L’escriptura a la Península Itàlica (s. VI-VIII / XIII)

La realitat gràfica de la Península Itàlica a l’Alta Edat Mitjana és força complexa ja que, dins mateix d’aquesta zona geogràfica, cal distingir altres realitats i opcions molt diferenciades. Giorgio Cencetti assenyala com a causes d’aquesta varietat l’alt grau d’alfabetisme de la societat romana; també la decadència de les escriptures uncial i semiuncial a partir del segle VII; la fragmentació existent en l’aspecte geogràfic, polític i cultural.
A partir d’aquesta situació l’escriptura comença a evolucionar vers una tendència més cursiva, sobretot pel que fa a l’escriptura dels documents, però també hi ha una evolució per a cercar una escriptura minúscula librària. A la vegada, les escriptures uncial i semiuncial es continuen utilitzant per als còdexs, seguint la mateixa tendència que en el període gràfic anterior, el de l’escriptura romana.
Així s’estableixen tres zones gràfiques:

Al Nord, l’escriptura longobarda.
Al Sud, l’escriptura beneventana. En alguna cúria notarial de la zona de Nàpols s’utilitza l’anomenada escriptura napolitana.
Al centre de la Península Itàlica hi ha l’escriptura cursiva curial (utilitzada pels escrivents i notaris de la cort de Ravenna) i l’escriptura cursiva romana (utilitzada a la cancelleria pontifícia de Roma).

De totes aquestes grafies interessen, per la seva evolució, característiques i període d’ús, les dues primeres, la longobarda i la beneventana.

L’escriptura longobarda és una minúscula cursiva i, a partir de l’estudi dels testimonis escrits conservats, hom n’ha determinat unes característiques específiques: formes arrodonides, traçat fàcil i abundància d’enllaços). És utilitzada en els scriptoria monàstics (sobretot el monestir de Bobbio) i els centres episcopals del Nord d’Itàlia (Verona, Lucca, Vercelli i Novara) a partir dels segle V i VI i la seva utilització arriba fins a la implantació de l’esciptura carolina en aquesta zona.

Minúscula semicursiva de la Italia Septentrional. Fragment de Cassiodor, De institutione divinarum litterarum,
cap. VIII-IX: Ordo lectionum divini oficii. Vercelli, Biblioteca Capitular, cod. 183, fol 104.

Vita Sancti Benedicti, Biblioteca Apostòlica Vaticana, Vat. Lat. 1202, fol. 72.

El monestir de Bobbio va ser fundat pel monjo irlandès Sant Columbà i va tenir el seu temps d’esplendor entre els segles VII i X. El tipus d’escriptura utilitzada en gran part del seus còdexs és irlandesa, tot i que també n’hi ha en uncial i semiuncial. Es barregen, per tant, dues tradicions gràfiques. També hi ha còdexs escrits en una escriptura minúscula cursiva, utilitzada igualment per a la producció documental, però que té una tendència a regularitzar-se de tal manera que, al s.VIII es pot parlar d’una minúscula semicursiva, molt clara i regular. És a partir d’aquesta semicursiva, que a més anirà deixant de banda les característiques irlandeses, que es pot començar a parlar d’escriptura precarolina.

: Fragment de les Moralia in Iob, de San Gregori Magne. Arxiu de l’Abadia de Montecassino, manuscrit 73, fol. IV. Es veu Sant Benet acompanyat de Sant Teobald.

Pel que fa a l’escritura beneventana el seu ús s’estén per la zona del Ducat del Benvento i la Dalmàcia entre els segles VIII i XIII. El centre principal de producció gràfica d’aquesta zona és l’abadia benedictina de Montecassino de tal manera que es pot parlar d’una beneventana casinesa. Però hi ha una altra varietat a la zona de Bari (beneventana baresa). En general es tracta d’una escriptura arrodonida, cal·ligràfica, amb traços gruixuts i amb una correcta separació de les paraules. No obstant s’observa una evolució en el contrast dels traços degut a que les plomes de Montecassino tenen el tall oblic, tal com ho seran les plomes que més endavant faran sorgir el que anomenarem escriptura gòtica.