Publiquem aquesta nota i aquest document per proporcionar dades als responsables del patrimoni històric i del urbanisme de Barcelona, en uns moments d’intens debat  científic i cívic sobre la conservació del patrimoni industrial, en general, i de Can Ricart en particular.

Al mateix temps, el document transcrit forma part d’un seguit de textos, materials i planimetría que estem elaborant en relació a l’Informe de Patrimoni de Can Ricart, una primera síntesi del qual ha estat ja publicada[2]. A un altre nivell,  aquest cos documental i bibliogràfic s’emmarca dintre de les recerques i treballs del Pla Integral de Patrimoni Industrial de Barcelona. I. El Poblenou. L’esmentat Pla  impulsat des del Fòrum Ribera de Besos i dirigit per Mercè Tatjer, geògrafa i historiadora (Grup Fabrica i Medi Urbà de la Universitat de Barcelona) i Antoni Vilanova, arquitecte (membre de la ADIPA i de AMCTAIC)  amb la col·laboració de Joan Roca i Salvador Clarós es troba en  avançada fase d’elaboració[3]. En aquests moments ja es disposen de treballs metodològics i d’estudis previs desenvolupats sobre el conjunt de Barcelona i sobre diferents àrees de la ciutat, estant en curs de realització d’altres, tant des de la perspectiva territorial com des de la propositiva[4].

Aproximació biogràfica a Josep Fontseré i Mestre

Josep Fontseré i Mestre nasqué a Barcelona el 1829 i morí el 1897 a la mateixa ciutat. Es formà a la Junta de Comerç on establiria contacte amb Josep Oriol Bernadet com a mestre, i  on coincidí amb els que serien una nova generació d’arquitectes i mestres d’obres catalans configuradors de la Barcelona i de moltes altres poblacions de la Catalunya de la segona meitat del segle XIX. Estudia, també, a l’Escola de Mecànica de la mateixa Junta de Comerç i obtingué, el 1853, el títol de Mestre d’Obres i de Director de camins veïnals.

Era fill del Mestre d’Obres Josep Fontseré i Domènech (1799 - 1870) que participà activament en nombroses obres a la Barcelona de la primera meitat del segle XIX, i cunyat de l’historiador Salvador Sanpere i Miquel que col·laborà amb ell  en la Brigada que aixecà el plànol Topogràfic de les rodalies de Barcelona[5].

La nissaga dels Fontseré s’estengué, també, per altres branques de les arts i de les ciències.  El seu germà Eduard fou així mateix Mestre d’Obres i Director de camins veïnals, especialista en portada d’aigües (mestre de fonts) alhora que participà en algunes obres d’arquitectura i urbanització, i fou pare del reconegut meteoròleg Eduard Fontseré.

La figura de Josep Fontseré i Mestre es abastament coneguda i reconeguda pel que fa a la seva intervenció en el disseny del Parc i la cascada de la Ciutadella i en la construcció d’alguns dels seus pavellons i edificis. És molt reconeguda, també, la urbanització dels  entorns del Parc amb el conjunt de cases porxades, així com la projectació del mercat del Born, valorant-se en aquesta obra la primerenca utilització del ferro fos. Igualment, el seu projecte d’Eixample, que obtingué  el tercer accèssit del concurs municipal del 1859, ha estat analitzat i valorat pels especialistes en aquesta temàtica [6].

Malauradament, no disposem d’una biografia complerta i acurada  sobre la seva formació, alhora desconeixem bona part de la seva amplia trajectòria professional tant en el camp de l’arquitectura com en altres treballs d’urbanisme i ordenació del territori, apart dels abans esmentats. La coincidència de nom i cognom amb el seu pare fa difícil, en algun cas a no ser mitjançant l’examen de la signatura, l’atribució de l’autoría d’algunes obres realitzades abans del 1870.

