Biblio 3W
REVISTA BIBLIOGRÁFICA
DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES
(Serie documental
de Geo Crítica)
Universidad de Barcelona
ISSN: 1138-9796. Depósito
Legal: B. 21.742-98
Vol. X, nº 598,
30 de julio de 2005
|
CAN RICART. ESTUDI PATRIMONIAL
(SÍNTESI)
Mercè
Tatjer Mir
Marta Urbiola Domènech
Grup de Patrimoni Industrial del
Fòrum de la Ribera del Besòs
Palabras clave: Can Ricart,
patrimonio industrial, conservación del patrimonio, Barcelona, Poblenou
Key words: Can Ricart, industrial
heritage, heritage maintenance, Barcelona, Poblenou
Can Ricart, recinte fabril d'un
gran interès dins del patrimoni industrial barceloní i català,
es troba junt al parc Central i en el gran eix patrimonial de Pere IV (Oliva
Artés, Ca l'Alier, La Escocesa i Ca l'Illa, entre d'altres). Per
mèrits propis i per la seva grandària i posició, Can
Ricart ofereix una oportunitat única de crear un nou estil de fer
ciutat, com a peça clau d'una àrea de nova centralitat culturalment
arrelada, econòmicament dinàmica i socialment creativa, d'atractiu
indubtable per a locals i visitants.
El manteniment d'aquest conjunt patrimonial
és condició prèvia per aconseguir una amalgama entre
noves activitats i activitats ja existents, i entre activitats productives,
serveis i usos culturals capaç de generar una polaritat urbana al
cor del districte de noves activitats industrials arrova, vora la Diagonal
i a mig camí entre les Glòries i el Besòs.
L'actual projecte d'intervenció
aprovat per l'Ajuntament de Barcelona comporta la destrucció de
la major part del recinte, del qual sols es preveu conservar quatre fragments
dispersos: la nau principal amb la torre adossada, la xemeneia i la nau
ocupada per l'Hangar. Hi pot haver influït el fet que, quan fa uns
cinc anys es perfilaren les decisions, no hi havia l'actual densitat de
reflexions sobre els criteris d'actuació en el patrimoni industrial
barceloní.
La necessitat de comptar amb estudis
per avaluar les decisions preses, quan encara resulten reversibles, ha
impulsat el Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum Ribera Besos
a posar en marxa l'anàlisi de Can Ricart des de diferents angles:
patrimoni, usos i model de ciutat. Aquest treball és una primera
entrega de l'estudi del conjunt des de l'òptica històricopatrimonial,
imprescindible per determinar-ne l'interès sobre una base documental
i de treball de camp. La tasca ha anat a càrrec de Mercè
Tatjer (geògrafa i historiadora, Universitat de Barcelona) i Marta
Urbiola (arquitecta), conjuntament amb el Grup de Patrimoni Industrial,
que és format per Salvador Clarós, Lluís Estrada,
Joan Roca, Mercè Tatjer, Antoni Vilanova, Noemí Cohen i Jorge
Ribalta.
Can Ricart amb el
parc Central al davant, l'eix Pere IV a la dreta i la Diagonal a l'esquerra.
|
Vista parcial de Can
Ricart des del Sud.
|
La trajectòria
històrica de Can Ricart
Can Ricart és un dels tres
grans conjunts industrials del segle XIX que queden a Barcelona, junt amb
Can Batlló del carrer Urgell i Can Batlló de la Bordeta.
En el seu disseny hi intervingueren arquitectes de renom, com Josep Oriol
Bernadet, i Josep Fontseré i Mestres.
Segons J. Nadal i X. Tafunell, la
primera fase de la fàbrica es construeix amb celeritat entre 1852
i 1854, quan ja cotitza a les llistes de contribució industrial.
El primer document gràfic localitzat correspon a l'alçat
de la façana que signa Josep Oriol i Bernadet el juliol de 1853:
aleshores era l'únic document del projecte que era obligatori presentar
en sol·licitar el permís d'edificació.1
El Plano de los alrededores de
la ciudad de Barcelona, signat el 19 de novembre del 1855 per l'enginyer
Ildefons Cerdà confirma la rapidesa inicial de la construcció
d'aquella fàbrica d'estampats. L'esmentat plànol mostra ja
l'existència del nucli inicial del conjunt, amb la nau principal
i la nau annexa perpendicular a aquesta, més una altra nau aïllada
situada al nord-oest.
Josep Oriol Bernadet projectà
per a Can Ricart un conjunt de trets neoclàssics amb una composició
de forta simetria i unitat estilística, alhora que desenvolupà
un programa funcional innovador, en adaptar els diferents elements del
conjunt al procés mecànic de tractament del teixit i de l'estampació,
així com a l'elaboració dels tints i a la fabricació
pròpia dels corrons de coure i al disseny i dibuix de mostres per
estampar les teles. Bernadet, un dels més reconeguts arquitectes
acadèmics de la Catalunya, fou alhora un científic prestigiós
i professor de la Junta de Comerç i de l'Escola Industrial de Barcelona
(1851-1855). A ell es deuen els projectes del balneari de la Puda de Montserrat
(1846) i de l'Institut Mental de la Santa Creu (1857).2
Amb la projectació de Can
Ricart, Josep Oriol Bernadet es convertí en un dels primers arquitectes
acadèmics que abordà la ideació d'una fàbrica
mecanitzada, ja que fins aleshores aquesta activitat constructiva havia
estat quasibé sempre en mans dels mestres d'obres. Tant la trajectòria
professional d'aquest arquitecte com la gran unitat en el desenvolupament
del recinte fabril apunten decididament cap a l'existència d'un
projecte de conjunt -planta, alçats, instal·lacions, etc-
així com d'una memòria sobre les característiques
tècniques i edificatòries de la construcció de la
fabrica.
