Els Homes, per tant, poden seguir gaudint de llurs prerrogatives per nosaltres. La nostra intenció no és ficar-nos en cap de llurs Privilegis Legítims, la nostra única objecció serà que no ens superin en promoure la Glòria de qui és Senyor tant d’ells com de nosaltres; i ja que la generalitat no s’oposarà en aquest assumpte, no els provocarem en intentar ésser millor Cristianes. Poden ocupar llurs Caps amb Assumptes de l'Estat i utilitzar llur Temps i llur Força en tractar d'agradar un Amo desconegut o les Multituds. El nostre únic interès és ésser Monarques absolutes als nostres propis Sis. Ells podran si els agrada discutir sobre la Religió, sempre i quan ens permetin Entendre-la i Practicar-la. I en tant que ells gaudeixen de la glòria de parlar tants idiomes com Babel, nosaltres només desitgem expressar-nos pertinentment i assenyadament en Un. No lluitarem amb ells en la lectura dels Autors ni simularem ser Biblioteques ambulants sempre i quan ens permetin un Coneixement competent dels Llibres de Déu, Naturalesa vull dir i de les Sagrades Escriptures: I mentre ells s'instrueixen en el Coneixement del Món i n’experimenten tots els plaers i vicis banals, nosaltres sols aspirarem a conèixer íntimament els nostres propis Cors. I ben segur que el sexe complaent i benèvol no ens ho negarà; ni poden ells que tenen tan reconegut el seu propi Mèrit mantenir la menor sospita que els superarem. És per algun altre motiu que posen objeccions contra la nostra Proposta, però quina és no intentaré esbrinar-lo, ja que ells no consideren pertinent dir-lo ni declarar-lo.

The Men therefore may still enjoy their Prerogatives for us, we mean not to intrench on any of their Lawful Privileges, our only Contention shall be that they may not out-do us in promoting is Glory who is Lord both of them and us; And by all that appears the generality will not oppose us in this matter, we shall not provoke them by striving to be better Christians. They may busy their Heads with Affairs of State, and spend their Time and Strength in recommending themselves to an uncertain Master, or a more giddy Multitude, our only endeavour shall be to be absolute Monarchs in our own Bosoms. They shall still if they please dispute about Religion, let ‘em only give us leave to Understand and Practise it. And whilst they have unrival’d the Glory of speaking as many Languages as Babel afforded, we only desire to express our selves Pertinently Judiciously in One. We will not vie with them in thumbing over Authors, nor pretend to be walking Libraries, provided they‘ll but allow us a competent Knowlege of the Books of GOD, Nature I mean and the holy Scriptures: And whilst they accomplish themselves with the Knowlwgw of the World; and experiment all the Pleasures and Follies of it, we’ll aspire no further than to be intimately acquanited with our own Hearts. And sure the Complaisant and Good natur’d Sex will not deny us this; nor can they who are so well assur’d of their own Merit entertainthe least Suspicion that we shall overtop them. It is upon some other account therefore that they object against our Proposal, but what that is I shall not pretend to guess, since they do not think fit to speak out and declare it.

Durant el segle XVII, i sota l'impuls de les dues reformes religioses, es va produir un increment substancial de l'alfabetització, que també va afectar les noies. Tant els pedagogs com els diferents ordes religiosos reformats, van dur a terme una àmplia tasca d'instrucció popular, entesa com a premissa necessària per a una evangelització més seriosa.

La qualitat de l’educació femenina, però, havia decaigut de forma considerable. Les dones instruïdes eren escasses i, fins i tot, famílies que temps enrere haurien donat a les seves filles una educació humanista, ara només les ensenyaven a brodar, ballar, cantar i tocar un instrument. Moltes dones de la segona meitat del segle enyoren, com Bathsua Makin, que “les dones havien estat educades antigament en el coneixement de les arts i les llengües i que moltes d’elles ascendiren, per la seva educació, a una gran erudició”.

L’educació de les dones suscita durant aquest segle grans controvèrsies. Diversos tractats francesos, que se’n fan ressò, són sovint traduïts de forma immediata en Anglaterra. Els homes considerats cultes hi debatien si les dones tenien o no tenien dret a la instrucció, al saber, a la veritat. Al llarg del segle XVII, es pensava que no era apropiat per a les dones arribar a ser cultes com els homes. Més aviat, es concebia l'accés al coneixement com un perill o una pèrdua del concepte de feminitat que la societat patriarcal havia anat construint, una concepció, per altra banda, aplicable pràcticament a qualsevol època històrica. No es estrany, doncs, que Les Precioses, dones cultes que mantenien i animaven salons literaris, fossin ridiculitzades per -entre d'altres- Molière, en obres com ara Les precieuses ridicules. Poulain de la Barre -un defensor de la igualtat dels sexes i del dret de les dones a l’educació-, reflecteix a la seva obra L'educació de les dames les crítiques que se'ls dirigien. Fins i tot a Espanya, on el nivell d'instrucció no arribava al d'altres països europeus, Quevedo va escriure La culta latiniparla, un text en el qual intenta ridiculitzar una dona suposadament culta per les seves infidelitats.

