Els jardins modernistes de Barcelona i alguns dels motius pels quals no els podem gaudir

“L’havia adquirida per quatre quartos; havia rentat la cara a les parets, remuntat els jardins, i ,últimament, implantat allí estàtues, edificis i jocs que li costaven un dineral, com ja veurien”.

“recorregueren les Llopis tota la finca, elogiant degotalls, balmes i grutes artificials amb estalactites d’argamassa i pedra tosca; galliners xinescs de fusta vogida; Mercuris, Minerves i Venus de figura rabassuda i marbre vetós; planters de begònies i gran assortiment de gardènies, camelies i cactus dins de l’hivernacle;...”

“...dos d’ells s’ajupiren, obriren les aixetes dels jocs d’aigua, ressonà un xisclet universal, i s’armà tal confusió i escampadissa, que el baró i l’Emília hagueren de recular i emprendre-les per l’oposat indret.” “... i desembocaren en una placeta rodona, voltada d’altes i espesses tuies,... abandonada en un dels pedrissos de marbre, i començà a riure’s de la feixuga Diana que presidia la placeta.” (Narcís Oller.)

Aquesta descripció de Narcís Oller en La Febre d’Or [1] és una de les moltes descripcions possibles, tant se val sigui aquesta real o no, de les finques i jardins d’alguns dels municipis del pla de Barcelona o del Maresme de finals del segle XIX i principis del XX.

La construcció d’aquests jardins, de manera incipient i carregats encara d’esperit rural com si d’una villa italiana renaixentista es tractés, comencen a aparèixer des de mitjans del segle XIX, s’accelera la seva construcció al darrer terç del segle coincidint amb el moment de màxima activitat econòmica i puixança de la ciutat de Barcelona, i es perllonga coincidint en el temps amb un dels moviments artístics mes rics i amb més personalitat de Catalunya com és el Modernisme.

La concepció de molts d’aquests jardins, i també de la mateixa finca i explotació agrícola, és contemporània al naixement del procés de renovació cultural, ideològica i artística que va significar el Modernisme a Catalunya i, que per les seves característiques pròpies pren un caràcter nacional vinculat a un projecte polític.

El modernisme com impuls artístic, coincideix amb moviments similars i paral·lels anomenats Art Nouveau a França i Bèlgica, Jugendstil a Alemanya, Modern Style a Gran Bretanya i EUA, Sezession a Àustria i Liberty a Itàlia. Malgrat totes les similituds i diferències amb aquests, a Catalunya s’ha d’interpretar com un fenomen complex que pren una amplia gamma de matisos i s’enriqueix amb nombroses referències d’art popular i d’altres estils històrics presents en el territori com ho son les construccions medievals o el gòtic.

Per acotar amb fets concrets i significatius el període modernista i descriure les seves etapes ho farem d'acord amb Mireia Freixa [2] . Segons la historiadora, el flux de difusió i introducció de nous models i dissenys, i la progressiva incorporació dels nous coneixements tècnics que van alimentar el modernisme queden pautats per dos aconteixements internacionals cabdals en l’historia de la ciutat de Barcelona. Per una banda l’Exposició Universal de 1888, celebrada a la mateixa ciutat i que va significar la seva presentació com una urbs moderna a Europa i al món, i la de Paris de 1900. Així dons, es considera que una primera etapa correspon a la dècada de 1880 en que el fenomen modernista, no només en l’àmbit artístic, va prenent cos per finalitzar amb la celebració de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1888. Aquest incipient modernisme es caracteritza per la reelaboració del llenguatge eclèctic del segle XIX anomenat per la majoria d’autors protomodernisme. La següent etapa del modernisme abasta el període de la dècada dels noranta i està caracteritzada per una amplia activitat cultural i gran vocació ideològica, en la que es formula el catalanisme polític; i la tercera fase del cicle, considerada ja de ple modernisme, transcorre a partir del 1900, coincideix amb la divulgació de l’Art Nouveau a l’Exposició Internacional de Paris, i es manifesta fins acabada la guerra europea de 1918.

