Vicenç Casals Costa
Universitat de Barcelona

El problema dels residus és un problema fonamentalment polític, no un problema de gestió, al menys en la seva concepció més habitual. Potser sí que ho és en determinats aspectes pràctics, en els usos dels elements tècnics, però des d'un punt de vista global es tracta d'un problema polític[1]. Hi ha moltes raons perquè això sigui així. En primer lloc hi ha el que fa referència a una qüestió central del desenvolupament de les societats modernes, la de la relació entre camp i ciutat, entre el medi natural i els processos d'urbanització del territori. Durant aquest procés s'estableixen un seguit de fluxos de materials, procedents inicialment de l'entorn urbà immediat però que posteriorment han assolit distàncies molt més grans, fins i tot planetàries en el món globalitzat d'avui. El consum d'aquests materials és produeix, però, de manera molt focalitzada, generant gran quantitats de residus i alterant greument d'aquesta manera el processos metabòlics que es donen al si del medi ambient, i trencat la relació d'equilibri relatiu, dinàmic, existent entre natura i ciutat.

Un segon element és la relació entre la tecnologia i la societat, el paper de la tècnica en les societats desenvolupades. Aquest és un paper fonamentalment polític, orientat per criteris polítics. Quan es parla que s’ha pres una decisió per raons “tècniques”, no s’està parlant de la tècnica en el sentit propi del terme, sinó d’una gestió orientada per criteris polítics.

La pròpia tradició marxista ha tingut seriosament en compte aquesta problemàtica des dels primers moments, per exemple en els escrits d'en K. Marx i F. Engels. I no precisament en obres menors sinó que ho podem trobar en El Capital, la seva obra de maduresa i més transcendent, un veritable monument de la cultura moderna. Ho fa, per exemple en el primer volum i també en el tercer, publicat per Engels després de la mort d'en Marx. En aquests textos es poden trobar formulats de manera gairebé explícita conceptes tan actuals de les polítiques de residus com les famoses "tres R" (reduir, reutilitzar, reciclar), o les anomenades "millors tècniques disponibles", en un apartat titulat "Aprofitament dels residus de la producció", del tercer volum de l'obra esmentada[2]. Marx és conscient del paper central que té la producció de residus a les societats modernes[3] i que la resolució del problema és fonamental per avançar cap a una societat humanitzada, és a dir comunista. Engels, per la seva part, ho expressa així:

"[Liebig en les seves obres mostra que] l'home ha de reintegrar a la terra el que d'ella rep, i on demostra que l'únic obstacle és l'existència de les ciutats, sobretot de les grans urbs. Quan veiem que aquí, solament a Londres, es llença cada dia al mar, fent enormes despeses, major quantitat d'adobs naturals que els que produeix el regne de Sajonia, i les formidables obres que es necessiten per impedir que aquests adobs enverinin tota la ciutat, llavors la utopia de la supressió del contrast entre la ciutat i el camp adquireix una meravellosa base pràctica." (F. Engels, Contribució al problema de l'habitatge, 1872).

Cal retenir l'expressió d'Engels: el problema dels residus en un element "pràctic" que té a veure directament amb el model de societat, de forma general, i especialment amb el model urbà. Aquesta és una qüestió que s'ha posat de manifest en moments de crisi aguda del sistema, com després del crack econòmic de 1929. Per exemple, la New Deal impulsada pel president Roosvelt als EE.UU. com resposta a la crisi va promoure polítiques de racionalització dels recursos, que incloïen la dels residus. Des d'una concepció completament diferent, la de l'Alemanya nazi de la mateixa època, la política econòmica que s'impulsava contemplava també el recurs a una gestió eficient dels residus[4].

Com a qualsevol societat industrialitzada, a Catalunya el problema dels residus hi és present des de fa temps. Però va ser solament cap a finals de la dècada dels anys 1980, quan comencen a prendre's algunes mesures de gestió diguem-ne més o menys modernitzadores. Així, a l'any 1987 es va crear la Junta de Residus, primer com a entitat encarregada únicament dels residus industrials i més tard amb competències pel conjunt dels residus. L'any 1990 s'elaborà l'anomenat Pla Director de la Gestió dels Residus Industrials a Catalunya, que preveia la construcció d'un seguit d'abocadors de residus a les comarques de l'interior. Aquesta consideració de certes comarques de l'interior com a lloc d'emmagatzematge dels residus que es produïen sobretot a les zones urbanes del litoral, va posar en peu de guerra a les comarques afectades, convertint-se finalment l'afer en un problema polític greu, pel que es va veure directa i personalment afectat el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol.

