De la ciutat dels prodigis a la Barcelona social

DE LA CIUTAT DELS PRODIGIS A LA BARCELONA SOCIAL
Una visió de la política municipal de les darreres dècades des del nord-est de la ciutat

Salvador Clarós i Ferret
Fòrum de la Ribera del Besòs
Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou
Barcelona

Com en la novel·la de Eduardo Mendoza, la Barcelona dels dos darrers decennis, mirall de “el model Barcelona”, és terra abonada per als negocis i les ascensions ràpides, la legalitat dels quals es legitima pel seu consentiment i encoratjament polític i institucional. El poder, socialment neutre i sense ideologia, exercit per gestors i tecnòcrates amb tendència al flirteig amb grups socials selectes, ha esdevingut un fi en si mateix. Les idees son més temudes que celebrades. I la confrontació partidista política, sense la força de les idees, es lliura enmig de retrets constants i d’una oposició absurda per sistemàtica. Tot i una creixent retòrica de la participació, la veu dels ciutadans ha estat marginada del debat de lo estratègic i ignorada en les decisions del planejament. L’alcalde, únic representant del poder democràtic que encara a aquestes altures es passeja entre els conciutadans més com un empresari benefactor que com un servidor públic. En aquesta escena certament decadent, malgrat “l’autobombo” de propis i afins, però amb la constatació que avança i es consolida la indiferència pel flanc ciutadà, la tramoia es prepara per a un canvi de decorat ara de signe social.

Els programes i les propostes d’acció municipal fetes per les diverses opcions polítiques, des de les socialdemòcrates fins a les neoliberals, responen en general a un combinat de polítiques de gestió i de proveïment de serveis, d’una banda, i polítiques de promoció i desenvolupament, de l’ altra. Les segones han guanyat protagonisme a la Barcelona dels darrers decennis, de la ma d’un Ajuntament que, per tal d’assolir rellevància en l’esfera urbana global, ha mobilitzat capital d’inversió privada a través de la cooperació i l’aliança amb diversos agents econòmics i promotors immobiliaris[1]. Una conseqüència d’aquesta aposta de caire més emprenedor, ben visible a poc que prenem el pols social de la ciutat, és que l’impuls urbanístic que ha experimentat Barcelona, amb l’excusa de grans esdeveniments com els Jocs Olímpics del 92 i sobretot el Fòrum de les Cultures de 2004, ha deixat els ciutadans en un segon pla, a voltes més com a perjudicats que com a beneficiaris de l’acció municipal.

L’Ajuntament, en cooperació amb agents privats, ha apostat per un desenvolupament de projecció exterior, creant imatge -la marca Barcelona- i difonent-la arreu. Ha situat en el primer odre de prioritats les infraestructures per la connectivitat[2] amb la finalitat d’atraure negocis, congressos i esdeveniments culturals, científics i lúdics d’escala global. L’eix estratègic de la política urbanística de Barcelona ha girat entorn de l’ampliació del port i l’aeroport; l’arribada del tren d’alta velocitat al centre de la ciutat; el desenvolupament del districte econòmic 22@; l’extensió de la infraestructura hotelera i congressual del litoral-Fòrum i de l’Hospitalet, entre d’altres. En llenguatge d’empresa, Barcelona ha intentat convertir en valor econòmic els seus actius abans que satisfer altres necessitats i urgències com la vivenda, la convivència i la cohesió social, l’ordenació i coordinació de l’espai metropolità, la cultura, i el transport de rodalies... Aspectes tots ells en els quals la ciutat presenta dèficits més o menys greus.

La promoció de la ciutat, convertida en prioritat per a l’alcaldia de Joan Clos, va ser confiada a tècnics i gestors de tarannà neoliberal enfocats a l’obtenció de recursos i a la recerca de clients. El petit marge de maniobra que s’autoatorgava el nucli més proper a l’alcalde pel que fa a la possibilitat de posar en qüestió o suggerir sobre qüestions estratègiques o de futur de la ciutat va crear un govern municipal completament refractari a la concertació amb agents socials i intolerant a tota crítica o alternativa procedent de sectors ciutadans. Un blindatge institucional sorprenentment estès per tots els racons del poder.