Diferents autors donen altres dates respecte la finalització del modernisme; de totes maneres, per la finalitat de l’article i pels processos concrets que porten a la gènesi de jardins durant aquests inicis del segle XX, no es fa necessari entrar en més concrecions, els “propòsits” des que es formulen fins que es converteixen en jardins sempre necessiten més temps que d’altres creacions. També però, cal tenir en compte com ha assenyalat Teresa M. Sala, que “ara fa cent anys, l’art es manifestava mes aviat com un calidoscopi , amb configuracions geomètriques que s’oposaven un moment per tornar-se a unir tot seguit, que de vegades es fonien i d’altres se separaven. L’actitud oberta del projecte cultural que va significar el modernisme incloïa també les reaccions i, si es vol, les contradiccions d’una praxi artística que no es pot abordar en termes d’estil sinó a partir de la conjunció que es compon de la multiplicitat de les subjectivitats creadores”. [3]

La societat del canvi de segle va modificar les possibilitats de difusió de totes les manifestacions culturals. Les idees, les sensibilitats estètiques i les manifestacions artístiques, així com la mateixa concepció de l’art i de l’artista, viuen una radical transformació i tenen unes possibilitats de difusió fins llavors desconegudes. I això afecta de manera substancial tot el que comprèn el mon cultural barceloní, es a dir, la producció literària, artística, arquitectònica, musical; la difusió del pensament, la promoció de la ciència i, fins i tot, diverses manifestacions de lleure i de l’oci, traduïdes en l’incipient estiueig [4] i l’esport.

No hi ha cap dubte que l’arquitectura és la manifestació més important del moviment modernista, amb tipologies i elements decoratius adaptades als nous materials industrials i als nous temps i amb tanta força que arrosseguen la resta d’activitats culturals i artístiques; els arquitectes modernistes son homes de complerta formació professional i artística amb “molts coneixements i capacitat multidisciplinària...cada un dels col·laboradors artístics son totalment part integrant del programa marcat per l’arquitecte, seguint la idea de globalitat concebuda a priori, i en benefici d’un conjunt”. [5]

Però abans, l’urbanisme va ser un dels elements que es va convertí en l’antecedent necessari en fer possible la organització de solars i parcel·les alineades que poc a poc es van omplir d’aquests edificis modernistes. Va ser la creació d’aquest nou model de “nova “ciutat que naixia fora muralles, [6] sobre les bases proposades pocs anys abans gràcies al Pla d’Ildefons Cerdà aprovat el 1859, [7] que al darrer terç del segle s’inaugura una ciutat amb voluntat de ser moderna; les arts aplicades: vitralls, ceràmica, mobiliari, ferro i metall aprofiten l’avenç tecnològic; els altres camps del disseny i la creació com la tipografia o el cartellisme, la música o la literatura; en definitiva totes les arts i també la política, renoven els seus models, canvien els dissenys i comencen a parlar un llenguatge unitari definint un estil que esdevé modern i símbol d’aquesta modernitat.

Que ha passat llavors amb la jardineria i els jardins que tot i ser contemporanis al moviment mai no apareixen ni citats als textos sobre el modernisme? Que la jardineria no és una manifestació artística?, no és una creació lligada a la tècnica i les arts aplicades i als mateixos oficis, que han estat de tanta importància per la pròpia definició de l’estil?

Caldria que ens féssim la pregunta de perquè ningú no se’n recorda dels jardins que van acompanyar moltes edificacions modernistes, que per cronologia i contemporaneïtat els hi correspondria el segell de modernistes.

Molts autors provenint de disciplines diverses han dedicat part dels seus escrits i estudis al modernisme, (historiadors, arquitectes, especialistes en art,) però pràcticament tots creuen els jardins sense alçar la vista, la majoria ni es detenen.