L'esmentat Pla fou finalment retirat, i una de les seves conseqüències va ser la creació del Departament de Medi Ambient de la Generalitat. El problema dels residus, esdevingut conflicte polític havia conduït cap a la recerca de solucions administratives, o si es vol político-administratives. Començava una nova etapa on el problema dels residus fou protagonista i on per primera vegada es van intentar articular solucions al greu problema. Cap a mitjans de la dècada dels anys 90, van començar a aparèixer un seguit de plans i programes que intentaven abordar de forma global la qüestió (Pla de Sanejament, programa de gestió dels residus industrials, programa de gestió del residus municipals, dels residus de la construcció, ramaders, etc.). Era l'hora dels programes per a tot, l'hora de les solucions tecnocràtiques, encara que cal reconèixer que no exemptes d'enfocament i voluntat polítiques que buscaven la col·laboració ciutadana i dels grups cívics, el que sens dubte era tota una novetat.

Però els resultats no van ser els esperats, ni de lluny. El programa de residus industrials, el que en principi va donar millor resultat, va basar bona part del seu èxit en la construcció de la planta incineradora de residus de Constantí, a Tarragona, que hàbilment el conseller Vilalta va aconseguir que acceptessin, o si més no toleressin de mala gana, alguns dels agents socials que s'oposaven a aquest tipus de solucions i que estaven presents a la Junta de Residus. Certament que de manera paral·lela va aconseguir-se que emergissin un nombre important de residus industrials (és a dir, que les empreses els declaressin) en la qual cosa molt hi va tenir que veure una generosa política d'ajuts econòmics i subvencions. Però aquesta política va funcionar fins a l'any 2001, any que presenta el màxim de tones de residus industrials declarats, i a partir d'aquell moment comença a disminuir, la qual cosa ni pot considerar-se com resultat de les polítiques de minimització al sí de les empreses ni d'haver assolit el màxim de residus que realment es produeixen. Més aviat és el producte del "canvi de conjuntura" que mentrestant s'havia produït (inclòs els canvis de conseller) i el fet d'haver passat a un segon lloc aquesta problemàtica.

Pitjor va ser el resultat del programa de residus municipals. En això hi van tenir que veure diverses qüestions, entre elles l'optimisme injustificat amb que es van fer les previsions sobre la evolució de la generació de residus municipals, i alguns problemes intrínsecs a aquesta mena de residus. L'optimisme es basava en una suposada disminució de la producció de residus domèstics com a resultat, d'una part, de la implicació de la població i, per l'altra, dels resultats de l'aplicació de la llei d'envasos i embalatges. Però ni les tasques d'educació cívica en matèria de residus van donar resultat (en part per falta d'insistència i continuïtat en el temps de la tasca, i en part per falta d'incentius econòmics per a la població, que tan bon resultat havien donat en el cas de les empreses i el residus industrials) ni la llei d'envasos i embalatges va tenir, ni de lluny, els efectes esperats, víctima de les pressions corporatives dels fabricants. La conseqüència és que els residus domèstics han continuat creixent de forma generalitzada. Barcelona, per exemple, a passat del 1,39 kg per habitant el 1998 als 1,53 el 2002; i Sabadell dels 0,71 kg per habitant el 1985, als 1,14 el 1995, 1,25 el 1998 i 1,31 el 2002. Aquestes dades parlen per sí mateixes del fracàs.

La revisió que fa uns anys es va fer d'aquests programes no sembla que hagi millorat les perspectives. En el cas del residus municipals, la situació es va anar agreujant, sense que es prenguessin mesures per fer front a la situació. Amb un creixement continu del residus domèstics i els abocadors plens, les nostres ciutats s'enfronten a un greu problema, que, a més a més, té a veure tot un seguit d'altres qüestions, en general poc tingudes en compta.