L’alcalde i el seu equip, van evitar l’acostament cap a agents de la ciutadania organitzada. Les relacions amb la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona FAVB s’anaren tensant i refredant en la mesura que el govern veia en les demandes ciutadanes i en la crítica provinent de l’organització veïnal una amenaça per al seu objectiu estratègic. No només no van saber incorporar el bo i millor de les propostes fetes des d’agents socials, sinó que en molts casos convertien en problema el que es presentava des de la ciutadania com una oportunitat.

És el cas de la petició ciutadana per a protegir el patrimoni industrial del Poblenou i, en particular, la preservació del recinte històric de Can Ricart. La iniciativa ciutadana, que es proposava preservar els valors culturals i històrics de la Barcelona industrial, feia una petició concreta que portava implícita una diferent sensibilitat, sinó un altre model de desenvolupament, menys economicista i més partidari dels motors social i cultural en la gran intervenció urbanística i econòmica del districte 22@ i de la nova Diagonal fins el litoral del Besòs. Aparegué rebuig a priori cap als agents veïnals, a qui el govern municipal i alguns tècnics, principalment arquitectes, havien pressuposat poca solvència propositiva i menys encara visió de ciutat. No trigaria però a convertir-se el menysteniment inicial en temor en la mesura que el discurs menys desenvolupista dels ciutadans prenia altura, carregant-se de raons i arguments, amb una crítica implícita a l’acció municipal.

Barcelona i la societat sencera es troba a començament de mil·lenni en un moment de canvi de paradigma que cal conduir o liderar també des del govern municipal. I també es troba en la necessitat de recuperar un protagonisme que s’ha empetitit en relació a la creixent puixança d’inversions i de promoció de la capital de l’Estat. L’Ajuntament de Barcelona va fer d’altaveu d’algunes proclames de fàcil acceptació en aquell moment: 1) la instrumentalització dels discursos retòrics en boga a finals dels 90 i a començament del nou segle que elevaven gairebé a la categoria de mite l’excel·lència professional i l’economia del coneixement des d’un concepte poc realista i socialment elitista; 2) La magnificació de l’empresarialisme municipal, sinònim d’eficiència, en contraposició a la gestió de caire públic. 3) L’embolcallament de determinats projectes urbans amb el segell d’autor, i sobretot amb una pretesa però falsa identificació progressista. Així dibuixava una aparent perspectiva de progrés.

Amb un cofoisme excessiu i malentenent els mecanismes que històricament han projectat Barcelona cap el futur en els moments de canvi, quan la ciutat ha assolit una massa crítica d’innovacions en el terreny econòmic, cultural, cientifico-tècnic... que l’han projectat universalment, es van confondre els termes amb els que calia fer front a l’oportunitat històrica. En conseqüència, l’afany de liderar des de l’ens municipal, lluny de sumar esforços, encaixar propostes diverses i crear sinergies entre actors diferents i organitzacions de tarannà emprenedor, va actuar sobretot de fre, reduint l’expectativa futura a l’irrisori horitzó de la promoció immobiliària, el negoci especulatiu i “l’autobombo”.

El govern municipal, amb una notable manca de mires, va creure que el patrimoni industrial del barri del Poblenou era més una nosa que un valor. Que la proposta per preservar el patrimoni responia a una actitud conservacionista contraria al progrés, i que introduiria necessàriament rigideses urbanístiques amb risc de desincentivar la inversió immobiliària en el districte 22 arrova. Amb idèntic error d’apreciació l’equip de Clos havia dictaminat amb precipitació l’obsolescència de tota la industria d’arrel tradicional al Poblenou, perquè tallers industrials, artistes i empreses urbanes, encara que sobre el paper compatibles amb les activitats del districte arrova, no fossin obstacle per la colonització de l’espai per un puixant nou teixit econòmic terciari amb seus de multinacionals.

L’alcalde i el seu primer regidor, Xavier Casas, temien la solvència intel·lectual i la capacitat organitzativa d’alguns moviments ciutadans crítics que denunciaven una actuació municipal que havia tancat el ulls al problema de la vivenda assequible i que havia estat condescendent amb l’especulació, per exemple a Diagonal Mar[3] i en altres intervencions que, tot i portar la signatura d’arquitectes estrella, no responien a la demanda social ni a un concepte urbanístic redistributiu sinó a l’interès particular d’una elit, la de sempre, la d’aquelles famílies i propietaris amb notable influencia a la ciutat. Tot i així van decidir enfrontar-s’hi, en l’intent de desautoritzar les veus crítiques amb el model urbanístic i la manca de polítiques socials, identificant-les amb grups d’intolerants o antisistema.