La documentació indica que
ben aviat aparegué Josep Fontserè i Mestres com a director
d'obres de Can Ricart, si més no fins a 1865. El compromís
de qui seria l'autor del parc de la Ciutadella, l'Umbracle i el Mercat
del Born amb la família Ricart, marquesos de Santa Isabel, anà
més enllà dels treballs en el recinte del Poblenou: també
va rebre l'encàrrec de construir la seva casa senyorial al barceloní
passeig de Sant Joan.
Fontserè fou l'autor de l'aixecament
planimètric de les instal·lacions de Can Ricart de 1866,
el primer localitzat com a tal.3 El plànol
mostra ja l'extensió del recinte cap al nord, com apareix també
en el plànol de Sant Martí de 1871. Poc després, entre
aquest any i 1880, es completaren les naus del passatge, tancant el recinte,
sempre d'acord amb la pauta i el llenguatge original proposats pel model
original de Josep Oriol Bernadet.
El 1884, segons fonts de l'època,
Can Ricart ocupava una superfície de 39.770 m2, dels
qual 14.440 estaven edificats. La fàbrica havia assolit una dimensió
estable i no experimentà variacions significatives durant més
de mig segle, com es comprova si es comparen el gravat de Castelucho de
1888 i els plànols de la tercera dècada del segle XX, especialment
el de la fàbrica de 1930. El disseny finalment resultant del conjunt
neoclassicista de Can Ricart, corresponent a la fàbrica construïda
al segle XIX, presenta una gran racionalitat compositiva en la disposició
de naus i espais lliures i té una gran qualitat com a ambient urbà,
que l'escàs manteniment actual d'alguns elements, reparable sense
grans inversions, no pot impedir d'apreciar.
Can Ricart del Poblenou fou, d'acord
amb Jordi Nadal i Xavier Tafunell, una de les primeres fàbriques
d'estampació mecànica de teixits de cotó de Catalunya
i també fou una de les primeres d'aquest sector que s'instal·laren
a Sant Martí. Al llarg del segle XIX i fins a principis del segle
XX figurà sempre en el primer o segon lloc quant a cotització
industrial.
Els estudis d'Àngels Solà,
professora d'Historia Contemporània de la Universitat de Barcelona,
han permès situar la fàbrica d'estampats Ricart del Poblenou
dins d'una complexa divisió tècnica i territorial del treball
de l'empresa en el mapa industrial de Catalunya. La factoria poblenovina
s'articulava amb la filatura de Can Ricart del Raval barceloní i
amb el teixit a les instal·lacions de Can Ricart que hi havia a
Manresa. Les oficines eren al centre de Barcelona, primer al Raval i després
a l'Eixample.
Can Ricart era, així mateix,
una de les principals indústries de tot Sant Martí i, per
tant, del pla de Barcelona. L'any 1894 era la primera indústria
de Sant Martí en potència instal·lada, 530 cv, i també
ocupava un lloc molt destacat pel volum de producció. Fou punta
de llança de la innovació tècnica -per exemple, amb
la introducció de les pierrotines- i capdavantera en la mecanització
del procés i en el disseny i construcció dels models de corrons,
obtenint nombrosos premis a Exposicions Regionals i Universals d'Europa
i Amèrica.
Els Ricart, segons han documentat
Àngels Solà i Francesc Cabana, formaren part de la gran història
econòmica de la ciutat i del país en el vuit-cents, tant
com a industrials com per la seva participació al Banc de Barcelona
i a la Junta de Fàbriques. Els treballadors i treballadores de les
seves fàbriques no foren aliens als grans episodis del moviment
obrer català, per bé que aquest és un aspecte que
encara espera estudis detallats.
A la dècada de 1920, la fabrica
dels Ricart va passar, amb el nom d'Hilaturas Ricart, a formar part del
grup empresarial tèxtil de la família Bertrand i Serra, mantenint
durant uns anys les activitats tèxtils al Poblenou. Llavors començà
la segona fase històrica en la utilització del gran recinte
fabril del poblenou, convertit en parc industrial amb locals de lloguer,
on al llarg del temps s'instal·larien tot un seguit d'activitats
innovadores d'altres sectors, com la Cía. Hispano Filipina, que
s'hi ubicà l'any 1922, dedicada a la producció d'oli de coco
i sabons, un sector clau al districte industrial del Poblenou, com han
mostrat els estudis de Jordi Catalan, professor d'Història Econòmica
de l'Universitat de Barcelona.