La primera d'aquestes qüestions en la falta d'adequació de l'espai intern de la ciutat per a la gestió eficient dels residus. La morfologia de les nostres ciutats, la forma urbana, presenta greus disfuncions des del punt de vista dels residus, i això fa referència des de l'organització de l'espai a l'interior dels habitatges i en els edificis, fins l'espai viari i l'espai públic. No solament hi ha pocs casos en que s'hagin endegat reformes per tal de pal·liar aquests dèficits en els espais urbans ja consolidats, sinó que en els nous projectes d'urbanització tampoc sembla que s'introdueixin elements que ho tinguin en compte.

En segon lloc, el model de ciutat que en els últims temps ha caracteritzat el creixement urbà a Catalunya, en especial a la Regió Metropolitana de Barcelona, i al que  sol donar-se el nom de "ciutat difusa", és a dir, la ciutat de les urbanitzacions, les cases adossades, els xalets i les segones residències. És la ciutat de baixa densitat i gran consumidora de sòl i tot sovint associada a certes formes de "consum verd". El problema que presenta la gestió dels residus és en aquest cas diferent del de la ciutat tradicional, i es caracteritza per ser molt cara donada l'alta dispersió per l'espai dels focus generadors. En general, la "ciutat difusa" presenta un elevat cost de les seves infrastructures i el cas de les vinculades a la gestió dels residus no es pas una excepció.

I en tercer lloc, i també a una altra escala, el problema de la gestió dels residus en relació a la divisió administrativa del territori. Catalunya presenta un nombre de municipis molt elevat, clarament excessiu des de qualsevol punt de vista (menys el del localisme mesquí i els seus poc clars interessos). Però és que, a més, entre la administració local, la més propera al ciutadà i als seus problemes, i el nivell administratiu més elevat (la Generalitat, en el cas de Catalunya) hi ha interposats uns altres ens, les comarques, que, agradi o no, contribueixen en gran mesura a complicar el nostra panorama administratiu. La seva recuperació en el passat immediat, a finals dels anys de la dècada de 1970, tenia un sentit polític molt clar, però la fossilització a que des de llavors han estat sotmeses les han convertit en una rèmora per a l'adequada gestió del territori, al no respondre en absolut a la realitat actual, tan territorial, com urbana i ambiental. Pel que fa a la qüestió dels residus, cal recordar que les comarques del període republicà, les del Estatut de 1932, foren el resultat de l'estudi impulsat per la Ponència de la Divisió Territorial i de manera destacada pel sabadellenc Pau Vila, de quins eren els centres de mercat que els hi donaven sentit econòmic. I és evident que els centres de mercat tenen molt a veure amb els residus, tant pel que fa referència a la seva generació com a la seva gestió. Però els centres de mercat avui són uns altres, que tenen poc a veure amb la divisió comarcal vigent. Alternatives n'hi ha i són prou conegudes algunes d'elles, com les municipalies (una mena d'agrupació funcional de municipis), que enllacen directament amb l'esperit amb el que Pau Vila va delimitar les comarques republicanes[5]. És a escala de municipalies, per exemple i segons els autors de la proposta, que infrastructures com les de residus comença a ser eficients.

Ens trobem, doncs, que el problema dels residus té implicacions des de la llar fins al conjunt del territori i la seva solució implica no solament un determinat model de ciutat sinó de la pròpia relació entre l'home i la natura. El problema té així implicacions tan àmplies i diverses que fa que reflexionar-hi ens porti ben aviat a plantejar-nos qüestions polítiques fonamentals. No sembla, però, que aquesta reflexió hagi anat gaire lluny entre els representants de la nostra "classe política", que s'han limitat gairebé sempre a cercar, en els millors dels casos, solucions "tècniques", encara que el problema sigui, en realitat, d'un altre ordre.

Notes

[1] Text de la intervenció de l’autor a la Jornada sobre la gestió dels residus urbans (Cerdanyola del Vallès, 21 de maig de 2005), organitzada per Esquerra Unida i Alternativa (EUiA).