Només a tall d’exemple: l’Exposició de 1888 i la construcció del Parc de la Ciutadella, lloc i fita important empleada per nombrosos autors en la pròpia definició conceptual i cronològica del modernisme és en aquest sentit el gran testimoni del moment mai no prou reconegut.

La nova imatge de jardí nascuda amb Josep Fontserè i Ramon Oliva [8] va ser model i exemple durant anys de jardineria pública i privada. Alguns autors destaquen que l’impuls de Fontserè i la participació d’arquitectes com Elies Rogent, Lluís Domènech i Montaner o inclús el mateix Gaudí en les obres d’acondicionament del parc per a l’Exposició de 1888 i les seves discussions com ara la pertinença dels estils o el simbolisme del llenguatge arquitectònic entre altres, “va suposar l’arrencada vital i creativa per a la formulació d’una arquitectura nova” [9] , i podríem afegir que també ho va ser per a la definició d’una jardineria protomodernista i la reformulació dels seus elements de composició. El conjunt va suposar un canvi en la concepció de jardí i l’inici del parc públic a la nostra ciutat. [10]

Era un jardí públic per les intencions, però continuava participant d’elements i formats del jardí privat. De fet la consolidació i transformació del Parc entre l’abans i el desprès de l’Exposició no està prou estudiada, però va ser simultània a la realització de molts altres jardins privats.

La barreja d’estils paisatgistes, geomètrics i naturalistes que incorporava i amalgamava, i aquest fet de la concepció d’un projecte públic, encertat en el context i necessitats de la ciutat de Barcelona, amb visió d’equipament urbà el converteix en un jardí de perspectiva moderna, pioner de les tendències més avantguardistes del moment a Europa, [11] i en sintonia amb les actuacions de Frederick Law Olmsted als EE.UU., del que Peter Walker i Melani Simo han assenyalat va ser el creador de l’idioma modernista de l’arquitectura del paisatge [12] . A casa nostra va ser font d’inspiració per a l’espai enjardinat...però la significació i importància de la Ciutadella, no prou estudiada i coneguda des del punt de vista jardiner, i el seu estat, ús i manteniment actual no prou acurat malgrat ser un Bé Cultural d’Interès Nacional, i per tant emparat sota la màxima protecció jurídica que reconeix la nostra legislació, mereixerien un espai que ultrapassa les intencions d’aquest article.

Tot i amb això, cal dir que mereixeria ser entès com una obra de jardineria protomodernista, o seguint l’argumentació que fan sobre F. L. Olmsted els autors citats, precursora del modernisme paisatgista.

Una de les característiques del jardí modernista l’hem de buscar –trobar- en la mescla de la línia recta, determinada pels elements constructius, baranes, balustrades i petits trams d’esglaons, i la corba dels vials lliures i els sinuosos recorreguts; altre en la voluptuosa relació com no s’havia donat abans entre el jardí i la casa, entre la vegetació i l’obra de fàbrica, unides per l’enramada de pèrgoles i emparrats amb voluntat d’omplir l’espai en les tres dimensions i sentir-se immers en una escena. És una jardineria en íntima relació amb l’arquitectura i l’edificació per mitjà de cobricels, escales d’accés cobertes per túnels de vegetació o petites platabandes adossades a les parets de l’edifici on tampoc poden faltar els grans testos de ceràmica sobre el paviment de ciment.

Eren pràctiques habituals l’ús d’enfiladisses i garlandes florals que penjaven i unien els arbres pròxims en les alineacions, o la plantació de rosers al seu peu per que s’enfilessin pels troncs i inclús la creació d’estructures metàl·liques al voltant dels arbres perquè s’enfilés la vegetació més ràpidament i evitar-ne el tronc despullat.

Aquesta relació entre la vegetació i la construcció i l’ús de plantes enfiladisses sobre suports metàl·lics va arribar a un grau de sofisticació que fins i tot era corrent crear armadures per formar arbres artificials sencers amb heures o rosers [13] o s’aprofitaven els arbres secs per cobrir-los de verdor i flors.

