Notícies des del front

Daniel Jiménez Schlegl
Advocat, Doctor en Dret
Especialista en Dret Administratiu i Urbanisme

La meva intervenció va ser escollida per a ser desenvolupada en el bloc temàtic final de la jornada sobre el front marítim de Barcelona organitzada pel Seminari Geocrítica, el dedicat a passar «De l'experiència a les propostes». En ell també hi participaren els activistes veïnals Salvador Claròs i Francisco Marín, els quals van presentar l'experiència de la lluita i participació dels veïns front a les transformacions urbanístiques de la extensa franja marítima de la ciutat de Barcelona, junt amb algunes propostes per a un model participatiu més eficaç.

Com a advocat, la meva experiència es limita a l'acció jurídica front els acords de potestat administrativa en l'ordenació del territori, i al testimoni de la manera com aquesta acció, inserida en les lluites i reivindicacions veïnals, pot donar una resposta que vagi més enllà de les seves limitacions tècniques. Aquesta possibilitat passa necessàriament per recollir les pretensions ciutadanes basades en la seva relació amb la ciutat i de com voldrien que fos aquesta, i per confrontar l’experiència veïnal amb l'anàlisi de les polítiques públiques i les finalitats que s'amaguen darrera el discurs jurídic emprat.

En aquest sentit, avanço que la solució tècnica jurídica te limitacions i mancances en el context de la imposició política d'un model de ciutat -en aquest cas, d'un model per al front marítim- molt condicionat per les inversions del sector econòmic privat i oposat a un model originat des de les bases de les necessitats i aspiracions ciutadanes i, per tant, un model dissenyat des de la participació activa i directa dels habitants.

En conseqüència, més que aportar propostes d'acció concretes, la meva tasca partirà d'un anàlisi de la problemàtica relació actual entre la reivindicació ciutadana i el poder polític, la qual dificulta, en la majoria de casos, que determinats drets i principis -i deures correlatius del poder públic- es materialitzin d'acord amb el pacte polític i social originari entre Estat i ciutadania. En aquest sentit, la meva aportació es més "crítica" que constructiva, sent conscient de que a partir del diagnòstic que és fa es poden construir propostes interessants per reorientar l’actuació del poder polític públic cap als interessos de la població (determinats aquests, a més, des de la població).

En primer lloc, doncs, exposaré el meu diagnòstic sobre el que crec que condiciona veritablement les polítiques públiques en el context polític i econòmic actual i, per tant, també el marc legal regulador i l'interès públic o general com a objectiu que ha de motivar tota decisió administrativa, en aquest cas, respecte l'ordenació del territori.

En segon lloc, exposaré els símptomes d'aquest diagnòstic en el marc regulador portuari de Barcelona, per a passar, finalment, a unes observacions finals sobre les limitacions dels mecanismes que ens ofereix el sistema jurídic per a que els ciutadans puguin condicionar efectivament les polítiques públiques d'acord a les seves necessitats i no a les del sector econòmic privat.

Per tractar el primer punt podem començar observant que, del conjunt d' intervencions i del que s'ha pogut copsar al llarg de la jornada, es veu confirmada la tesi que apunta a la inexistència d'una veritable autonomia del sector públic (i per tant del funcionament de les regles del joc jurídic, de les lleis i reglaments) com una garantia per al compliment dels drets, llibertats, principis i garanties que l'Estat reconeix als ciutadans.

Efectivament, les idees llargament sostingudes per molts autors que "diagnostiquen" els nostres temps confirmen que el sector públic i concretament el model d'Estat assistencial o "Estat social i democràtic de dret", i des de la crisi del petroli de 1973, ha anat perdent capacitat d'imposició de les seves regles front al creixent poder coactiu de les dinàmiques del mercat i les conseqüents estratègies d'agents econòmics privats molt poderosos. Ens referim, òbviament a aquelles normes, mecanismes o mesures públiques relatives a tot allò que suposi una materialització efectiva de principis, drets, garanties i llibertats humanes que amb el temps s'ha demostrat que resulten incompatibles amb el model hegemònic de creixement econòmic capitalista.

Dit d'una manera breu i senzilla, el sector p úblic ha anat perdent autonomia front el creixent poder del sector econòmic privat[1]. Evidentment, estem parlant d'un poder econòmic vinculat normalment a interessos inversors que maximitzen els seus beneficis a partir precisament de limitacions de drets, garanties i principis políticament reconeguts (drets i garanties socio-laborals, participació ciutadana en la presa de decisions, drets ambientals, a una vida digna, a la salut i educació de qualitat, a l'habitatge, etc.), que suposen un impediment.

