Duoda. Texts de l'Era de la Perla: Text de presentació de la Revista DUODA 47 EL DOLOR DE LES DONES ÉS JA POLÍTICA?

LAIA PAJUELO SANS

Text de presentació de la Revista DUODA 47 EL DOLOR DE LES DONES ÉS JA POLÍTICA?

Texto de la intervencíon de Laia Pajuelo en el acto de presentación de la Rev. DUODA núm 47 que tuvo lugar en La Bonne Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison de Barcelona el 11 de febrero de 2015

LAIA PAJUELO SANS
Bona tarda a totes. Quin privilegi i quina responsabilitat el diàleg que primer he tingut que compartir amb mi i que ara, procuraré explicar-vos per fer-ne un espai comú. En primer lloc vull donar les gràcies a la Remei Arnaus i Morral per convidar-me a presentar la revista número 47 de DUODA i a tot el seu equip per la confiança en la meva intervenció. També vull donar les gràcies a la Carme Vidal i Estruel per ésser la meva magistra referent al llarg del Màster i ser una inspiració per a la vida què vull viure. Dono les gràcies a l’Adriana Amo i Rubio, per les seva veu sàvia i el seu dolor transformat en art. I a totes vosaltres que en aquesta tarda us compartiu amb nosaltres, especialment a les amigues del Màster pel vostre suport i abraçades i a la meva estimada mare i germana que han vingut a veure’m.
Si em pregunto si el dolor de les dones és ja política, de moment puc respondre que “el dolor de les dones és”. Perquè hi ha una política que està podrida, podridíssima. No és una política que posa l’accent a la í amb cura i consciència. No em resulta una política amiga. No l’he escollida jo, i no m’hi sento reflectida i no m’hi vull relacionar, per tant, no vull que el meu dolor se me’l quedi aquest tipus de política. Vull que sigui meu i de qui jo senti que ha de ser. He escoltat com s’anomenarà el proper capítol del programa “Conexión Samanta”: “La anorexia y la bulímia son cosa de hombres”. Em recargolo al sofà, pensant: No, no, no! Són coses nostres! Igual que l’embaràs! Què és això del “Estamos embarazados”, No, no, no! no ens ho vulgueu prendre tot!
De quina política parlem? De la de nomenar el món en femení? La de l’ordre simbòlic de la mare? La del final del patriarcat, de la política del desig? Ah, d’acord, de la política que nodreix, no que podreix!
Saber-se adolorida, saber-me adolorida és un descans. “No em trobo bé” –Exclamo tot sovint. No em trobo? I què busco? Potser no em vull trobar, potser només necessito descansar. El descans femení reclama un diagnòstic per poder ser vivenciat en pau. Un diagnòstic és un perdó. Si no hi ha un motiu mèdic no sempre s’entén el dolor, però existeix una soledat dolorosa que importa i que em reconcilia amb la creativitat i em permeto de donar voltes a la frase “El dolor és inevitable, però el sofriment és opcional”.
Hi ha un dolor que fa vergonya dir. El dolor jutjat amb mirada arrogant. El dolor que no vull compartir, que no goso ni pronunciar. El dolor contingut, estrenyit, retorçat i contradit. Però també hi ha un altre dolor. Hi ha un dolor que és comú, un “em fa mal aquí, em fa mal allí…” Però em fa mal a mi, el dolor és meu, és nostre, i això ens fa sentir una mica més unides. Som bruixes, deixeu de caçar-nos!
Esgotament. No sé d’on em ragen les llàgrimes, ni la suor ni el flux. Em penso eixuta, em sento eixuta, però rajo. Continuo rajant, com una font amb restriccions, però encara humida. La humitat m’esdevé un assumpte simbòlic. No em crec ser el meu esgotament sense creure’m ser la meva energia.
El passat dimecres la meva mare em va parlar de l’art japonès del Kintsugi que repara objectes de ceràmica plantejant que les esquerdes o trencadisses formen part de la història de l’objecte i han de mostrar-se en comptes d’amagar-se, i per això reparen la fractura amb una resina barrejada amb pols d’or o plata, i l’esquerda es continua veient.
Duoda fa Kintsugi i em restaura embellint la meva història conferint-me autoritat i presència. El cos se’m converteix en recipient de bellesa i poesia, aprenent a sentir la comoditat del “no saber”, del “no controlar”. Tot i que s’esmerça en posar-m’ho difícil. Tenir-ho tot previst no em deixa espai per a la improvisació, i per això, amb un gran esforç reflexiono sobre el dolor, sense perdre de vista el plaer. La felicitat de les dones, és ja política?
El meu badall subversiu ha nascut per crear alternatives a l’ordre imposat. Que partir de mi tingui tant valor em cura de la por al desallotjament de la identitat. M’han robat el badall, a la cara, el descans i no m’he adonat fins ara. Tampoc he pres moltes mesures de seguretat, no he sentit la mesura fins ara, i la desmesura s’ha proveït del meu badall, del meu repòs i de la meva letargia.
Escolto el mutisme en mi. El silenci, el no-res. L’espai caduc. La pulsió de la mort, les cavitats. Busco la comissura de la vida, que conté la paraula mesura en italià, la “misura”. El somriure és una bona mesura, perquè mentre hi ha horitzó hi ha esperança. Petites morts en vida per continuar endavant.
L’escriptura és la traducció aproximada d’un dolor causat per l’absència. Aproximada perquè m’és pròxima, però en el fons no pot descriure el que és, perquè quan li poso nom ja ha canviat.
Recordo emocionada les paraules de Pilar Babi Rourera al XXV Seminari de Primavera de Duoda quan explicava que va trobar-se una pacient a la cursa de les dones, i xiuxiuejant li va dir: “Aquí no em fa mal res”. Per mi, aquest lloc, aquest instant, aquest precís moment on no fa em mal res és l’el•lipsi subversiva.
Duoda m’ha posat paraules a la boca que ja eren meves i m’ha fet sentir viva en les paraules d’altres dones, a la pel•lícula “Alma Salvaje” protagonitzada per Reese Witherspoon ella diu: “Qué salvaje era dejar que todo fluyera”. Sovint, em causa dolor la salvatgia de la fluïdesa, i per això, des de la meva fragilitat estimada desitjo que la meva lectura us hagi resultat plaent, i sinó com diu Pastora en una cançó:
“NO TODO DEPENDE DE MÍ
QUE NO TODO DEPENDE DE MI
HAY COSAS QUE SALEN MAL
AUNQUE ESTÉ CONCENTRADA
AUNQUE VIVA ENTREGADA”
I sinó, com diu la meva mare: “¡A tomar por culo!”