Més endavant va arribar a
Can Ricart la Sociedad Ibérica de Industrias Químicas, creada
el 1923, que encara manté instal·lacions a can Ricart, i
passada la Guerra Civil hi hagué en una part del recinte la Fundición
Dalia, sense que l'activitat tèxtil desaparegués del tot
del recinte: fins fa pocs anys es va mantenir a Can Ricart la fàbrica
de tints de J. Font. Posteriorment hi arriba, entre d'altres, l'empresa
Arnella, del sector de paper i les arts gràfiques.
La gran flexibilitat dels espais
de la fàbrica d'estampats permetia encabir totes aquestes noves
activitats sense canvis estructurals. L'única modificació
significativa de les dècades de la postguerra fou l'addició
d'algunes naus i coberts de poca qualitat formal i constructiva, sobretot
pel flanc sud. La continuada renovació industrial de Can Ricart
s'ha mantingut en les darreres dècades, amb noves indústries
i tallers, als quals cal afegir l'arribada d'activitats artístiques,
entre les quals el Centre de Producció d'Arts Visuals Hangar.
La plaça de l'entrada, la
cantina i el passatge interior del recinte fabril continuen essent, avui
mateix, un lloc de relació i osmosi entre activitats molt diverses,
amb petites empreses del sector del metall (tant 'clàssiques' com
'innovadores'), distribució química, disseny de mobles, creació
artística, decoració i serveis a la construcció, arts
gràfiques, cereria de disseny, etc., algunes de les quals amb una
facturació important i una presència constatable en els mercats
internacionals, que sembla que té molt de sentit de mantenir in
situ, dins d'un districte d'economia industrial renovada dens, ric i no
banalitzat.4
Can Ricart és, doncs, tot
un compendi d'història industrial barcelonina, durant la primera
meitat de la seva història com a gran recinte fabril d'estampats
de molt relleu a la ciutat i a Catalunya, i durant la segona com a parc
industrial diversificat, amb successives generacions d'activitat que han
deixat el seu pòsit en el conjunt, com mostren així mateix
els estudis de Francesc Caballé i Reinald Gonzàlez, elaborats
en obrir-se la Diagonal.
Per tots aquests motius, Can Ricart
no ha de ser tan sols considerat com un element del patrimoni industrial
del Poblenou i de Barcelona, sinó com una peça cabdal del
patrimoni industrial de Catalunya, tostemps en actiu i que sembla especialment
adequat per combinar activitats productives, innovació i difusió
tecnològica, usos productius i usos culturals i ciutadans, en un
emplaçament de gran interès urbà.
Evolució de la fàbrica
segons la planimetria
La planimetria i els alçats
que s'han pogut localitzar permeten traçar la sequència evolutiva
del conjunt fabril de Can Ricart entre 1853 i 1988 i afirmar que el recinte
de la fàbrica que ens ha arribat fins avui, amb pocs canvis, correspon
a un progressiu desenvolupament del projecte original de Bernadet, completat
amb anterioritat a l'Exposició Universal de 1888, tal com mostra
el gravat de Castelucho d'aquell anys.
El recinte de 1888 és pràcticament
idèntica al que mostren, quatre dècades més tard,
tants els plànols de la ciutat de Barcelona de Vicenç Martorell
(1927, 1929) com el plànol de la fàbrica de 1930.
|
|
Plano Geométrico del término
jurisdicional de Sant Martí de Provensals,
aixecat per l'agrimensor Pedro Moreno y Ramirez el 1871
|
Gravat del dibuixant
Castelucho (La Exposición.Diario Oficial,1888)
|
|
|
Planimetria parcial
(AMDSM, Sèrie Antecedents, Exp. 1382 ,1922 i 38380, 1923),
que ens mostra l'adaptació
de les naus de la fabrica a les noves activitats sense alterar-ne l'estructura.
|
Plànol
de la ciutat de Barcelona, obra de Vicenç Martorell del 1927 a escala
1:500 Full C1a i C1b.
Plànol de Vicenç
Martorell a escala 1.10000.
|
El plànol
de Can Ricart de 1930 detalla totes les peces del conjunt fabril, així
com la distribució i disposició interior de les naus,
amb els seus elements
portants. El plànol reflecteix perfectament el recinte històric
consolidat a finals del segle XIX, i es
correspon amb molta exactitud
al gravat de Castelucho: el recinte fabril romanguè inalterat durant
gairebé mig segle
Trets generals del recinte fabril
Can Ricart és
un recinte industrial configurat dins de quatre illes de l'Eixample i situat
a l'antic eix industrial de Pere IV juntament amb d'altres fàbriques
com Oliva Artés, Ca l'Alier, La Escocesa o Ca l'Illa. El complex
fabril construït durant les dècades centrals del segle XIX
forma, com ja s'ha dit, un conjunt totalment unitari, que després
no ha sofert modificacions estructurals: és el que aquí anomenem
recinte fabril consolidat, al qual s'addicionaren molt després,
passada la Guerra Civil espanyola, algunes naus i coberts estantissos,
principalment pel flanc sud, que en molts casos es troben avui en desús
(una part ja estan semienderrocats) i que no tenen interès patrimonial.