Estem parlant d’un model econòmic a més que s’ha orientat exclusivament cap a un sistema redistributiu de la riquesa dictat per les dinàmiques del mercat, on impera la lògica del benefici individual. Un model econòmic privatitzat, en el sentit de pèrdua del seu sentit i objectiu d’administració de recursos al servei de les persones, de la col·lectivitat. L’únic motor de creixement és el benefici privat en el context concurrencial on sempre hi ha perdedors, on sempre hi ha uns costos a nivell humà i mediambiental, sobre tot.

Aquest poder del sector econòmic privat és, a més, culturalment hegemònic. El discurs economicista impregna cada espai i cada moment de les nostres vides, el més important és el creixement econòmic, tenir un treball remunerat per a poder consumir al mercat de productes i relacions peribles. Fins als petits racons de la llar suren la crisi econòmica i les angoixes a aquella aparellades.

El caos, l'excepcionalitat de la crisi, la emergència de solucions que vulneren principis rectors de l'Estat de Dret (p. ex. la implantació de "Eurovegas" excepcionant la legalitat), convé molt al sector econòmic privat per dos raons fonamentals: la primera i principal és que li permet capitalitzar la iniciativa econòmica global i fer creure, com si fos un "dogma de fe", que només l'empresari privat i el sistema financer privat, sota les regles d'un mercat cada cop més liberalitzat (amb més autonomia respecte el control públic democràtic), tenen les solucions de sortida de la crisi. En segon lloc, i vinculat estretament a la primera, es permet augmentar la capacitat coactiva del sector econòmic privat vers les polítiques públiques dotant de contingut i objectius el mateix discurs i les accions del poder polític dels Estats. Així es prefigura el contingut d'excepcionalitat, d'emergència, de les lleis que, a la vegada, buiden de contingut material aquells principis, drets, garanties i llibertats socials i fonamentals. Es a dir, l'excepcionalitat de la crisi sembla justificar el trencament del pacte social i polític originari entre ciutadans i Estat.

Sector públic i sector privat es composen d'estructures funcionals -les institucions polítiques i empresarials fonamentalment- amb la seva pròpia lògica i estratègies per a subsistir en la lluita competencial amb altres institucions i persones.

Així, el sector polític públic o "camp de poder" polític públic - en termes de Pierre Bourdieu[2]-, que te com a objectiu (li dona el sentit i la legitimitat i per tant la seva subsistència) la consecució de "l'interès públic o general", el "bé comú", la res publica, està modernament cada cop més condicionat en les seves estratègies pel camp de poder econòmic privat.

Amb la crisi econòmica financera que estem patint, aquest condicionant, aquesta pèrdua d'autonomia del sector polític públic és cada cop més forta, més intensa, més visible. I en aquest sentit es redueix, al meu entendre, el seu objectiu, el veritable sentit material de l'interès públic, del bé comú, que ha de justificar tota actuació seva. L'acció pública ha d'estar legitimada per la consecució de "l'interès general", contràriament es trenca amb el pacte polític originari i el Leviatan queda deslegitimat.

El contingut de l'interès públic es ve alterat ara per la primacia del funcionament del sector econòmic privat (de l'economia del creixement propi dels discursos dels dirigents polítics), per sobre del tradicional i genuí bé comú o interès general al servei de les persones, pensat a satisfer els principis i drets socials, els drets ambientals bàsics, les condicions materials del pacte polític i social, els drets humans, les garanties de tutel·la jurídica i legalitat, etc. En l'actualitat el "creixement econòmic" ha esdevingut quasi bé l'únic interès general perseguible.

En aquest sentit, tota decisió política d'abast macroeconòmic queda específicament sostreta a la decisió ciutadana. La política econòmica, les decisions a favor de la primacia o hegemonia del discurs economicista sobre el sentit o la vida de les persones i, per tant, sobre l'autonomia d'aquestes sobre el propi destí (el seu i el de la comunitat), resta fora dels processos de democratització, de participació de la gent. La democràcia formal o formalment representativa legitima a les seves institucions per a que determinin quin és l'interès general o públic, sostraient-lo de les decisions que puguin prendre els ciutadans en processos participatius més propers a les necessitats de les persones i que sorgeixen com a conseqüència de la insuficiència d'aquella democràcia formal petrificada per a satisfer aquelles necessitats.

Com a conseqüència d'aquesta pèrdua d'autonomia del sector públic front el poder econòmic privat, i com a conseqüència del propi sistema de democràcia formal, en l'actualitat, l'interès general o públic s'ha reduït ad absurdum.

