|
REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES (Serie documental de Geo Crítica) Universidad de Barcelona ISSN: 1138-9796. Depósito Legal: B. 21.742-98 Vol. XI, nº 689, 25 de noviembre de 2006 |
ESTAT ACTUAL I CRÍTICA DE LA LEGISLACIÓ I FIGURES DE
PROTECCIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL CATALÀ DINS DEL MARC ESTATAL
Marc Vila Recio
Doctorand Departament de Geografia Humana
Universitat de Barcelona
La protecció del patrimoni cultural català es realitza a través de legislacions establertes a nivell autonòmic ja que Catalunyaté les competències, de la mateixa manera que la resta de les comunitats autònomes d’Espanya. Els organismes que fan efectiva la catalogació dels elements són el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i en el planejament urbanístic o derivat els Ajuntaments i en casos els Consells Comarcals.
Aquest text pretén explicar l’estat actual de la legislació de les figures de protecció del patrimoni cultural, la seva evolució i els punts de partida a nivell estatal i autonòmic. Fet que ens permet establir una base sòlida per a realitzar una reflexió crítica sobre si aquestes figures, que a priori semblen suficients i en molts casos són efectives, poden deixar de protegir espais que no resten dins de l’inventari de patrimoni cultural català.
Paraules clau: Patrimoni
cultural, Legislació cultural, Figures de protecció.
La protección del patrimonio cultural catalán se realiza mediante la legislación establecida a nivel autonómico ya que Cataluña tiene las competencias, de la misma manera que el resto de las comunidades autónomas en España. Los organismos que hacen efectiva la catalogación de los elementos son el Departamento de Cultura de la Generalitat de Cataluña, y en el planeamiento urbanístico o derivado los Ayuntamientos y en algunos casos los Consejos Comarcales.
Este texto tiene la intención
de explicar el estado actual de la legislación de las figuras de
protección del patrimonio cultural, su evolución y los puntos
de partida a nivel estatal y autonómico. Esto nos permitirá
establecer una base sólida para realizar una reflexión crítica
sobre si estas figuras, que a priori parecen suficientes y en muchos casos
son efectivas, pueden dejar de proteger espacios que no están dentro
del inventario del inventario del patrimonio cultural catalán.
Palabras clave: Patrimonio cultural, Legislación cultural,
Figuras de protección.
Legislació cultural i patrimonial vinculant actual
El patrimoni cultural català està integrat per tots els béns mobles o immobles relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que per el seu valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, científic o tècnic mereixen una protecció i una defensa especials. També formen part del patrimoni cultural català els béns immaterials integrants de la cultura popular i tradicional i les particularitats lingüístiques.
Tenim per tant, un conjunt de béns que cal protegir i que es regeixen bàsicament per les següents lleis reguladores:
- Llei 9/1993,
de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català.
- Llei, 2/1993, del 5 de març, de foment i protecció
de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural.
- Decret 78/2002, de 5 de març, del Reglament de protecció
del patrimoni arqueològic i Paleontològic.
Totes aquestes lleis venen evolucionades de l’Article 9 de l’Estatut d’Autonomia (1979), i sense perjudici de les competències que assigna a l’Estat l’article 149.1.28 de la Constitució, pel qual la Generalitat de Catalunya té competència exclusiva en aquesta matèria. També per una sentència del Tribunal Constitucional 17/1991, relativa a la Ley 16/1985, del 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español, per la qual s’atribueix al Govern de la Generalitat la facultat de declarar els béns culturals d’interès nacional. Finalment cal recordar que la llei de protecció del patrimoni té un precedent en la del 3 de Juliol de 1934, de conservació del patrimoni històric, artístic i científic de Catalunya.
