- Els diferents apartats es numeren amb xifres aràbigues, correlativament a partir del número 1.
- Les xifres representatives de cada nivell s’escriuen sense punt al final.
- La jerarquia de les diverses parts d’un text també s’indica amb el cos i la classe de lletra utilitzats en els títols.
- Quant als títols:
- No porten punt final.
- Han de contenir tots els articles i preposicions que siguin necessaris.
- Han de ser descriptius i tan breus com sigui possible.
3 ESTADÍSTICA APLICADA AL LABORATORI
3.1 Introducció a l’estadística
3.1.1 El tractament de dades experimentals
3.1.1.1 Els histogrames
3.1.1.2 La mitjana i la desviació típica - No porten punt final.
- Elements de les enumeracions a ratlla seguida:
- Es poden separar per comes o punts i comes.
- S’escriuen amb minúscula inicial.
S’ha elaborat una base de dades que conté cinc tipus d’entrades: a) historiadors; b) revistes i publicacions; c) institucions; d) obres cabdals, i e) conceptes i tendències historiogràfiques. - Es poden separar per comes o punts i comes.
- Elements de les enumeracions en paràgraf a part:
- Si no van numerats, es precedeixen d’un pic o ornament (cercles, quadrats o guions llargs).
- Si inclouen alguna forma verbal o tenen puntuació interna, s’escriuen amb majúscula inicial i es tanquen amb punt.
L’alumnat ha d’assolir els objectius següents: - Conèixer la relació entre l’estructura i l’activitat en les famílies de fàrmacs.
- Aprendre els possibles mecanismes d’acció dels fàrmacs.
- Si no van numerats, es precedeixen d’un pic o ornament (cercles, quadrats o guions llargs).
- Les citacions textuals han d’anar acompanyades de la citació bibliogràfica corresponent, que n’indica la font.
- Són sempre literals, tot i que es permeten alguns canvis
- Les majúscules inicials i la puntuació final es poden adaptar al context.
- Les supressions internes s’indiquen amb punts suspensius entre claudàtors: […].
«Leibniz podria haver estat un filòsof més gran i potser un home més gran si hagués hagut de lluitar per la grandesa […]. Mai no va tenir motiu per témer la persecució, com Descartes i Locke» (Tomlin, 1965).
- Les majúscules inicials i la puntuació final es poden adaptar al context.
- Pel que fa a la traducció de citacions en altres llengües:
- Se solen traduir quan s’insereixen en textos d’àmbit general.
- S’acostumen a mantenir en la llengua original de la referència consultada en textos d’àmbits d’especialitat.
- Se solen traduir quan s’insereixen en textos d’àmbit general.
- Si les citacions s’integren en el text:
- Han de mantenir la coherència del temps i les persones verbals del text on s’insereixen.
- En general porten el punt final fora de les cometes.
Riquer descriu el trobador Guillem de Berguedà com «un senyor feudal altiu, desvergonyit i tan violent, que fou capaç d’arribar a les més ultrades denigracions i a l’assassinat».
- Han de mantenir la coherència del temps i les persones verbals del text on s’insereixen.
- Si les citacions es componen en paràgraf a part:
- Es poden escriure en rodona, amb el text sagnat i un cos de lletra més petit que el de la resta del text.
- També es poden escriure entre cometes baixes, sense sagnar i amb el mateix cos de lletra.
Aquest fragment pertany a Terres de l’Ebre, d’Arbó: Maria tornà a plorar i, plorant, s’abraçà al seu pare i li prometé que obeiria.
Aquella nit, quan es retirà a la seva habitació, a la Maria va semblar-li com si haguessin passat el darrer forrellat a la porta de la seva presó.
A partir d’aleshores no li concediren repòs. La mare extremà encara les seves atencions.
Cal llegir la novel·la per entendre’n el significat.
Aquest fragment pertany a Terres de l’Ebre, d’Arbó:
«Maria tornà a plorar i, plorant, s’abraçà al seu pare i li prometé que obeiria.
»Aquella nit, quan es retirà a la seva habitació, a la Maria va semblar-li com si haguessin passat el darrer forrellat a la porta de la seva presó.
»A partir d’aleshores no li concediren repòs. La mare extremà encara les seves atencions.»
Cal llegir la novel·la per entendre’n el significat.
- Es poden escriure en rodona, amb el text sagnat i un cos de lletra més petit que el de la resta del text.
- Les taules i il·lustracions es presenten inserides en el text tan a prop com sigui possible del fragment que complementen.
- En documents en què es fan remissions internes, es recomana numerar-les.
- Els textos que contenen solen tenir una lletra més petita que la resta del document.
- Els textos no es justifiquen per evitar que els mots quedin massa separats.
|  |
Títol de les taules
- El títol se situa a sobre de la taula i en permet la identificació.
Cos de les taules
- Els encapçalaments de les columnes i les files s’escriuen sense punt final i, generalment, amb majúscula inicial.
