Nova arqueologia o arqueologia processual

L’immobilisme de l’Arqueologia Tradicional és el que va propiciar l’aparició d’una nova manera d’entendre l’arqueologia. En els seus plantejaments teòrics inicials, la cultura material s’entén com un sistema cultural aplicat per l'home per adaptar-se a les condicions externes.

Restes òssies d’un nadó localitzades en el jaciment de Castell de Mur en estrats del segle XV. L’Antropologia Física és una de les tècniques analítiques que més informació aporta sobre les condicions de vida dels col·lectius humans del passat. (Foto B. Agustí)

La interpretació s’aconsegueix a partir de comparacions basades principalment en l'etnografia (etnoarqueologia). La contrastació s'ha de fer partint del mètode hipotètic-deductiu propi de les ciències i només es considera vàlid allò que es pot demostrar. A partir d'aquí hauria de ser possible formular lleis universals. La NA dona més importància a les semblances que a les diferències, busca les dinàmiques internes i s'apropa així a l'evolucionisme (enlloc del difusionisme). Aquest fet va propiciar que es considerés que la arqueologia era molt més “científica” que la història.

La NA insisteix en la necessitat de reconstruir els sistemes ecològics que hi ha darrera de cada societat. D'aquí es deriva el concepte d'ecologia cultural, en el que es fusionen l'home i el medi. Les tècniques analítiques disposen, en aquest marc teòric d'un lloc dominant.

La seva crítica a l'antiga arqueologia és molt dura ja que és vista com una variant de la història positivista en la que se substitueixen els grans homes per les cultures arqueològiques.

A la pràctica, però, les tècniques analítiques només ens han permès acumular més quantitat de dades i amb molta més precisió i fiabilitat, però no fan de l'arqueologia una disciplina més científica, donat que manca un plantejament teòric que ens permeti treure conclusions de les dades acumulades. L’aplicació del mètode hipotètic-deductiu fracassa perquè són moltes casses les coses que es poden comprovar sense dubte i no hi ha manera d'establir les tan anhelades lleis universals.

En realitat, no estem fent res més que repetir el model de l'arqueologia tradicional però amb un augment de dades impressionant. Ens perdem entre les dades però no interpretem.

Els mateixos pares de l'arqueologia procesual o NA han reconegut les limitacions de les seves propostes i han rebaixat els seus plantejaments.

Davant l’empenta relativista de la postmodernitat -que fins i tot posa en dubte els fonaments del coneixement i la ciència més sòlida-, aquest tipus d’arqueologia presenta uns punts febles fàcilment atacables i tot plegat ha provocat una crisi profunda i un cert sentiment de desconcert. L’allunyament de la història que aquest tipus d’arqueologia proclama, no ha fet més que agreujar la situació donat que l’arqueologia no ha participat en els darrers debats historiogràfics que busquen una sortida a la crisi de pensament que s‘esdevé arrel dels plantejaments postmoderns.