Caràcters externs i interns dels documents.

Per a estudiar qualsevol document escrit és necessari analitzar tots els elements que poden aportar informació. Es tracta de parar atenció als caràcters externs i als interns dels documents.

A- Els caràcters externs són els que configuren l’aparença externa dels documents i són els següents:

- matèria escriptòria: els suports i les tintes.

Els suports poden ser durs (pedra, metall, vidre, ivori, fang...) o tous (papir, pergamí i paper.

Les tintes són el mitjà a través del qual es fixa la informació (el text i el seu contingut) sobre el suport. L’instrument pel qual es fixa el text ha estat la ploma d’au però també el càlam, una canya tallada amb una forma adequada que permet escriure.

En el món occidental s’ha utilitzat el pergamí (pell d’animal tractada de forma especial) i el paper (inventat a la Xinaal s. II d.C. i portat a Europa a través d’al-Andalus i d’Itàlia al s. XII).

- tipus d’escriptura:

La ciència que estudia l’escriptura és la Paleografia

Caldrà utilitzar tots els mitjans d’aquesta ciència per analitzar les característiques de l’escriptura dels textos que es treballen. Es mirarà la forma (a través del ductus, traçat de les lletres, pes i mòdul de les grafies, enllaços...) però també la puntuació, la disposició de l’escriptura i el pautat del text.

- signes especials.

En els documents hi poden haver uns signes que s’escapen de la pura anàlisi paleogràfica i que tenen una funció administrativa (referències i números de registre, anotacions marginals) o decorativa (orles, logotips, membrets...).

Dins d’aquest grup hi ha les rúbriques que acompanyen les signatures i que en èpoques com l’Edat Mitjana han tingut un significat especial(s’anomenaven signum)

- signes de validació:

Segell d’Alfons I, rei de Catalunya-Aragó

Segell de Jaume II, rei de Catalunya-Aragó

Segell de paper i cera d’Enric IV, rei de Castella i Lleó

Tot i que es poden considerar signes especials, la seva importànciafa que la Diplomàtica els tracti apart. Fins i tot hi ha una ciència que té cura de la seva anàlisi, és la Sigil·lografia.

Els segells serveixen per a validar i autenticar el contingut dels documents i tenen diverses formes, matèries i maneres d’aplicar-se sobre el suport del document. Són de cera o de plom i pengen d’una cinta de la part inferior del pergamí; o són de paper (segell de placa) aplicat sobre el document mitjançant una matriu; i també poden ser de tinta aplicada directament sobre el paper (paper segellat, habitual a partir del segle XVII).

- notes en els marges.

Arxiu universitari de Salamanca. Extret de: Riesco, A. Introducción a la Paleografía y la Diplomática general. Madrid, 1999

Els documents reflecteixen gairebé sempre uns actes de tipus administratiu. Aquests queden indicats en el suport mitjançant la incorporació d’unes notes que poden ser resums del contingut del document, o resolucions, mencions de documents anteriors, notes de registre, diligències, providències...

Aquest tipus de notes són molt habituals en els expedients administratius que ja es creen a l’època moderna, pateixen un canvi bastant important a l’època dels Borbons i es transformen radicalment a mitjans del segle XIX, moment en que canvia la forma de funcionar de l’Administració de l’Estat espanyol.

B- Els caràcters interns es refereixen al contingut dels documents, a la llengua en que estan escrits, l’estil i el lèxic, i també al procediment jurídic-administratiu de validació que utilitzen. A més d’aquests hom considera com a fonamental l’estructura en que s’organitza el text.

-L’estructura dels documents:

És important tenir en compte que, per a la redacció dels documents, sempre s’han seguit unes pautes que moltes vegades han estat marcades pels formularis. D’aquesta manera les oficines que han generat els documents han tingut una guia per a organitzar de forma lògica i coherent el contingut de cada un dels actes jurídics o administratius que han volgut reflectir en els documents. L’estructura dels documents forma part d’aquest formularis i està composada per tres parts essencials: Protocol inicial, part central i escatocol o protocol final.

A la vegada, cada una d’aquestes parts poden tenir uns subapartats, però cal considerar que no sempre els trobarem en tots els documents, com tampoc no sempre apareixeran en el mateix ordre.

Protocol inicial: invocació (verbal o simbòlica –Crismó-), intitulació (nom de l’autor del document), direcció (nom del destinatari del document), salutació (fórmula de cortesia). Imagen: crimo.jpg; invocacio verbal.jpg

Part central: preàmbul (només en documents molt solemnes), notificació (advertència per al destinatari), exposició (motius pels quals es fa el document), dispositiu (objectiu pel qual s’expedeix un document; és l’acció jurídica que inclou el document i que es s’identifica amb un verb. Aquest apartat pot incloure també les característiques de l’objecte relacionat amb el contracte jurídic); sanció i corroboració (conjunt de fórmules i clàusules que serveixen per garantir el contingut jurídic del document; poden ser clàusules preceptives, derogatives, prohibitives, reservatives, obligatòries, renunciatives, penals, corroboratives, d’emplaçament o de compliment).

Escatocol o Protocol final: aprecació (salutació protocol·lària, molt habitual en les cartes missives); data (tòpica, és a dir, del lloc on s’ha redactat el document, i cronològica) (link a ORDIT_Recursos_Eines_Cronologies);validació (formalitats que garanteixen l’autenticitat del document; són les signatures dels autors del document, de l’escrivent i dels testimonis;