Extret del llibre de G. GRASS: El meu segle. Barcelona, Edicions 62, 1999. pag: 311-313.
...l'any abans que el mur fes figa i pertot arreu regnés una gran alegria... vaig começar a dibuixar allò que saltava a la vista sense poder-ho passar per alt, pins rojals caiguts, faigs desarrelats, fusta morta. Ja feia alguns anys que es parlava com de passada de la "mort dels boscos". Uns dictàmens tenien per conseqüència d'altres que els contradien. De bell nou es tornava a reclamar inútilment que la velocitat màxima es fixés en cent quilòmetres, perquè els gasos d'escapament dels cotxes són perjudicials per als boscos. Vaig aprendre paraules noves: pluja àcida, brotades d'hivern, podridura de les rels fines, estriat roig de les coníferes... I el gobern publicava cada any un informe sobre els danys dels boscos que més endavant es va dir "Informe sobre l'estat dels boscos" perqué així no feia tanta por.
Com que jo només crec allò que es pot dibuixar, des de Gottingen vaig anar-me'n cap a l'Alt Harz, em vaig encauar en un hotel gairebé buit... i em vaig dedicar a dubuixar amb carbonet siberià -un producte de la fusta- allò que havia anat caient pels costers i les carenes. Allà on la silvicultura ja havia eliminat els arbres fets malbé, havia retirat la llenya caiguda, hi havien quedat rabasses mortes seguides l'una vora l'altra que poblaven grans extensios amb l'ordenació d'un cementiri, si bé no tant estricta. Vaig arribar-me fins als cartells d'advertència i vaig veure que aquí la mort dels boscos s'escampava a banda i banda de la frontera i que havia superat la filferrada que recorria muntanyes i valls, la zona de la mort sembrada de mines, el teló d'acer que no tant sols dividia la muntanya mitjana del Harz, sinó tota alemanya, més encara, europa i tot, de forma silenciosa i sense que s'hagués sentit ni un sol tret. Muntanyes pelades deixaven lliure la visió de l'altre costat.
...
vaig viatjar amb la Ute poc després -però seguia sent l'època de l'ordre de disparar- cap a Dresden, des d'on una invitació per escrit ens havia permés obtenir el visat d'entrada. Els nostres amfritions... ens van donar la clau d'una cabana acollidora de les Muntanyes Metal.líferes. Vora la frontera txeca vaig començar de seguida...a dibuixar el bosc que allà també s'estava morint. Als costers els troncs jeien un damunt l'altre, tal com havien caigut. A les carenes les ventades havien trencat els arbres morts a l'alçada d'un home. Tàmpoc aquí no hi passava res...ja havía passat tot. Gasos d'escapament i residus de dues zones industrials de propietat popular que es dipositaven en una gran extensió de terreny a banda i banda de la frontera havien acabat amb tot.
Un any després, als cartells i pancartes dels ciutadans que es manifestaven a Leipzig i a altres llocs hi deia: "Serreu els bonzes, salveu els arbres". Però encara no havia arribat l'hora. L'estat encara aconseguia mantenir sota cotrol els seus ciutadans, tot i que amb diificultats. els danys a banda i banda de la frontera semblaven perpetuar-se.