La jardineria modernista es posa també a redós de l’arquitectura i es converteix en un element més al seu servei. En la propietat no urbana el jardí va perdent aquesta relació i s’alleugera la intensitat així que s’allunya de la casa principal convertint-se poc a poc en un bosc saltejat d’alguna evocació en forma de font o petit berenador, templet o miranda; en la ciutat el jardí que no és possible a l’exterior, que no trobem al carrer per falta d’espai, s’enfila per les façanes, cornises, balconades i tribunes dels edificis, entra als patis interiors i per escales nobles puja fins a les sales principals de les vivendes. Altrament s’entretén en reixes i portes, però les flors, els arbres i la vegetació apareixen també per tot arreu.

Dèiem fa unes línies que l’arquitectura és el fenomen més destacat del moviment, associada a ella s’han anat reivindicant i valorant amb anys i estudis totes les arts decoratives i artesanies que li són més o menys subsidiàries. Amb la jardineria no ha succeït. No hi ha estudis sobre la producció jardinera a Catalunya. És cert que honroses excepcions, ben poques, sobre jardins o horticultura mereixen ser elogiades [14] , però fins ara no tenim ni tant sols una -no gosso dir història- visió global de la jardineria de Catalunya, amb la qual cosa qualsevol monografia sempre pateix de la falta d’un substrat on ancorar-se.

L’escassetat de descripcions i estudis de la que patim superen amb escreix la de qualsevol altre manifestació artística, creativa o cultural del nostre país.

Els països petits com el nostre, no podem pretendre basar la valoració del nostre patrimoni jardiner en paràmetres com la monumentalitat o la puresa d’estils, o ni tant sols la pròpia antiguitat; en canvi si que tenim encara coses a veure i a dir sobre aquells jardins sovint petits, però que van ésser protagonistes de la vida social i també creativa i econòmica de finals del segle XIX i principis del XX.

El jardí estava emplaçat a les noves residències burgeses de les poblacions de tradició industrial, [15] i a la segona residència petit burgesia ubicada a les poblacions de moda del moment, [16] als establiments hospitalaris, a les institucions médico-asistencials [17] i als balnearis. [18] En la majoria d’ocasions s’adequa a la modèstia de la funció per a la que va ser concebut, inclús a la modèstia professional dels seus autors, però incorporant en la mesura del possible les noves tecnologies del moment, mantenint per altre banda la lògica de les velles tecnologies rurals relacionades amb la producció agrícola.

Aquests jardins, que no s’han estudiat suficientment, han estat en paraules de Joan Villoro, jardins que tenien una personalitat molt destacada y un valor molt notable com a obra col·lectiva d’una societat gens opulenta que amb esforç i treball anava construint-se. [19]

La jardineria, és cert que no va tenir en el seu moment ni el personatge necessari prou destacat, ni la seva formulació teòrica. Els jardiners, no han estat al nostre país tradicionalment persones de llapis àgil i ploma fàcil; solen mirar, per que en depenen, al cel i a la terra per treballar-la i mantenir els seus productes amb sensibilitat artística; i entre una activitat i l’altre no tenen temps per escriure.

El jardí –i aquí trobem una altre possible causa de la manca actual de jardins modernistes- és una creació per una banda efímera, i per altre sempre inacabada, el temps no li permet aturar-se. Per definir l’estil concret d’un jardí l’hauríem de retenir, ni que fos mentalment. Quan es té, o es gestiona un jardí no només es posseeix una porció de natura organitzada i endreçada, també una brida per contenir i dirigir.

Anys després del seu oblit o renúncia, és molt difícil i costós l’estudi d’un jardí; la investigació i l’anàlisi sobre el terreny sempre és limitat, les obres i la vegetació es van modificant, s’abandonen o, en el pitjor dels casos, son destruïdes.