L'interès general o públic s'ha reduït a una idea pretesa com a la únicament vàlida d'un model capitalista de creixement econòmic que en temps d'excepcionalitat permet fins i tot vulnerar principis com el de legalitat, els drets i llibertats fonamentals, drets de segona generació, etc. Cada cop més projectes urbanístics de transformació radical d'usos (especialment en afectacions a sòls no urbanitzables, equipaments, espais lliures...), s'imposa sota l'interès públic de la generació de llocs de treball (sigui una expectativa o una certesa). No es qüestiona la quantitat i qualitat d'aquells llocs de treball; es pressuposa que aquesta necessitat de "treball assalariat" és una veritat superior a qualsevol principi o dret mediambiental, al règim urbanístic preexistent del sòl, a la intervenció democràtica de la població més directament afectada en la presa de decisions, etc., que la puguin contradir. Actualment la promesa de creació de llocs de treball com a interès públic fonamental pot justificar qualsevol cosa.

La ambigüitat de conceptes com el "bé comú", "l'interès públic o general", possibilita l'apropiació en la pràctica del seu sentit per part del camp de poder econòmic privat hegemònic. No és el sector financer i industrial qui directament diu a l'Estat què es l'interès públic, sinó que mitjançant l'efecte coactiu del poder econòmic es transforma l'interès general en una raó legal justificativa i legitimadora d'aquelles polítiques públiques i accions administratives que permeten el negoci econòmic privat sense obstacles.

En l'àmbit de l'urbanisme, per exemple, tenim molts casos d'excepcionalitat del genuí concepte d'interès públic en operacions, en les quals principis rectors com la participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l'operació o l'aprofitament universal i equitatiu dels espais de domini públic, la funció pública dels sistemes urbanístics o la funció social de la propietat, es veuen excepcionats en la pràctica per la primacia del benefici lucratiu privat com a inversor que reverteix els seus "guanys" en la generació de "llocs de treball" , en el "creixement econòmic" o en la "dinamització del sector".

Això es dóna en aquest àmbit de coneixement tècnic, perquè l'urbanisme com saber instrumental, s'ha transformat en un actiu econòmic mitjançant el qual es gestiona -sota criteris valoratius de mercat-, un recurs limitat com és el sòl, i a través del qual es desenvolupen polítiques socials. Ara bé, l'urbanisme és un actiu econòmic i d'influència sobre la població tan poderós que necessàriament ha de preveure algun mecanisme de transparència i participació ciutadanes en el procés planificador, tot i que aquests mecanismes estiguin perfectament tutelats i encorsetats per part del poder polític públic i molt limitats a la pràctica.

Doncs bé, cada cop més s'externalitzen gestions, competències pròpies del sector públic cap al camp de poder econòmic privat. La inversió pública decreix i s'incrementa la inversió privada en sectors tradicionalment públics. El sector privat, òbviament, intervé no "per fer país", sinó per obtenir beneficis a partir de l'abaratiment de despeses, en àmbits tan lucratius com la sanitat, les telecomunicacions, serveis bàsics, els transports o el sòl.

S'assumeix el model de cooperació pública privada en infraestructures i serveis públics (sistema de Public-Private Partnership), en processos que van des de l'execució d'activitats públiques accessòries o connexes fins a la privatització integral de sectors d'activitat per la venda d'empreses o actius públics.

En aquest context contribueix a la pèrdua d'autonomia del sector públic el propi marc legal generat en els darrers anys de crisi de l'Estat assistencial, el qual prioritza la liberalització del mercat (la seva autonomia respecte el control jurídic), per sobre de la garantia de drets socials laborals o medi ambientals, de les garanties de control i fiscalització ciutadanes[3]. Això ho fa aquest marc legal ad hoc, per exemple, recollint fórmules conceptuals pervertides, com l'examinat "interès públic" o el "desenvolupament sostenible" o "creixement econòmic", funcionant com a límit del poder administratiu respecte la capacitat expansiva dels principis i drets reconeguts. El poder polític públic monopolitza el contingut o sentit dels esmentats conceptes, dotant-los de nous continguts funcionals al mercat i, per tant, limitatius en la pràctica d'aquells drets i principis que entren en conflicte.

Així, per exemple, el nou marc legal ad hoc que prioritza formes de creixement industrial en nous sòls no urbanitzables sota un criteri "d'interès general" i "desenvolupament urbanístic sostenible" pot acabar per afectar una efectiva protecció ambiental de la norma sobre el règim del sòl no urbanitzable, realment limitadora del "creixement econòmic", es a dir, d'un "creixement" a l'escala que pretén el poder econòmic privat.