El declivi de l’educació femenina en Anglaterra s’ha de posar en relació, a més, amb els efectes del protestantisme, entre els quals figura la desaparició de les institucions monàstiques, centres culturals i artístics femenins, així com la gènesi de noves mentalitats vinculades a una ètica mercantilista.

Tanmateix, la lluita per l’educació de les dones té en Anna Maria van Schurman o en Aphra Behn dues representants molt significatives. A més, dones com la ja esmentada Batshua Makin o Elisabeth Elstob van sostenir amb la seva vida la possibilitat de romandre solteres, actives intel·lectualment i independents econòmicament. Totes elles van contribuir a delinear un model de vida, que en el cas de Mary Astell assolirà, a més, la teorització i la proposta.

Mary Astell (1666-1731), una dona reconeguda al seu temps pel seu enginy, eloqüència i erudició, va crear en la seva vida un precedent que seria seguit per altres dones de la societat anglesa: el de la dona instruïda que tria viure sola i en relació amb altres dones, i en què el desig de saber pren cos.

Va néixer al si d’una família burgesa, vinguda a menys, de Newcastle, una ciutat que, abans de la Reforma, havia estat un important centre de monaquisme, la qual cosa constitueix un referent que, molt probablement, Mary intentarà recuperar, tot dotant-lo d’un nou significat.

A la mort del seu pare, va viure en una llar fonamentalment femenina. El seu oncle va ser el seu preceptor. Així, en un moment en què la majoria de les dones eren analfabetes, ella va rebre una educació que comprenia estudis de filosofia, matemàtiques i algunes llengües modernes. Per la seva obra podem deduir que posseïa coneixements de teologia, política, història i literatura clàssica. Va viure la seva joventut gaudint de la soledat, absorta en el plaer de la lectura.

Quan tenia al voltant de vint anys, decideix traslladar-se a Londres amb la intenció de romandre soltera i dedicada a la literatura, essent molt conscient tant de les limitacions que la societat del seu temps imposava a les dones com de la força dels seus propis desigs: els d’un ànima “nascuda per a més”, que aspira a la grandesa.

Què faré? No pretenc ser rica o poderosa
ni festejada o admirada
ni lloada per la meva bellesa ni exaltada pel meu enginy
Ai! Res d’això mereix el meu afany o la meva suor,
ni pot acontentar les meves ambicions;
la meva ànima, nascuda per a més, mai no se sotmetrà a coses tals,
sinó que seré quelcom gran
En si mateix i no en l’apreciació del poble.

A Londres s’instal·la al barri de Chelsea, on poc a poc es formarà al seu voltant un cercle de dones, d’amigues, que van ser al llarg dels anys les seves companyes més íntimes i el seu principal suport, tant econòmic com emocional: lady Elizabeth Montague (a qui dedicà l’edició de 1694 de la seva “Proposta ...”), lady Catherine Jones (a qui John Norris, a petició seva, dedicaria les “Cartes relatives a l’amor de Déu” de 1695), Elisabeth Hasting, Ann Coventry ... Es tractava de dones aristòcrates –comptaven, per tant, amb abundants ingressos propis-, que havien fet una opció de vida semblant a la de Mary: havien decidit romandre solteres o bé s’havien negat a casar-se de nou en quedar-se vídues.

Compartien moltes coses entre si, des de llibres fins remeis casolans, totes, però, reconeixien l’autoritat de Mary, per la qual cosa pot dir-se que la relació que varen establir posseïa els dos eixos que Luce Irigaray assenyala com a necessaris per tal que pugui existir un ordre simbòlic femení. Aquest cercle femení va configurar un parentiu simbòlic vehiculat per l’amor i va constituir l’única família de Mary Astell.