Aquest sentit que té el jardí d’obra inacabada ens ha de fer reflexionar també sobre un aspecte poc difós i sobre el que ens podríem recolzar per desterrar la noció de jardineria eclèctica, concepte aquest usat freqüentment en jardineria per desmerèixer intents de personalització creativa, de mescla o superposició de formes i estils en la recerca de nous models que precisament es donen durant aquest període.

Es coneguda la posició de Gaudí, i d’altres arquitectes modernistes respecte la concepció de l’obra arquitectònica no com un projecte acabat, sinó com un Work in progress [20] , improvisant mitjançant la sintaxi d’elements historicistes i naturalistes o de la seva pròpia invenció. És també una característica del moment, anar superposant actuacions sobre d’altres anteriors. Son innumerables les obres modernistes que parteixen d’elements arquitectònics executats anteriorment per altres arquitectes. Això que es veu enriquidor o si més no, inherent al procés arquitectònic acostuma a interpretar-se com un element desvaloritzador en jardineria.

L’assumpció de la renovació i construcció de nous elements sobre els preexistents, el manteniment del naturalisme que es manifesta en els jardins de les dècades dels anys vuitanta i noranta del segle XIX i que perdura –sobre tot en les propietats i jardins anteriors, ja estructurats- ben entrat el segle XX amb les característiques rocalles en grutes amb mares de Deu, murets o arrambadors, i les baranes i mobiliari imitant troncs en ocasions amb un detall i realisme extraordinari que sembla orfebreria–més pròpia, pel virtuosisme i funció del modernisme que del romanticisme del que prové- ; així com l’aparició de platabandes i parterres regulars d’escala domèstica amb flor, [21] o aquells altres sobreelevats anomenats “coques” [22] ;...l’ús de les pèrgoles amb vegetació enfiladissa de flor, dels testos de ceràmica per guarnir l’entorn de la casa,...etc. no es la mateixa actitud moderna de recerca, de barreja, de renovació que ansieja i aglutina el modernisme?

Aquesta barreja de manifestacions barroques, neoàrabs, neogotiques, amb simbologies medievals en l’arquitectura; o els paisatges bucòlics, les figures romàntiques femenines i els models naturalistes de tiges, flors, rèptils i aus de les arts gràfiques, els vitralls, i en general a totes les arts aplicades i oficis, no son considerats igualment modernistes?... el que preval i compta a més de la imatge final és l’expressió de reunir la bellesa en les formes i la funció. Un “art nou”, útil, al servei de la nova burgesia que a més, pugui ser l’emblema del seu poder.

Caldrà acostar-nos doncs per observar de més a prop per que no existeixen o no hem sabut reconèixer els jardins modernistes.

El jardí no té espai en una ciutat que creix ràpidament i especula amb el seu sòl

En principi cal destacar el primer i més important argument que ja apuntàvem abans. El jardí és una obra que mai no s’atura. La jardineria és una activitat efímera per sí mateixa que necessita més que qualsevol altre creació la complicitat del seu propietari. Si aquest no col·labora segons un pla establert des de l’inici o l’abandona en qualsevol moment el projecte de futur que és qualsevol jardí no té possibilitats.

Un altre dels motius – i a priori contradictori- als que apunta el títol de l’article, referit a aquesta ciutat opulenta que creix com és la Barcelona del canvi de segle, el podem trobar en el fet que om reconeix que el modernisme va ser un fenomen eminentment urbà. La ciutat, condicionada per la regularitat de la traça i parcel·lació del Pla Cerdà i la necessitat i l’oportunisme de rentabilitzar el terreny, van ofegar la presència de jardins a les propietats privades i a l’espai públic on, en el seu moment, no només no es van fer les reserves de terreny oportunes, si no que fins i tot es va perdre la propietat i ús social de tot l’espai públic que envoltava les muralles. A aquest respecte cal prestar atenció alguns autors que sostenen que abans inclús de l’aprovació del Pla ja es va començar a especular sobre els terrenys del futur Eixample [23] . A més a més d’aquests antecedents, cal afegir la posterior desvirtuació del projecte original on les mansanes i parcel·les van anar tendint a la màxima ocupació possible, deixant mitjeres i suprimint en successions edificatòries, o des d’un inici no contemplant ja, la presència de jardins [24] . Poques son les excepcions, i pocs exemples queden a l’Eixample barcelonès de cases envoltades de jardí, el procés de desaparició d’aquesta tipologia d’habitatge aïllat amb jardí és una successió continua des dels inicis, però es va accelerar durant la dècada de 1880 a la ciutat [25] . Podem veure encara com uns testimonis permanents d’aquest fet, amb espais no construïts i jardins de trajectòria diferent, els del Palau Robert o la casa Ricart per citar dos exemples on no s’ha acabat d’edificar la totalitat de la parcel·la. [26]