Aquest nou marc legal, funcional a la pèrdua d'autonomia del sector públic, també es generat a partir de la creació de normes "flexibles" respecte la rigidesa dels mecanismes públics de control polític, generant un veritable dret alternatiu al dret tradicional -rígid i rigorós-. Un nou dret ple d'excepcions als principis i garanties rectores pròpies de cada branca jurídica, un "dret flexible" front un dret cada cop més "dèbil" (el relatiu als principis, drets i garanties bàsics dels ciutadans)[4].

En altres paraules, el nou marc legal actual constitueix la "lletra petita" que posa excepcions als principis i drets rectors, nascuts del pacte polític i social amb l'Estat i al paper d’aquest com a garant d’aquells drets i principis. Es a dir, limita en la pràctica una materialització efectiva dels drets i garanties dels ciutadans i a la consecució del "bé comú". No només per la reducció d'aquest "bé comú" o "interès públic" a les condicions que exigeix el mercat proveïdor de coses i treball assalariat, sinó perquè també resulta fonamental per a les estratègies d'actuació conjunta, de cooperació pública privada en una estructura de poder en xarxa en la que els interessos corporatius de grans empreses, partits polítics, sindicats i fins i tot associacions ciutadanes es barregen en unes lògiques "clientelars", de tràfic d'influències, de deutes i favors més o menys personals, molt difícil de contrarestar.

En aquest sentit, en l'àmbit portuari tenim l'exemple més palès d'aquesta pèrdua d'autonomia del poder polític públic front el sector econòmic privat, conduint les operacions mercantils o urbanístiques en l'àmbit del domini públic portuari cap a veritables negocis privats difícilment controlables des del punt de vista de l'instrumental jurídic a disposició del ciutadà.

En el règim jurídic portuari l'objecte es un bé de domini públic, un espai per a serveis portuaris (mercantils i de transport) i per a l'activitat econòmica. En aquest sistema econòmic, l'activitat econòmica portuària fa perdre la naturalesa i el sentit de "domini públic", com “espai per al públic”, del sòl i del front marítim fins a orientar-lo cap a una "dimensió lúdica portuària". En paraules de Ignacio Arroyo:

"Junto a los intereses técnicos (seguridad de la navegación), los intereses económicos, sociales y, en el fondo, políticos terminan por imponerse. No es exagerado afirmar que actualmente asistimos a una lucha de poder político y económico por el control de lo que «el puerto» significa"[5].

Aquest règim implanta models de gestió i explotació privats (amb l'argument de l'eficàcia, desburocratització i rendibilitat) sota una autoritat administrativa portuària:

"Titularidad demanial i pública, privatización de la gestión de los servicios y sometimiento a las reglas de la libre competencia, nacional y comunitaria, son los tres principios fundamentales del denominado «nuevo derecho portuario»"[6].

Així, la Ley de Puertos del Estado de 2011, tot i contemplar l'administració pública del domini portuari, als efectes de la pretesa eficàcia en la gestió assumeix models d'explotació netament privats, sotmesos al model d'empresa privada, amb una autonomia de gestió i autofinançament i amb una autoritat administrativa (Autoritat portuària) que es regeix però pel dret privat[7].

Amb aquest marc legal, l'Autoritat Portuària es col·loca en la pràctica com una veritable fortificació front a la capacitat de control democràtic de les seves accions i de la possibilitat d'un rendiment de comptes públic i transparent. Amb aquest marc, farcit d'expressions que condicionen l'actuació portuària com "l'interès general" o "servei d'interès públic" o "interès estratègic pel port", es permet una privatització de facto del domini públic portuari amb casos que suposen autèntics guetos privatius en territori públic. Són àmbits de selecció o admissió restringida dels ciutadans basats en la discriminació socio-econòmica, la qual cosa no deixa de significar la realització sobre el terreny de polítiques públiques orientades a una forma apologètica de la distinció social, la desigualtat i la discriminació entre privilegiats i comuns[8].

A Barcelona, disposem en aquest sentit dos casos flagrants, com són l'edificació de l'hotel W (Vela) i la construcció del clúster de luxe de la Marina del Port Vell.

