Des de la Postmodernitat, arqueologia postprocessual

Per a aquesta línia de pensament, no existeix una realitat independentment de l'observador, la visió del qual sempre mediatitza l'estudi. La veritat no depèn del seu ajustament empíric sinó del consens entre especialistes.

Aquests plantejaments suposen un allunyament dels marcs teòrics amb ambició de ser explicatius (marxisme, cristianisme, liberalisme...). Es tracta d’una postura idealista en la que no es parteix de la realitat o de l'objecte sinó de la ideologia, l'habilitat i oportunitat de l'investigador. A partir d'aquí tot val, la interpretació és lliure, podem associar a un context determinat la ideologia que millor ens convingui. Aquesta postura, suposadament crítica, no aporta nous plantejaments i cau en una reproducció descarada d'allò que es criticava, és a dir, en una producció arqueològica que és un negoci entre socis, interessat, parcial, retòric, políticament reaccionari i intel·lectualment mediocre.

El què en origen havia de ser una revolució i un nou camí per a la ciència -trencador i progressista- ha acabat al servei dels ideals més reaccionaris i conservadors.