D’aquesta manera el procés de desaparició d’espai privat plantable -susceptible de convertir-se en jardí- es va convertir en l’element determinant per que a la ciutat de Barcelona no es pogués manifestar la jardineria modernista. Algunes excepcions les trobem a institucions públiques o semipúbliques com a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, o si així es pot considerar el Parc Güell. Aquests dos conjunts, per si sols també necessitarien una revisió dels seus valors des d’un punt de vista jardiner. En el seu moment van ser models conceptuals i concrets del Modernisme, on aquest diàleg entre arquitectura, en un cas, o enginyeria, –vials voladissos i viaductes- en l’altre, i vegetació va ser tant íntim i productiu que encara ara permet la seva lectura.L’Eixample, però es va quedar sense espai públic per a parcs i jardins.

Per citar un exemple escollirem una vivenda característica per la seva significació i singularitat. Malgrat que a les fotos que ens han arribat del jardí no es pugui apreciar amb tota exuberància el caràcter modernista, la casa Vicens (1883-1885) era una proposta en la relació entre edifici i jardí innovadora que no va tenir prou continuïtat a la ciutat, pot ser per aquestes exigències i limitacions de l’Eixample que es van traslladar com a model a altres localitzacions. Situada a l’actual carrer Carolines, antic límit entre les viles de Gràcia i Sant Gervasi de Cassoles, Gaudí va projectar la casa a un lateral del solar edificable, adossant-la a la mitgera d’un convent de monges amb la que feia llindar. El fet de no centrar l’edificació en la parcel·la li va permetre conservar el màxim de jardí a l’entorn i al davant de la façana principal, sense alinear-la amb el carrer. Aquesta pràctica o “solució” no cal dir que no va tenir continuïtat. El jardí pràcticament ha desaparegut al llarg del temps en successives intervencions. Segons recull Trinitat Ruiz de Fabiola Jover que va néixer i ha viscut tota la seva vida a la Casa Vicens, “mantenir un jardí que arribava fins al carrer del Príncep d’Astúries era molt costós, a causa dels impostos sobre els solars no edificats”. [27] La legislació a Barcelona no ha estat mai un element innocu respecte la continuïtat d’un l’espai no ocupat per les edificacions.

La falta de sensibilitat cultural i l’irremeiable canvi dels temps i les necessitats

Les pressions especulatives d’apetència de la gran ciutat per l’alt valor del sòl, els motius personals i familiars, i un general empobriment cultural del país que no ha sabut “recompensar” històricament amb la legislació adient a propietaris de la gran despesa que representa el seu manteniment han estat el motiu de la seva desaparició. L’assessorament, les exempcions fiscals, les ajudes econòmiques al manteniment o millora amb les seves corresponents contrapartides d’obertura i visites per exemple, haguessin pogut ser unes bones eines per a la seva preservació i difusió. L’actual legislació sobre el Patrimoni Cultural Català de 1993 recull en el títol tercer mesures de foment i difusió entre les quals cita el compromís de l’administració per establir ajuts per la conservació i millora, o l’exempció fiscal dels béns culturals entre d’altres. [28]

