Joan Tort i Donada
Pere Tobaruela i Martínez

Departament de Geografía Física i Anàlisi Geogràfica Regional, Universitat de Barcelona

Avui hem volgut plantejar una reflexió en un sentit similar, tot i que no estrictament "en veu alta", a una persona que, des del camp concret de l'ecologia, s'ha esforçat a establir lligams amb les altres ciències i ha trencat més d'una llança en favor d'un coneixement més global i menys fragmentat. Fem referència a Joandomènec Ros, catedràtic a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona i autor de diversos llibres d'abast general en què és palesa aquesta voluntat de difondre la ciència més enllà dels cercles, sovint poc accessibles, en què es produeix. I una persona que, de forma conseqüent amb aquests plantejaments, ha parat atenció en el ressò que tenen les qüestions d'aquest tipus en el panorama científic internacional. N'és una prova la seva tasca de traductor d'obres d'una gran rellevància en aquest sentit, que han posat en un primer pla autors com ara Gould, Wilson, Dawkins o Dyson, capdavanters en la reflexió sobre la ciència al nivell mundial.
 
 

-Per començar, permeteu-nos que fem una paràfrasi del títol d'una conferència vostra recent: Per què ens cal una concepció galileana i "consilient" del món?

-Bé, en realitat és una pregunta plantejada d'una manera molt intencionada; més aviat us diria que és un desafiament, en el sentit saludable del terme, és clar. Quan parlem, en ciència, d'una "actitud galileana" al·ludim a allò que hauria de ser un pressupòsit de qualsevol recerca científica: una especial presa de posició de l'investigador davant el "misteri", davant allò que desconeix i que, alhora, l'atrau. És una actitud, en definitiva, que emula Galileu, paradigma de l'intel·lectual fascinat davant la bellesa de la natura i que, més enllà d'aquesta fascinació, malda per trobar l'explicació científica dels seus mecanismes.

L'"actitud consilient", de la seva banda, és complementària de la primera. Al·ludeix al concepte de "consiliència", introduït pel científic nord-americà Edward O. Wilson en una obra de 1998 que ha tingut un gran ressò. En síntesi, és la idea que el món, en tota la seva diversitat i complexitat, és explicable a partir d'uns mateixos principis generals, que són d'aplicació alhora a les ciències i a les humanitats. Us diria que per als científics de totes les disciplines hauria de ser un "concepte-guia" de cara al futur.
 

-Aquests plantejaments "galileans" i "consilients", tal com els expliqueu, semblen molt adients per a l'ecologia, disciplina a la qual us heu dedicat professionalment…

-L'ecologia és, de fet, una disciplina científica lligada d'una manera molt directa amb l'estudi de la naturalesa i de la vida. Al nivell estrictament personal us diré que l'ecologia ha estat, i continua sent, la meva motivació vital. Una motivació que probablement arrenca de la infantesa. Aleshores ja m'agradava força posar-me sota l'aigua i veure els peixos. Amb el temps, aquelles capbussades primerenques van esdevenir immersions serioses, amb escafandre i tot, durant l'època dels estudis universitaris i també posteriorment.

He d'aclarir, en qualsevol cas, que quan vaig començar els estudis a la universitat la carrera d'ecologia no existia encara com a tal. De fet, dins la universitat espanyola l'ecologia és un ensenyament relativament recent. La primera càtedra d'aquesta disciplina, guanyada per Ramon Margalef, data de la dècada dels anys setanta. En definitiva, jo sóc ecòleg des de la biologia; la meva formació universitària és de biòleg amb un enfocament zoologista…
 

-I per quin camí vau arribar a l'ecologia?

-Durant la carrera de biologia, amb motiu de les immersions submarines a què he fet esment, em van captivar els opistobranquis, uns mol·luscs gasteròpodes sense closca d'uns colors molt i molt vistosos. Encara recordo el primer cop que els vaig veure amb els meus propis ulls: aquells colors em van fascinar. Amb els anys em vaig començar a interessar per la forma de vida d'aquests animals i, fins i tot, els vaig dedicar la meva tesi doctoral.

Us explico tot això perquè el meu pas de la biologia a l'ecologia va ser "forçat" pels opistobranquis, en el sentit que vaig passar d'interessar-me tan sols per les seves característiques purament biològiques a plantejar-me preguntes referides a l'entorn natural d'aquests animals: què mengen, quin significat tenen aquests colors...
 

-Abans heu fet esment de Ramon Margalef. Estem parlant, sens dubte, d'un personatge clau dins la curta història de l'ecologia…

-Hi ha un possible biaix que un pot tenir en parlar del seu mestre, en el sentit de voler-li penjar més medalles de les que es mereix. Ara bé, fet aquest aclariment inicial, us diré que Ramon Margalef és un personatge insòlit dins el pensament de l'ecologia entesa com a ciència, i no tan sols a Catalunya o Espanya, sinó arreu del món. El seu primer llibre va ser publicat en anglès i va ser traduït al japonès; en té un altre traduït al rus, i un altre a l'alemany… Durant la dècada dels seixanta, setanta i fins ben entrada la dels vuitanta, Margalef va ser un dels referents de l'ecologia mundial. És més, algunes qüestions que ell va plantejar trenta anys enrere encara continuen sent innovadores, i fins i tot són útils per solucionar problemes actuals.

En el context científic català, és a dir, el context d'un país petit i que mai no ha potenciat gaire la recerca científica, es pot afirmar que Margalef ha estat una rara avis. De fet, a fora van veure, abans que aquí, la seva vàlua… Heu de tenir present que, els anys quaranta, Margalef treballava com a administratiu en una companyia d'assegurances. Aleshores era un naturalista afeccionat. Una afecció que ell fonamentava en una enorme capacitat de treball, una voluntat aferrissada i un gran rigor científic. Tot un exemple a seguir en aquest sentit.
 

-A títol personal, us considereu deixeble d'en Margalef?

-Dins l'àmbit de l'ecologia catalana, tots els que vam ser alumnes d'en Margalef ens sentim deixebles seus. Ara bé, no sé si es pot parlar pròpiament d'una "escola de Margalef". Ell és una mica especial en aquest sentit. És veritat que li ha agradat envoltar-se de gent de confiança en el camp de la recerca ecològica, però mai no ha tingut un interès especial a tancar-se en un grup de persones determinat. Sempre ha estat un home de mires obertes, en tots els sentits. És el paradigma de professor universitari.