La llei de 1993 va suposar la fixació d’un ampli concepte del patrimoni cultural català, permetent regular les competències de la Generalitat de Catalunya al mateix temps que s’equiparava amb la Llei del patrimoni històric espanyol. Tenim per tant que l’evolució de la legislació a comportat des de l’entrada en vigor de la constitució i el traspàs de competències de a la Generalitat les següents fites en dates:
1934 Preàmbul
de la llei de Patrimoni
1978 Constitució
1979 Estatut
1985 Ley del Patrimonio Histórico Español
1991 Sentència Tribunal Constitucional
1993 Llei de Patrimoni Cultural Català
Les competències de gestió del patrimoni a Espanya i Catalunya
Les legislació catalana i l’espanyola ha evolucionat conjuntament al llarg dels anys i en consonància amb la situació política de cada moment. Entre les dues lleis hi ha semblances, però també diferències, sobretot a l’hora de gestionar el patrimoni, fet que a caigut en mans de les autonomies en tot el territori de l’estat.
És evident que la legislació estatal del 1985 proposa les bases dels elements a protegir, però són les diverses legislacions de cada comunitat que permeten la gestió diària de la catalogació d’elements i propicien l’establiment concret de les figures de gestió del patrimoni cultural. En el cas català s’ha atorgat poder a la legislació urbanística per tal de catalogar elements, incrementat el nombre d’elements a protegir. La responsabilitat recau en els Ajuntaments i en els Consells Comarcals, en el cas català. Això no vol dir que la majoria d’elements ja estiguin inventariats prèviament a nivell autonòmic.
Per últim cal mencionar que la legislació a nivell espanyol és la que ha sofert una evolució molt interessant al llarg dels anys [1]. La legislació patrimonial autonòmica és molt més recent i per tant té menys historial[2]. És important observar la quantitat de lleis que quedaren derogades a partir de la llei de patrimoni espanyol del 1985, per veure l’evolució. Les mencionem:
Ley de 7 de julio de 1911
sobre Excavaciones Arqueológicas.
Ley de 9 de agosto de 1926 sobre Protección, Conservación
y Acrecentamiento de la Riqueza Artística.
Ley de 10 de diciembre de 1931 sobre enajenación de bienes artísticos,
arqueológicos e históricos de más de cien años
de antigüedad.
Ley de 13 de mayo de 1933 sobre defensa, conservación y acrecentamiento
del Patrimonio Histórico Artístico.
Ley de 22 de diciembre de 1955 sobre Conservación del Patrimonio
Histórico Artístico.
Decreto 1641/1959, de 23 de septiembre, sobre exportación de
objetos de valor e interés arqueológico o artístico
y de imitaciones o copias.
Ley 26/1972, de 21 de junio, sobre Defensa del Tesoro Documental y
Bibliográfico de la Nación, salvo las disposiciones relativas
al Centro Nacional del Tesoro Documental y Bibliográfico.
Real Decreto 2832/1978, de 20 de octubre, sobre el 1 por 100 cultural.
L’inventari del patrimoni cultural català
L'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya el gestiona el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Direcció General del Patrimoni Cultural. Es va iniciar l'any 1982 i des d'aleshores s'ha anat perfilant fins a assolir una visió força completa del patrimoni construït monumental d'arreu de Catalunya. S'hi inclouen edificis i construccions d'interès artístic, arquitectònic o històric, sectors i elements d'edificis, elements arquitectònics aïllats, petits conjunts i nuclis d'interès historicoartístic, tant de caràcter monumental com popular i tradicional.
Aquest Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya forma part de l'Inventari del Patrimoni Cultural Català, definit a la Llei 9/1993 de 30 de setembre, del patrimoni cultural català. Aquesta llei vetlla per l'elaboració i manteniment de l'Inventari, que ha de permetre l'estudi i la difusió de tots els béns que l'integren, i defineix l'accés dels ciutadans a les dades contingudes a l'Inventari.
L’inventari del Patrimoni Arqueològic també forma part de l'Inventari del Patrimoni Cultural Català i està legislat per part de la Llei 9/1993 de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, però sobretot està desplegat reglamentàriament per el Decret 78/2002, de 5 de març, del Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic.
Els béns arqueològics establerts dins de l’Inventari del Patrimoni Cultural Català s’han de declarar, segons normativa de patrimoni, com a béns immobles. S’incorpora la figura, tal i com indica la legislació de patrimoni, d’Espai de protecció arqueològica: que són aquells llocs que no han estat declarats d’interès nacional, on per evidències materials, per antecedents històrics o per altres indicis, es presumeix l’existència de restes arqueològiques o paleontològiques.