A grosso modo la legitimació jurídica per a l'edificació en el tram de costa, apropiat com a extensió del port de Barcelona, de l'hotel Vela, es fonamenta en l'article 72 (Usos y actividades permitidas en dominio público portuario) del Real Decreto Legislativo 2/2011, de 5 de septiembre, por el que se aprueba el Texto Refundido de la Ley de Puertos del Estado y de la Marina Mercante, el qual en el seu apartat 4 determina:

4. Excepcionalmente, por razones de interés general debidamente acreditadas y previo informe de Puertos del Estado, el Consejo de Ministros podrá levantar la prohibición de instalaciones hoteleras en espacios del dominio público portuario destinados a zonas de actividades logísticas y a usos vinculados a la interacción puerto-ciudad, debiendo tales usos hoteleros acomodarse al plan especial de ordenación de la zona de servicio del puerto o instrumento equivalente. Dichas instalaciones no podrán ubicarse en los primeros 20 metros medidos tierra adentro a partir del límite interior de la ribera del mar o del cantil del muelle.

En aquest cas, resulta manifest que s'assimila la possibilitat d'establir hotels en el domini públic portuari per "raons d'interès general", la qual cosa confirma que la privatització i ocupació de l'espai públic per a instal·lacions exclusives ha esdevingut en una raó d'interès públic, encara que sigui en règim de concessió administrativa.

Amb el Port Vell de Barcelona succeeix tres quarts del mateix. A partir d'una pròrroga del règim de concessió administrativa de la empresa explotadora dels petits amarres Marina Port Vell, s'ha aprovat la transformació del Port Vell en una mena d'aparcaments per a grans iots de multimilionaris que penetra dins el nucli urbà, amb la creació d'un espai tancat d'alta seguretat en la zona de domini públic portuari que també penetra en els espais lliures que varen ser conquerits en el seu dia per a la ciutat.

Sembla ser que a través de la formula de la compra d'accions de Marina Port Vell pel grup inversor Salamanca, amb el projecte de crear des d'aquest grup inversor un nou espai portuari per a iots de gran envergadura, s'ha obtingut una pròrroga de la concessió administrativa que comporta la transformació urbanística de la zona, en un procés que ha anat al revés, del que seria lògic i del que determina la pròpia llei portuària. Es a dir, el grup inversor presenta el projecte i l'autoritat portuària primer, i després l'Ajuntament de Barcelona, s’hi adapten (amb petites modificacions del projecte inicial), quan el procediment hauria d'iniciar-se amb la presentació des de l'Ajuntament del corresponent Pla Especial, a instàncies del grup inversor, i demanar en funció dels ajustos urbanístics predeterminats la consegüent concessió administrativa.

En aquest "viatge" de la iniciativa urbanística, si bé sembla que tingui un interès relatiu, atès que en definitiva la iniciativa és de l'inversor privat sobre un domini públic, hi han símptomes manifestos de l'absència d'un "genuí" interès públic, que hagués nascut de possibles demandes veïnals o ciutadanes en general respecte el futur del port, i sembla clar que tot parteix en definitiva d'un negoci lucratiu, amb precondicions imposades pels inversors, sense que la comunitat participi de les plusvàlues urbanístiques generades.

Dit d'un altra manera, el sector públic cerca les fórmules jurídiques tècniques possibles per tal de materialitzar el projecte inversor en la privatització del domini públic, trobant els mecanismes per a defugir un control democràtic ciutadà del procés, sigui emparant-se en el règim jurídic privat que regula la gestió portuària, sigui evitant la consulta o participació ciutadana amb una interpretació restrictiva de la llei i a l'empara de la "lletra petita" excepcional de la mateixa.

Tot i el canvi de fet del titular de l'empresa concessionària, així com de l'activitat i la prestació de serveis previstos al títol concessional original que es prorroga, al llarg de tot el procediment d'aprovació d'implantació d'aquesta transformació del port Vell, l'Autoritat Portuària ha denegat l'accés a les diferents associacions veïnals i de treballadors del port a l'expedient de la concessió administrativa.
Igualment, malgrat les reivindicacions veïnals i ciutadanes per a encetar un procés participatiu de consulta respecte aquesta transformació del port de la ciutat, aquest ha estat expressament denegat pel propi alcalde de Barcelona, tot afirmant l'interès públic de l'operació[9].

Davant aquests processos de transformació urbana amb manifestos efectes sobre la qualitat de vida i benestar dels habitants i sobre el medi ambient i el paisatge de la ciutat i, sobre tot, sobre la concepció oberta a la ciutadania del que ha de constituir l'espai lliure del domini públic del sòl (amb les lògiques restriccions excepcionals i de sentit comú), s'evita, des dels mateixos poders públics, decisions que poguessin sorgir de processos de consulta i participació ciutadanes, que podrien posar en qüestió precisament aquell "model" de ciutat oberta prioritàriament a les inversions privades, amb una concepció de l'entorn urbà com a generador de riquesa econòmica, un pol productiu de serveis, una maquinària de "fer diners".

