L’escriptura al centre d’Europa (segles VI/ VII-IX)         

            La zona del centre d’Europa i, dins d’aquesta, sobretot de França, presenta un alt interès per a l’estudi de la Història de l’Escriptura. És una de les zones en que es pot parlar amb més propietat d’escriptures precarolines ja que l’escriptura que s’utilitzarà en aquesta zona influirà en el desenvolupament del que serà després la minúscula carolina.
            Hi ha una gran riquesa escripturària ja que per una banda es manté l’administració segons el model romà, fet que comporta la confecció de documents legislatius (codis jurídics, actes conciliars i documentació pública –reial- i privada). Per una altra banda el paper que juga l’Església Romana en la seva lluita contra l’arrianisme, utilitzant en aquesta confrontació l’establiment de monestirs benedictins i també de monjos procedents d’Irlanda. En aquests monestirs l’activitat gràfica serà notable, sobretot pel que fa a la còpia de còdexs.
Tenim per tant dos usos de l’escriptura molt ben diferenciats: l’escriptura documental i l’escriptura librària.

Escriptura Merovíngia. Reproducció parcial d’un diploma de Teodoric III. Any 679.

A partir del primer ús de l’escriptura per a la redacció de documents sorgirà l’escriptura merovíngia, és a dir, aquella minúscula conservada a través dels documents i diplomes merovingis. El seu origen està en la minúscula cursiva romana, però presenta moltes lligadures, un traçat molt ondulant i la manca d’astes verticals que es prolonguen per la part inferior.  El seu ús és bàsicament a la cancelleria, tot i que també n’hi ha en les diferents escrivanies que redacten documents privats, sempre a mans d’escrivans més o menys professionals o mínimament lletrats.

En els monestirs es dóna un altre fenomen, relacionat amb la còpia de còdexs per a les pròpies necessitats dels diferents centres. Bàsicament s’utilitza l’escriptura uncial i la semiuncial, però a partir de finals del segle VII o principis del segle VIII hom es comença a plantejar la necessitat de cercar una escriptura librària no tan complexa en l’execució i més fàcil en la lectura. D’aquí sortiran les precarolines franceses.

Deixant de banda els orígens d’aquestes escriptures, cal anar a cercar els llocs on s’escriuen còdexs que presenten unes característiques  que fan que parlem d’aquest tipus d’escriptura i , per tant, es veig una diferència clara respecte les grafies anteriors. D’aquesta manera anem als monestirs de Luxeuil, i els seus filials de Laon i Corbie, que van ser fundats per monjos irlandesos.

En cada un d’ells es desenvolupa un tipus d’escriptura característic. Per exemple, a Luxeuil l’escriptura és una merovíngia molt cal·ligràfica, amb el mateix alfabet i les mateixes lligadures i enllaços. Al monestir de Laon l’escriptura és més angulosa i les astes són mes curtes. I a Corbie, les tres variants que presenten els seus còdexs procedeixen de diferents versions estilitzades i cal·ligràfiques de l’escriptura merovíngia documental.

Sant Gregori Magne, Regula Pastoralis, XXIII. Ivrea, Biblioteca Capitular, cod. 1, fol. 153v. És una escriptura merovíngia amb les inicials molt decorades.