A Barcelona, Josep Fontseré i Mestre tingué una important intervenció  en nombrosos projectes d’alineacions de carrers, tant a l’interior de la ciutat emmurallada com en la zona de contacte amb l’Eixample i en projectes d’urbanització com el de les Hortes de Sant Bertran (1875).

Sense conèixer totalment la seva intervenció en el disseny i construcció d’edificis fabrils, en podem assenyalar alguns casos més ben documentats. En primer lloc, la fàbrica de l’empresari Ricart al Raval, on projectà cap el 1874 les estructures de ferro del complex industrial que ocupava  bona part de l’illa compresa entre el carrer de les Tapies, Sant Olaguer, Sant Pau i el  propi recinte del cenobi de Sant Pau. També en el Raval intervingué en la reforma  i aixecament d’un segon pis a la fàbrica Estruch del carrer de  la Reina Amàlia 38-38 bis.

A més a més d’aquestes obres, conegudes gràcies a treballs de diferents estudiosos[7], nosaltres hem localitzat a l’Arxiu Municipal Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona un ampli nombre d’intervencions en diferents fabriques del Raval, que mostren la vinculació de Fontseré al món  fabril, tant pel que fa a les construccions com a les instal·lacions industrials. D’altra banda, els nombrosos permisos d’obres recollits a l’abans esmentat Arxiu ens permeten constatar la  participació de Josep Fontseré i Mestre en les construcció o ampliació d’edificis industrial, i en les  instal·lacions de màquines de vapor i estructures metàl·liques; aquest seria el cas de la fabrica de perfumeria de Renaud Germain, on ens consta la intervenció de Josep Fontseré en obres d’aquest tipus entre 1869 i 1882. En la mateixa línia treballà en alguna fabrica de l’Eixample i del Poble-sec.

Entre les seves obres de caràcter residencial s’han d’esmentar varies projectes de reforma de cases a la Ciutat Vella, una d’elles precisament propietat de Frederic Ricart i els seus germans al carrer Sant Olaguer 10[8]. A l’Eixample, projectà varies cases benestants, entre les que figura  la casa familiar en forma de palauet de Felip Ricart marqués de Santa Isabel al Passeig de Sant Joan; aquesta casa projectada entre  1883 i 1884 es un excel·lent exemple d’arquitectura domèstica de tipologia unifamiliar amb jardí, característics  de la primera etapa d’ocupació de la part més benestant de l’Eixample.

Son conegudes, també, les seves intervencions en diversos aixecaments planimètrícs de diferents escales i dimensions territorials, entre els que destaca l’abans esmentat  Plànol Topogràfic de Barcelona (1855) en col·laboració amb Cerdà. Hem de considerar, així mateix, la seva participació en  altres tipus de treballs i projectes urbans (per exemple mobiliari urbà); si be part de ells no es realitzaren, son, tanmateix, mostra de la seva capacitat i versatilitat com a professional de l’arquitectura i del disseny.

Disposem, igualment, de referències sobre la seva intervenció en  obres de menor envergadura, com la reparació de l’església d’Arenys de Mar, i la  seva intervenció en la remodelació del cercle del Liceu, i en projectes d’instal·lació de tallers i en establiments comercials.

L’activitat professional de Josep Fonseré s’estengué, tanmateix, més enllà de la ciutat de Barcelona, en obres a diferents ciutats catalanes. De ben jove participà en el traçat del Canal de Rec de la princesa d’Astúries (1853), i dissenyà la torre Castanys d’Olot (1854),  mentre que a Terrassa projectà, el 1859, un conjunt de casetes  per a obrers del Vapor Gran de Cal Mauri. Treballà a Lleida on aixecà el pla geomètric de la ciutat de Lleida (1865), i a Cambrils on projectà el Parc Samà (1881-1887) per encàrrec de l’indiano  Salvador de Samà i Torrents  marqués de Marianao, el qual li encomenà, també, el disseny dels jardins de la seva residència a Sant Boi de Llobregat coneguda actualment com Parc de Marianao. Entre altres treballs de jardineria que se li han adjudicat figuren els de la torre Melina a Les Corts, realitzats el 1875, data en la que intervingué en la remodelació de la masia del mateix nom[9].

