat final i el cost de la proesa urbanística (més de 20 milions d’euros) no compensa ni de tros la manca de rol articulador que calia haver prioritzat.
Un parc emmurallat
L’escenari del Parc del Centre, on s’entrecreuen la Diagonal amb la vella carretera de Mataró (PereIV), determinant el nou centre geomètric del Poblenou va ser desaprofitat. Nouvel ha concebut quatre microplaces que tan sols assoleixen la categoria de parc per addició i en qualsevol cas per la única voluntat de qui vol vendre el producte com a tal. Estan concebudes cada una d’elles com a unitats independents d’un arxipèlag selvàtic i irreal. El mateix Jean Nouvel ha explicat que els murs de formigó coberts de vegetació que empresonen les places son per aïllar i protegir el ciutadà en l’interior de les agressions de tot el que l’envolta. Quin horror!
L’absurd arxipèlag vegetal dona l’esquena a la ciutat i es desentén dels futurs equipaments a tocar del conjunt patrimonial de primer ordre que és Can Ricart. Interromp el traçat de Pere IV, tal vegada la única via que el travessa que, junt amb la Diagonal, era del tot imprescindible per històrica i referencial. I, per si fos poc despropòsit, ignora també la metropolitana avinguda Diagonal, a la qual el pretès parc hi contraposa una façana semblant a la d’un cementiri de més de 300 metres interromputs únicament pels carrers que el travessen.
La Diagonal que no dialoga amb el barri
El Parc del Centre del Poblenou fa evident una falta de reflexió sobre el conjunt. L’obertura de la Diagonal havia de respondre a alguna cosa més que a l’obsessió per perllongar i completar l’avinguda fins el mar. El planejament urbanístic hauria d’haver encarat en primer terme la necessitat d’una Diagonal menys encamisada, més extravertida i dialogant, buscant la orientació mar-muntanya, que és la bona. És ben sabut que, en aquesta zona, espais públics com la Rambla Prim o la Rambla del Poblenou gaudeixen d’un extraordinari dinamisme, quasi difícil d’explicar si no és per la seva simplicitat i per una lògica barcelonina d’orientació espacial, que és precisament i per oposició la mateixa lògica que aboca al fracàs altres direccions com la de l’avinguda Icària, el passeig Taulat o el de García Faria.
La nova Diagonal, que va des de les Glòries fins el Fòrum, peca de poca permeabilitat en el sentit mar-muntanya, generant diversos murs infranquejables al llarg d’aquell recorregut (figura 2). El primer, que té més de 200 metres de llarg, és el que determina el perímetre del recinte comercial de les Glòries. A l’extrem contrari, a la zona Fòrum i a continuació de l’hotel Princess, el centre comercial de Diagonal Mar projecta un mur de 300 metres per la banda sud-est de l’avinguda. A continuació, però a la banda muntanya, s’hi troba una nova muralla de més de 300 metres de llarg: son els edificis d’habitatges cooperatius de Diagonal Mar construïts en els anys 60. La nova muralla del Parc del Centre, també amb 300 metres de llarg, condemna definitivament la Diagonal al paper de corredor i alhora barrera arquitectònica que separa enlloc d’unir vells i nous teixits urbans. Aquesta característica segregacionista és una constant en tota l’avinguda des de les Glòries fins el Besòs, quan el més lògic hauria estat projectar la gran zona verda del centre del Poblenou en la direcció mar-muntanya (figura 3), englobant els equipaments culturals de Can Ricart per obtenir un espai verd amb activitats i vida pròpia. Un espai públic pensat per a ser transitat, per irradiar i per comunicar entre les dues vessants de l’avinguda. Per connectar, en definitiva, enlloc d’aïllar.
 |
Figura 2. façanes de la Diagonal que es prolonguen entre dos-cents i tres-cents metres de forma ininterrompuda, dificultant un pas fluït en la direcció mar-muntanya. Aquesta disposició en forma de muralles dificulta la relació urbana entre les dues bandes de l'avinguda. |
 |
Figura 3. El parc del centre hauria de comprendre la totalitat del recinte fabril de Can Ricart, amb el passatge del marquès de Santa Isabel, i els carrers i places del recinte convertits en una malla capilar transitable en totes les direccions. Aquesta orientació afavoriria la relació del nucli densament habitat de la Gran Via amb els paratges del centre del Poblenou. La presencia d'equipaments de tota mena dins del parc li conferiria un dinamisme propi, generador per si mateix d'activitat. De fet, aquest espai del centre necessita ser sobretot un lloc de transitació més que un espai de retir. |
Qui pensa la ciutat?