El recinte té un accés
centralitzat pel Passatge del Marquès de Santa Isabel, 40, amb la
tradicional edificació de porteria a l'entrada. El complex el formen
diferents edificacions on s'hi ubiquen diverses activitats industrials,
un parell de "zones verdes", espai d'aparcament i la cantina. Les edificacions
estan arrebossades i pintades de diferents colors. A l'accés, per
tal de facilitar la càrrega i descàrrega, hi ha una mena
de pati rebedor d'on neixen els passatges de diferents amplàries
que permeten la comunicació interna del complex.
També apareix al passatge
principal un pont elevat de fusta que uneix dues naus per la primera planta.
Quat a la xemeneia, és de maó vist, troncocònica i
s'assenta sobre una base poligonal. Un altre element característic
de Can Ricart és la torre del rellotge, situada sobre una de les
naus.
Les edificacions del recinte tenen
l'estil propi del neoclassicisme característic de mitjan segle XIX,
seguint el projecte i disseny original de Josep Oriol Bernadet. El conjunt
es composa de naus allargades amb una alçada màxima de dues
plantes i grans obertures que faciliten l'entrada de llum, matisada a vegades
per porticons (en algun lloc es conserva el sistema de rails per facilitar
el moviment dels porticons de fusta). L'estructura és la típica
dels recintes industrials amb grans i llargues naus diàfanes, combinant
encavallades i estructures verticals de pilars. Després d'analitzar
tot el conjunt es confirma que hi ha tot un seguit de constants en la composició
i el llenguatge formal que dónen aquesta unitat tan característica
a Can Ricart.
La fàbrica es construeix al llarg del tercer quart del segle
XIX seguint les línies del projecte d'empremta neoclàssica
de Bernadet de 1853, com mostren el gravat de Castelucho de 1888 i el plànol
de 1930 i com es pot veure en l'actualitat resseguint els diferents elements
del recinte.
En el cas de les naus de dues plantes,
l'estructura està formada a base de capitells i pilars de fosa que
suporten bigues de fusta o metàl·liques. Els pilars de fosa
corresponen al moment de construcció de la fàbrica, atès
que molts d'ells sostenen la biga de fusta treballada mitjançant
una platina de fosa: és una solució característica
del primer període (1850-1860) en la utilització d'aquest
tipus de pilars com a element portant. Una gran part dels pilars de fosa
-nau de la façana principal, naus de la Cereria Mas, nau de l'empresa
Cendra i nau d'Hangar, entre d'altres- foren fabricats per l'empresa Bonshom
y Lacoma, important foneria ubicada a Sant Martí d'ençà
mitjà segle XIX. Tanmateix, en una de les naus de construcció
més primerenca s'han localitzat pilars d'obra amb arcs d'àmplia
llum.
|
Diferents tipus
de columna de fosa existents a la nau principal, a Hangar, a la Cereria
Mas i al magatzem de l'empresa Cendra.
Moltes d'elles tenen la
marca de fabrica de la foneria Bonshom y Lacoma.
En el cas de les
naus d'una sola planta, l'estructura de les cobertes està formada
a base d'encavallades metàl·liques reblonades, dissenyades
per a la formació del lluernari superior. Si bé en alguns
casos les cobertes de teula han estat substituïdes per uralita, són
nombroses les que encara mostren el perfil original, algunes d'elles amb
xemeneies de ceràmica per ventil·lar les naus.
|
Diferents
tipus d'estructures metàl·liques típiques del vuit-cents,
que mostren l'aplicació capdavantera del ferro fos a les cobertes
de les naus de can Ricart.
Hi ha dos tipus
d'obertura de les finestres a Can Ricart. Les més característiques
són les acabades amb arcs de mig punt, però també
n'apareixen d'altres amb una llinda en forma d'arc rebaixat. La repetició
d'aquests mòduls reforça encara més el caràcter
unitari i programat de les naus industrials de la fàbrica i d'altres
edificacions, com la casa del contramestre, actualment cantina, i l'habitatge
adossat. A part d'aquest disseny de la pròpia obertura, són
destacables les reixes de protecció, els porticons, els elements
de protecció solar i les fusteries.
Fins i tot en aquelles naus que
han sofert petites modificacions en les seves obertures, la forma original
és fàcilment recognoscible en una lectura atenta de la seva
façana.
|
Detalls
de les diferents obertures de les naus de can Ricart.
La fidelitat al disseny
de Josep Oriol Bernadet a tot el recinte històric és absoluta.
Les parts d'un
tot: descripció d'elements
El recinte històric consolidat
de Can Ricart s'ha descompost en diverses parts per tal de facilitar-ne
l'estudi patrimonial.
En l'estudi patrimonial complet,
del qual el present text és una síntesi, s'ha obert una fitxa
individualitzada per a cadascun dels elements, on s'aplega un plànol
amb la seva situació en el conjunt i una sèrie de dades històriques,
constructives, d'estat de conservació, etc. S'indica, també,
l'ús actual i s'acompanya de fotografies generals i de detall.