També ens consta la seva participació en obres a la ciutat de Girona entre 1858 i 1864, on col·laborà amb l’arquitecte municipal  Martí Sureda Deulovol[10].

La llarga trajectòria vital i professional de Josep Fontseré i Mestre, i el seu interès per incorporar noves tècniques constructives i estilístiques en els edificis li permeté una fructífera col·laboració amb enginyers com Josep Mª Cornet i Mas en el cas del mercat del Born o amb el conegut fonedor Puntí, i amb artistes com l’escultor Llorenç Matamala i Pinyol (1856-1925). En molts dels seus treballs comptà com a col·laborador amb el jove Antoni Gaudí que tenia vincles d’amistat la família Fontseré arrel de la procedència comuna tarragonina.

Fontseré i la fàbrica de Can Ricart al Poblenou

El document que presentem mostra de manera clara la destacada participació de Josep Fontseré  i Mestre a la fàbrica de Can Ricart. El document, signat davant el notari de Barcelona Joaquim Odena el dia  10 de novembre del 1865, es una carta de pagament habitual al finalitzar les obres. S’assenyala clarament el tipus d’obres efectuades, el lloc de la seva realització i el preu total pagat com a director d’obra.

Al document s’explicita que es tracta d’obres efectuades per Josep Fontseré fins el mes d’octubre, poc abans de la data de signatura de la carta de pagament (mostra, per tant, d’una intervenció continuada, no només puntual). El pagament se li efectua com a director d’obres en raó dels treballs (jornals i materials), de mestre de cases (“albañileria”) realitzats  per aixecar varis edificis, i pels jornals i materials dels diferents oficis de fusteria, serralleria, llauneria, vidreria i pintura corresponents als mateixos edificis.

El preu pagat per aquestes tasques fou de 66.726 duros 57 mil·lèsimes. Aquesta força important quantitat mostra una intervenció substanciosa i d’envergadura en el recinte; a títol de comparació podem esmentar que la construcció de la gran fabrica del Vapor Vell de Sants va costar l’any 1844  55.447 duros[11], i que les despeses de construir les naus de la fàbrica d’estampats Lucena ascendiren  l’any 1875 només a 146.585 pessetes.[12]. Un altre nivell de comparació es pot establir amb el valor de la maquinaria que el 1866 es trobava al conjunt de les tres seccions fabrils de Jaume Ricart i Fill (al Raval, a Manresa i a Sant Martí) que ascendia a 65.537 pessetes[13].

De forma complementària a la carta de pagament fins ara ressenyada, disposem d’un excel·lent aixecament planimetric de la fabrica Ricart del Poblenou,  realitzada i signada el 1866 pel mateix Josep Fontseré i Mestre; aquest plano que ja ha estat reproduït i comentat recentment per nosaltres a l’Estudi patrimonial de Can Ricart[14],  forma part d’un altre document notarial que serà ressenyat en una propera publicació. Ara només ens interessa assenyalar-lo com a mostra del coneixement que Josep Fontseré tenia de la fàbrica de Can Ricart, degut a la seva participació en l’execució d’obres esmentada en el document notarial que transcrivim en el present article.

L’anàlisi del plano de 1855 corresponent al Plano Topogràfic de Barcelona aixecat per l’enginyer Ildefons Cerdà, i la seva comparació amb l’aixecat per Josep Fontseré onze anys desprès, el 1866, ens confirma l’avenç constructiu del recinte de la fàbrica com a resultat de les intervencions de Josep Oriol Bernadet i les del seu continuador en el projecte per ell dissenyat, Josep Fontseré i Mestre.