Els processos participatius legalment previstos, considerats com un pas endavant en la democratització de la ciutat fins i tot pel mateix poder públic[10], resulten en aquest context simples flatus vocis amb funció propagandística, absents d'un mecanisme que faciliti una participació i consulta informada, directa i generalitzada, negociada cooperativament amb la base ciutadana i veïnal directament afectada.

La raó d'això està, com hem dit al principi, en la necessitat del sistema polític i econòmic de sostraure a la decisió ciutadana directa qüestions essencials com les necessitats, el model productiu, la gestió del bé comú, el funcionament del sistema financer, es a dir, l'economia o tot allò que pugui alterar el paradigma econòmic imperant, en mans de la iniciativa i poder del sector privat.

La defensa aferrissada actualment per part del control polític privat del sentit legitimador de l'interès públic comporta a la vegada una reducció simplista dels mecanismes democràtics de la presa de decisions: es diu, des del poder polític(i econòmic), que tota decisió política pública és, en aquest sentit, democràtica perquè ha estat adoptada per representants polítics escollits en les darreres eleccions, en conseqüència, tota decisió que es pretengui imposar, encara que provingui directament de la població, que no segueixi els procediments legalment predeterminats o bé pretengui decidir sobre qüestions mai sotmeses a la decisió popular, és per se antidemocràtica[11].

En aquest sentit, el poder polític públic controla des de les seves institucions els mecanismes de participació ciutadana en la presa de decisions públiques. Mecanismes complexos en els requisits i en les seves regles de funcionament, processos absolutament excepcionals en la pràctica i "antidemocràticament" limitats a partir de la predeterminació d'allò que és susceptible de consulta[12].

En definitiva, una possible via de qüestionament actiu i mínimament eficaç de les polítiques públiques dominades pel camp de poder del sector econòmic privat -alternativament al mecanisme participatiu oficial i al netament tècnic jurídic-, ha de passar, al meu entendre, per un conjunt d'accions organitzades des dels col·lectius ciutadans, des de les iniciatives populars atomitzades, que simultaniegin la recuperació en el discurs públic del contingut dels conceptes legitimadors d'interès públic o general, i de quines són les veritables necessitats col·lectives, a partir de les experiències veïnals, amb accions cooperatives d'aquells col·lectius per a acordar mecanismes de recuperació del control democràtic i amb accions tècniques i legals necessàries en coordinació amb professionals implicats.

Respecte la darrera acció d'assessorament tècnic i jurídic, els procediments administratius en la presa de decisions sobre l'ordenació del territori exigeixen el seguiment dels processos reglats per a la seva impugnació. Les regles del joc jurídic aboquen necessàriament a aquest seguiment als efectes d'aconseguir la invalidesa jurídicament legitimada de la decisió. Cal passar de la decisió política governativa, de la defensa d'un hipotètic interès públic per part de l'Administració, al seu control per un "camp de poder" aliè i més o menys autònom, com és el poder judicial. I per això, cal seguir necessàriament les regles del joc jurídic.

L'acció pública urbanística dels ciutadans és un dret que permet a tothom, que no tingui necessàriament un interès directe en l'operació urbanística, encetar el control de legalitat de la seva aprovació. Aquest dret ha estat recentment buidat de contingut amb la reforma de la Llei de jurisdicció contenciosa administrativa, per la Llei 37/2011, de 10 d'octubre, de mesures d'agilització processal, en la que, per primer cop, s'introdueix el criteri d'imposició automàtica de les costes processals a la part que hagi vist refusades totes les seves pretensions. La idea de l'establiment de la condemna en costes automàtica (com si fos un procediment civil en el que es pressuposa un equilibri entre les parts litigants), ve raonada en el preàmbul de la llei per "l'augment de la litigiositat" i la necessitat "d'assegurar la sostenibilitat del sistema", òbviament en el context de les polítiques d'austeritat i retallades de drets.

Es a dir, la possibilitat de poder recolzar-se en l'acció jurídica, en el dret de l'acció pública per a que el ciutadà pugui controlar la legalitat de l'acció administrativa, per fer que l'Administració pública serveixi realment amb "objectivitat els interessos generals", ha estat en l'actualitat pràcticament neutralitzada per una "lletra petita" de la reforma processal contenciosa-administrativa que es fonamenta en raons econòmiques del tot alienes als principis de participació democràtica de la ciutadania.

