Orígens de l’escriptura gòtica

A partir del segle XII es comença a observar un canvi en l’escriptura carolina dels còdexs francesos. Les formes de les lletres deixen de ser arrodonides per a passar a ser més anguloses i presentar notables contrastos entre els traços gruixuts i els prims. El motiu sembla ser el tall en diagonal cap a l’esquerra que els copistes de les escoles nordorientals franceses practicaven en les plomes, encara que també es feia en alguns scriptoria britànics a principis del segle XI. També s’ha apuntat la possibilitat de que no fos el tall de la ploma en diagonal si no que la posició de l’escrivent respecte del pergamí canviés i escrivís amb la mà inclinada i no pas recta com era habitual en la lletra carolina. (Cencetti, p. 185). Aquests canvis s’observen de forma clara en alguns manuscrits de l’època, com el Sant Agustí de Londres, escrit a Canterbury entre 1100 i 1125, o el Codex Traditionum del monestir de Sant Pere de Salisburg, de l’any 1150.

Traços de lletra gòtica: Comparació dels traços realitzats amb ploma amb tall horitzontal i amb ploma amb tall en bisell. (Extret de ...).

El canvi que es produeix no és res més que una transformació d’un model gràfic anterior ja que els moviments de la mà seran els mateixos que els que traçaven la lletra carolina.

Amb l’aparició de l’escriptura gòtica tota Europa la utilitzarà, amb les diferents variants locals, però amb la mateixa morfologia. I és que aquesta escriptura no significa únicament un sistema gràfic si no també implica una nova relació de la societat amb la cultura escrita: nous formats del llibre, un nou sistema de producció del llibre, més alfabetització, noves necessitats gràfiques de la societat urbana...