La relació que segueix ofereix
una breu síntesi de les fitxes referides a alguns dels elements
del recinte històric, a l'espera de poder tenir el document complet,
amb totes les fitxes del conjunt, amb vista a fornir dades de cara a la
seva rehabilitació.
|
Vista
parcial de Can Ricart des de l'Est. A l'esquerra, plaça d'entrada
del recinte.
Can Ricart és
un dels tres grans conjunts industrials del segle XIX que queden a Barcelona,
juntament amb Can Batlló del carrer Urgell i Can Batlló de
Sants. De l'anàlisi arxivística, documental, i del treball
de camp desenvolupat a Can Ricart i que hem exposat a les pàgines
anteriors se'n desprèn que el gran valor patrimonial del recinte
no es fonamenta en un o altre element sinó que deriva, precisament,
de la seva consideració com a conjunt íntegre, coherent formalment
i funcionalment, i com a element urbà d'alt potencial pel seu caràcter
patrimonial, per la seva posició a la ciutat i per la seva qualitat
d'espai molt flexible per a l'osmosi entre diferents usos, entre els quals
can valorar tant els que pugui tenir en el futur com els que ja té
actualment.
Una autoria remarcable: Bernadet
i Fontseré
La fàbrica d'estampats Can
Ricart, com s'ha dit, fou projectada per Josep Oriol Bernadet l'any 1853.
Josep Fontserè hi treballà una dècada més tard.
Es bastí per encàrrec de l'industrial i home de negocis Jaume
Ricart per ubicar-hi la secció d'estampats de cotó que formava
part del complex fabril de la seva empresa.
Tot i que fins ara no s'ha localitzat
la planimetria inicial del conjunt de tot el recinte, disposant-se només
del dibuix de la façana, la trajectòria professional, acadèmica
i científica de Josep Oriol Bernadet, la planimetria posterior de
Josep Fontserè, l'acurat i precís dibuix de Castelucho i
l'estudi de camp del recinte fabril ens permeten afirmar que l'arquitecte
Josep Oriol Bernadet l'ideà i projectà amb visió de
tot el conjunt. Aquest s'anà bastint durant tres dècades
llargues, entre els anys cinquanta i vuitanta del segle XIX, sense perdre
mai de vista el programa i la referència compositiva del seu projectista
inicial. Sols queden fora de programa les naus i coberts de baix interès
arquitectònic i patrimonial afegits ben avançat el segle
XX.
En el marc de la projectació
de Bernadet, Josep Fontserè i Mestres deixà així mateix
una empremta notable a la fàbrica, també en l'aspecte tècnic
del tractament dels elements de ferro, com les encavallades, així
com en els enjardinaments que l'envoltaven, dels quals encara es conserva
alguna traça. Les seves intervencions són en aquest moment
objecte d'una recerca específica que esperem completar de cara a
la versió completa del present estudi patrimonial. Fontserè
fou director d'obres a Can Ricart del Poblenou si més no fins a
mitjana dècada dels seixanta. També va treballar a la fàbrica
dels Ricart al Raval, a més de construir, com s'ha dit, la seva
residència al passeig de Sant Joan.
Un recinte unitari: racionalitat
compositiva, innovació tècnica i formalització neoclàssica
Can Ricart no s'inclou dins de l'estètica
d'obra vista ni de l'estil de fàbrica manxesteriana, tan freqüent
al Poblenou i a d'altres nuclis fabrils. Es l'únic conjunt fabril
de formalització neoclàssica que s'ha mantingut dempeus i
en bon estat de conservació i és un dels pocs conjunts fabrils
d'aquesta època dissenyats per un arquitecte acadèmic de
reconeguda trajectòria cientificoacadèmica.
Can Ricart constitueix un recinte
perfectament modulat, des de la distribució i encaix de les naus
i de la disposició d'espais lliures i espais edificats fins a les
obertures de les façanes, ritmades per les obertures amb arcs de
mig punt. Totes les edificacions del recinte segueixen la tipologia de
l'arquitectura industrial de grans naus diàfanes amb una gran flexibilitat
per al seu ús: n'és la prova la varietat d'activitats que
s'hi han allotjat al llarg del temps, sense altres adaptacions que envans
i algunes alteracions en les obertures, a més d'uns quants afegitons
intersticials.
La fàbrica apareix també
com a pionera en la introducció del ferro fos en una construcció
fabril, ja que és, molt probablement, un dels primers edificis industrials
de Catalunya on es fan servir pilars de fosa com a element portant que
s'ha conservat fins avui. També és un conjunt remarcable
pel repertori d'estructures de ferro en les grans encavallades de coberta
i en les encavallades de lluernaris, en els elements tècnics encara
visibles (sistema de corretges de transmissió) i en els elements
decoratius (reixeria de balcons i finestres, barana de l'escala de la torre).
Tot comptat i debatut, l'interès
de Can Ricart no deriva tan sols de l'autoria i de la unitat del llenguatge,
sinó també, i sobretot, de la seva riquesa quant a les solucions
tècniques, funcionals i formals adoptades en un espai complex i
unitari alhora. Tot plegat en fa una peça d'interès excepcional,
però que sols és tal si es conserva con a conjunt: el seu
valor patrimonial queda severament mutil·lat si se'l remet a uns
fragments conservats fora de context, perdent-se alhora la seva capacitat
de suport d'un ric microcosmos urbà.