I no parlem només de jardins menors com l’anterior, sinó també de jardins notables que van existir als municipis de l’entorn de Barcelona abans de la seva annexió [29] o d’altres a poblacions fora del pla barcelonès en que el creixement també ha acabat amb ells, en el pitjor dels casos sense deixar cap constància de la seva riquesa, i en d’altres, malgrat haver desaparegut fa pocs anys, fer-ho sense complir els requisits mínims que s’exigirien per a qualsevol altre element del patrimoni com és la documentació. [30]

Amb posterioritat a la introducció d’unes noves idees i conceptes artístics en un col·lectiu o societat, sempre es produeix automàticament el rebuig del pensament i les manifestacions artístiques del període anterior. La reacció antimodernista i un cert despreci del seu pensament i de les seves obres promoguda pels noucentistes catalans pot ser també un dels motius de per que no han transcendit més jardins i més elements modernistes en els jardins. Pensem que son relativament fàcils de substituir. Són conegudes també les opinions que asseguren que moltes edificacions modernistes de l’Eixample han arribat als nostres dies en part gràcies a que anys després, i abans del procés relativament recent de revaloració, no va haver prou diners per enderrocar-les i tornar a edificar en els seus espais. Això mai no succeeix amb un jardí, ens al contrari, tradicionalment el terreny d’un jardí és com el Pi Gros del pagès, en el moment que és necessari es converteix en una font ràpida de capital per una inversió, una reforma del mas, una dot, o un nou tractor.

Altres jardins que han perdurat en els límits de la ciutat o en terrenys situats en el seu dia en altres municipis del pla de Barcelona s’han transformat adaptant-se irremeiablement a les noves necessitats, necessitats domèstiques i familiars en el cas de propietats particulars o socials en el cas de la seva transformació en espais públics. [31]

En aquest cas com qualsevol altre espai públic de les nostres urbs s’han hagut d’adaptar a les conveniències conjunturals, a les normatives, la legislació, i les ordenances municipals vigents. La no sempre adequada interpretació de la normativa, l’inexistent inquietud patrimonial que han despertat, i moltes vegades l’escassesa de coneixements i sensibilitat de professionals han provocat la desaparició d’elements importants a molts jardins, desfigurant-los i segrestant trets personalitzadors i identitaris.

La varietat en la vegetació i les seves agrupacions, ornats varis, escales i paviments, templets, pèrgoles, torres i altres elements que donaven homogeneïtat i coherència van desapareixent irremeiablement. Encara ara, davant de qualsevol operació de millora, els jardins es van desprenent de les seves peces com les engrunes d’un pastís tendre a cada mossegada...

Aquests arguments un tant genèrics que podrien ser emprats per a qualsevol estil jardiner, són especialment adients en el cas de la jardineria modernista. No només condicionen els aproximadament cent anys que han passat, també és precisament la extrema fugacitat –per l’exigència de manteniment- una més de les seves característiques, si encara és possible afegir-li més èmfasi a la pròpia dels jardins.

El paisatge del jardí modernista cal entreveure’l pròxim a l’estètica de les imatges natural-simbolistes evocadores d’un romanticisme idíl·lic ple de flors i exuberant que podem observar en les arts gràfiques, en les portades de llibres i revistes, en dibuixos, cartells, pintures, etc. però sempre sota el control estricte i pròxim d’una arquitectura que condiciona.

Per altre banda, la riquesa d’un jardí no necessàriament o només ve determinada pels “tresors” botànics o pel seu exotisme. És el conjunt i la seva concepció unitària, l’organització dels seus elements de composició, l’estil, les construccions, les perspectives i punts d’interès paisatgístic, les fonts, senders, etc. els que determinen la seva vàlua.

El discurs cultural i identitari que porta implícit un jardí amb els seus usos, la iconografia del seu moment històric, o la inclusió-exclusió de segons quins elements en l’espai enjardinat, és en el cas dels nostres jardins més valuós que la botànica o la seva relació amb el medi ambient.