Els impulsors de la conservació del patrimoni industrial, els ciutadans i empresaris afectats pel pla 22@, i altres veus crítiques d’acadèmics i intel·lectuals van ser considerats, per l’aparell del poder municipal, opositors al desenvolupament i a la modernitat. Però, la tenaç contestació ciutadana va forçar algunes rectificacions en l’àmbit del Poblenou: la marxa enrera en el Pla Especial de l’eix Llacuna; la negociació d’un pla d’equipaments de barri; l’aprovació d’un pla de patrimoni industrial; la negociació d’una quota d’habitatge social per a residents, entre d’altres.

En el període que va del 2003 a 2007, l’executiu municipal es va presentar encara menys dialogant que mai envers a grups socials que reclamaven el dret a ser escoltats: joves contra l’especulació urbanística i per la vivenda social; artistes que reclamaven espais per a la creació; col·lectius d’exclosos socials... Mentre conflictes de diferent ordre s’estenien a tots els racons de la ciutat, i com a reacció davant d’un malestar que el govern municipal no va saber llegir, l’executiu va prendre algunes de les decisions més equivocades del mandat: l’ordenança del civisme; la divisió de barris; la mala gestió d’alguns plans urbanístics com el de Can Ricart... fet que mostrà fins a quin punt a Barcelona fallava el lideratge i la capacitat tècnica per governar la ciutat.

Amb la mirada posada a l’horitzó estratègic i víctima d’un èxit més aparent que real, l’Ajuntament de Barcelona ha anat perdent el fil del que interessa als seus ciutadans. L’alcalde Clos va dir després de les eleccions municipals de 2003, en les que el grup socialista va perdre 5 regidors, que havia entès el missatge dels electors. Però aquesta aparent declaració d’humilitat no va fer canviar el projecte del Fòrum de les Cultures, tant criticat per una part significativa de la ciutadania, que finalment es va confirmar com el més important dels seus fracassos del mandat.

Al marge de les evidents limitacions de Clos per a comunicar amb els ciutadans, l’ofuscació davant les línies estratègiques de desenvolupament i promoció pactades amb el capital privat va conduir als dirigents de la ciutat, per dir-ho en paraules de Vázquez Montalbán, a substituir el “necessari per l’inaccessible, l’incomprensible, és a dir, l’innecessari”. L’equip del govern municipal va concentrar els seus esforços a fer digerible una proposta política allunyada del client electoral, convertint “l’espai públic” en “espai publicitari”. La política cada dia es feia més a través dels mitjans de comunicació social i tot gest anava acompanyat de la propaganda corresponent per donar la imatge que tot estava sota control. Un control aparent que sovint estava mancat de raons i sobretot de suport al carrer, tot i la majoria absoluta del tripartit municipal que li permetia fer i desfer a gust.

Clos defugia el debat concret amb els ciutadans i repetia receptes i frases fetes. La seva única dimensió era la d’embolcall mediàtic, però sense lideratge. Tot i acabar rellevat de l’alcaldia abans de final del mandat per la por del PSC a patir una desfeta en la perspectiva ja propera de les eleccions municipals, Joan Clos havia malmès la imatge de la gestió municipal fins el punt de no poder frenar la progressiva pèrdua de vots a la capital catalana. Ni ERC ni ICV es van lliurar tampoc de la davallada en vots pel seguidisme acrític de la gestió dels socialistes, a canvi de controlar amb comoditat i relativa autonomia les seves respectives i modestes àrees de govern.

En contrast amb l’auge de les polítiques de desenvolupament i de promoció immobiliària, i de les grans gestes urbanístiques, ha aparegut darrerament amb força el concepte de polítiques de proximitat, amb les que es vol donar més pes a la relació administrativa i als serveis als ciutadans en la petita escala del territori perquè aquests percebin una administració més compromesa. Amb aquesta inclinació de la balança cap al costat de la gent, que podria quedar reduïda a mera relació clientelar entre administració i administrats si no hi ha un canvi d’enfocament del model de presa de decisions i de participació ciutadana, els grups en el govern municipal han dipositat esperances per a recuperar credibilitat després d’unes eleccions, les de maig de 2007, que han evidenciat un significatiu augment de malestar indignació i d’indiferència dels ciutadans envers els seus representants i gestors.