Un cop més es demostra que la coacció del poder econòmic i financer privat, empenyent a l'Estat a polítiques d'austeritat i flexibilització en els controls públics de la seva activitat, porta en la pràctica a la retallada de petites conquestes democràtiques com era el dret de l'acció pública, el dret ciutadà de control, precisament, de les polítiques públiques privatitzadores, del significat del "bé comú", dels efectes resultants de les accions administratives cada vegada més condicionades per les xarxes "clientelars", per les estructures cleptocràtiques existents, pel tràfics d'influències i per les diverses formes de corrupció, que són ara les que tenen més possibilitats, reals i legals, de donar forma futura al nostre front marítim.

[1]Vull fer la precisió, a fi d'evitar prejudicis, de que quan parlo de "sector privat" o economia privada no en parlo genèricament de tots els agents, ni aquí es pretén demonitzar tot allò que és privat. El vici de la generalització i del maniqueisme ens podria portar a contradiccions ridícules i no poder sostenir la defensa, per exemple, de les associacions veïnals, de ciutadans anònims, d'intel·lectuals, empresaris, professionals compromesos amb la "cosa pública", simplement per ser agents "privats".

[2] Entre d'altres textos de P. Bourdieu, per a aproximar-se al concepte de camp de poder i poder polític, vegis Cuestiones de sociología, Istmo, Madrid: 2000; Poder, Derecho y Clases sociales, Desclée de Brower, Bilbao: 2000.

[3] Un exemple il·lustratiu del que diem és la transposició a la normativa estatal, autonòmica i local de la Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre de 2006, relativa als serveis en el mercat interior, coneguda com a “Directiva de serveis”, per la que s’eliminen els mecanismes d’autoritzacions i controls previs per part de les Administracions públiques (excepte fonamentades raons “d’interès general”), introduint en el seu lloc les tècniques de la “comunicació prèvia” i la “declaració responsable” per part de l’inversor privat que vol desenvolupar l’activitat. De manera correlativa les funcions de verificació i control de l’Administració es desplacen en un moment posterior a l’inici de l’activitat (normalment, a la pràctica, la tasca pública de control i inspeccions posteriors s’enceta a partir de denúncies de particulars perjudicats per l’activitat molesta ja en funcionament. El cessament posterior d’una activitat econòmica en marxa, amb gent treballant, resulta francament complicada, a més amb una Administració renuent a tancar negocis amb el risc de possibles reclamacions de responsabilitat patrimonial molt costoses). Vegis, “El nuevo escenario de la responsabilidad patrimonial surgido a partir de las comunicaciones previas i las declaracions responsables como técnicas de intervención de las actividades”, MARTÍNEZ NOVELLA, Susana, en «Seminari de Dret Local» de la Federació de Municipis de Catalunya, 7 d’octubre de 2011.

[4] Per a una aproximació a la noció sociològica i històrica del concepte de "dret flexible", vegis Flexible Droit. Pour une sociologie du droit sans rigueur (CARBONNIER, Jean; Librairie Générale de Droit et de Jurisprudence, Paris: 2001).

[5] ARROYO, Ignacio, Compendio de Derecho Marítimo, Tecnos; Madrid: 2012; pp. 87.

[6] Ibíd.

[7] Les Autoritats Portuàries són entitats de dret públic amb personalitat jurídica i patrimoni propis, independents de l'Estat, amb plena capacitat d'obrar i la seva actuació resta sotmesa al dret privat (op cit., pp. 89).

[8] En aquest sentit, creiem essencial advertir sobre la confusió cada cop més interessada entre el que és públic i allò que es estatal (del poder o autoritat política pública), així com la necessitat de diferenciar allò estatal d’allò públic quan parlem dels espais, dels recursos territorials, tal com posa l’accent el jove sociòleg Marc Dalmau en una entrevista al documental «Com un gegant invisible. Can Batlló i les ciutats imaginàries. Una mirada crítica a la ciutat contemporània a través de la transformació de can Batlló» (PANÓPTICA/LACOL; www.canbatllo.lacol.org). Els espais genuïnament públics són els espais accessibles a tothom i, des d’aquest punt de vista, amb la complicitat examinada d’interessos públics (de l’Estat) i econòmics privats, també es cert que aquells espais públics o amb vocació per a ser-ho han estat paulatinament colonitzats per allò estatal (això, sens perjudici de que aquest fet no deixi de ser també, i possiblement, una mena de “privatització” per al gaudi de determinades castes d’individus del sector polític públic i els seus “clients”).

