Introducció

A la segona meitat del segle XII es troben els primers indicis de la Recepció del dret comú a Catalunya, un dret que va esdevenir comú a tot l’occident europeu i va provocar un canvi importantíssim en l’escripturació dels actes jurídics i en la seva autenticació. El nou dret oferia uniformitat davant la diversitat d’usos i costums locals i el trencament amb la rigidesa de la llei gòtica. La seva introducció va afavorir l’aparició de noves figures contractuals, la professionalització dels escrivans i la intensificació de l’activitat escripturària i administrativa. Al mateix temps s’assisteix a una presa de consciència sobre la importància de les tècniques de control de la informació i la necessitat d’ordenar, gestionar i codificar la documentació acumulada. Aquest fet desencadenà un interès per la conservació de proves jurídiques escrites i, sovint, donà lloc a la multiplicació de testimonis d’un mateix negoci jurídic. Aquesta seqüència de testimonis escrits és el que la Diplomàtica anomena tradició documental.

Per tant, davant d’un document cal que ens preguntem en quina etapa de la seva redacció ens trobem, o el que és el mateix, saber si estem davant de l’original o d’una còpia. Aquestes són les dues categories bàsiques –original i còpia–, però existeix tota una gamma de formes intermèdies que cal tenir en compte. Conèixer o distingir cadascuna d’elles és fonamental per establir la taula de tradició de qualsevol document i, a nivell pràctic, la seva fiabilitat. Aquesta apreciació és també vàlida quan treballem amb fonts publicades, ja que els editors no sempre estableixen una distinció clara entre els diferents exemplars d’un mateix document.