L’inventari de patrimoni defineix els béns en: declarats (BCIN), catalogats (BCIL) i la resta de béns integrants de patrimoni, fet que permet establir unes categories de protecció.
Categories de protecció
L’inventari de patrimoni estableix tres categories de protecció, comunes a béns mobles, immobles i immaterials: béns culturals d’interès nacional, béns culturals d’interès local i la resta de béns (que es defineixen per l’ampli concepte de patrimoni cultural que integra la llei).
Bé Cultural d’Interès Nacional, BCIN
Són els béns culturals més importants i rellevants del patrimoni cultural català, tant mobles com immobles, i poden ser constituïts per: monuments històrics, conjunts històrics, jardins històrics, lloc històric, zona d’interès etnològic, zona arqueològica, zona paleontològica. És competència del conseller de cultura declarar el bé mitjançant acord amb el govern de la Generalitat. Està equiparat als béns d’interès cultural declarats per la llei de patrimoni espanyola (16/1985).
Alguns exemples de BCIN actuals poden ser: el nucli històric de Besalú, les festes de la Patum de Berga, el Mausoleu romà de Centcelles de Constantí, etc.
Bé Cultural d’interès local, BCIL
Són els béns integrants del patrimoni cultural català que, tot i la seva significació i importància, no compleixin les condicions pròpies dels béns culturals d’interès nacional han d’ésser inclosos en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català.
La catalogació dels béns mobles, per a permetre la seva inclusió de béns mobles al Catàleg del Patrimoni Cultural Català es fa per resolució del Conseller de Cultura. El termini per a resoldre els expedients és de setze mesos.
La catalogació dels béns immobles d’interès local s’efectua mitjançant llur declaració com a tal.
Aquesta competència declarativa correspon:
a) Al Ple de l’Ajuntament,
en els municipis de més de 5.000 habitants.
b) Al Consell Comarcal, en els municipis de fins a 5.000 habitants.
Aquesta declaració, però, s’ha de dur a terme amb la tramitació prèvia de l’expedient administratiu corresponent, en el qual ha de constar l’informe favorable d’un tècnic en patrimoni cultural. El tècnic en patrimoni cultural, pot ser, o bé un historiador, un arquitecte o un arqueòleg. Pot donar-se el cas de què aquest informe el realitzin conjuntament dues d’aquestes persones. Sigui qui sigui la persona que l’ajuntament sol·liciti per a l’acompliment de l’informe, és necessari que sigui coneixedor del bé immoble que es vol declarar BCIL. Un cop l’informe tècnic estigui resolt, en el cas dels municipis amb més de 5.000 habitants, ja poden transmetre la documentació aportada (acord del ple i informe del tècnic en patrimoni cultural) a la Delegació Territorial del Departament de Cultura, per tal de què en faci la inscripció al Catàleg de Patrimoni Cultural Català.
Pel que fa als municipis amb menys de 5.000 habitants, la competència declarativa recau al Consell Comarcal. En aquest cas, l’Ajuntament cal que aporti al Consell Comarcal, l’acord del Ple i l’informe del tècnic en patrimoni cultural. El Consell Comarcal sol·licita, a més, el vist-i-plau del propietari de l’immoble, si n’és el cas (immobles propietat del Bisbat o d’altres particulars). Els serveis tècnics del Consell Comarcal, un cop recollida aquesta documentació, la revisen oportunament, per tal de donar-ne l’aprovació tècnica, que després ha d’aprovar-se pel Ple del Consell. Un cop perfet el vist-i-plau del Consell Comarcal, és aquest qui tramet la documentació a la Delegació Territorial de Cultura. En el cas que existeixi informe favorable previ per part del Departament de Cultura, no és necessari comunicar l’acord de declaració posterior.
Altres béns integrants del patrimoni cultural català, BIPCC
Són la resta de béns mobles o immobles que, tot i no haver estat declarats BCIN o BCIL, reuneixen també prou valors artístics, arquitectònics, arqueològics, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic o històrics per formar part de l'Inventari del Patrimoni Cultural Català.