Una trajectòria representativa:
fàbrica d'estampats i parc industrial
El procés original d'estampació
de Can Ricart al segle XIX està molt ben documentat en nombroses
publicacions de l'època,5 així
com en els treballs dels especialistesactuals: Francesc Cabana, Jordi Nadal,
Xavier Tafunell, Àngels Solà, que ja s'han comentat. En els
interiors, sobretot a la nau principal i a la nau de la cereria, s'hi segueixen
trobant un bon nombre d'elements tècnics -peces, restes de pilars
i rodes d'embarrats, derivacions de la sèquia, dipòsits de
tractament dels teixits, rails, etc.- que permeten seguir el procés
de producció per tot el conjunt fabril i que estan essent examinats
pels conservadors del Museu de la Ciència i de la Tècnica
de Catalunya. La permanència de la sala de calderes, les conduccions
cap a la xemeneia, els pous de captació d'aigua, les cavallerisses,
etc. completen la legibilitat del primer ús del conjunt com a fàbrica
d'estampats.
A més de ser una de les grans
empreses del vuit-cents al Poblenou, també fou punta de llança
de la innovació tecnològica i organitzativa, dins d'una empresa
que com s'ha dit disposava de fàbrica de filatura al Raval (Carrer
de les Tàpies i Sant Oleguer) i de teixit a Manresa, per tal d'aconseguir
les avantatges de les diferents localitzacions. En el cas del Poblenou
aquests consistien en la bona dotació d'aigua i d'espai en el llavors
suburbial municipi de Sant Martí i en les bones comunicacions amb
la ciutat, el port i el ferrocarril, en trobar-se prop de la cruïlla
de la carretera de rança (Pere IV) amb Sant Joan de Malta (vegi's
plànol de 1855 d'Ildefons Cerdà), avantatges als quals s'afegia
la progressiva conformació de tota la zona com un districte industrial
densament teixit i integrat.
La segona meitat de la vida del
conjunt, com a complex de locals industrials, ha deixat també nombroses
empremtes de les activitats que s'hi han ubicat, molt significatives dins
del teixit industrial barceloní i que ja hem descrit anteriorment.
Tal com se desprèn de l'inventari fins ara realitzat, són
nombroses i variades les indústries que s'hi han ubicat, algunes
de les quals amb relleu propi dins de la història empresarial de
Catalunya (com la Ibérica de Industrias Químicas).
A això cal afegir que el
conjunt segueix encara avui en activitat, amb més de trenta empreses
de sectors molt variats i perspectives de futur que no segueixen un patró
únic. Des d'un punt de vista immobiliari i en la perspectiva de
l'enderroc de la major part del conjunt pot tenir sentit voler-les traslladar
totes, però no en té des del punt de vista industrial, cultural
i ciutadà.
La complexitat i la mescla d'usos
fa de Can Ricart un lloc privilegiat per resseguir un segle i mig d'història
industrial de la ciutat, sens perjudici que aquesta sigui també
present i futur.
Un alt potencial urbanístic:
Can Ricart-Parc Central-Pere IV
A Can Ricart no hi ha contradicció
entre patrimoni i ús. La seva gran capacitat per adaptar-se als
canvis al llarg del temps sense modificacions estructurals és una
prova més de la qualitat del plantejament inicia d'espais lliures
i naus i de la disposició dels espais interns.
L'articulació entre les diferents
peces afavorí en el passat la circulació interna necessària
per al funcionament de la indústria d'estampació i posteriorment,
fins avui mateix, la fàbrica ha mostrat la seva flexibilitat per
a encabir al llarg del temps noves activitats en un entorn especialment
atractiu per la seva escala horitzontal i vertical, per la disposició
dels elements ; en suma, per la qualitat arquitectonicourbanística
del conjunt.
Aquestes característiques
i la presència d'espais lliures, fàcilment enjardinables
(com es trobaven en el seu orígen), permeten un diàleg excepcional
amb el parc Central. Si el requeriment de concentrar l'edificabilitat en
el flanc sud-oest de la fàbrica per tal de permetre, dins dels paràmetres
actuals, la conservació del conjunt, donés peu a un nou edifici
d'alta qualitat arquitectònica i urbana capaç de dialogar
amb el conjunt patrimonial, el resultat podria ser una polaritat urbana
de 'gamma alta', perfectament aliniada amb els postulats d'una Barcelona
arrova que aposta per ser ciutat del coneixement.
Un conjunt ben conservat
El recinte de Can Ricart conserva
inalterada tota la seva estructura i composició dels elements del
conjunt fabril consolidat a finals del segle XIX: els afegits sense interès
patrimonial efectuats ja avançat el segle XX són molt minsos
dins del recinte històric i es concentren al flanc sudoccidental.
La fàbrica manté amb
escassa alteració tots els edificis originals, amb les seves alçades,
i estructura interna: són poques les naus que han sofert grans transformacions
més enllà d'envans fàcilment eliminables. Malgrat
el recent enderroc d'algunes teulades, també es mantenen dempeus
les estructures metàl·liques originals de gairebé
totes les cobertes, així com lluernaris i elements de reixeria.