Tot al llarg de la seva trajectòria professional, dins l'ecologia, Margalef ha abastat diferents camps: limnologia, ecologia teòrica, oceanografia… Camps dispars que ell ha sabut conjuminar perfectament. Torno a insistir en el que us deia abans: estem davant un personatge irrepetible; un fet insòlit, diria jo. Estaria bé que escrivís les seves memòries, una persona com ell, molt vinculada a la societat catalana i a la ciència del segle que acaba, i que ha rebut el suport de múltiples institucions científiques de nivell mundial.
 

-Des del vostre punt de vista, quin és l'estat actual de l'ecologia i la recerca ecològica?

-En els nostres dies, en general, la gent es pensa que l'ecòleg és aquell científic que es preocupa, únicament i exclusivament, pels mals que l'home ha infligit al medi. Els treballs que ens demanen les administracions públiques, com ara l'estudi de l'impacte ambiental d'un port en el litoral o d'un embassament en un riu, estudis que podríem anomenar, per entendre'ns, treballs d'ecologia aplicada, potencien la visió que es té avui dia de la finalitat de l'ecologia. I és per aquest motiu que la gent sol identificar els ecòlegs amb els ecologistes. En aquest sentit sempre dic el mateix: no s'ha de confondre l'afirmació "sóc ecòleg" amb l'afirmació "sóc ecologista". La primera no té res a veure amb la segona, i viceversa. De fet, els treballs d'ecologia aplicada tenen un interès científic secundari per als ecòlegs. Els treballs d'ecologia aplicada són, a la pràctica, estudis mediambientals.

Permeteu-me que m'expliqui: quan jo mateix dic que el meu principal àmbit d'estudi és el dels opistobranquis, gairebé ningú ho entén. ¿El teu enfocament científic què té a veure amb l'ecologia?, em pregunten sovint. Això és ecologia, contesto. És clar, el que jo faig no és vist com un treball d'ecologia aplicada.

Partim de la base que, cada dia més, s'exigeix que la recerca científica sigui aplicada. De fet, avui l'empresa privada és, en un tant per cent força elevat, la font principal del finançament de la recerca científica en camps com la química, la farmacologia, la microbiologia... En qualsevol cas, hi ha poques empreses que vulguin patrocinar treballs d'ecologia bàsica. N'és un exemple el fet que els treballs d'ecologia aplicada siguin els més patrocinats. L'explicació és senzilla: perquè des del punt de vista de l'optimització de la inversió són útils per als interessos de les empreses.
 

-A grans trets, com es viu aquesta antinòmia dins la pròpia ecologia?

-D'entrada us diria que els ecòlegs ens hem vist obligats a baixar del núvol immaculat de l'ecologia bàsica; en primer lloc, perquè els problemes mediambientals hi són, és clar, i s'han d'estudiar; en segon lloc, perquè hem de poder donar continuïtat a les nostres recerques. De tota manera, no sé ben bé com acabarà tot això.

Dyson, un destacat teòric de la ciència, diu que hi ha dues maneres de fer recerca científica, que ell anomena, respectivament, "ciència napoleònica" i "ciència tolstoiana". La recerca científica napoleònica, ens diu, seria aquella que té al darrere el suport del poder polític, l'esforç d'un país que espera que els seus assoliments tècnics i científics progressin al més aviat possible, amb l'objectiu de passar al davant dels països rivals. Això implica centres gegantins de recerca que volen trobar la bomba atòmica, conquerir l'espai, desxifrar el genoma humà. En el plantejament científic tolstoià, en canvi, els aspectes competitius queden totalment en un segon pla. Per a Dyson, aquest segon tipus de recerca podria estar representat per un centre de 20 o 30 persones, com a molt, sense un pressupost econòmic elevat però amb la particularitat de permetre que els científics facin el que considerin oportú. Aquí no hi ha en joc l'orgull de la pàtria. Això sí, hi ha temps per a pensar i per a produir ciència bàsica i sòlida, sobre la que es podrà fonamentar el progrés del món.

En el panorama científic actual el denominador comú és l'enfocament napoleònic: els científics no tenen temps per pensar i estan obligats a obtenir èxits i resultats immediats. Aquesta és, a la pràctica, la tendència de la ciència i de la recerca científica en el món d'avui.
 

-Vós, per la vostra banda, per quin d'aquests dos enfocaments us decanteu?

-Decididament jo sóc partidari de l'enfocament tolstoià. En aquest sentit, sempre m'agrada posar l'exemple del projecte de seguiment del patrimoni natural de la reserva de les illes Medes, que portem a terme al nostre departament des de fa deu anys. Es tracta d'uns estudis rutinaris que volen escatir de quina manera han canviat les comunitats d'organismes marins d'ençà de la protecció de la zona; estudiem l'evolució de les poblacions de peixos, posidònies, gorgònies… El cas és que aquest seguiment rutinari ens ha permès disposar de temps i de recursos per tirar endavant, al mateix temps, diversos treballs d'investigació, com ara l'estudi de la reproducció d'algunes espècies o una recerca sobre el coral·ligen, que han vist la llum en forma de tesi doctoral o de publicacions d'una certa categoria. D'una altra manera, amb la immediatesa del treball aplicat com a premissa bàsica, tot això no hauria estat possible.

Tanmateix, hem de tocar de peus a terra: això que us explico sobre les Medes és un cas aïllat. Avui l'enfocament napoleònic s'ha consolidat com a punt de referència en la recerca científica. És el que us comentava abans sobre la necessitat peremptòria d'assolir un bon resultat o la necessitat d'optimizar les inversions. Aquest és, en poques paraules, l'estat de la qüestió del panorama científic d'avui i, de retruc, de l'ecologia actual.
 

-Actualment, al nivell científic general, una de les qüestions que més preocupa a alguns autors és l'especialització, la compartimentació interna de les diferents disciplines científiques. En el cas concret de l'ecologia, es pot parlar de diferents camps d'especialització?

-D'entrada us diria que, a la nostra disciplina, hi ha un enfocament, diguem-ne, general; és a dir, una manera similar d'enfocar problemes diferents, a partir d'uns criteris unificadors bàsics. Però, d'altra banda, afegiria que no és el mateix estudiar els boscos de casa nostra que els fons marins de l'oceà Atlàntic, posem per cas. En darrera instància, no es tracta d'una simple qüestió d'escala, sinó que els problemes són d'una altra entitat. En aquest sentit de diversificació temàtica es fa cada vegada més difícil mantenir la vigència d'aquells criteris unificadors. Podríem dir, en certa manera, que el progrés de la ciència aboca, d'una forma inevitable, a la compartimentació del coneixement.