[2] "En l'economia dels excrements  de la producció, mitjançant el seu reaprofitament, cal distingir l'economia en la producció de deixalles, és a dir, la reducció al mínim dels excrements de la producció, i el seu aprofitament directe fins al màxim de totes las matèries primeres i auxiliars que entren en la producció. L'estalvi de deixalles depèn, en part, de la bona qualitat de la maquinària utilitzada.  A mesura que les peces de les màquines treballen millor polides s'estalvia oli, sabó, etc. Això, pel que fa referència a les matèries auxiliars. Però en part, i això és el més important, depèn també de la bona qualitat de les màquines i eines utilitzades el fet de que es converteixi en deixalles, durant el procés de producció, una part més o menys gran de la matèria primera. I finalment, depèn també de la qualitat de la pròpia matèria primera. Que a la vegada depèn, per una part, del desenvolupament de la indústria extractiva i de l'agricultura que la produeixen (dels progressos del cultiu en el sentit estricte) i, per l'altra, del desenvolupament del processos  a que ha estat sotmesa la matèria primera abans de passar a la manufactura". (K. Marx, El Capital, v. 3, 1894)

[3] "Al créixer de una manera incessant el predomini de la població urbana, aglutinada en grans centres, la producció capitalista acumula, d'un part, la força històrica motriu de la societat, mentre que de l'altra pertorba el metabolisme entre l'home i la terra; és a dir, el retorn a la terra del elements d'aquesta consumits per l'home en forma d'aliment i de vestit, que constitueix la condició natural eterna sobre la que reposa la fecunditat permanent del sòl. Al mateix temps, destrueix la salut física dels obrers.  [...]  A més, tot progrés, realitzat a l'agricultura capitalista, no és solament un progrés en l'art d'explotar a l'obrer sinó també en l'art d'explotar la terra, i cada pas que es dóna en la intensificació de la seva fertilitat dins d'un període de temps determinat, és a la vegada un pas donat en l'esgotament de les fonts perennes que alimenten l'esmentada fertilitat." (K. Marx, El Capital, vol 1, 1867).

[4]Per l'Alemanya nazi circulaven manuals especialitzats en la gestió del residus. Un d'ells, titulat Aprovechamiento de los desperdicios. Nuevas fuentes de materias primas, de títol significatiu, fou traduït al castellà al 1941, poc després de finalitzada la guerra civil. Com a dada significativa, cal dir que el Prefaci d'aquest llibre fou escrit pel mariscal  del Reich i destacat jerarca nazi Hermann Wilhelm Göring.

[5] La proposta d'organització del territori català en municipalies  va començar a ser formulada pel geògraf Lluís Casassas cap a finals dels anys setanta (Fires i mercats a Catalunya, 1978). La formulació més completa es troba al llibre L'organització territorial de Catalunya (1981), del que també es coautor l'economista Joaquim Clusa. Lluís Casassas, col·laborador d'en Pau Vila, i en Joaquim Clusa son també sabadellencs.

Bibliografia

CASASSAS, L. Fires i mercats a Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1978.

CASASSAS, L. i J. CLUSA. L’organització territorial de Catalunya. Barcelona: Publicacions de la Fundació Jaume Bofill, 1981.

ENGELS, F. Contribución al problema de la vivienda. En C. MARX y F. ENGELS. Obras escogidas. Madrid: Akal, 1975, t. I, p. 572-667.

JUNTA DE RESIDUS. Pla director per a la gestió dels residus industrials a Catalunya. Barcelona: Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, 1990.

JUNTA DE RESIDUS. Programa de gestió dels residus especials a Catalunya. Barcelona: Departament de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya, 1994.

JUNTA DE RESIDUS. Programa de gestió dels residus municipals a Catalunya. Barcelona: Departament de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya, 1995.

JUNTA DE SANEJAMENT. Pla de Sanejament de Catalunya. Barcelona: Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, 1996.

UNGEWITTER, C. Aprovechamiento de los desperdicios. Nuevas fuentes de materias primas. Barcelona: Manuel Marín, 1941.

© Vicenç Casals Costa, 2006
© Copyright: Biblio3W, 2006

Ficha bibliográfica

CASALS COSTA, V. L'evolució general de les polítiques sobre residus municipals a Catalunya. Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. XI, nº 636, 28 de febrero de 2006. [http://www.ub.es/geocrit/b3w-636.htm]. [ISSN 1138-9796].