- El contingut de les cel·les se sol escriure en rodona.
- Si el text de la cel·la inclou alguna forma verbal o té puntuació interna, s’escriu amb majúscula inicial i es tanca amb punt.
- Cal mantenir el mateix criteri de majúscula o minúscula i puntuació final en totes les cel·les d’una mateixa columna.
- Els textos llargs per defecte s’alineen a l’esquerra; els nombres, per l’última xifra, i els intervals, pel guionet.
- L’alineació de l’encapçalament i de les dades de cada columna convé que sigui la mateixa per facilitar la lectura de la taula.
Peu de les taules
- El peu es compon en una lletra més petita que la del cos de la taula.
- Pot contenir informació de diferents tipus, que s’escriu en paràgrafs independents.
|  |
Etiquetes i llegendes
- Les etiquetes i llegendes s’escriuen sense punt final.
- Si són mots o sintagmes breus, poden anar en minúscula.
Peu de les il·lustracions
- El peu pot incloure informacions de diferents tipus: títol, aclariments en forma de nota, font, etc.
- S’ha d’escriure en un sol paràgraf, acabat amb punt, que no sobrepassi el marge dret de la il·lustració.
- Si només conté un element, que no és una frase completa ni té puntuació interna, no sol portar punt final.
- Cal mantenir el mateix criteri de puntuació final en tots els peus de les il·lustracions d’un document.
- Les notes han de contenir informació imprescindible i rellevant, i cal no abusar-ne.
- Es recomana posar-les al peu, si no conté cap altra informació (en aquest cas es posen al final del document).
- S’escriuen en un cos de lletra més petit que la resta del document.
- S’escriuen en un paràgraf únic, encara que continguin informacions diverses: remissions internes, consideracions sobre fonts bibliogràfiques, representació de la citació bibliogràfica en nota, etc.
12. Dades fins al 2013. Per a les dades del 2012, vegeu el capítol 4. Més informació metodològica a Carreras (2010). - Van precedides del signe de crida corresponent, seguit d’un punt i un espai. Si la crida s’escriu volada, no s’hi posa punt.
13. Més avall tornarem sobre aquest problema. 13 Més avall tornarem sobre aquest problema. - Pel que fa als signes de crida dins el text:
- S’acostumen a escriure volats, just després del text a què es refereixen, i sense espais.
- Si coincideixen amb un signe de puntuació, s’escriuen rere el signe.
- Si es fan servir xifres, s’escriuen en rodona.
- Si s’usen lletres, s’escriuen en cursiva.
«La figura és de probable geometria irregular»,3 afirma Weinberg. «La figura és de probable geometria irregular»,c afirma Weinberg.
- S’acostumen a escriure volats, just després del text a què es refereixen, i sense espais.
Les dedicatòries són textos molt breus que l’autor col·loca al començament d’un llibre, capítol, poema, etc. i que indiquen a qui dedica el text.
Els epígrafs són citacions textuals breus d’un altre autor que es col·loquen al començament d’un document (llibre, capítol, article, etc.) i que són font d’inspiració o es relacionen amb el contingut d’aquest text.
Tant els epígrafs com les dedicatòries es componen en el mateix cos que el de la resta del text, comencen en majúscula i s’acostumen a escriure a la part superior de la pàgina, alineats a la dreta.
En el cas de documents que tenen dedicatòria i també epígraf, l’ordre d’aparició és primer la dedicatòria i després l’epígraf en pàgines separades. Solen situar-se després de la portada i abans dels agraïments.
Les pàgines on hi ha la dedicatòria i els epígrafs no porten imprès el número de pàgina, tot i que cal tenir-les en compte en el recompte total.
| A la Núria |
Els epígrafs són citacions textuals breus d’un altre autor que es col·loquen al començament d’un document (llibre, capítol, article, etc.) i que són font d’inspiració o es relacionen amb el contingut d’aquest text.
| No siguis desgraciat abans d’hora, |
Tant els epígrafs com les dedicatòries es componen en el mateix cos que el de la resta del text, comencen en majúscula i s’acostumen a escriure a la part superior de la pàgina, alineats a la dreta.
En el cas de documents que tenen dedicatòria i també epígraf, l’ordre d’aparició és primer la dedicatòria i després l’epígraf en pàgines separades. Solen situar-se després de la portada i abans dels agraïments.
Les pàgines on hi ha la dedicatòria i els epígrafs no porten imprès el número de pàgina, tot i que cal tenir-les en compte en el recompte total.
 | Aquesta guia ràpida és una versió resumida del criteri «Aspectes formals». |
Darrera actualització: 20-7-2023
Impressió de la guiaCitació recomanada:
«Aspectes formals» [en línia]. A: Guies ràpides: els criteris en versió reduïda. Barcelona: Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics. <https://www.ub.edu/llibre-estil/guiarapida.php?id=1514> [consulta: 30 desembre 2024].