A la pràctica, aquest mateix departament d'Ecologia és un exemple d'això que us dic. Les persones que estem aquí ens hem especialitzat; cadascú de nosaltres té, de vegades més restringida, de vegades més àmplia, una especialitat. El meu camp d'estudi és l'ecologia marina, i, dins d'aquest camp, l'ecologia bentònica. Però aquí també hi ha limnòlegs, oceanògrafs, ecòlegs forestals... Ja ho veieu, l'especialització és la tendència actual. Tot això a mi em costa de pair, potser perquè sóc una persona amb una formació acadèmica, per dir-ho d'alguna manera, generalista.

Avui la tònica habitual dels programes d'ensenyament és la potenciació de l'especialització, amb la consegüent pèrdua del punt de vista general. No acabo d'entendre que passi això; senzillament, perquè el punt de vista general és el que serveix per poder comparar les diverses "criptotroballes" dels especialistes. En aquest sentit, trobo a faltar la capacitat de relacionar. Per adonar-se'n només cal donar una ullada a les tesis doctorals d'ecologia que es porten a terme. En aquestes tesis és obligat un capítol de presentació i un altre de conclusions, mitjançant els quals es lligui ben lligat tot el que es defensa, però és cada cop més inusual trobar-hi uns antecedents generals. Dit d'una altra manera: no se sap posar en el context general de l'ecologia la parcel·la concreta que s'ha estudiat. I penso que això no és una mancança puntual, sinó el símptoma d'una incapacitat de generalitzar que cada vegada és més estesa.
 

-Això que ens expliqueu al nivell de l'ecologia, penseu que es podria aplicar a la ciència en general?

-Sense cap mena de dubte… Tinc un company que quan participa en un tribunal d'oposicions on es fa una selecció de candidats per ser professor d'universitat o membre d'un centre d'investigació formula la qüestió següent: Tot això que vostè estudia, ¿com ho encabiria en el context general de la ciència? Poques persones contesten aquesta pregunta, i això que algunes porten vint anys o més dedicats a la recerca científica.

En ciència, que passin aquestes coses és certament preocupant. Sembla com si estiguéssim entestats en la compartimentació del coneixement. I això que a la natura, referent constant de la ciència, trobem múltiples casos que ens donen pistes sobre la necessitat d'un coneixement integrat. Permeteu-me que us expliqui un exemple molt il·lustratiu en aquest sentit. A l'illa de la Reunió, a l'oceà Índic, aproximadament dos segles enrere existia el dodo (Didus ineptus). Segons les descripcions, era una mena de colom terrestre, d'uns 10 o 12 quilograms, que no volava. Fins i tot posava els ous a terra, ja que no tenia enemics naturals que fessin perillar la seva integritat; cosa habitual a les illes petites, on no sol haver-hi depredadors. Un bon dia, però, els europeus van arribar a l'illa, i van començar a caçar dodos. I en qüestió de pocs anys els van exterminar. Bé; en els nostres dies, els investigadors s'han adonat que en els darrers dos-cents anys l'espècie d'arbre predominant a l'illa de la Reunió ha germinat rarament; tots els exemplars d'aquests arbres són molt vells. L'explicació, mireu per on, està relacionada amb l'extermini del Didus ineptus. Els dodos s'alimentaven dels fruits d'aquests arbres; fruits amb una closca molt dura que el seu pedrer triturava. En defecar, les llavors sortien a l'exterior i germinaven. Vet aquí la clau, d'altra part ben simple, d'una qüestió que durant molt de temps va passar desapercebuda als estudiosos dels sistemes naturals de l'illa: el dodo era essencial per als arbres; al seu torn, els arbres eren essencials per als boscos i els organismes forestals, i per a evitar l'erosió del sòl, etc.

Amb aquest exemple estem davant l'evidència que fins i tot un animal aparentment "inútil" és vital per a un ecosistema. Casos com aquest, a milers. A la natura, doncs, la interrelació és constant; per aquest motiu, el seu estudi s'hauria d'afrontar d'una manera integrada i integradora. En altres paraules: si aspirem a conèixer d'una forma global els mecanismes naturals és imprescindible adoptar uns plantejaments d'anàlisi oberts i receptius a altres perspectives, a banda de la nostra.
 

-Arribats en aquest punt ens agradaria saber quina és, des de la vostra òptica particular, la visió de la natura que considereu com a referent propi de l'ecologia.

-La definició de natura la podem situar a la base de molts plantejaments filosòfics, com els del mateix Aristòtil. Des d'aleshores la natura ha estat presentada, gairebé sempre, com l'antinòmia de l'home; és a dir, com si la natura i l'home no tinguessin res a veure entre si. Personalment m'inclino més aviat a pensar el contrari; des d'uns esquemes de raonament estrictament científics, considero que la ciutat és natura. Dit d'una altra manera: qualsevol espai on hi hagi l'home és natural; senzillament, perquè l'home és una espècie més de la natura, un ésser viu que no ha vingut a la Terra del no-res, desvinculat de totes les altres espècies.

Sóc conscient, però, que aquest plantejament té molts detractors. I és que, des de la perspectiva dels nostres dies, dir que la ciutat és natura és una afirmació força agosarada. Potser caldria matisar-la una mica. En aquest sentit us diria que la ciutat és, per a mi, una "natura angoixant"; en el ben entès que aquest qualificatiu no és privatiu dels medis "artificialitzats". La selva tropical, que sovint és presentada com a paradigma de natura, també és angoixant. A la selva la vida es dóna a les capçades dels arbres, on hi ha llum. Per contra, a ras de terra no arriba a penes llum. Aquest àmbit fosc, on es difícil orientar-se, càlid i humit, pot arribar a ser, sens dubte, tant o més angoixant que la ciutat.

Sobre aquesta qüestió m'agradaria fer un parell de postil·les. La primera és que tenim una imatge bastant estereotipada de la natura; sense anar més lluny, un beduí, un pigmeu i un europeu la veuen d'una manera molt diferent. La segona és que, respecte al debat inesgotable de la relació entre l'home i la naturalesa, hi ha un principi general en el sentit que l'home complica les coses, mentre que la natura les tendeix a simplificar…
 

-Darrere la vostra visió de l'ecologia es fa patent una gran pluralitat d'interessos envers altres camps del coneixement. Fins a quin punt podeu transmetre aquestes inquietuds a través de la vostra tasca docent?

