Context històric i cultural

A partir del final de l’Imperi Romà d’Occident, amb les invasions i les migracions dels pobles germànics, es comença a trencar la unitat política i també la unitat cultural i gràfica del món llatí.  Dins d’aquest ambient l’evolució de l’escriptura entra en una etapa que presenta unes característiques diferents de les del període anterior. Partim d’un temps en el que els diversos tipus d’escriptures que s’utilitzen  (capital, cursiva, uncial, semiuncial i minúscula) amb totes les seves variants, es reparteixen uniformement per tots els territoris de l’Imperi. Però els canvis es comencen a produir entre el segle V i VI i portaran a un trencament d’aquesta unitat, encetant-se un nou període que ha rebut diverses denominacions entre els estudiosos de la Paleografia. La més tradicional i que ha seguit la classificació elaborada per Jean Mabillon parla d’escriptures nacionals, veient una estreta relació entre els nous pobles assentats a l’Imperi i les característiques gràfiques de cada una de les escriptures pròpies d’aquest període gràfic. També hom parla de la fragmentació de l’escriptura llatina, remarcant aquesta ruptura de la unitat gràfica que hi ha a l’Imperi Romà, i Giorgio Cencetti l’anomena “il particolarismo della scrittura latina”. Finalment la darrera denominació que s’ha atorgat a aquest període és el d’escriptures precarolines, significant que totes les escriptures es formen en el temps intermedi entre l’Imperi Romà i la nova unificació gràfica que suposa l’aparició de l’escriptura carolina. Cronològicament aquestes escriptures precarolines les situem entre mitjans del segle VI i la renovació gràfica que es dóna amb l’Imperi Carolingi a finals del segle VIII.
Entre els factors que produeixen aquesta ruptura Armando Petrucci n’apunta tes de fonamentals:

• la dissolució del sistema d’ensenyament inferior i superior propi de l’Imperi, que comporta com a conseqüència la disminució del nombre d’alfabetitzats i un ús restringit de l’escriptura.

• el canvi radical en la producció de llibres que, al segle VI, passa dels centres laics de tradició als centres eclesiàstics (catedrals o monestirs) que restringeixen els llibres als membres propis de cada comunitat.

• la substitució de l’estructura de l’Imperi per les dels regnes sorgits a partir de l’ocupació dels diversos pobles bàrbars ubicats en diferents zones d’Europa.

A la vegada en podem afegir d’altres, que procedeixen dels que s’acaben d’esmentar:

• sobre la producció librària cal dir que hi ha un escàs interès entre les noves classes socials pels llibres, de manera que aquest fenomen incrementarà el monopoli d’aquesta producció a l’àmbit eclesiàstic.

• també decau la producció documental ja que els pobles que s’instal·len a l’Imperi Romà procedeixen d’una tradició jurídica consuetudinària, en la que l’oralitat substitueix el contracte escrit.

A tots aquests elements determinats encara cal afegir-hi la fragmentació territorial, és a dir, les diferents zones geogràfiques ocupades pels pobles germànics nouvinguts a l’Imperi. Cada una d’aquestes zones tindrà les seves característiques polítiques, socials i també culturals. Dins d’aquestes darreres cal considerar l’escriptura.

Un tret bastant generalitzat és que, en les diferents zones i dins d’aquest període, l’escriptura està bàsicament en mans de tres grups que la utilitzen d’una forma regular: els copistes eclesiàstics; els escrivans que escriuen documents públics en les cancelleries existents; els copistes que treballen en la documentació privada i que molt lentament aniran prenen el nom de notaris. L’escriptura que utilitzen aquests tres grups és l’escriptura minúscula romana cursiva tot i que en la producció librària es continuarà escrivint, fins als  segles VIII i IX amb escriptura uncial i semiuncial. Cencetti fa notar que la llatinitat, en l’àmbit gràfic, perdura fins la meitat del segle VI malgrat que s’hagi perdut el centre comú que suposa la capital de l’Imperi. És per aquesta raó que les escriptures canonitzades i també la minúscula cursiva continuen essent d’ús habitual.
Aquesta escriptura minúscula cursiva anirà prenent unes característiques pròpies i es desenvoluparà segons una cronologia en cada una de les zones en les que es produeix la seva evolució. Aquestes zones són:

• Les Illes Britàniques

• La Península Itàlica.

• La Península Ibèrica.

• Centre Europa.

Cada una d’aquestes escriptures necessita un tractament individualitzat ja que el desenvolupament gràfic és diferent en els quatre àmbits geogràfics. Es divideix per tant en quatre apartats en els que s’explicarà el context propi de l’escriptura, les característiques gràfiques i els usos socials.