Per tant, podem afirmar que la intervenció de Fontseré estava destinada a la ampliació i continuació de les obres, segons el projecte de Josep Oriol Bernadet. Sabem també que  la fàbrica, segons les dades aportades per J. Nadal i X. Tafunell, estava ja en funcionament d’ença el 1854; aquests autors assenyalen que Can Ricart el 1861 tenia una producció anual de 90.000 peces de 31 canes de teixits de cotó estampats amb corrons propis amb 180 operaris, i que ocupava entre els estampadors de Sant Martí el segon lloc desprès de l’empresa Jaumandreu, la qual produïa 100.000 peces i donava feina a 200 operaris[15]. La societat Ricart i Companyia havia obtingut en aquells moments dos reconeixements internacionals per la seva producció: el 1862 la medalla de bronze a l’Exposició Universal de Londres i el 1864 la de plata a l’Exposició Franco-Espanyola de Baiona[16].

Altres documents posteriors confirmen i amplien la intervenció de Josep Fontseré i Mestre al  conjunt fabril de Can Ricart, ben segur com arquitecte de confiança de la família Ricart. Es tracta  de l’ampliació efectuada  el 1883 a la casa-xalet situada a l’entrada del recinte la fabrica que actualment té funció de porteria[17], i d’altres permisos d’obra, que tot i aparèixer sense  la seva signatura, en fan referència.

Creiem,doncs, que el document que transcrivim mostra sense cap dubte la important  participació del Mestre d’Obres Josep Fontseré i Mestre en la construcció de Can Ricart, a partir de la dècada del 1860 i desprès de la mort de Josep Oriol Bernadet. La data del document, 1865, inicia l’estreta col·laboració entre Josep Fontseré i Mestre i la família d’industrials Ricart, tant pel que fa en l’acabament del recinte de Can Ricart en tots aquells elements que ens han arribat fins avui, clarament reflectits  en el precís dibuix de Castelucho (1888)[18], com en les diverses obres a la fàbrica i cases del Raval i en el palauet del passeig de Sant Joan a l’Eixample de Barcelona.

La intervenció de Fontseré a Can Ricart continua l’esperit arquitectònic d’inspiració neoclassicísta del conjunt al servei de la modernitat productiva;  per tant, aquesta intervenció ha de ser considerada com un dels valors importants per a la conservació del conjunt en tota la seva integritat.

Segurament, Josep Fontseré, que presentà, el 1859, el seu pla de Eixample sota el lema “No destruir para rectificar y edificar para engrandecer”, i que en el nou traçat respectava i incorporava els teixits urbans ja existents a Sants i el Poblenou, veuria amb la conservació de la fàbrica de Can Ricart l’oportunitat de mantenir un conjunt arquitectònic i urbanístic d’alta qualitat. Fontseré considera en el seu lema, que no cal destruir el que  ja existeix per a construir nous traçats, i que s’ha de procurar que les noves construccions engrandeixin la ciutat. Algo del que deurien prendre nota els responsables actuals de l’urbanisme barceloní, entestats en seguir amb intervencions destructores del patrimoni, que el moviment cívic i gran nombre d’intel·lectuals de l’arquitectura, l’urbanisme, la historia i la geografia consideren clarament errònies, i sobre les quals es fa necessari obrir un debat públic i realitzar un nou projecte. Aquest hauria d’inserir-se en una proposta urbanística que integrés tot el sector del futur Parc Central, amb objectius econòmics i culturals que relliguessin la memòria del passat amb una perspectiva de futur. Es necessari, per tant, una proposta urbanística que contribueixi a crear nova àrea de centralitat productiva, cultural i cívica.

