Aplicació del mètode estratigràfic

Al llarg de la història de l’arqueologia s’han aplicat diferents mètodes en el treball de camp. En l’actualitat i per a intervencions en jaciments no prehistòrics, el principi metodològic més àmpliament acceptat i utilitzat és l’estratigràfic. Per ell, entenem que un jaciment arqueològic, de la mateixa manera que succeeix en geologia, està format per un seguit d’estrats que mantenen una relació física entre ells i que, per principi, són més antics els que es trobem més avall en la seqüència i més moderns els que es troben més amunt. Aquest ordre, però es pot veure alterat per esdeveniments diversos i en concret per als jaciments arqueològics, l’existència d’estructures propicia la formació d’estrats diferenciats segons ens trobem dins o fora, o a un costat o a l’altra de la paret. Cada un d’aquests estrats (nivells de sediments) i elements (estructures) que conformen la seqüència d’un jaciment arqueològic són considerat com una Unitat Estratigràfica (UE) diferenciada. La identificació i descripció de les relacions físiques entre una i altra UE ens ha de permetre establir la cronologia relativa de la seqüència (més antic que..., més modern que...). En la mesura que el material ubicat en cada estrat i les característiques de les estructures ens permetin precisar una datació, obtindrem cronologies absolutes per cada un d’ells, entendrem l’evolució del jaciment i identificarem les accions en el temps que s’hi han produït.

Estructures i estrats corresponents a les primeres fases d’ocupació del jaciment de Castell de Mur
(Pallars Jussà). (Arxiu Solà-Sancho)