-Des de la perspectiva dels nostres dies, us diria que els professors universitaris cada cop som menys capaços de saber exactament quins continguts concrets han de conèixer els nostres alumnes. I és que, a la pràctica, els programes d'ensenyament ens obliguen, per raons que ara no vénen al cas, a passar molt per sobre d'alguns temes fonamentals, bàsics, que nosaltres creiem que s'haurien de tractar més a fons. A aquesta tessitura afegiria el poc interès dels estudiants, que estan més preocupats d'obtenir el títol que d'una altra cosa. Tal com us ho dic: els alumnes d'ara no llegeixen gaire i són reticents a afrontar qüestions que surtin dels límits del programa oficial. "Això que vostè explica, és al programa?", em pregunten sovint a classe. L'aprenentatge de l'ecologia, com el d'altres ciències, no sempre s'adiu amb la limitació a un programa d'assignatura... Potser em faig vell, però això no passava a la meva època d'estudiant. Davant aquest panorama, ja ho veieu, no es pot ser gaire optimista. En tot cas, no podem defugir aquesta realitat…
 

-Paral·lelament a la vostra activitat docent i investigadora, us heu dedicat a la traducció de llibres de divulgació de la ciència i sobre el pensament científic.

-Fa cosa d'uns vint-i-cinc anys, d'una manera purament circumstancial, per guanyar-me la vida, ja que el meu sou de professor universitari interí era escadusser, vaig començar a traduir llibres de biologia; sobretot, guies i manuals de fauna. Amb el temps, em vaig anar especialitzant en textos dedicats a la biologia evolutiva i la filosofia de la ciència, que m'interessaven molt més que els primers.

Des d'aleshores ençà he traduït un bon nombre d'autors d'arreu del món: Dyson, Gould, Wilson, Dawkins, per citar-ne alguns. Autors, la majoria d'ells, de primer ordre mundial pel que fa al pensament científic i a la teoria de la ciència. No és difícil d'imaginar, doncs, que aquesta tasca de traductor hagi esdevingut una excel·lent eina d'aprenentatge per a mi. Vull dir que, per aquest camí, m'he vist obligat a aprofundir en algunes qüestions que són a la base de qualsevol disciplina científica. Ben mirat, he estat un afortunat en aquest sentit i, de fet, estic molt satisfet d'aquest tipus de treball…
 

-Una de les darreres obres que heu traduït és "Consiliència. La unitat del coneixement", d'Edward O. Wilson, que ha tingut una excel·lent acollida en el nostre país…

-Abans de traduir aquest llibre, jo coneixia Wilson com a autor d'una obra titulada "Sociobiologia". Un text fonamental per a un biòleg, però polèmic dins la sociologia, ja que donava peu, en certa manera, a justificar el nazisme, tot i que l'autor no ho pretenia. D'altra banda, coneixia Wilson per una monografia, d'una considerable extensió, que va dedicar a les formigues. Precisament, vaig encarregar-me de traduir una versió abreujada d'aquesta monografia. D'ell també he traduït el llibre "La diversitat de la vida", un al·legat en defensa dels éssers vius i del medi ambient. Amb aquest llibre Wilson va guanyar el premi Pulitzer; tot un èxit, sobretot si tenim en compte que va ser el primer cop que el dit premi es va concedir a un naturalista.

"Consiliència" és un llibre un pèl sorprenent, en què Wilson planteja i desenvolupa d'una manera formal l'existència d'una única ciència. En aquest sentit, ens diu que tots els fenòmens naturals, tots els processos tenen una mateixa causa subjacent, una mateixa fenomenologia; per tant, no cal fer aproximacions diferents, que són, en tot cas, empobridores. D'altra banda, l'autor presenta la religió com una fal·làcia; fins al punt que, en un moment donat, afirma que la mateixa figura de Déu pot ser interpretada, des de la ciència, com una necessitat psicològica d'una espècie que ha evolucionat en un àmbit jerarquitzat.
 

-Dins la història de la filosofia de la ciència, a parer vostre, com catalogaríeu el pensament de Wilson?

-A grans trets, es podria dir que algunes de les preguntes que planteja Wilson són les mateixes que han tret el son de pensadors més antics i les mateixes que continuen plantejant determinats autors moderns. Per exemple, Gould i Dawkins, contemporanis de Wilson, parlen sobre les mateixes qüestions que ell, però les aborden d'una manera diferent. Gould, de la seva banda, afirma que la ciència i la religió tenen el seu propi camp i que, per tant, no s'han d'interferir. Dawkins, de manera elegant, discrepa de la visió de Gould i de Wilson. De Gould diu que el seu discurs és massa dolç; de Wilson, titlla la seva manera de presentar l'evolució de "mala ciència poètica"…

Ja ho podeu veure, tenim tres pensadors de la ciència que presenten remeis diferents per solucionar el mateix problema. Tots tres veuen que el problema hi és, però no el solucionen. Això es podria interpretar, potser, com que la solució definitiva no existeix. Sigui com vulgui, de tot plegat es pot treure la lliçó que, en ciència, mai no hem de ser tancats de mires; ja ho deia en Margalef: "La recerca és exploració, joc i reflexió alhora... és una aventura no totalment imprevisible, rarament gratuïta i amb una positiva qualitat d'addicció".
 

-Ens agradaria posar el punt final d'aquesta conversa, més enllà de les qüestions teòriques, fent referència a una experiència concreta vostra: el viatge a l'Antàrtida, un territori a l'abast de molt poques persones…

-Durant molt de temps, la Mediterrània va ser l'àmbit en què vaig estudiar els opistobranquis i altres organismes dels fons marins. Un bon dia, però, va sorgir la possibilitat d'anar a estudiar aquests animals en un altre àmbit, ben diferent: l'Antàrtida. Amb aquesta finalitat, una part del nostre equip hi va fer cap; jo mateix hi vaig estar més de dos mesos.