Transcripció del document notarial de la carta de pagament a Josep Fontseré i Mestre

[Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona,

En la Ciudad de Barcelona á los diez de Noviembre de mil ochocientos sesenta y cinco: Don José Fontseré y Mestre maestro de Obras y Director de caminos, viudo de edad treinta y seis años vecino de esta Ciudad, afirmando tener la aptitud legal necesaria para este acto y cuya persona, profesión y vecindad doy fe conocer el infrascrito D. Joaquin Odena Notario del Colegio del territorio de esta Audiencia vecino de la presente Ciudad, ha comparecido ante el mismo y ha dicho: Que confiesa y reconoce á los Señores D. Jayme Ricart y Guitart y D. Federico Ricart y Gibert Padre é hijo vecinos de esta Ciudad, constituidos en sociedad bajo la razón social de D. Jaime Ricart e hijo, establecidos en esta plaza, que en modo que después se dira, la espresada razón le ha dado y pagado la cantidad de sesenta y seis mil setecientos veinte y seis duros cincuenta y siete milesimos en total pago y satisfacción del importe de todas las obras practicadas hasta el corriente mes de Octubre y levantadas en una parte de una pieza de tierra de cabida cinco mojadas y tres cuartos equivalente a veinte y siete mil nuevecientos quince metros, que esta señalada con las letras A.B.C.D. en el plano a que se refiere la escritura de establecimiento que el propio D. Jaime Ricart otorgó a la referida sociedad ante el infrascrito Notario a los diez y ocho de Julio del año próximo pasado sita en el termino del pueblo de San Martín de Provensals distrito municipal del mismo, partido judicial de Barcelona, y en cuya cantidad viene comprendido no solo el importe de las obras de albañilería con todos los materiales y jornales del propio oficio empleados en el levantamiento de los edificios construidos en la indicada pieza de tierra, igualmente que todos los materiales y jornales de los diferentes oficios de carpintería cerrajería ojalatería vidriería y pinturas hecho todo y colocado en los indicados edificios propios de la dicha sociedad cuyos operarios constructores, y materiales empleados quedan pagados y satisfechos según los respectivos resguardos librados por aquellos y obran en poder de la referida razón social. El modo del pago de los espresados sesenta y seis mil setecientos veinte y seis duros cincuenta y siete milésimos es que el otorgante como Director de las obras esplicadas y para efectuar el pago  a los operarios, confiesa haber recibido de la propia razón de Jaime Ricart e hijo antes de este acto en dinero efectivo sonante y metalico á sus voluntades, de los cuales otorga carta de pago: el autorizante Notario ha advertido al otorgante que confesado como lo es, el pago de aquella suma, los edificios indicados quedan libres de toda responsabilidad, aun cuando total o parcialmente no hubiese sido satisfecha. Linda la dicha pieza de tierra y edificios en ella construidos á Este parte con Francisco Alsina, y parte con el nombrado D. Jayme Ricart, intermediando la acequia Madriguera, á Sur con D. Felix Mornau intermediando una acequia, á Oeste parte con D. Joaquín Bores, parte con la Comunidad de Presbíteros de la Iglesia de Santa María del Mar, y parte con Dª Teresa Maspons consorte de D. Mariano Llopart, mediante con todos una acequia, y a Norte con honores de la razón ya referida de D. Jaime Ricart é hijo. Se advierte que esta escritura si no se inscribe en el registro de la propiedad de este partido judicial no será admitida en los Tribunales y Juzgados ordinarios y especiales, en los Consejos y en las oficinas del Gobierno y que este contrato no perjudicará a tercero sino desde el dia de la inscripción en adelante á tenor de lo dispuesto en la ley hipotecaria reglamento e instrucción. Así lo otorga y firma siendo testigos D. Joaquin Font y D. Santiago Arus vecinos de esta Ciudad. A todos he leido íntegramente esta escritura después de haberles advertido el derecho que tienen de leersela por si de que doy fé.

José Fontseré Mestre
Joaquín Odena

Al margen
Dadas copias a la razón de Jaime Ricart é hijo con sello primero al dia de la otorgacion
Joaquín Odena.

