Les economies socials a les societats pobres

 
En contraposició als treballs de merda que explica en David Graeber hi ha totes aquelles feines que donen servei, ja sigui directa o indirectament, a les necessitats bàsiques de la població. Des de fa molts anys molts pensadors, científics i polítics s’han dedicat a reflexionar i investigar sobre aquest conjunt de treballs i la seva funció com a eines de suport cap un canvi social socialment més just i solidari.
Luis Razeto , filòsof i sociòleg xilè, ha sigut un dels que ha desenvolupat aquest tema en el darrers anys des de la perspectiva de les estratègies de subsistència dels segments més pobres i també de la transformació de la societat cap a formes de producció i intercanvi ecològicament més sostenibles. Fa uns anys (1999) va sistematitzar nou característiques que defineixen aquest tipus d’economies. Són aquestes:
Les característiques principis de l’economia solidària segons L. Razeto (1999).
 

1.    Són experiències associatives de tipus econòmic basat en el treball de petits grups de persones on els seus membres reconeixen la seva individualitat. És a dir, que no són experiències de masses.

 

2.    Són formes organitzatives en el sentit estricte de la paraula. Es basen en els seus propis recursos i en els mitjans que tenen a l’abast i que posen al servei d’objectius concrets, relacionats normalment al voltant del treball.           

 

3.  Sorgeixen per a resoldre problemes i assolir objectius amb un fort component econòmic, fins el punt que es poden definir com organitzacions pròpiament econòmiques. Bàsicament, es poden especialitzar en processos de producció, consum, distribució, financers o d’estalvi.

 

4. Busquen resoldre les seves necessitats i els problemes dels seus membres mitjançant una acció directa, el seu propi esforç i els recursos que poden aconseguir amb aquest esforç. Bàsicament el del treball.

 

5. Són iniciatives que impliquen valors i accions solidàries, que depenen de la col·laboració i la cooperació en el treball.

 

6.  Es proposen ser participatives, democràtiques, autogestionades i autònomes. Els seus integrants es consideren els únics capaços de prendre decisions sobre el que es fa i com es fa.  

 

7. Tendeixen a ser integrals, en el sentit que realitzen totes les accions que tenen a veure directament o indirecta amb la seva activitat. Per això acostumen a aparèixer iniciatives complementàries, com ara l’educació o el desenvolupament personal i col·lectiu dels seus membres. A vegades es complementen amb accions religioses i polítiques. 

 

8. Pretenen ser diferents i alternatives, en un clar posicionament de distinció respecte al model hegemònic capitalista, i aportar una base per al canvi social, basat en una societat més digna i més justa.

 

9. Busquen superar la marginació i l’aïllament connectant-se entre elles de manera horitzontal, formant coordinacions i xarxes que els permeten buscar objectius de més envergadura. També poden coordinar-se amb instàncies governamentals si aquestes estan d’acord amb col·laborar amb els seus projectes cooperatius i solidaris.

 
Un dels llibres més coneguts de Luis Razeto és: Los caminos de la economia de solidaridad. México, La Coperacha, 1993, 131 pàgs. 
 

M. Àngels Alió

16 - 12 - 2019