Text extret de Temps era temps: records de mig segle (1931-1975). Barcelona : L'Avenç , 2009. pp. 107-108.

“En tornar per primer cop d'Amèrica el 1952, després de tretze anys d'exili, l'endemà vaig experimentar ben bé imperiosament la necessitat de córrer al meu barri natal... Suposo que vaig arrencar... cap a la platja perquè el meu cordó umbilical amb el Poble Nou es mantenia en cara a través de tants anys... Cap a la mar de l'aigua blava!. Pares, avis, ja eren morts. Però la mar, la mar que sempre recomença, per força havia de ser allà, exactament igual a si mateixa... Et convé, i val més que ho vegis amb els teus propis ulls..., m'havia dit el meu vell amic Miquel d'Els Pescadors, de la placeta d'en Prim després d'haver celebrat el meu retorn amb una copa. Vaig creuar el pas a nivell. Al cap de poques passes vaig deturar-me amb el cor encongit. On és la platja? Vaig sorprendre'm preguntant-m'ho en veu alta, indignat, adolorit fins a l'ànima... La platja havia desaparegut soterrada per una repugnant muntanya d'escombraries. L'havien convertit en un immens podrimener, en una monumental latrina que s'allargava fins més enllà del Bogatell... També havia desaparegut la caseta dels banys, i l'encanyissat, fins i tot el carreró de barraques encaixonat entre la sorra i els contraforts de la via del tren...

- I aquests focs?

Vaig fer aquesta pregunta a un camioner.

- Cremen constantment, de nit i de dia. Innumerables pilots d'escombraries cremaven a foc lent , elevaven enganxoses, irrespirables fumeres que flotaven, empudegaven l'aire, s'arrossegaven miserablement, esvaïen la descarnada presencia d'uns gossos dedicats a furgar, a disputar a uns pobres ... els tresors escondits entre aquell munt deixalles”