Els usos de l’escriptura a Roma

Al període clàssic l’escriptura pren unes característiques que la fan pròpia dels monuments. L’àmbit d’ús és públic, de l’administració, i té un paper propagandístic. L’escriptura capital arcaica i també la capital epigràfica són pròpies de l’àmbit públic i es traça sobre suports durs. A partir de la segona meitat del segle III a.C. l’escriptura capital és la s’utilitza en l’àmbit públic, però les necessitats de la societat fan que també en l’àmbit privat i en l’administració sigui cada vegada més important l’ús de l’escrit. Per això l’escriptura capital cursiva satisfà aquesta necessitat creixent que hi ha d’escriure. La comptabilitat, els contractes privats, els documents públics... es traçaran sobre papirs i també sobre tauletes de cera, del que són un bon exemple les localitzades a les excavacions de Pompeia.

A causa de l’expansió de la producció librària es produeix una adaptació de la capital epigràfica per aquests usos, donant com a resultat una capital rústica i, a partir dels segles IV, una capital quadrada o elegant. La seva morfologia és la d’una capital, però l’instrument amb que es tracen –el pinzell primer i després del càlam- i el suport-el papir-, fan que tingui unes característiques lleugerament diferents de les de la capital, que es traçava de forma gairebé exclusiva sobre suports durs. Alguns dels traços d’aquestes lletres són més arrodonits que els de la capital.

Un gran canvi que es produeix en l’escriptura a Roma i que marcarà la forma d’escriure en les èpoques posteriors, és l’aparició de l’escriptura minúscula. Novament són les necessitats escriptòries de la societat les que la fan desenvolupar.

Per influència del Cristianisme, es donen encara uns altres canvis molt notables. Per una banda el llibre en forma de rotlle dóna pas al còdex. Aquest canvi farà canviar la forma d’escriure –la postura incòmoda d’escriure sobre un rotlle de papir recolzat sobre els genolls determina també la forma de la lletra- (veure imatge 1) i també la forma de llegir: la forma del rotulus provoca una lectura fragmentària, en canvi la lectura dels fulls cosits del còdexs (primer de papir i posteriorment de pergamí) fan una lectura més còmoda i àgil (imatge 2, on es veu una persona llegint un llibre recolzat en un faristol i amb les mans lliures; aquestes, a vegades, servien per a seguir el text i fer la lectura més segura) (imatge 3 on un acòlit sosté el llibre i el clergue va seguint el text amb un punxó a la mà dreta i també amb la mà esquerra). També és l’època de la lectura en veu alta. A partir d’aquest moment es començaran a distingir els textos pagans, escrits sobre rotlles de papir, i els textos cristians, escrits en còdexs de pergamí. (imatge 4, on el diaca que ha pujat a l’ambó porta un rotlle desplegat, i el sacerdot que encén el ciri pasqual porta un rotlle plegat; ús del rotlle en l’àmbit litúrgic). (Imatge 5, amb tres escenes de la vida de Sant Jeroni. En la segona es veu la tasca dels copistes dels còdexs, que traslladen la Bíblia des dels rotlles de papir als còdexs. En aquesta escena hi ha clergues però també hi ha dones; en la tercera escena es veu St. Jeroni repartint els còdexs copiats als clergues que l’ajuden a distribuir i repartir per esglésies, almenys l’estructura arquitectònica de l’esquerra té l’aspecte d’una basílica). (imatge 6, on es veu l’evangelista Lluc amb un còdex obert a la mà).

imatge 1

imatge 2

imatge 3

imatge 4

imatge 5

imatge 6

imatge 7

També es produeix un canvi en l’escriptura. Apareix la lletra uncial, que és una lletra mixta –lletres majúscules, lletres minúscules i lletres pròpies- per a escriure tots els textos bíblics (imatge 7, on es veu la solemnitat del text evangèlic escrit sobre pergamí tenyit de porpra; a vegades, en textos amb aquestes característiques, les lletres es tracen amb or). La seva claredat en la lectura i la facilitat d’escriure-la fan d’una escriptura pròpia del Cristianisme.

Alguns textos litúrgics i la literatura cristiana dels Pares de l’Església, doctrina i egislació canònica, s’escriuran amb una escriptura semiuncial, que incorpora lletres minúscules amb més quantitat que l’anterior. És una escriptura més lleugera en el traçat i d’un mòdul més irregular, però perdurarà en les scriptoria altmedievals de tot l’Occident cristià, donant pas a les escriptures pre-carolines.