Mossàrab

Es pensa que el mossàrab representa la llengua que es parlava a Hispània als temps immediatament anteriors a la conquesta àrab i que aquesta llengua era bastant homogènia encara que, naturalment, amb diferències dialectals. I que és més tard, quan es formen les noves unitats polítiques cristianes al nord, quan es comencen a perfilar les altres llengües romàniques. És a dir, que les llengües hispàniques que es varen formar al nord sorgeixen com l’evolució dels dialectes mossàrabs que es parlaven en aquelles zones, diferenciats entre sí i respecte als dialectes mossàrabs del sud pel fet de pertànyer a unitats polítiques noves i diferents.

La llengua materna dels cristians en territori àrab era el romànic, anomenat pels musulmans latiní, romí o aljamía (“llengua estrangera”).

Tanmateix, els mossàrabs varen patir l’influència cada vegada més gran de l’àrab. De fet, moltes escoles monàstiques varen ser tancades pels àrabs juntament amb els monestirs, i aquest fet, sumat al gran prestigi cultural de l’àrab durant el califat, va fer que a finals del segle IX molts mossàrabs preferien escriure l’àrab que el llatí.

A les zones reconquerides pels cristians (a partir del s. XI hi ha un avenç ràpid dels lleonesos i castellans cap al sud i a partir del s. XII dels catalano-aragonesos i dels gallecs) la població mossàrab es vol assimilar a la llengua dels nous conqueridors cristians, però abans de desaparèixer del tot, el mossàrab va actuar de substrat d’aquestes llengües.

De fet, la diferenciació entre gallec i portuguès s’origina, en bona part, per la presència (a la Lusitània reconquerida) o absència (a Galícia) del substrat mossàrab. També un grup de diferències entre el castellà i al català ve de la major acció al castellà de substrat mossàrab. I també cal recordar que molts arabismes han entrat en les llengües hispàniques no directament sinó a través del mossàrab.

El mossàrab ha deixat en general poques fonts: en primer lloc tenim unes peces literàries anomenades jarchas, que consisteixen en unes tirades de pocs versos que apareixen al final de poemes escrits en àrab clàssic (les muwaxahas); mentre que la composició havia d’estar en àrab clàssic, els versos del final havien de ser el lament, en estil directe, d’una noia enamorada i la llengua canviava, ja que estaven en una llengua més col·loquial, mossàrab o àrab col·loquial andalusí; la jarcha més antiga data de la primera meitat del s. XI i és la primera manifestació de la literatura lírica a cap llengua romànica. També tenim els anomenatszéjeles, estrofes derivades també de les muwaxahas i consistents enun vers sense estructura fixa que cantava un cor i quatre versos que cantava un solista.

Finalment, coneixem el mossàrab gràcies als vocabularis hispano-àrabs, als herbolaris medicinals i a la toponímia.

El nostre coneixement del mossàrab és imperfecte, però, com a característica general, podem dir que, en quedar aïllada dels cristians del nord, presenta trets bastant arcaïtzants i, evidentment, moltes influències semítiques.