L’escriptura a les Illes Britàniques (segles VI-XII)

Es parla d’escriptura insular per a qualificar el conjunt d’escriptures que es localitzen a les Illes Britàniques des de que es produeix el primer contacte amb la cultura llatina, als inicis de l’Edat Mitjana. Són models d’escriptura que es desenvolupen gràcies a l’acció dels missioners i a la implantació de monestirs. Al mateix temps es produeix la circulació de llibres redactats amb variants tipològiques dels alfabets uncials i semiuncials. A partir d’aquesta influència adopten unes formes gràfiques que parteixen del model librari i que trobaran en els monestirs cèltics el lloc idoni per al seu desenvolupament. Al produir-se una gran expansió monàstica, al segle VI, la cultura llatina escrita comença a tenir moments d’esplendor i amb ella es crea una escriptura pròpia que té trets de la semiuncial.

Devocionari dels segles VIII-IX.

A l’any 715 l’Església Celta es sotmet a l’Anglosaxona, però per aquells temps les fundacions irlandeses havien difós la seva escriptura per Anglaterra. A principis del segle VIII, és molt difícil distingir les morfologies originàries irlandeses de les seves còpies anglosaxones. Però a partir del primer quart del segle, aquesta escriptura es dissocia en dues modalitats diferents, cosa que porta a distingir dins d’aquest àmbit en escriptura irlandesa i escriptura anglosaxona. A la vegada es distingeix, dins de les dues varietats, un alfabet més cal·ligràfic (semiuncial) i un altre de més simple (minúscul)

Beda el Venerable, Historia ecclesiastica gentis anglorum, V, 19.20. San Pêtersburg, Biblioteca Pub. Q.5.18.

Entre els segles IX i XII l’escriptura irlandesa sofreix una evolució i és l’escriptura predominant. L’escriptura anglosaxona s’utilitza fins al segle XI, moment de la invasió normanda, i tendeix cada vegada més cap a les formes arrodonides.
D’entre els exemplars existents en escriptura insular majúscula cal citar el Psalterium Catach of St. Columba (còdex irlandès del s. VI) i el Lindisfarne Gospels (còdex ànglic del s. VIIII). D’escriptura minúscula hi ha el Book of Dimma (irlandès del s. VIII) i la Historia ecclesiastica gentis anglorum de Beda el Venerable (anglosaxó, s. VIII).