Característiques de l’escriptura a Roma
A- Període clàssic
Escriptura arcaica (s. VII a.C.-1a. ½ s. III a.C.)
Capital epigràfica llatina (2a. ½ s. III a.C.)
Capital cursiva (2a. ½ s.III a.C.- s.III d.C.)
Capital rústica (Capital romana d’ús librari , segles I-VI d.C.)
Capital quadrada elegant(Capital romana d’ús librari , segles IV-VI d.C.)
B- Període post-clàssic o nou sistema romà.
Minúscula cursiva o cursiva nova (s. III-VII d.C.)
Escriptura uncial (segles IV-VIII d.C.)
Escriptura semiuncial (segles V-IX d.C.)
- Escriptura arcaica (s. VII a.C.-1a. ½ s. III a.C.)
S’escriu sobre suports durs però els usos cada vegada més extensos de l’escriptura a l’època que es mou entre la monarquia i la república (cap a finals del s. VI a.C.), van apareixent testimonis indirectes que parlen de l’existència de textos públics i privats escrits amb aquest tipus d’escriptura. El suport de tots aquests serien bàsicament les tauletes de cera, les pells d’animals i teixit de lli.
Aquesta escriptura mostra una influència molt clara de l’alfabet etrusc, fet que queda demostrat pel descobriment d’inscripcions etrusques del segle VII a.C. al nucli habitat més antic de la ciutat de Roma. Al fragment de columna localitzat al For de Roma l’any 1899 i que es coneix amb el nom de Lapis Niger es veuen les característiques essencials d’aquesta escriptura. Per una banda l’orientació és bustrofèdica, és a dir, canvia de direcció a cada línia d’esquerra a dreta i després a l’inrevés, similar al camí que traça una parella de bous al llaurar, d’aquí la denominació.
Un altre testimoni d’aquesta època és la Fíbula praenestina, una agulla en la que hi ha totes les lletres de l’antic alfabet llatí i datada entre 670-650 a. C., tot i que actualment es posa en dubte la seva autenticitat.
Dins de l’alfabet arcaic llatí hi ha una sèrie de lletres amb unes característiques especials:
la A amb un travesser oblicu.
la E i F amb traços horitzontals inserits en angle agut a l’asta vertical allargada.
la H tancada per dalt i per baix amb travessers horitzontals, a més del que té a la part central.
la K amb les astes petites disposades gairebé en horitzontal.
la L amb forma d’angle agut.
la M i N amb traços successius més petits que la primera asta descendent, que és molt allargada.
la P amb la panxa oberta.
la Q amb una asta vertical a la part inferior.
la R presenta la forma de la ro grega, formada només per una asta vertical i una panxa tancada.
la S amb forma angulosa.
la X en forma de creu grega.
la V amb una asta sota de l’angle.
Al segle III a.C. a l’alfabet s’hi va introduir la lletra G, i a la fi de la República, hi van entrar la Y i la Z per influència grega.
L’escriptura epigràfica es manté arcaica fins a la segona meitat del segle III a.C. En aquests moments i per la influència de l’escriptura epigràfica grega comença un procés de normalització que donarà forma definitiva a les característiques gràfiques. Aquestes ja es troben en els escrits funeraris dels Escipions, localitzats al sepulcre de Porta Capena a finals del segle XVIII. Els suports habituals d’aquesta escriptura són els suports durs, fins i tot es troba en monuments la qual cosa la configura com una escriptura associada al poder i la propaganda, i perdura en el temps amb aquests mateixos usos.
Al llarg del segle I a.C. es produeix el procés de canonització d’aquesta escriptura, amb nombrosos exemples de l’època d’Agust i que presenten les següents característiques:
geometrització de les formes amb angles rectes
absoluta uniformitat del mòdul i del disseny de cada un dels elements gràfics, emmarcant-se cada tipus gràfic en el sistema bilinial de la capital.
el clarobscur dels traços, que s’obté tot executant el solc en sentit tringular.
lleuger allargament del traç al final de les astes, les barres i els traços oblics mitjançant un reforç.
El resultat és una lletra legible i, des del punt de vista estètic, amb una forta impressió d’harmonia i d’elegància en les formes.
Les característiques d’aquesta escriptura es mouen també en les formes majúscules, però presenta un angle més obert, un traçat més lleuger i un mòdul menor, propi d’una escriptura usual com és aquesta. El motiu de l’aparició d’aquesta grafia és la necessitat creixent d’escriure que hi ha a Roma en l’àmbit privat, tot i que també es va estenent cada vegada més els usos de l’escriptura a l’àmbit públic. S’escriuen documents comptables a les llars o correspondència, i també documents administratius, cosa que demostra que a finals del segle III a. C., l’ús de l’escriptura és força corrent i comú. Però és evident que l’escriptura capital epigràfica no satisfà aquesta necessitat i per això algunes lletres epigràfiques evolucionen cap a formes més cursives. També s’observa una tendència a inscriure aquesta lletra en un sistema quatrilinial, una certa evolució cap a la minúscula, tot i que hi ha total absència de lligadures entre les lletres i es dóna una notable inclinació vers la dreta.