Notes
 

Bibliografía

ARRANZ, M., R. GRAU, i M. LOPEZ. El parc de la Ciutadella. Una visió històrica. Barcelona: L’Avenç, 1984.

ARTIGUES, J. i F. MAS. Relació de fàbriques del Raval. Barcelona: 1992 ( Document policopiat).

CABANA, F. Fabriques i empresaris. Els protagonistas de la revolució industrial a Catalunya. Barcelona: Enciclopedia Catalana, 1992-1994. 4 vols.

CABALLÉ, R., R. GONZALEZ. Estudi històric de l’abertura de la Diagonal, Barcelona: Area d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, 1998.  (Document intern   conservat a l’AMDSM).

COST.El cost d’un vapor. El Vapor Vell , Barcelona: Arxiu Històric de Sants, 1988.

GRAU, R., M. LOPEZ. Les batalles per L’Eixampla, a R. GRAU (dir.). Exposició Universal de Barcelona. Barcelona:  L’Avenç, 1988, p. 191- 215.

GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM RIBERA BESÒS. Un patrimoni únic, un futur brillant, un model de fer ciutat. Can Ricart-Parc Central de Barcelona. Nou projecte. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 30 de abril 2005, vol. X, nº 580 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-580.htm>

GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM RIBERA BESÒS. Proposta de Pla Integral de Patrimoni Industrial de Barcelona. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 5 de mayo de 2005, vol. X, nº 581 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-581.htm>

GUAITA, P., A.VILANOVA. Informe patrimonial sobre Can l’Alier. Barcelona:2005 (Document intern conservat a l’AMDSM).

GUTIÉRREZ, M. Ll. La fabrica de Joan Güell a Sants: el Vapor Vell. In Els vapors a Sants. Barcelona: Ajuntament de Barcelona (Quaderns de l’Arxiu, nº 3), 1997, p. 19-38.

MOLI FRIGOLA,  M. Martín Sureda Deulovol (1822-1890), artífice de la Gerona de la segunda mitad del siglo XIX. Estudios Pro-Arte, Barcelona, nº 12, p. 61-76

NADAL, J.TAFUNELL,X. Sant Marti, pulmó industrial de Barcelona. Barcelona: Columna, 1992.

NAVARRO MOLLEVI, I . Les masíes de les Corts. Barcelona: Ajuntament de Barcelona-Districte de les Corts 1993.

SOLA, A. Aigua, Indústria i Fabricants a Manresa. Manresa: Centre d’Estudis del Bages, 2004.

TARRAGO, S. José Fontseré i Mestre. Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, Barcelona, gener-febrer 1974, nº. 100, p. 19-20.

TATJER MIR, M. Josep Oriol Bernadet (1811-1860) i la seva aportació a la ciencia, la tècnica i l’arquitectura del segle XIX. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 2005, vol. X,  nº 582 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-582.htm>

TATJER MIR, M. La indústria fora muralles: l’Eixample de Sant Antoni (1860-1874). Comunicació al IX Congrés de Història de Barcelona. Ajuntament de Barcelona: 2005 (en publicació).

TATJER, M.; URBIOLA, M. i GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FORUM RIBERA BESÒS. Can Ricart. Estudi Patrimonial (Sintesi). Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 2005, vol. X,  nº 598 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-598.htm>

TATJER , M. A. VILANOVA,  i I. YNSA. Creixement urbà i primeres implantacions industrials a Les Corts, 1845-1868, VIII Congrés d’Història de Barcelona,  Barcelona: Institut Municipal d’Història. 2003 (en publicació).

TATJER , M. A. VILANOVA,  i I. YNSA. L’inventari d’industries de Les Corts. Comunicació a les VI Jornades de Arqueología Industrial de Catalunya, Lleida: 2004 (en publicació).

TATJER , M. A. VILANOVA,  i I. YNSA. Les Corts. Memòria del passat industrial, Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Districte Municipal de les Corts, 2005.