[9] «Trias imposa la seva reforma del Port Vell i es nega a fer-ne una consulta» "L’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha assegurat que no farà una consulta popular sobre el projecte de marina de luxe del Port Vell perquè argumenta que el govern municipal ja té clara la seva posició i que ja no té sentit un referèndum. Trias fa gala així del seu caràcter impositiu i impedeix que la població de la Barceloneta, la principal afectada, participi en la reorganització del barri. El projecte ha aixecat molta polèmica pels canvis que implicaran per la gent del barri, per els qui viuen en vaixells, els nous comerços que s’obriran o la tanca que es vol aixecar per protegir la zona de iots de luxe. (27/09/2012; http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2012/09/trias_imposa_la_seva_reforma_del_port_vell_i_es_nega_a_fer-ne_una_consulta_31752.php)
«Xavier Trias beneeix la marina de luxe del Port Vell abans que el consistori n'aprovi el planejament. L'alcalde afirma que es crearan “llocs de treball i riquesa per tota la ciutat” i les veïnes no se'l creuen i anuncien mobilitzacions» (Marc IGLESIAS; 08/02/2012
https://setmanaridirecta.info/noticia/xavier-trias-beneeix-marina-luxe-del-port-vell-abans-que-lajuntament-naprovi-planejament).
Les pròpies declaracions del Regidor d'Urbanisme, Antoni Vives a Mònaco, en setembre de 2010, resulten il·lustratives de la confusió ja interioritzada entre interessos públic i privats dirigits a potenciar, des de l'esfera pública, la cultura del luxe, la distinció i discriminació socials, al referir-se a Barcelona com "un lloc en el que es pugui juntar la riquesa de la cultura amb la cultura de la riquesa" (http://defensemportvell.wordpress.com/category/a-premsa/)

[10] L'exposició de motius de la mateixa Llei 22/1998, de 30 de novembre, de la Carta de Barcelona, preveu la participació ciutadana com un "dret fonamental de la ciutadania i principi inspirador de l'administració municipal" i pel que l'Ajuntament de Barcelona "opta de manera decidida per la democràcia participativa com a complement i aprofundiment de la democràcia representativa" (sic). Evidentment el reglament de les Normes reguladores del procés de participació, de 22 de novembre de 2002, suposa una manifesta exposició de l'al·ludida "lletra petita" que redueix el proclamat "dret fonamental" i la opció decidida de l'Ajuntament pels processos participatius, en quelcom excepcional, estrictament tutelat per l'administració mitjançant regles molt limitatives quant a la possibilitat de participació, consulta, rendiment de comptes, control i eficàcia decisòria dels ciutadans.

[11] En aquesta genèrica afirmació ens podem trobar, òbviament, moviments de ciutadans amb finalitats clarament antidemocràtiques (destructives dels principis, drets, garanties, llibertats i conquestes socials), però també moviments que aspiren a una major radicalitat democràtica o simplement el dret a decidir allò que directament els afecta.
En aquest sentit, la democràcia representativa formal anul·la qualsevol sistema alternatiu amb mecanismes decisoris d’arrelament en l’autonomia de la població -per tant el sotmetiment de l’Estat a les decisions preses-, per a determinar les seves necessitats i aspiracions. Els representants polítics en el sistema actual decideixen sobre l’arrogant autoconvenciment (o no) de que representen els desitjos i interessos de la gent. Diuen o “representen” saber o conèixer les necessitats de la gent, sobre l’única base d’un mecanisme formal i tècnic d’elecció que els atorga suposada legitimitat i autoritat. La idea d’una democràcia com un procés in fieri, que pugui qüestionar les pròpies decisions en un marc de transparència i participació constant i en tots els àmbits, que suposi un control ciutadà en el rendiment de comptes dels representants, que aquests responguin com si la delegació fos un mandat, és al que al nostre entendre cal aspirar per a evitar les complicitats entre els interessos del poder polític i els del poder econòmic privat.

[12] Des d'aquest punt de vista, els processos legals de participació ciutadana es posen en marxa per part de l'Administració només si garanteixen una legitimació addicional a la decisió política prèviament presa (i tot i així, com en el cas del Port Vell i les declaracions de l'Alcalde Trias, la decisió ja presa no garanteix que es vulgui fer la consulta).

JIMÉNEZ SCHLEGL, Daniel. Notícies des del front (marítim). Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universidad de Barcelona, 15 de noviembre de 2013, Vol. XVIII, nº 1049(23). <http://www.ub.es/geocrit/b3w-1049/b3w-1049-23.htm>. [ISSN 1138-9796].