Aquestes dones, que mantenien un xarxa de relacions de solidaritat amb d’altres menys afavorides econòmicament i socialment (ajudaven vídues sense llar, ensenyaven les seves minyones a llegir i a escriure o proporcionaven instrucció escolar a nenes de la seva família), van tenir cura de Mary durant els últims anys de la seva vida (a l’edat de seixanta anys, Mary Astell es va retirar a casa de la seva amiga Catherine Jones, on va romandre fins la seva mort el 1731). Compartien les seves idees sobre l’educació de les dones i li van donar suport quan, cap el final de la seva vida, havent deixant d’escriure, es dedicà a dirigir una Escola de Caritat per a filles de militars retirats de l’Hospital de Chelsea, que va existir fins 1862. Va ser aquesta l’única realització educativa que Mary Astell va poder portar a la pràctica, ja que la seva Proposta mai no va arribar a materialitzar-se.

Mary Astell és una de les figures fonamentals en qualsevol aproximació històrica al pensament de les dones sobre l’educació femenina, gràcies a la seva obra “Una proposta seriosa per a les dames, en benefici de llurs vertaders i més alts interessos. Per una amant del seu sexe” (1694).

En presentar-se com “una amant del seu sexe”, Mary està manifestant de forma explícita, ja des del seu títol, quin és el sentit més profund que informa la seva proposta educativa: l’amor a les dones. I, si bé al llarg del text afirma la seva autoritat amb la utilització recurrent del pronom “jo”, sovint utilitza també el pronom “nosaltres” o l’expressió “els nostre sexe”, tot pressuposant unes lectores, unes interlocutores, exclusivament femenines. S’adreça directament a les dones anomenant-les “Ladys”, Senyores, i elaborant el seu escrit en forma de carta, la qual cosa estableix una interlocució immediata. Propicia, així, la delimitació del que Diana Sartori defineix com un cercle hermenèutic sexuat.

La identificació amb les persones del seu sexe es presenta íntimament unida al seu compromís personal pel progrés de les dones. Mary Astell estava profundament convençuda de la legitimitat i la necessitat del desenvolupament cultural de les dones, com única premissa que podria garantir la seva llibertat d’elecció. Per això, va voler materialitzar l’existència d’un espai on pogués fer-se possible. Un espai com el que les monges de l’època medieval havien construït en les seves comunitats monàstiques, per a dedicar-se a la seva pròpia formació, tot vivint en relació i aïllades dels homes.

El que ella denominava “monestir” o, per no ferir els més escrupulosos, “retir religiós”, estaria mancat de l’estructura jeràrquica tradicional. No existiria ni abadessa ni confessor. Els vincles entre professores i estudiants serien els de l’amistat i l’afecte, una concepció que sembla emanar de la seva pròpia experiència de vida. Es tractaria d’un lloc orientat al desenvolupament personal, on les dones hi podien romandre el temps que desitgessin. Es finançaria amb el pagament de 500 lliures que aportarien les residents, dones que viurien en comunitat. Es reunirien diàriament per resar i setmanalment per la missa i el dejuni. A més, però, de a l’oració, les dones dedicarien el dia a meditar, conrear l’amistat, a obres de caritat i a estudiar. Perquè la comunitat que Mary Astell projectava obeïa més a un propòsit acadèmic que pròpiament monàstic. El seu objectiu era que les dones esdevinguessin éssers autosuficients, tant emocionalment com intel·lectualment. La institució que ella proposava els permetria separar-se de la societat masculina per al seu propi benestar i per poder preparar-se per realitzar treballs productius. Aquesta vida comunitària i religiosa faria possible que gaudissin de pau i felicitat:

Feliç Retir! El que trobareu quan entreu en aquest Paradís com el que va perdre la vostra Mare Eva, on festejareu amb els Plaers que, al contrari dels d’aquest món, no us decebran [...] aquells que us faran vertaderament feliços ara, i que us prepararan per ser-ho perfectament en el futur. Aquí no hi ha Serps que us enganyin mentre us divertiu en aquests deliciosos Jardins [...] El lloc al que esteu convidades es Model i Avantpassat del Cel.

Mary Astell estableix, doncs, una íntima vinculació entre saber i felicitat. El desig de saber, l’amor al saber, va unit al goig que produeix el coneixement, un coneixement que, a més, s’adquireix i es desenvolupa en una marc relacional femení, un espai de dones que recupera el paradís perdut i que ella qualifica com “deliciosos jardins”, permetent-nos evocar l’“Hortus deliciarum”, l’obra creada per Herralda d’Hohenburg cinc segles abans, no per casualitat, en un monestir. Així, trobem en Mary una concepció del saber que no separa amor i coneixement. I, encara que la reforma protestant trenca el vincle en afirmar una racionalitat que separa i aïlla l’esfera emotiva de la que defineix com pròpia de la raó, ella es manté aliena a aquesta dicotomia.