El fet que el nou executiu municipal sortit de les eleccions de 2007 hagi confiat al primer tinent d’alcalde, Carles Martí, l’àrea de “Benestar, Serveis i Convivència” enlloc de la “d’Urbanisme”, com en els governs anteriors, indica fins a quin punt l’alcalde Hereu ha volgut escenificar el canvi d’orientació i de sensibilitat en la nova etapa. El mateix alcalde Hereu es va presentar a les eleccions municipals de la passada primavera anunciant “10 compromisos amb la Barcelona de la gent” per tal de recuperar una imatge de l’alcaldia més interessada per la gent que pels negocis[4].

L’anunciat gir social i l’esforç de Jordi Hereu per mostrar-se proper, pot tenir més de discurs amable que de solució perquè planteja una falsa dicotomia: polítiques adreçades a les persones enfront de polítiques de creixement i desenvolupament urbà. No son necessariament dues opcions antagòniques perquè una bona política social pot ser precisament la urbanística sempre que es pensi en termes d’interès ciutadà[5]. El nucli de la qüestió no rau en si les polítiques s’adrecen directament a les persones mitjançant gestió i serveis, o ho fan indirectament a través de promoció econòmica, urbanística, mediambiental, etc. Rau en el paper que s’atorga a les persones i al conjunt de la ciutadania perquè una ciutat que no és fruit del seu debat intern, amb el temps és una ciutat que no té res a dir i encara menys a ensenyar. Aquest és el retret a l’ex-alcalde Joan Clos, a partir dels molts conflictes oberts a Barcelona que tenen el seu origen o el seu agreujament en el fet que no es llegeix tant el batec ciutadà com el nombre de pernoctacions o l’increment de metres quadrats de lloguer d’oficines.

La falta d’idees i d’ambició suficient per fer un plantejament metropolità fort, i la permanència d’unes famílies polítiques excessivament instal·lades a l’administració municipal, entre altres causes potser més estructurals, han anat esgotant en els darrers anys el model Barcelona, si és que aquest ha arribat a existir. Algunes bones idees com la recuperació d’espais públics, el Districte 22@ o el Fòrum de les Cultures no han reeixit del tot, s’han quedat a mig camí per falta de convicció. Al Fòrum li va faltar l’aval ciutadà per no haver tingut el coratge d’obrir de veritat a tothom els debats autèntics amb les seves pròpies contradiccions, i va acabar sent una fira de cultures amb minúscula. A la gran transformació des de les Glòries fins al Besòs li ha faltat un ajuntament més conscient dels valors, el caràcter i l’identitat d’aquesta ciutat. La convicció que el patrimoni és una base i també un motor de progrés ha estat defensada pels ciutadans. En canvi, la gestió municipal és la que sovint ha defraudat les expectatives d’una ciutadania cada cop menys identificada amb els seus governants. Aleshores s’ha volgut normativitzar en excés, enlloc de donar el protagonisme a la gent amb el foment del debat deliberatiu; amb la consulta ciutadana vinculant; amb la participació amb garanties tècniques, econòmiques, d’assessorament, etc.

En conseqüència, sembla que fins que l’impuls de la ciutat no retorni a la gent, Barcelona continuarà sumida en la crisi per més decorats i retorns propagandístics que s’hi vulguin posar.

[1] Antònia Casellas ha analitzat la dinàmica de transformació de la ciutat a través d’un procés de consolidació de la col·laboració pública-privada iniciada en el context dels JJOO del 92, argumentant que aquesta cooperació ha creat un règim urbà que dona prioritat al creixement econòmic per sobre d’altres consideracions socials i urbanes. Las limitaciones del “modelo Barcelona”: Una lectura desde Urban Regime Analysis.

[2] Situa la ciutat en el node d’una extensa i complexa xarxa que la posa en una relació privilegiada amb la globalitat. L’extensió i universalització de la xarxa telemàtica (internet) representa un pas endavant i una oportunitat de creixement com ho van ser en el seu moment la implantació de la xarxa de ferrocarril, carreteres, electricitat o telefonia. Barcelona es vol beneficiar també del boom de la xarxa de comunicació aeronàutica comercial, fruit d’un nou concepte del negoci d’aviació civil que es desenvolupa des de mitjan dels 90, amb una liberalització d’aquest mercat que obvia completament mesures racionals de sostenibilitat energètica i medioambiental.

