Navarro-aragonés

Els territoris de la part occidental i central dels Pirineus, des de La Rioja fins a Ribagorza, varen estar freqüentment units políticament a l’Edat Mitjana, però sempre varen tenir nombroses diferències ètniques i lingüístiques. Però els elements d’unió varen ser una important presència del substrat basc i la constant relació amb el gascó, a més d’una considerable coincidència amb el lleonès. A la zona oriental, donat que és una zona tocant amb els comtats catalans, es detecten trets lingüístics comuns amb el català. En canvi, a les zones més meridionals de la vall de l’Ebre (Osca, Barbastre) varen ser molt romanitzades, de manera que no hi ha substrat basc, i desprès varen ser molt arabitzades, per la qual cosa, quan són reconquerides, hi ha molta influència d’elements mossàrabs i sobre tot tagarins.

Les primeres manifestacions de la llengua són de finals del s. XII.

L’aragonès es va fer servir no només a la documentació escrita al regne d’Aragó, sinó a les zones de poblament aragonès del País Valencià, a la cancelleria catalano-aragonesa a la documentació adreçada als súbdits aragonesos i a les relacions diplomàtiques amb la resta d’estats cristians i musulmans de la península.

La unió amb Catalunya al s. XIII proporciona a aquesta llengua la seva màxima extensió perquè es produeix la màxima extensió cap al sud del regne d’Aragó. Però també retrocedeix davant el català. A partir del s. XV és substituïda pel castellà a l’àmbit públic, quan el seu tro l’ocupa la dinastia castellana dels Trastamara. I les parles aragoneses queden reduïdes a la zona d’origen a les valls pirinenques.