Arqueologia tradicional
Estem davant dels primers plantejaments teòrics que intenten superar la visió de l’arqueologia com una tècnica de recuperació de tresors per a ser col·leccionats. La cultura es defineix com un conjunt de tipus artefactuals sincrònics que es manifesta reiteradament en un espai geogràfic donat.
|
Morter de pedra del segle XIII trobat al jaciment de Fabregada (St. Esteve de la Sarga – Pallars Jussà). És una mostra de la cultura material d’aquest període. (Arxiu Solà-Sancho) Dins d’aquests plantejaments, les característiques de la cultura material d’un determinat col·lectiu ens han de permetre definir-lo com a poble. És el que s’anomena cultura arqueològica i que s’identifica amb cultura humana, pressuposant que els objectes són expressió de les idees i el comportament humà.
Se’ns remarquen les diferències entre cultures enlloc de les semblances i se’ns mostren unes cultures humanes estàtiques, definides per una col·lecció de normes que deduïm de les col·leccions d'objectes que les caracteritzen.
Aquestes col·leccions tenen un caràcter eminentment estàtic i ens impedeixen explicar el canvi dins les mateixes cultures, per la qual cosa s’ha de recórrer a influències externes per tal d’explicar les transformacions que afecten les diferents cultures humanes.
L’arqueologia tradicional estableix cronologies de les diferents cultures i insisteix en les influències i contactes per migració o difusió que propiciaran els canvis i transformacions cap a altres cultures.