El monestir de Mary Astell proveiria al regne de “dames pietoses i prudents” que serien, per la seva banda, una inspiració per a altres. Aquelles que es casessin estarien preparades per educar les seves filles i fills i ensenyar-los a viure “sàviament i feliçment”. Podrien també fer ús dels seus coneixements en les seves relacions amb els seus veïns i en tots els assumptes de la vida.

Aquelles altres que no s’orientessin cap el matrimoni, podrien complir el seu propòsit, un propòsit com l’educació i l’ensenyament. Perquè, com ella mateixa assenyala, el Món sencer és la Família d’una Dama sola i les oportunitats de que li vagin bé les coses no disminueixen sinó que augmenten si és lliure.

L’any 1697 va aparèixer la segona part de la Proposta, dedicada a la princesa Ana. Mary Astell hi proposa amb detall un model d’aprenentatge i estableix un pla general d’estudis específicament elaborat per a les dones desitjoses de saber. Un model i un pla que s’allunyen del model masculí socialment establert per incidir en l’ús de lectures selectes. Perquè, per a ella, l’objectiu no consisteix en adquirir una cultura escolàstica ni uns coneixements enciclopèdics. L’importava menys l’erudició que la capacitat de raonar i el mètode per aprendre, per a l’adquisició de la qual assenyalava com a necessaris coneixements de la llengua materna, lògica, matemàtiques i filosofia.

Per obtenir el Coneixement, no s’oferia un programa formal d’estudis, sinó una invitació a conversar i a la lectura de llibres de filòsofs contemporanis –com ara Descartes i Malebranche- i d’autores com Anne Dacier i Madeleine de Scudéry, “Sapho”, per a la qual cosa la llengua francesa seria suficient.

El model educatiu de Mary Astell s’allunya, doncs, dels paràmetres establerts per la conceptualització del saber dominant del seu temps. No busca per a les dones una equiparació en aquest tipus de saber. Probablement no tant perquè no li sembli possible, com perquè no li resulti desitjable, tal i com es desprèn de les paraules citades al document, dotades d’una càrrega irònica innegable. Més aviat busca poder oferir un espai en el qual les dones poguessin realitzar un recorregut lliure i plaent, en el que el saber no se separi de la vida, sinó que passi a formar-ne part, l’enriqueixi i la transformi. Un saber generador de llibertat.

Mary Astell, situada històricament i cronològicament entre la Querella de les dones i la Il·lustració, representa respecte ambdues una posició singular, en teoritzar i elevar a projecte una pràctica i un mode de vida propi, que esdevenen les bases que sustenten el seu discurs. Teoria i pràctica, discurs i acció, es presenten, així, indissociats i indissociables. Astell projecta i desitja per a la resta de dones la possibilitat de quelcom que ha fet realitat per a sí. És per això que defensa la solteria amb la convicció, viscuda i experimentada, que és un estat que, unit a l’educació, pot constituir una manera d’estar en el món gratificant i desitjable.

Solteria i educació formen, doncs, en Mary Astell un conjunt inseparable. Considerava que en l’educació rauria la possibilitat d’oferir a les dones una via diferent al matrimoni, una via que no estigués centrada en els homes sinó en si mateixes. Per això desitjava que les dones arribessin a tenir un poder total sobre les seves capacitats intel·lectuals. Un desig que no podem circumscriure a la defensa de la igualtat intel·lectual d’ambdós sexes i del dret de les dones a l’educació.

Tant a la seva vida com a la seva obra, Mary Astell dóna mostres d’una gran independència simbòlica respecte l’ordre establert del seu temps. Ella no busca una mesura en aquest ordre: el coneix bé, desvetlla els seus paranys amb lucidesa i sarcasme, però no pretén adequar-s’hi. Per això podem dir que se situa al seu món d’una forma original.

Allò que busca i desitja és llibertat per a les dones, llibertat d’elecció, diu ella, que és en realitat la llibertat de gestionar les seves pròpies vides d’acord al propi projecte. Una llibertat que es deriva de l’educació, del saber, del coneixement. És el “més” que ella vol situar en l’horitzó de les dones, de qualsevol dona, perquè habitin i actuïn en el món, en aquest món sencer que constitueix “la família d’una dama sola”.

És d’especial importància l’anàlisi detallada del document de Mary Astell, que ens permet determinar els principis que conformen la seva proposta educativa, a l’igual que la comparació, que ella mateixa estableix, amb les característiques del model educatiu masculí sancionat socialment.

Així mateix, és interessant relacionar els principis del seu projecte educatiu tant amb els trets més determinants de la pròpia vida de Mary Astell, com amb el model de saber i de cultura creat per les dones medievals en les comunitats monàstiques.