Des del punt de vista científic, aquest projecte ens va possibilitar portar a terme una recerca acurada sobre les condicions de vida dels organismes suspensívors (gorgònies i altres), i investigar qüestions relacionades amb la seva ecologia i amb els fons marins antàrtics. Per un altre cantó, a títol individual, la llarga estada a l'Antàrtida va significar per a mi tota una descoberta, en molts sentits. Aquells paisatges, el domini del glaç… Tot plegat va ser una experiència inoblidable i emotiva. Ho vaig anotar tot en una mena de diari de bord que vaig encetar el primer dia de viatge. En tornar a casa vaig aprofitar aquest material escrit per elaborar un text, que he publicat en forma de llibre, en el qual explico a la meva manera aquelles "experiències antàrtiques", professionals i personals. He volgut escriure'l, sobretot, per fixar d'alguna manera una experiència que en molts sentits considero que és irrepetible.

Parlar, en una mateixa conversa, del paisatge de l'Antàrtida, dels animals extingits de l'illa de la Reunió, de l'escassa motivació dels estudiants universitaris i del problema de la unitat del coneixement, entre altres temes d'aparença dispersa, pot semblar un propòsit forassenyat fins i tot a la persona més ben intencionada. Tanmateix, el diàleg mantingut amb el professor Ros, a banda d'enriquidor, ha estat una experiència alliçonadora en aquest sentit; és a dir, com a il·lustració viva del fet que no hi ha, en relació amb el món i amb el coneixement, temes desconnectats. Totes les coses tenen a veure entre si, les unes amb les altres, per més que la nostra ment, des de la seva limitació intrínseca, ens porti amb més facilitat a destacar-ne les diferències que a percebre'n les similituds. En aquest context, potser només la voluntat de comprendre, entesa com una actitud positiva enfront d'allò que ens és desconegut, és l'únic camí recomanable per evitar que el progrés de les ciències esdevingui una simple acumulació de coneixements i permeti, a la llarga, una lectura intel·ligible del món en la seva globalitat.

Mentrestant, convindrem a donar per bones totes les iniciatives que apuntin en aquesta direcció, vinguin d'on vinguin: des de l'ecologia, la filosofia, la geografia o qualsevol altra ciència. Els diferents sabers han crescut i s'han desenvolupat prou, de vegades amb múltiples ramificacions, i potser ha arribat el moment d'explorar, de fer notar i de reivindicar els espais comuns, els territoris compartits. En definitiva, d'estendre la idea de la "posada en comú" en el món del coneixement en general. I recordar, de passada, que "posar en comú" és l'arrel etimològica del verb "comunicar": un verb respecte al qual cap disciplina no pot quedar al marge.
 

Bibliografia selecta de Joandomènec Ros

Amb caràcter preliminar, hem de fer notar que, en tota la seva bibliografia, l'entrevistat fa constar el seu nom amb l'abreviatura J.D., malgrat que amb caràcter habitual l'escriu de manera aglutinada, o sigui, Joandomènec. [Nota dels autors]
 

1) Articles i llibres científics

1.a)  Sobre biologia i ecologia de mol.luscs Opistobranquis

ROS, J. D. Competència i evolució en espècies veïnes de gasteròpodes marins. Col.l. Soc. Cat. Biol., 1974, 6, p. 101-112.

ROS, J. D. Opistobranquios (Gastropoda: Euthyneura) del litoral ibérico. Inv. Pesq., 1975, 39(2):269-372.

ROS, J. D. Sistemas de defensa en los Opistobranquios. Oecologia aquatica, 1976, 2, p. 41-77.

ROS, J. D. La defensa en los Opistobranquios. Investigación y ciencia, 1977, 12 p. 48-60.

ROS, J. D. Distribució en l'espai i en el temps dels opistobranquis ibèrics, amb especial referència als del litoral català. Butlletí Inst. Cat. Hist. Nat., 1978, 42(zool., 2) p. 23-32

ROS, J. D. Desarrollo y estrategias bionómicas en los moluscos opistobranquios. Oecologia aquatica, 1981, 5, p. 147-183.

CERVERA, J. L., TEMPLADO, J., GARCÍA-GÓMEZ, J. C., BALLESTEROS, M., ORTEA, J. A., GARCÍA, F. J., ROS, J. D. & LUQUE, A. A. Catálogo actualizado y comentado de los Opistobranquios (Mollusca, Gastropoda) de la península Ibérica, Baleares y Canarias. Iberus, 1988, 1, p. 1-83.

MARÍN, A. & ROS, J. D. The chloroplast-animal association in four Iberian Sacoglossan Opisthobranchs: Elysia timida, E. translucens, Thuridilla hopei and Bosellia mimetica. In. ROS, J. D. (ed). Topics in Marine Biology, 1989, p. 291-317.

CIMINO, G., CRISPINO, A., Di MARZO, V., GAVAGNIN, M. & ROS, J. D. Oxytoxins, bioactive molecules produced by the marine opisthobranch mollusc Oxynoe olivacea from a diet-derived precursor. Experientia, 1990, 46, p. 767-770.

MARÍN, A. & ROS, J. D. Presence of intracellular zooxanthellae in Mediterranean nudibranchs. Journal of Molluscan Studies, 1991, 57 p. 87-101.

ROS, J. D. & MARÍN, A. Adaptive advantages of the "symbiosis"between algal chloroplasts and Sacoglossan molluscs. In J. D. ROS & N. PRAT (eds). Homage to Ramon Margalef, or Why there is such pleasure in studying nature.  Oecologia aquatica, 1991, 10 p. 271-298.

MARÍN, A. & ROS, J. D. Dynamics of a peculiar plant-herbivore relationship: the photosynthetic ascoglossan Elysia timida and the chlorophycean Acetabularia acetabulum. Marine Biology, 1992, 112 p. 677-782.

MARÍN, A. & ROS, J. D. Ultrastructural and ecological aspects of the development of chloroplast retention in the Ascoglossan Elysia timida. Journal of Molluscan Studies, 1992, 59, p. 95-104.
 

1.b) Sobre ecologia d'organismes i comunitats bentònics marins

GILI, J. M. & ROS, J. D. Bionomía de los fondos de sustrato duro de las islas Medes (Girona). Oecologia aquatica, 1982, 6, p. 199-226.

ROS, J. D., GILI, J. M. & OLIVELLA, I. (eds.). Els sistemes naturals de les illes Medes. Arx. Sec. Ciències, 73. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1984. 828 pàgs. + mapes.

ROS, J. D., ROMERO, J., BALLESTEROS, E. & GILI, J. M. Diving in a deep blue sea. In MARGALEF, R. (ed). Western Mediterranean. London: Pergamon Press,  1985, p. 233-295.