[3] Un dels primers en trencar el silenci va ser l’arquitecte Oriol Bohigas, quan en un dels diàlegs del Fòrum de les Cultures: Ciutat i ciutadans del segle XXI, va dir obertament que Diagonal Mar era “una porqueria” i “un dels grans desastres de l’urbanisme mundial”. (El Periódico, 9 de setembre de 2004). En la mateixa línia es va expressar l’arquitecte i ex-catedràtic d’urbanisme de la UPC Manuel Rivas Piera, titllant de disbarat el complex urbanístic de Diagonal Mar, alhora que reconeixia dèficits al 22@ com ara no haver contemplat el patrimoni històric i una falta d’estructuració global del barri del Poblenou. (l’Actual, 26 de maig de 2005).

[4] Full de publicitat electoral del PSC “Jordi Hereu, l’alcalde de la gent”. 10 Compromisos amb la Barcelona de la gent.

[5] Durant els anys 80, l’ajuntament que presidia Pasqual Maragall, es va dedicar a fer multitud de petites intervencions urbanístiques a tota la ciutat que van ajudar a recuperar espai públic, a dotar d’equipaments socials a la població i a endreçar i recosir teixits urbans degradats. Aquell urbanisme va ser la millor política social que es podia fer a Barcelona perquè va millorar la ciutat i la qualitat de vida dels seus ciutadans a més de generar cohesió i millorar l’autoestima dels barcelonins.

Bibliografia

CAPEL, Horacio. El modelo Barcelona: un examen crítico. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2005. 117 p. CAPEL, Horacio. De nuevo el modelo Barcelona y el debate sobre el urbanismo barcelonés. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 25 de enero de 2006, vol. XI, nº 629 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-629.htm>

CAPEL, Horacio El debate sobre la construcción de la ciudad y el llamado "Modelo Barcelona". Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias sociales. Barcelona: Universidad deBarcelona, 15 de febrero de 2007, vol. XI, núm. 233. <http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-233.htm>.

CASELLAS, Antònia. Las limitaciones del “modelo Barcelona”: Una lectura desde Urban Regime Analysis. Documents d’Anàlisi Geogràfica, nº 48, 2006, p. 61-81.

CASELLAS, A. Gobernabilidad, participacion ciudadana y desarrollo economico: adaptaciones locales a estrategias globales. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias sociales. Barcelona: Universidad de Barcelona, 10 de julio de 2007, vol. XI, núm. 243 <http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-243.htm>

GARCÍA HERRERA, L. M. Título: En torno a la gobernanza, los gobiernos locales y la participación ciudadana. Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol.XII, nº 723, 15 de mayo de 2007. <http://www.ub.es/geocrit/b3w-723.htm>

GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM RIBERA BESÒS. Can Ricart, patrimoni, innovació i ciudadania. Volum I, Estudis i propostes. Barcelona: Fundació Antoni Tapies, 2006.

GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM RIBERA BESÒS. Proposta de Pla Integral de Patrimoni Industrial de Barcelona. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 5 de mayo de 2005, vol. X, nº 581 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-581.htm>

GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM RIBERA BESÒS. Un patrimoni únic, un futur brillant, un model de fer ciutat. Can Ricart-Parc Central de Barcelona. Nou projecte. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 30 de abril 2005, vol. X, nº 580 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-580.htm>

INSTITUT BARRI BESÒS. El Futur de les Perifèries Urbanes. Barcelona, 1994 (Premi Ciutat de Barcelona).

TATJER MIR, M. Fontseré a Can Ricart. La fabrica de Can Ricart i l’actuació de Josep Fontseré i Mestre. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 10 octubre 2005, vol. X, nº 607 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-607.htm>

TATJER MIR, M. Josep Oriol Bernadet (1811-1860) i la seva aportació a la ciencia, la tècnica i l’arquitectura del segle XIX. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 2005, vol. X, nº 582 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-582.htm>

TATJER, M., M. URBIOLA, i GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FORUM RIBERA BESÒS. Can Ricart. Estudi Patrimonial (Sintesi). Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 2005, vol. X, nº 598 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-598.htm>

VÁZQUEZ MONTALBÁN, Manuel. Panfleto desde el planeta de los simios. Barcelona: Grijalbo (Crítica), 1995. 145 p.

CLARÓS, S. De la Ciutat dels Prodigis a la Barcelona social. Biblio 3W, Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. XII, nº 751, 30 de septiembre de 2007. <http://www.ub.es/geocrit/b3w-751.htm>. [ISSN 1138-9796].