Una visió crítica: La pràctica de la protecció dels elements culturals
Un cop explicat l’estat actual, l’evolució històrica i la comparació de les legislacions i figures de protecció actuals del patrimoni cultural es vol expressar una visió crítica en base dos aspectes fonamentals. El primer és en direcció cap als organismes en els quals recau el dret de protegir, el segon és una crítica a la protecció existent, sobretot a la seva recopilació i a la falta de decisió de protecció.
La protecció en mans del planejament urbanístic i planejament especial de patrimoni
La legislació cultural ha avançat al llarg dels anys, s’ha democratitzat i ha traspassat durant la dècada dels 1990 les competències als governs de les autonomies de l’estat, que són qui tenen ara la potestat de protegir, incrementar i legislar sobre el patrimoni cultural.
En el cas català aquest patrimoni està inventariat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, però una part important de la protecció del patrimoni, com s’ha vist en els capítols anteriors, recau en el planejament urbanístic, en les figures dels ajuntaments o altres entitats de gestió local i en alguns casos en els consells comarcals.
La catalogació dels elements depèn, en moltes ocasions, dels interessos d’aquests ajuntaments en la seva planificació urbanística, a vegades pressionats per agents urbanístics, altres per interessos propis de la gestió municipal. No sempre és així, però en ocasions pot succeir.
Hi ha nombrosos exemples que ens poden demostrar aquests fets. A Barcelona mateix, molts espais s’han vist destruïts o modificats alegrement per grans projectes urbanístics o per planificacions magistrals. Nombrosos béns s’han vist afectats, no només béns arquitectònics: esglésies, cases, palaus, fonts, etc. sinó que molts cops es destrueix un altre tipus de bé: un paisatge, un entorn social, uns elements que configuren un espai concret, etc. Un bon exemple podria ser el PERI del raval, un projecte establert a finals del segle XIX i recolzat en diverses ocasions al llarg del XX, que s’acaba executant a finals del XX. Increïble, però cert. Altres casos com el de Can Ricart, on l’ànsia urbanitzadora del districte 22@ de Barcelona (un districte de la ciutat on presumiblement s’han d’establir empreses dinamitzadores de la ciutat mitjançant les noves tecnologies), a fet quasi destruït una part molt important del llegat industrial de la ciutat, curiosament encara en funcionament [3].
Cal considerar que el departament de cultura té autoritat sobre els catàlegs de protecció cultural que qualsevol planejament urbanístic ha de realitzar, però els elements que s’inclouen en dit catàleg, a part dels inventariats per la Generalitat, s’introdueixen a nivell d’opinió del personal de l’ajuntament o administració barri i de l’equip tècnic contractat per realitzar dit catàleg. També pot passar el mateix en la redacció de qualsevol Pla especial de protecció de patrimoni cultural.
Caldria implementar un sistema d’inclusió i de validació dels elements a protegir. Una incorporació i validació realment democràtica, participativa i multidisciplinar en el sentit tècnic. Una inclusió d’elements que fomentés l’interès cultural, en el sentit més ampli de la paraula, per a tots els habitants dels municipis. És a dir, hi ha figures, formes de protecció, legislació i competències suficients per protegir els elements culturals, però l’execució, la determinació, la inclusió d’aquests o altres elements, i en definitiva l’aplicació de certes figures de protecció recau, molts cops, en poques mans i interessos concrets. No podem deixar que el nostre patrimoni cultural i social quedi determinat per altres interessos que no siguin pròpiament els de la conservació del patrimoni.
Falta una visió global i determinativa de quins són els elements que cal conservar. Una visió creada a partir de múltiples punts de vista, antics, nous, enriquidors, que creïn debat i participació a l’hora de protegir elements culturals, en tota la seva dimensió.
Necessitat de l’Inventari de Patrimoni Cultural de la Generalitat
Una de les formes de protecció generals i globals podria ser l’Inventari de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. En l’actualitat l’accés a la informació al Departament de Cultura és lliure i consultable[4], encara que està una mica antiquat, ja que s’han de consultar fitxes realitzades molts cops en els anys vuitanta i noranta. Crec que caldria establir un sistema modern de consulta a través de la web. En part, la informació ja és consultable per internet, però per obtenir totes les dades i comprovar cada fitxa cal anar físicament a les oficines del departament, demanar autorització o bé sol·licitar la informació per a què te la remetin.