GILI, J. M. & ROS, J. D. Estudio cuantitativo de tres poblaciones circalitorales de cnidarios bentónicos. Inv. Pesq., 1985, 49(3) p. 323-352.

GILI, J. M. & ROS, J. D. Study and cartography of the benthic communities of the Medes Islands (NE Spain). PSZN I Mar. Ecol., 1985, 6(3) p. 219-238.

ROS, J. D. Distribución batimétrica, abundancia y diversidad de las poblaciones de moluscos bentónicos del litoral catalán. Miscel.lània zoològica, 1985, 9, p. 109-126.

GILI, J. M., ROS, J. D. & PAGÈS, F. Types of bottoms and benthic Cnidaria from the trawling grounds (littoral and bathyal) off Catalonia (NE Spain). Vie et Milieu, 1987, 37(2) p. 85-98.

BALLESTEROS, E. & ROS, J. D. Els ecosistemes bentònics. In TERRADAS, J., PRAT, N., ESCARRÉ, A. & MARGALEF, R. (eds). Història Natural dels Països Catalans.  Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 14, 1989, p. 119-176.

GILI, J. M., MURILLO, J. & ROS, J. D. The distribution pattern of benthic Cnidarinas in the Western Mediterranean. Scientia marina, 1989, 53(1) p.19-35.

GILI, J. M., ROS, J. D. & ROMERO, J. The structural role of Cnidaria in Mediterranean benthic communities: A simulation-like approach. In KLEKOWSKI, R. & STYCZYNSKA-JUREWICZ, E. (eds.)  Proc. 21st. European Marine Biology Symposium. Gdansk.1989, p. 279-289.

PÉRZE-RUZAFA, A., ROS, J. D., MARCOS, C., BALLESTER, A. & PÉREZ-RUZAFA, I. Distribution and biomass of the macrophyte beds in a hypersaline coastal lagoon (the Mar Menor, SE Spain), and its recent evolution following major environmental changes. In BOUDOURESQUE, C.-F., MEINESZ, A., FRESI, V. & GRAVEZ, V.(eds). International Workshop on Posidonia beds, 2 , 1989, p. 49-62. Marsella:  GIS Posidonie.

RAMOS, A. & ROS, J. D. Tipos biológicos en ascidias litorales de sustratos duros. In GÁLLEGO, L. (ed.). Bentos 6  . Bilbilis. Palma de Mallorca, 1990, p. 283-299.

TERRADOS, J. & ROS, J. D. Production dynamics in a macrophyte-dominated ecosystem: The Mar Menor coastal lagoon (SE Spain). In ROS, J. D. & PRAT, N (eds.).  Homage to Ramon Margalef, or Why there is such pleasure in studying nature Oecologia aquatica, 1991, 10, p. 255-270.

TERRADOS, J. & ROS, J. D. Growth and primary production of Cymodocea nodosa (Ucria) Ascherson in a Mediterranean coastal lagoon: the Mar Menor (SE Spain). Aquatic Botany, 1992, 43, p. 63-74.

TERRADOS, J. & ROS, J. D. The influence of temperature on seasonal variation of Caulerpa prolifera (Forsskal) Lamouroux photosynthesis and respiration. Journal of Experimental Marine Biology and Ecology, 1992, 162, p. 199-212.

ROS, J. D. Los últimos diez años de investigación del bentos marino en el Mediterráneo ibérico. In PÉREZ, A. & MARCOS, C. (eds.) Estudios del bentos marino. . Publ. Espec. Inst. Esp. Oceanogr., 1993, 11 p. 1-7

TERRADOS, J. & ROS, J. D. Temporal variation of the biomass and structure of Caulerpa prolifera (Forsskal) Lamouroux meadows in the Mar Menor lagoon (SE Spain). Scientia marina, 1995, 59(1) p. 49-56.

TERRADOS, J. & ROS, J. D. Temperature effects on photosynthesis and depth distribution of the seagrass Cymodocea nodosa (Ucria) Ascherson in a Mediterranean coastal lagoon: the Mar Menor (SE Spain). P.S.Z.N. Marine Ecology, 1995, 16(2), p. 133-144.

ROS, J. D. & SERRA, J. Ecosistemes i dinàmica litoral. In: El sistema litoral: Un equilibri sostenible? (N. Parpal, ed.). Quaderns d'Ecologia Aplicada, 1996, 10, p. 5-43.

BIBILONI, M.-A., URIZ, M.-J. & ROS, J. D. Faunal affinities of the Sponges (Porifera) of the Balearic Islands with those of other biogeographical areas. Oecologia aquatica, 1998, 11, p. 123-133.
 

1.c) Sobre ecologia antàrtica

GILI, J. M., ARNTZ, W. E., FILIPE, P., LÓPEZ, P. J., OREJAS, C., ROS, J. D. & TEIXIDÓ, N. The role of benthic suspension feeders in Antarctic communities. In ARNTZ, E.  & GUTT, J.(eds). The Expedition Antarktis XV/3 (EASIZ II) of RV "Polarstern" in 1998 . Berichte zur Polarforschung, 1999, 301, p. 30-83.

GILI, J. M., OREJAS, C., ROS, J. D., LÓPEZ, P. & ARNTZ, W. E. La vida en los fondos antárticos. Investigación y ciencia, 2000, 290, p. 64-74.

OREJAS, C., GILI, J. M., ARNTZ, W. E., FILIPE, P., LÓPEZ, P. J., ROS, J. D. & TEIXIDÓ, N. Benthic suspension feeders, key players in Antarctic marine ecosystems? Contributions to Science, 2000, 2(1).
 

1.d) Problemàtica ambiental del litoral mediterrani

ROS, J. D. El Mar Menor. Fisiografía y biota acuática de una laguna hipersalina y su evolución reciente. Rev. R. Acad. Cienc. Madrid, 1987, p. 237-256.

PÉREZ-RUZAFA, A., Marcos, C., Pérez-Ruzafa, I. & ROS, J. D. Evolución de las características ambientales y de los poblamientos del Mar Menor (Murcia, SE de España). Anales Biología, 12 (B. Ambiental, 1987, 3) p. 53-65.

