L’escriptura a Roma: orígens i evolució.

L’origen de l’escriptura llatina es situa cap al segle VII a.C., i té en la Lapis Niger, un monòlit localitzat al For de Roma l’any 1899, un dels primers testimonis escrits. A partir d’aquí s’inicia un cicle escriptori que perdura encara avui en dia, tot i que ha passat per diverses transformacions estructurals, estètiques, tècniques i usuals.

A la Roma antiga cal distingir molt bé dos sistemes gràfics ben diferenciats entre ells.

En primer lloc hi ha el sistema antic, que s’inicia amb aquest testimoni més arcaic, i que té el seu màxim desenvolupament entre els segles II a.C. i III d.C.. A partir de la segona meitat del segle III a.C. és el moment en que es comença a notar un desenvolupament en l’escriptura més arcaica que dona pas a una escriptura epigràfica més perfecta, és l’anomenada escriptura capital epigràfica o capital clàssica. El procés de canvi es dóna per una normalització de l’escriptura, determinada per la introducció de tendències estètiques que fan aparèixer l’escriptura en un sistema bilinial, i també per una canonització que fa que aquesta escriptura es caracteritzi per una geometrització de les formes en angles rectes. Dins dels cànons també es donarà una uniformitat en el mòdul de les lletres.

Dins del període clàssic les necessitats de la societat fan que apareguin altres modalitats gràfiques que s’adapten als diferents usos de l’escriptura. Així sorgirà la capital cursiva per a usos més comuns com ara la correspondència, documents administratius o comptabilitat. El suport propi d’aquesta escriptura són els papirs i també les tauletes de cera, de les que s’han trobat nombrosos exemplars a les excavacions de Pompeia.

Ca al segle I a.C. apareix l’escriptura capital rústica destinada bàsicament a un ús librari, tot i que es mantenen les característiques gràfiques de la capital epigràfica. Ara bé, el suport i la forma d’escriure sobre aquest suport determinaran algunes diferències respecte aquesta.

En contraposició a aquesta escriptura rústica, apareix als darrers segles de l’antiguitat romana apareix una capital quadrada o elegant, també amb els mateixos usos libraris que l’anterior.

L’altre sistema, el sistema nou, apareix entre els segle II i III d.C., temps en el que es dóna una profunda metamorfosi en l’escriptura. És l’aparició de l’escriptura minúscula, les característiques de la qual es basen, principalment, en que es traça sobre un sistema quatrilinial. Armando Petrucci arriba a afirma que aquest canvi gràfic constitueix un dels moments més importants de l’escriptura llatina perquè determina la manera d’escriure a mà i en imprès en totes les èpoques posteriors en el món occidental. Dins del sistema nou, i per factors socials, ideològics i materials, es produeix l’aparició de l’escriptura uncial que serà bàsicament utilitzada en l’àmbit librari, i també apareix, a partir del segle V, l’anomenada semiuncial. Aquesta darrera perdurarà en alguns scriptoria altmedievals, desapareixent al segle IX, moment en que es tanca el cicle de l’escriptura romana i s’encetarà un nou període en el cicle de l’escriptura llatina.

Cal dir, però, que tots aquests tipus gràfics que s’han citat conviuen entre ells. Tenen tots unes característiques comunes però també altres que els diferencien.