Caldria establir una gran base de dades, actualitzada, clara, determinativa dels nivells de protecció (tal i com s’enumeren a l’anterior capítol d’aquest article) de tots els elements protegits dins de tot l’àmbit català. Una base que es vagi alimentant a través de les figures d’incorporació establertes fins ara (plans especials, plans urbanístics, etc.), també a través de les gestions del Departament de Cultura.
Aquesta base ha de ser creada mitjançant tota la informació que existeix actualment, i ha de ser avalada, ampliada i completada per un equip multidisciplinar que estigui integrat dins la dinàmica d’elaboració d’un pla de protecció del patrimoni cultural de tot Catalunya i que al mateix temps pugui comparar-se a les proteccions d’altres Comunitats Autònomes d’Espanya, creant una base comuna de protecció patrimonial a nivell del l’estat.
Al mateix temps, i com ja s’està realitzant en alguns planejaments, no només cal considerar patrimoni cultural els edificis a nivell arquitectònic o les restes que es troben de jaciments arqueològics i paleontològics, sinó que cal motivar una protecció ample d’elements i espais que conformin un veritable patrimoni a preservar. En aquest aspecte es poden catalogar una infinitat variada d’elements, des d’espais que conformen un lloc social, passant per elements purament decoratius, per exemple façanes o monuments, fins a espais naturals, camins, parcs, etc.
En tot, el nivell de protecció del patrimoni cultural a nivell català i estatal està a un dels nivells més alts de la seva història, però això no evita que es produeixin degradacions de la nostra història i cultura constantment, per tant cal continuar la protecció d’aquestes i ampliar els elements pot ser una bona estratègia per preservar-les.
Encara que hem de ser conscients de la realitat territorial existent, per exemple, catalogar un edifici suposa per al propietari unes condicions concretes que li representa una conservació del monument i un no aprofitament del mateix, s’ha de fer l’estudi a nivells pràctics. No es pretén caure en una versió molt historicista i rígida per a la protecció de patrimoni, no es pretén fomentar una rigidesa administrativa sinó crear un diàleg, discutir-ho, amb tothom: amb la gent implicada, hi ha persones que hi viuen, i amb els diferents actors i agents que hi tenen interès.
Notes
[1] Trobem totes les legislacions de l'Estat i de les Comunitats Autònomes a la pàgina web del Ministerio de Cultura (http://www.mcu.es/index.jsp).
[2] Trobem les dues lleis de legislació catalanes a la pàgina web del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (http://cultura.gencat.net/).
[3] Més informació de Can Ricart la podem trobar als números 630 i 607 de Biblio3W, 630: Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs: Can Ricart, proposta d'intervenció; 607: Mercè Tatjer i Mir. Fontseré a Can Ricart. La fàbrica de Can Ricart i l'actuació de Josep Fontseré i Mestre
[4]
Es pot consultar l'inventari a la pàgina web del Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya (http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament)
Bibliografia i fonts
Legislació
- Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català.
- Llei, 2/1993, del 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural.
- Decret 78/2002, de 5 de març, del Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i Paleontològic.
- Ley 16/1985, del 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español
- Text refós de la Llei d’urbanisme de Catalunya, 1/2005, de 26 de juliol.
Llibres
- MOYA GONZÁLEZ, Luis (editor). La práctica del planeamiento urbanístico. Madrid: Editorial Síntesis. 1997.
- SERVEI DE DOCUMENTACIÓ I ESTUDIS DE LA DGU. Criteris per a la sistematització dels codis d’identificació en el planejament urbanístic. Barcelona: Departament de Política Territorial i Obres públiques. 2005.
Pàgines web
- Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya: http://cultura.gencat.net/
- Departament de política territorial i obres públiques de la Generalitat de Catalunya: http://www10.gencat.net/ptop/AppJava/cat/index.jsp
- Ministerio de Cultura: http://www.mcu.es/index.jsp
©
Copyright Marc Vila Recio, 2006
© Copyright: Biblio
3W, 2006
