Per a parlar de les escriptures gòtiques a la Península Ibèrica cal diferenciar bé el procés de difusió d’aquestes grafies a la Corona d’Aragó de la Corona de Castella.
 Postcarolina. Còpia d’un document de mitjan segle XII del monestir de Ripoll transcrit al final d’un còedex patrístic (Biblioteca Apostòlica Vaticana, lat. 5730) (Reproduït a A. M. Mundó, «L’escriptura i la codicologia», Lambard. Estudis d’Art Medieval, I(1977-1981), p. 181). |
A la Corona d’Aragó, durant el regnat del rei Pere el Catòlic (1196-1213) ja es comença a observar una evolució en la lletra carolina. Els canvis els ha diferenciat molt bé Anscari M. Mundó posant nom i cronologia a cada una de les lletres que es desenvolupen en aquest període d’evolució. Ell parla de l’escriptura postcarolina que es dóna fins a mitjan segle XII, amb unes característiques pròpies de la carolina però amb alguns contrastos entre els traços gruixuts i els prims. Des de la segona meitat del segle XII fins el primer terç de la pròxima centúria hi ha la pregòtica o, encara millor, la protogòtica . En aquesta els contrastos ja són més acusats i els traços més fragmentats. A partir del primer terç del segle XIII, entre els regnats de Pere el Catòlic i de Jaume I, ja es pot parlar d’una gòtica incipient en la que els contrastos són encara més acusats.
Les característiques que pren l’escriptura gòtica als territoris de la Corona d’Aragó faran que els paleògrafs hagin determinat anomenar-la “gòtica catalana”, que ja apareix plenament canonitzada a mitjan segle XIII. Les seves característiques es mantindran inalterades fins a mitjan segle XIV, en que començaran a arribar les influències de la bastarda i, al llarg del segle XV, de la humanística. Als primers temps la lletra gòtica catalana presenta un mòdul petit de les lletres en relació amb les astes, però el mòdul anirà augmentant a mida que evoluciona l’escriptura. També es nota una presència molt acusada d’alguns traços inferiors que tendeixen a girar-se a l’esquerra, per sota de les lletres anteriors. En general la gòtica catalana pren una forma arrodonida, presentant no obstant alguns contrastos entre traços prims i gruixuts.
Protogòtica.
Document del 1168 de Sant Joan de les Abadesses(ACA, Cancell. perg. Alfons I, 37 trip.). (Reproduït a A. M. Mundó, «L’escriptura i la codicologia», Lambard. Estudis d’Art Medieval, I(1977-1981), p. 183).
Pel que fa a l’escriptura gòtica a la resta de regnes peninsulars la seva arribada es situa cal dir que, a finals del segle XII i principis del segle XIII encara s’utilitza l’escriptura carolina però que presenta algun traç que preludia l’evolució cap a la gòtica. Els traços inferiors que tendiran a prolongar-se cap a l’esquerra per sota de les altres lletres i aquesta minúscula començarà a presentar un nivell de cursivitat més acusat, així com els contrastos entre traços gruixuts i prims.
Escriptura gòtica bastarda:
1391, juny, 17.
El rei Joan I comunica a la ciutat de Tarragona la seva propera coronació i la de la reina Iolanda a la ciutat de Saragossa. (Arxiu Històric de Tarragona, Cartes Reials) (Reproduït a Isabel Companys Farrerons; Jordi Piqué Padró, Catàleg de les cartes reials i dels llocstinents generals de Tarragona, 1321-1734, Tarragona: Publicacions de l’Ajuntament, 1999, p. )
D’aquí sorgirà una escriptura anomenada “letra de privilegios” o “minúscula diplomàtica” que s’utilitzarà a la Cancelleria per als documents més solemnes. Per als altres documents, ja a mitjan segle XIV, s’utilitzarà una cursiva anomenada “letra de albalaes” amb un mòdul més petit, traços més curts i una lleugera inclinació. A partir del regnat de Pere I i fins al primer terç del segle XV s’utilitza una gòtica amb un nivell de cursivitat més acusat, anomenada “precortesana”, que presenta unes formes més arrodonides que l’anterior. I encara després, ja ben entrat el segle XV, s’utilitza la “cortesana”, amb unes característiques similars a l’anterior però amb una presència més elevada de lligadures. Aquest nivell de cursivitat farà que aquesta escriptura evolucioni, a mitjan segle XV, cap a l’anomenada “procesal”, molt similar a la cortesana però amb un traçat més descuidat i amb gran presència de lligadures i de traços que envolten les lletres per anar a cercar les lletres següents. Aquesta evoluciona, a causa de la cursivitat, cap a la “procesal encadenada”, sobretot per obra dels escrivans castellans, arribant a nivells inintel·ligibles cap al segle XVII. D’aquí que en el capítol XXII del Quixot, Cervantes posa en boca del protagonista aquestes paraules: ““...Tú tendrás cuidado de hacerla trasladar[una carta] en papel de buena letra en el primer lugar que hallares donde haya maestro de escuela de muchachos, o si no, cualquier sacristán te la trasladará; y no se la és a ningún escribano que hacen la letra procesada que no la entenderá Satanás”. Aquesta referència literària ens indica que a Castella, mentre encara s’utilitzen aquestes escriptures gòtiques tan cursives, hi ha àmbits que ja han incorporat l’escriptura humanística en els seus usos gràfics. Això fa que es pugui parlar de multigrafisme.
Multigrafisme a Castella. (Extret de ...)