ROS, J. D. & CARDELL, M. J. Effect on benthic communities of a major input of organic matter and other pollutants (coast off Barcelona, Western Mediterranean). Toxicological and Environmental Chemistry, 1991, 31-32, p. 441-450

ROS, J. D. & CARDELL, M. J. La diversidad específica y otros descriptores de contaminación orgánica en comunidades bentónicas marinas. In (PINEDA, F. D. CASADO, M. A. DE MIGUEL,  J. M.  & MONTALVO, J. (eds). Diversidad biológica. Biological diversity . Madrid:  Fundación Ramón Areces, 1991, p. 219-221.

PÉREZ-RUZAFA, A., MARCOS, C. & ROS, J. D. Environmental and biological changes related to recent human activities in the Mar Menor (SE Spain). Marine Pollution Bulletin, 1991, 23, p. 747-751.

ROS, J. D. & CARDELL, M. J. Seasonal distribution pattern of polychaetes from a heavily polluted coastal area (Barcelona, NE Spain, NW Mediterranea). In COLOMBO, G. FERRARI, , I. CECCHERELLI,  V. U.  & ROSSI, R. (eds). Dynamics  Marine Eutrophication and Population. Fredensborg:Olsen & Olsen, 1992, p. 101-110.

ROS, J. D. & ROMERO, J. Études d'impact sur le littoral espagnol, notamment catalan: un protocole d'évaluation du milieu, spécialement en ce qui concerne la construction de ports de plaisance. Bulletin de l'Institut Océanographique, Monaco, 1992 nº spéc. 11, p. 299-304.

ROS, J. D. La salud del mar Mediterráneo. Investigación y ciencia, 1994, 215, p. 66-75.

ROS, J. D. & J. Serra. Ecosistemes i dinàmica litoral. In PARPAL, N. (ed). El sistema litoral: Un equilibri sostenible? Quaderns d'Ecologia Aplicada, 1996, 10, p. 5-43.

ROS, J. D. Ecological effects of protection and visit on a marine reserve, from a long-term survey. In  PAPACONSTANTINOU, C. (ed.). Mediterranean Marine Biodiversity Workshop.  Nicosia (Cyprus), 1997, p. 59.

ROS, J. D. Ecosistemas y equilibrio biológico en el mar. In: Foro de debate sobre El mar y sus problemas. Madrid: Sociedad Estatal Lisboa '98. 1998, II, p. 525-544.

ROS, J. D. Vora el mar broix. Problemàtica ambiental del litoral mediterrani. Barcelona: Empúries,  2001. 289 pàgs.
 

2) Articles i llibres de divulgació científica i diversos

ROS, J. D. (ed.). Prácticas de Ecología. Omega. Barcelona. 1979, 181 pàgs.

ROS, J. D. A tall de presentació, amb unes consideracions sobre les publicacions recents de la ICHN. Butlletí Inst. Cat. Hist. Nat., 1985, 50, p. 5-13.

ROS, J. D. & PRAT, N. (eds). Homage to Ramon Margalef, or Why there is such pleasure in studying nature. Barcelona: Publ. Universitat de Barcelona, 1991. 441 pàgs.

ROS, J. D. et al. D'un temps, d'un país. Setze visions sobre la Catalunya del noranta-dos. Barcelona: Revista de Catalunya, 1993. 450 pàgs.

ROS, J. D. La nostra ecologia de cada dia. Barcelona: Curial. 1995. 281 pàgs.

ROS, J. D. Trossos de natura inacabats. Barcelona: La Magrana, 1997. 263 pàgs.

ROS, J. D. Los científicos se divierten. Mundo científico, 1997, 182, p. 768-775.

ROS, J. D. Rots de vaca i pets de formiga. Reflexions sobre medi ambient. Barcelona: Thassàlia, 1999. 237 pàgs.

ROS, J. D. Proposicions il.luminadores i insensates. Reflexions sobre ciència. Barcelona: Empúries, 1999. 303 pàgs.

ROS, J. D. Objectiu: l'Antàrtida. Diari de bord d'una campanya oceanogràfica. Barcelona: Empúries, 1999. 297 pàgs.

ROS, J. D. La extinción de especies. In: Los desafíos ambientales. Reflexiones y propuestas para un futuro sostenible (M. Novo, ed.)  Madrid: UNESCO. Universitas, 1999, p. 271-301.

ROS, J. D. La natura marradeja. Barcelona: Rubes, 2001.
 

3) Llibres sobre ciència traduïts (T) i/o revisats (R):

Walter Alvarez. Tyrannosaurus rex y el cráter de la muerte [T. rex and the crater of doom]. Barcelona: Crítica, 1998 (T)

British Museum. La natura en acció [Nature at Work]. Barcelona: Ketres, 1982 (T)

Bernard Campbell. Ecología humana [Human Ecology]. Barcelona: Salvat, 1985,1994² (T)

Giuseppe Cognetti, M. Sarà & G. Magazzù. Biología marina [Biologia marina]. Barcelona: Ariel,  2001(T)

Barry Commoner. En paz con el planeta [Making Peace with the Planet]. Barcelona: Crítica, 1992 (R)

Antonio R. Damasio. El error de Descartes [Descartes' error. Barcelona: Crítica, 1996 (T)

Charles Darwin (i Richard Leakey). El origen de las especies ilustrado [The Illustrated Origin of Species]. Barcelona: Serbal, 1982 (T)

Richard Dawkins. Escalando el monte Improbable [Climbing Mount Improbable]. Barcelona: Tusquets, 1998 (T)

Richard Dawkins. Destejiendo el arco iris. Ciencia, ilusión y el deseo de asombro [Unweaving the Rainbow]. Barcelona: Tusquets, 1999 (T)

Freeman Dyson. Mundos del futuro [Imagined Worlds]. Barcelona: Crítica, 1998 (T)

Niles Eldredge.  La vida en equilibrio. La humanidad y la crisis de la biodiversidad [Life in the balance]. Barcelona: Tusquets, 2001 (T)

M. L. Gorman. Ecología insular [Island Ecology]. Barcelona: Vedrà, 1991 (T)

Stephen J. Gould. La vida maravillosa [Wonderful Life]. Barcelona: Crítica, 1991 (T)

Stephen J. Gould. "Brontosaurus" y la nalga del ministro [Bully for Brontosaurus]. Barcelona: Crítica,1992 (T)

Stephen J. Gould. El pulgar del panda [The Panda's Thumb]. Barcelona: Crítica, 1994 (R)

Stephen J. Gould. Ocho cerditos [Eight little piggies]. Barcelona: Crítica,. 1994 (R)

