Extret del llibre de G.GRASS: El meu segle, Barcelona, Edicions 62, 1999. pag: 304-306.

Diuen que els de l'Alt Palatinat rares vegades protestem, però això va ser massa. Primer Wackersdorf, on volien reciclar aquella cosa del dimoni, i després per postres ens va caure Txernobil a sobre. Fins ben avançat el maig hi va hever el núvol escampat damunt de tota la Baviera. També al damunt de Francònia i qui sap on més,

...

Però a casa nostra a Amberg el jutge de primera instància sempre a estat en contra de la central de reciclatge, la WAA, que dit tot sencer s'anomenava Wiederaufbereitungsanlage. Per això, als nois i noies que estaven acampats davant la tanca del reciclatge i feien soroll amb barres de ferro contra la tanca ... els diumenges els portava un bon berenar

...

Jo també hi vaig anar. Però no va ser fins que va arribar el núvol de Txernobil i es va col.locar sobre l'Alt Palatinat i el Bosc de Baviera que és tant bonic. Hi vam anar tota la familia. Deien que a mi, a les velleses, això no m'hauria d'haver preocupat gaire, però com que a la tardor sempre hem anat a buscar bolets, com és tradició, ara deien que calia vigilar, o més aviat donar l'alarma. I com que aquesta cosa del dimoni que es diu cesi havia anat caient dels arbres amb la pluja i havia carregat amb molta radioactivitat el sòl del bosc, tant si era molsa com si era bosc de coníferes o caducifòlies, jo també em vaig despertar i me'n vaig anar a la tanca amb una serra de metall, encara que tots els meus nets cridessin: "Deixa-ho estar, avi, això no és per a tu!".

Pot ser que fos veritat. Perquè una vegada que m'havia barrejat amb tota aquella gent jove i cridàvem "Cuina de plutoni, cuina de plutoni!, el canó d'aigua que els senyors de Ratisbona ens havien enviat expressament em va llençar a terrar de ple. I a l'aigua hi havia una substància de les que en diuen irritants, un verí miserable, tot i que no era tant dolent com aquell cesi que va anar degotant del núvol de Txernobil sobre els nostres bolets i ara no se'n va de cap de les maneres.

Per això després al Bosc de Baviera i a tots els boscos del voltant de Wackersdorf van mesurar la radiioactivitat de tots els bolets, no només dels comestibles, com el saborós apagallums i els pets de llop, perquè els animals salvatges mengen tota mena de rússules que a nosaltres no ens agraden i d'aquesta manera s'han contaminat. A nosaltres, que volíem anar a buscar bolets fos com fos, ens van ensenyar taules que deien que el cigró bai que ve a l'octubre i és especialment saborós ha absorvit la màxima concentració de cesi. El que sembla tenir-ne més poc deu ser el pollancró, perqué no surt del sòl del bosc, sinó que creix de les soques dels arbres com un paràsit. I el bolet de tinta, que quan és tendre és ben bo, també s'ha salvat. Però enguany i tot tenen una concentració molt alta els surells castanys, els mataparents de cama roja, els rovellons, que solen trobar-se sota coníferes joves, fins i tot el morelló, no tanta els abrons, però per desgràcia la tenen molt forta els rossinyols, que en diuen carn de gallina i a altres bandes picornells. Així mateix ha rebut fort el cep, que també s'anomena bolet de bou, i que és una veritable benedicció quan el trobes.

Bé, a la fi no se'n va fer res de Wackersdorf, perquè els senyors de la indústria nuclear poden fer reciclar aquella cosa del dimoni a França a més bon preu i no els molesten tant com a l'Alt Palatinat. ... Però la meva família, tots els néts, ja no van mai a buscar bolets, encara que d'aquesta manera la nostra tradició s'acabi.

Jo sí que encara hi vaig. La residència de la tercera edat on m'han posat els fills està envoltada de bosc. Allà hi aplego tot el que trobo...Els faig saltejats a la meva cuineta minúscula per mi i alguns altres vells ... Tots passem dels setanta de molt. Què ens pot fer encara el cesi, ens preguntem, si tant per tant els nostres dies estan comptats.