Pel que fa a les façanes,
a la pell exterior de la fàbrica, les alteracions en algunes obertures,
la majoria perfectament reversibles, no impedeixen gairebé enlloc
de poder seguir els ritmes, pautes compositives i recursos estilístics
propis del projecte original. La manca de manteniment ha provocat certes
patologies a les façanes, però en la major part dels casos
sols afecten els revestiments.
El conjunt conserva així
mateix la sala de calderes i la xemeneia amb la seva corresponent comunicació
soterrània, la torre del rellotge i les construccions auxiliars
(pous d'aigua, etc.); dins de les naus, com ja s'ha dit, són perfectament
recognoscibles nombrosos elements del procés d'estampació.
Can Ricart és, per tant,
un conjunt fàcilment rehabilitable per recuperar la seva imatge
original com a conjunt únic i irrepetible de la racionalitat tècnica
i urbanística dels primers temps de la indústria mecanitzada
i de l'arquitectura acadèmica del neoclassicisme català de
mitjà segle XIX, en ser sol recinte fabril d'aquest període
d'aquestes característiques estilístiques i compositives
que resta en peu a Catalunya.
Conclusions i proposta de conservació
Cal remarcar que sols una conservació
completa del que hem descrit com a recinte històric consolidat té
sentit. No es tracta d'una qüestió quantitativa sinó
de criteri: l'aposta per mantenir un o altre element dispers comporta la
definitiva pèrdua del valor patrimonial de Can Ricart, precisament
perquè aquest es basa en l'excepcional unitat del conjunt.
La definició del que cal
entendre com a recinte històric consolidat no ofereix tampoc dubte:
el recinte completat en els anys vuitanta del segle XIX apareix de manera
pràcticament idèntica al gravat de Castelucho de 1888 i,
més de quatre dècades després, als plànols
urbans de Martorell de finals dels anys vint i al plànol de la fàbrica
de 1930. Les dades documentals coincideixen a més plenament amb
les de la visita a la fàbrica. Vegi's el plànol sobre la
delimitació d'àrees.
Les intervencions necessàries
dins del recinte per eliminar alguns afegits relativament recents són
d'ordre menor i la rehabilitació de Can Ricart no requereix una
inversió desmesurada ni una actuació unitària, ja
que és abordable part per part, sota les directrius d'un pla director.
Quant a la possibilitat de transferir edificabilitats als solars contingus
al recinte per tal de compatibilitzar efectivament la conservació
del conjunt amb els paràmetres de la unitat d'actuació del
parc Central en la seva definició i estat actuals, tema que excedeix
els pressupòsits, mètode i objectius d'un estudi patrimonial,
ens remetem al document impulsat pel Grup de Patrimoni Industrial al respecte.6
Voldríem acabar recopilant
els arguments que ja s'han exposat per proposar un tractament global i
certament excepcional del conjunt patrimonial de Can Ricart:
En primer lloc, perquè sols
com a conjunt té sentit. Can Ricart no presenta uns edificis nobles
i uns altres de menor interès, sinó que el seu interès
radica, precisament, en el tractament unitari de ritmes, formes, disposicions
espacials i volumètriques a tot el clos fabril. Qualsevol mutil·lació
del recinte històric comporta la pèrdua del seu principal
valor arquitectònic i urbanístic. Cal remarcar que l'obertura
del carrer Bolívia -per altra part inoperant de cara al trànsit
urbà rodat- també resultarà, en aquest sentit, molt
destructora: altra cosa fóra una obertura que permetés el
pas transversal de vianants, perfectament possible sense efectuar cap destrucció.
En segon lloc, per la seva condició
de document històric excepcional de la història industrial
barcelonina i catalana. Hi ha una qüestió de dimensió
fonamental: tan sols Can Ricart i els dos Can Batlló poden avui
testimoniejar, per la seva magnitud, de la puixança industrial barcelonina
del vuit-cents, base sobre la qual s'ha bastit la modernització
de la ciutat i del país. Els altres grans conjunts fabrils ja han
desaparegut o s'han conservat amb d'altres criteris.
En tercer lloc, pel seu potencial
específic com a pal de paller i nucli articulador del conjunt del
patrimoni industrial del Poblenou: la conservació de nombrosos fragments
de fàbrica sense Can Ricart conservat íntegre no resulten
legibles, en perdre's l'escala del Manchester català. La conservació
de Can Ricart com a conjunt és, d'alguna manera, una condició
indispensable pequè tingui sentit un pla de patrimoni industrial
del Poblenou en general i perquè sigui consistent un dels seus espais
més privilegiats, el de l'eix patrimonial de Pere IV. No es tracta
per tant d'una qüestió d'àmbit veïnal, sinó
d'assegurar el resultat d'una operació d'envergadura per a la ciutat
futura, en diferents plans, inclòs el del turisme.
En quart lloc, per la seva excepcional
condició com a testimoni arqueològic, atès que és
l'única fàbrica del Poblenou que pot mostrar en totes les
seves peces un complex industrial del segle XIX i la seva evolució
al llarg del segle XX, durant la seva segona etapa com a parc industrial.