El reconeixement d’aquests mèrits, la personalització de cada un dels jardins i la recerca dels elements comuns entre ells és el que encara ens pot ajudar a despertar sensibilitats pel seu reconeixement i conseqüentment la seva recuperació i posta en valor com a patrimoni cultural, inclús més enllà del fet modernista.

Ens calen més estudis de recerca des de la nomenada microhistòria o la història local fins a la que pot proporcionar l’historiografia més clàssica, passant pel gran ventall multidisciplinar de les ciències i tècniques que es relacionen en un jardí.

L’ estudi, la descripció i la documentació de jardins malgrat que hom els hi reconeix la seva fragilitat és una feina institucional encara per complir. En aquest sentit cal destacar la necessitat urgent de la realització d’inventaris i d’un catàleg de jardins, ara per ara inexistent a Catalunya.

[31] Sense voler ser exhaustiu es poden citar molts exemples de jardins adaptats a necessitats i usos diferents: des dels jardins de La Quinta Amèlia i Vil·la Cecília, transformats en parcs de proximitat, de barri, al del Parc del Castell de l’Oreneta desnaturalitzat en un parc forestal, o el de Torre Melina convertit en el jardí privat d’un hotel, sense oblidar el jardí de la recent transformada Vil·la Florida, on està previst un Centre Cívic i, a l’espera de la construcció d’un nou edifici destinat a biblioteca pública.

Bibliografia

DÍEZ I QUIJANO, Desideri. El modernisme a Horta. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995

DOMÈNECH I GRIBAU, Lluís. Arquitectes Modernistes. Modernisme i Modernistes. Barcelona: Lunwerg Editores., 2001.

FIGUERAS Lourdes. Art i Indústria en el Modernisme. Modernisme i Modernistes. Barcelona: Lunwerg, 2001

FREIXA, Mireia. La circulación de modelos en el diseño Art Nouveau. Ponència a la “II Reunion de historiadores y estudisos del diseño” . La Habana, 2000. [www.dancingmind.co.uk/cuba%202000/Resumenes/R%20Mireia%20Freixa.htm]

GARCIA ESPUCHE, Albert. Una ciutat, dues imatges. Modernisme i Modernistes. Barcelona: Lunwerg Editores, 2001

MERINO, Àngel (Coordinador). Catalunya, terra de roses. Barcelona: Diputació de Barcelona 1999

OLLER, Narcís. La febre d’or. I La Pujada. Barcelona: Edicions 62 i “La Caixa”. 1980

RIBAS PIERA, Manuel. Jardins de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1991

RUIZ, Trinitat. Viure en un monument.. Els secrets més amagats de l’arquitecte. Especial Gaudí 2002. Revista Descobrir. Barcelona: Edícola-62, S.L. 2002.

SALA, Teresa M. Imatges de 1906. La descoberta de la mediterrània. L’Avenç n 309, gener 2006.

SAURA, Magda. El negoci de l’Eixample: documents de les dècades anteriors al Pla Cerdà (1859) Història de l'Eixample: una metodologia de disseny. Barcelona: Edicions UPC, 1997.

VIDAL, Miquel i AGUILÀ, Jordi F. Jardins de Barcelona. Barcelona: Àmbit Serveis Editorials i Ajuntament de Barcelona, 2003

VILLORO, Joan. Guia dels espais verds de Barcelona. Aproximació històrica. Barcelona: COAC, 1984

WALKER, Peter i SIMO, Malanie. Invisible Gardens: The Search for Modernism in the American Landscape. Cambridge: The MIT Press, 1994

Ficha bibliográfica

DIAZ, J. Els jardins modernistes de Barcelona i alguns dels motius pels quals no els podem gaudir. Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. XI, nº 661, 5 de julio de 2006. [http://www.ub.es/geocrit/b3w-661.htm]. [ISSN 1138-9796].

Volver al índice de Biblio 3W

Volver al menú principal