Stephen J. Gould. La sonrisa del flamenco [The flamingo's smile].Barcelona: Crítica,. 1995 (R)

Stephen J. Gould. Dientes de gallina y dedos de caballo [Hen's teeth and horse's toes]. Barcelona: Crítica, 1995 (R)

Stephen J. Gould. La falsa medida del hombre [The Mismeasure of Man]. Barcelona: Crítica, 1997(R)

Stephen J. Gould. La grandeza de la vida [Full House]. Barcelona: Crítica, 1997 (R)

Stephen J. Gould. Un dinosaurio en un pajar [Dinosaur in a haystack]. Barcelona: Crítica, 1997 (T)

Stephen J. Gould. Milenio. Guía racionalista para una cuenta atrás arbitraria pero precisa [Questioning the Millenium. A Rationalist's Guide to a Precisely Arbitrary Countdown]. Barcelona: Crítica,. 1998 (T)

Stephen J. Gould. La montaña de almejas de Leonardo y la Dieta de Worms. Ensayos sobre historia natural [Leonardo's Mountain of Clams and the Diet of Worms]. Barcelona: Crítica,1999 (T)

Stephen J. Gould. Ciencia versus religión. Un falso conflicto [Rocks of Ages. Science and Religion in the Fullness of Life]. Barcelona: Crítica,. 2000 (T)

Stephen J. Gould. Las piedras mendaces de Marrakech. Penúltimas reflexiones sobre historia natural [The Lying Stones of Marrakech. Penultimate Reflections in Natural History]. Barcelona: Crítica, 2001 (T)

G. Evelyn Hutchinson. El teatro ecológico y el drama evolutivo [The Ecological Theater and the Evolutionary Play]. Barcelona: Blume, 1979 (R)

G. Evelyn Hutchinson. Introducción a la ecología de poblaciones [An Introduction to Population Ecology]. Barcelona: Blume,  1981 (T)

Peretz Lavie. El mundo encantado del sueño [The Enchanted World of Sleep]. Barcelona: Crítica, 1997 (T)

Richard E. Leakey. La formación de la humanidad [The Making of Mankind]. Barcelona: Serbal, 1981 (R)

Richard C. Lewontin. La diversidad humana [Human Diversity]. Barcelona:  Labor, 1983 (T)

Eric Linklater. El viaje del Challenger [The Voyage of the Challenger]. Barcelona: Serbal, . 1981 (T)

Ramon Margalef. Perspectivas de la teoría ecológica [Perspectives in Ecological Theory]. Barcelona: Blume,  1978 (R)

Ramon Margalef. La ecología [L'ecologia]. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1987 (T)

Ramon Margalef. El Mediterráneo occidental [Western Mediterranean]. Barcelona: Omega, 1989 (R)

J. Maynard Smith & E. Szathmáry. Los orígenes de la vida. Del nacimiento de la vida al origen del lenguaje [The Origins of Life. From The Birth of Life to the Origin of Language]. Barcelona: Tusquets,  2001 (T)

Eugene P. Odum. Ecología. Bases científicas para un nuevo paradigma[Ecology and Our Endangered Life-support Systems]. Barcelona: Vedrà, 1992 (R)

Howard T. Odum. Ambiente, energía y sociedad [Environment, Power and Society]. Barcelona: Blume,  1980 (R)

John Postgate. Las fronteras de la vida [The outer reaches of life]. Barcelona: Crítica,1995 (T)

Prensa Científica. Evolución [Evolution]. Barcelona: Labor, 1979 (T. parcial)

Prensa Científica. El cerebro [The brain]. Barcelona: Labor, 1980 (T. p.)

Prensa Científica. Comportamiento animal [Animal Behaviour]. Barcelona: Prensa Científica, 1986 (T. p.)

Prensa Científica. La Tierra. Estructura y dinámica [The Earth]. Barcelona: Prensa Científica,  1987 (T. p.)

Prensa Científica. Biología vegetal [Plant Biology]. Barcelona: Prensa Científica,  1988 (T. p.)

Prensa Científica. Paleontología humana [Human Paleontology]. Barcelona: Prensa Científica, 1988 (T. p.)

Prensa Científica. Función cerebral. [Brain function]. Barcelona: Prensa Científica, 1991 (T. p.)

Prensa Científica. Mente y cerebro [Mind and Brain]. Barcelona: Prensa Científica,  1993 (T. p.)

Prensa Científica. Psicología y fisiología [Psychology and Physiology]. Barcelona: Prensa Científica, 1994 (T. p.)

Prensa Científica. El mundo de los insectos. Barcelona: Prensa Científica, 1995 (T. p.)

Prensa Científica. Construcción de un ser vivo. Barcelona: Prensa Científica,  1996 (T. p.)

Prensa Científica. Inteligencia viva. Barcelona: Prensa Científica,  1999 (T. p.)

Hermann Remmert. Ecología [Ökologie].Barcelona: Blume, 1988 (R)

W. H. Schlesinger. Biogeoquímica. Un análisis del cambio global [Biogeochemistry]. Barceona: Ariel,  2000 (R)

Harald Sioli (ed.). Ecología y protección de la naturaleza [Ökologie und Lebensschutz in Internationaler Sicht]. Barcelona: Blume,  1982 (T p., R)

W. H. Van Dobben & R. H. Lowe-McConnell (eds.). Conceptos unificadores en ecología [Unifying Concepts in Ecology]. Barcelona: Blume,  1980 (T)

Edward O. Wilson. La diversidad de la vida [The Diversity of Life]. Barcelona: Crítica, 1994 (T)

Edward O. Wilson & Bert Hölldobler. Viaje a las hormigas [Journey to the Ants. Barcelona: Crítica, 1996 (T)

Edward O. Wilson. Consilience. La unidad del conocimiento [Consilience. The Unity of Knowledge]. Barcelona: Galaxia Guttenberg-Círculo de Lectores, 1999 (T)
 

Notes

1. Aquest text ha estat elaborat a partir d'una conversa amb Joandomènec Ros que va tenir lloc el mes d'octubre de 2000 al Departament d'Ecologia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i ha estat revisat posteriorment per l'interessat. La fotografia que l'acompanya va ser presa en ocasió de la conversa.
 
 

© Copyright Joan Tort i Donada y Pere Tobaruela i Martínez, 2001
© Copyright Biblio 3W, 2001

Volver al índice de Biblio3W

Menú principal