Ja fa massa que a Barcelona flaquegen les idees. Domina una pràctica urbanística irreflexiva i fragmentaria, tal vegada postmoderna. Responsables polítics i urbanistes estan més fixats en “els efectes especials”, com diria el filòsof Jean Baudrillard, que no pas en l’essència de la ideologia urbana, interclassista i democràtica. L’espai públic que és el de les relacions urbanes està sent substituït per una simulació del mateix, que com els focs d’artifici sorprèn i deixa perplexos als ciutadans. Desorienta fins el punt que la majoria de professionals urbanistes i intel·lectuals callen i atorguen, és a dir, no s’atreveixen a dir el que pensen perquè no volen enfrontar-se al suposat “glamour” d’una èlit pija formada per arquitectes i polítics de moda. Els ciutadans cada cop més desubicats, més perplexes, més turistes en la seva pròpia ciutat...
Cal preguntar-se per què no s’ha escomès una transformació urbanística de tota la zona del Poblenou amb coherència entre els diferents plans urbanístics, tal com demanava el teixit social-ciutadà, que hauria permès articular solucions globals? El cas és que l’ajuntament de Barcelona no ha tingut en compte les opinions dels agents socials que venen advertint fa temps què una ciutat no és la suma d’excentricitats arquitectòniques, superposades a un conjunt de promocions urbanístiques fetes irreflexivament i amb independència les unes de les altres. De crítica no n’ha faltat en els darrers anys, però la sordera de l’esquerra en el poder la ha resistit. Ja seria hora que es reconeguin els errors i es posi fil a l’agulla per rectificar-los. Una de les primeres coses que caldrà fer és enderrocar els murs del Parc del Centre del Poblenou per tal d’integrar aquell espai públic al barri i a la ciutat.
Bibliografia
CAPEL, Horacio. El modelo Barcelona: un examen crítico. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2005. 117 p.
CAPEL, Horacio. De nuevo el modelo Barcelona y el debate sobre el urbanismo barcelonés. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 25 de enero de 2006, vol. XI, nº 629. <http://www.ub.es/geocrit/b3w-629.htm>
GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM RIBERA BESÒS. Un patrimoni únic, un futur brillant, un model de fer ciutat. Can Ricart-Parc Central de Barcelona. Nou projecte. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 30 de abril 2005, vol. X, nº 580. <http://www.ub.es/geocrit/b3w-580.htm>
GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM RIBERA BESÒS. Proposta de Pla Integral de Patrimoni Industrial de Barcelona. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 5 de mayo de 2005, vol. X, nº 581 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-581.htm>
GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM RIBERA BESÒS. Can Ricart, patrimoni, innovació i ciudadania. Volum I, Estudis i propostes. Barcelona: Fundació Antoni Tapies, 2006.
CLARÓS, S. De la Ciutat dels Prodigis a la Barcelona social. Biblio 3W, Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. XII, nº 751, 30 de septiembre de 2007. <http://www.ub.es/geocrit/b3w-751.htm> [ISSN 1138-9796].
CLARÓS, S. El Parc Central del Poblenou: un altre error de concepte. Fòrum de la Ribera del Besòs, abril de 2007. <http://www.forumriberabesos.net/blog/?p=243>
CLARÓS, S. El Parc Central, un error que ve de lluny. El Poblenou Nº 48, revista editada per l’associació de Veïns del Poblenou, març de 2007, pags. 11 i 12. <http://www.elpoblenou.cat/contents/revista/pdf/PobleNou48.pdf>
[Edición electrónica del texto realizada por Miriam-Hermi Zaar]
© Copyright Salvador Clarós i Ferret, 2008
© Copyright Biblio3W, 2008
Ficha bibliográfica:
CLARÓS I FERRET, Salvador. Parc del Centre del Poblenou, una crítica urbanística. Biblio 3W, Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. XIII, nº 805, 15 de diciembre de 2008. <http://www.ub.es/geocrit/b3w-805.htm>. [ISSN 1138-9796].
Volver al menú principal
Volver al índice de Biblio 3W