Aquest excepcional valor documental de Can Ricart quedaria encara més
realçat si es creés vora seu un museu metropolità
del treball.
En cinquè lloc, pel seu potencial
com a espai de mescla d'usos productius, culturals i educatius, d'innovació
i difusió, d'empreses ja existents i de noves firmes terciarioindustrials,
en un entorn d'alta qualitat urbana (en aquest sentit hauria de portar
a reflexió l'èxit del conjunt de Palo Alto) i amb capacitat
de metàstasi.
En sisè lloc, per consideracions
pròpiament urbanístiques, donada la qualitat de l'espai de
Can Ricart. Obert al parc Central i amb intervencions arquitectòniques
de qualitat al seu voltant proporcionaria una osmosi entre espai públic
i privat molt rica, en un lloc estratègic per configurar una àrea
de nova centralitat productiva, cultural i cívica pròpia
de la ciutat del coneixement que el 22@ proposa. Un potencial que es perd
si desapareix el conjunt patrimonial i que no és reconstruïble
si sols se'n conserven fragments dispersats.
La possibilitat d'afegir als elements
que actualment es preveu conservar (nau principal i torre, nau d'Hangar
i xemeneia) una o dues naus més no és, per tant, una solució.
No es tracta d'una qüestió quantitativa, sinó qualitativa:
sols com a clos fabril conservat en el seu conjunt té sentit Can
Ricart, de la mateixa manera que sols amb un pla de reutilització
que no n'homogeneïtzi l'ús es pot aconseguir-ne una completa
valoració, no com a passiu que no hi ha més remei que conservar,
sinó com a valuós actiu per projectar el Poblenou i el conjunt
de la ciutat cap al futur.
|
El conjunt fabril
a conservar és el que es manté estable durant més
de mig segle, des dels anys 1880 (dalt)
fins als anys 1930 (baix),
que amb posterioritat no ha sofert pràcticament modificacions, llevat
d'alguna addició.
Notes
1
AMDSM
(Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí), Fons antic Josep
Oriol Bernadet, 14 de juliol del 1853.
2
Vegi's
Mercè TATJER, Josep Oriol i Bernadet (1811-1860) i la seva aportació
a la ciència, la tècnica i l'arquitectura del segle XIX,
Biblio 3W, Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias
Sociales nº 582, http://www.ub.es/geocrit/b3w-582.htm.
3AHPB
(Arxiu Històric de Protocols de Barcelona), Notari Josep Falp,1866,
vol II; i Joaquim Òdena, 1865.
4
Vegeu
una relació d'empreses actualment a Can Ricart a GRUP DE PATRIMONI
NDUSTRIAL DEL FÒRUM DE LA RIBERA DEL BESÒS, Can Ricart-parc
Central. Nou Projecte, Barcelona, 2005.
5
Per
exemple, a L'Arc de Sant Martí, núm 7 (8 de juny de 1884).
6 Sobre
aquesta qüestió, vegi's GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM
DE LA RIBERA DEL BESÒS, Can Ricart-parc Central. Nou Projecte, Barcelona,
2005 i GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM DE LA RIBERA DEL BESÒS,
Can Ricart-parc Central. Estudi de sòl i sostre, Barcelona, 2005
(en curs d'edició).
Bibliografía
CABANA, F. Fabricants
i empresaris. Barcelona: Enciclopedia Catalana, 1992-94, vol. II.
GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL
DEL FORUM DE LA RIBERA DEL BESÒS. Can Ricart - Parc Central. Nou
projecte. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía
y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 30 de abril de 2005,
vol. X, nº 580 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-580.htm>
GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL
DEL FORUM DE LA RIBERA DEL BESÒS. Proposta de Pla Integral del patrimoni
industrial de Barcelona. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de
Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 5 de
mayo de 2005, vol. X, nº 581<http://www.ub.es/geocrit/b3w-581.htm>
NADAL, Jordi i TAFUNELL,
Xavier. San Martí de Provençals, pulmó industrial
de Barcelona (1847-1992). Barcelona: Columna, 1992
SOLÀ
PARERA, A. Aigua, Indústria i fabricants a Manresa (1759-1860).
Manresa: Centre d'Estudis del Bages, 2004.
TATJER,
Mercè. Josep Oriol i Bernadet (1811-1860) i la seva aportació
a la ciència, la tècnica i la arquitectura del segle XIX.
Biblio
3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales,
Universidad de Barcelona, 10 de mayo de 2005, vol. X, nº 582 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-582.htm>
© Copyright:
Mercè
Tatjer Mir, Marta Urbiola Domènech i Grup de Patrimoni Industrial
© Copyright:
Biblio3W,
2005
TATJER MIR, M.
URBIOLA DOMÈNECH, M. GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL. Can Ricart Estudi
Patrimonial (Síntesi). Biblio 3W, Revista Bibliográfica
de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona,
Vol. X, nº 598, 30 de julio de 2005. [http://www.ub.es/geocrit/b3w-598.htm].
[ISSN 1138-9796].
Volver
al índice de Biblio 3W
