Duoda. Textos de la Era de la Perla: MARÍA ANTONIETA, de Sofia Coppola

IVETTE ROCHE ANDREU

MARÍA ANTONIETA, de Sofia Coppola

MARÍA ANTONIETA. La reina adolescente

Ivette Rocher Andreu

Quan la Marisé Clement va començar a organitzar el cicle de cinefòrums em va semblar una gran idea. Em van convèncer la seva senzillesa i la posada en joc del seu desig, que alhora, ens feia jugar a totes, vull dir posar-nos en joc. I després de molts: nena, pero ¿dime qué película quieres hacer? Em vaig decidir per aquesta, que va ser de les últimes grans pel•lícules que vaig veure en una sala de cinema. Em va interessar revisitar-la més que d’altres pelis que també em van passar pel cap perquè trobo que fou una pel•lícula força malentesa, i per molts menyspreada per estètica i simple, i que al meu parer, es mereix ser altra cop contemplada. També encuriosida per saber què us semblaria a la resta, doncs el fet de que la Sofia Coppola directora hagi estat aclamada per la crítica en les seves altres tres pel•lícules, i no en aquesta, és per mi un bon misteri que possiblement tingui un explicació fèrtil. A mi, quan la veig veure, em va encantar, i en aquesta, com a les seves altres pel•lícules, també vaig trobar alguna cosa de molt preciosa. Una mirada molt atenta i tendra cap a la dona que fou Maria Antonieta, tant de la seva directora a la pel•lícula, com de la seva interprete. En ella, expliquen com una nena de 14 anys, una dona jove arriba a la cort francesa, i tota la pel•lícula, és a partir d’ ella i des d’ella, i no des del que passa enfora. I ho fan, tractant amb delicadesa els seus sentiments i les seves vivències, imaginant com devia ser, provant de posar-se, les dues, en aquella pell. Recordo, doncs només la vaig veure llavors, i no l’he tornada a veure mai, que em va agradar com la Sofia ens explicava la solitud de Maria Antonieta, lluny, ben lluny de la seva mare. És curiós perquè preparant aquesta ressenya he descobert que la Sofia, Coppola, ara és mare de dues nenes, i una just va néixer al 2006, com la pel•lícula. Crec que aquesta maternitat impregna aquesta pel•lícula que molts titllaren de superficial, però que no van entendre. Vaig agrair llavors i agraeixo ara també, aquest acostament que mira d’una manera nova, a la que hem après a mirar a les dones que hi són lluny, en la història. Gràcies Sofia, per aquesta i les teves altres pel•lícules, i per la teva manera tant lliure d’explicar el món. Gràcies Marisé pel cicle i el que hi poses, espero que us agradi la pel•lícula, i que una mica més enllà dels vestits i els colors d’aquesta, que són, de veritat, per deixar-se acariciar, trobeu alguna cosa en ella que us vagi bé.