Els exemples que es conserven actualment procedeixen de tauletes de cera trobades a Pompeia, que mostren també un canvi de suport respecte del tipus gràfic anterior. L’ús d’aquest suport i també del papir està motivat per un ús més estès de l’escriptura.
Aquesta escriptura, entre els segles II i III d.C. esdevindrà l’escriptura exclusivade l’administració civil i militar de l’Imperi Romà en totes les seves regions.
Algunes lletres més característiques i que mostren clarament el procés de cursivització de l’escriptura:
la H
la P
i la R
són obertes completament, sobretot les dues darreres que no tanquen la panxa .
la M
mostra clarament com el suport –tauleta de fusta recoberta amb una capa de cera sobre la que s’hi escriu amb una punxó- determina la forma, el ductus i el traçat de les lletres.
Ja en el període arcaic hi ha testimonis de llibres escrits sobre pells, roba o papir, però durant l’època republicana, amb el naixement d’una literatura llatina pròpia i amb una influència directa de la cultura grega, període que podem situar entre els segles III-I a.C., comença a desenvolupar-se una producció librària sobre papir, en forma de rotlle (rotulus).
Les característiques d’aquesta escriptura són iguals que la capital epigràfica, però el suport sobre el que es traça i la flexibilitat de l’instrument escriptori fan que presenti uns elements propis que demostren que és una escriptura que s’adapta a aquest suport. També és important remarcar que l’escriptura s’escriu sobre el papir amb un pinzell, no amb càlam ni tampoc no és una incisió com en les tauletes de cera. Les peculiaritats de l’escriptura rústica són:
-traçat fluït, vertical, amb un mòdul uniforme, sense cap element cursiu i dins del sistema bilinial.
-clarobscurs molt accentuats
-reducció dels angles rectes a curvilinis.
-espontaneïtat i disseny molt viu.
Entre els s. I al III d.C. és l’única escriptura librària. A partir del s.III el seu disseny es fa més complex, amb ondulacions, elements ornamentals i conviurà amb altres esriptures libràries. Producció librària (a partir del s. III hi ha canvis en la producció librària, diferències entre llibres de luxe, privats o escolàstics, amb lletres més descurades aquests darrers).
Ús librari de la capital epigràfica amb unes característiques pròpies: disseny rígid, lletres allargades, traços gruixuts molt espessos, prevalença dels angles rectes.
També en l’àmbit cristià té un ús epigràfic, sobretot en els rètols referents a trasllats de relíquies de sants. Per relació amb aquest fet rep també el nom d’epigràfica damasiana, del papa Sant Dàmas (anys 366-384).
Suport tou: pergamí.
B- Període post-clàssic o nou sistema romà.
Entre els segles II i III d.C. es produeix en tots els models de l’escriptura llatina (usual, librària i epigràfica) un canvi notable que la diferenciarant profundament de l’escriptura capital de les etapes anteriors. És el moment en que apareix l’escriptura minúscula, inscrita dins d’un sistema quatrilinial i amb un angle d’escriptura diferent de la capital. Armando Petrucci afirma que aquest canvi constitueix indubtablement un dels moments més importants de la història de l’escriptura llatina ja que determina la manera d’escriure a mà i també en lletra impresa de totes les èpoques successives a l’hemisferi occidental.
Al llarg del segle III d.C. es produirà la substitució de l’escriptura capital cursiva per aquesta minúscula cursiva com a escriptura documentaria, pròpia de l’àmbit administratiu, de les cancelleries i també de l’àmbit privat.
Les característiques pròpies d’aquesta escriptura venen determinades, entre altres, per l’ús del càlam per a traçar-la.
no es produeixen clarobscurs
traçat ràpid provoca lligadures perquè no s’aixeca l’instrument del suport.
la morfologia d’algunes lletres canvia motivada per la presència de lligadures, que provoquen la unió de traços de lletres diverses o la separació de traços d’una mateixa lletra.
mòdul divers i irregular d’una mateixa lletra.
inclinació a la dreta.
ulls oberts en algunes lletres.
A |
 |
B |
 |
C |
 |
D |
 |
E |
 |
F |
 |
G |
 |
H |
 |
I |
 |
L |
 |
M |
 |
N |
 |
O |
 |
P |
 |
Q |
 |
R |
 |
S |
 |
T |
 |
U |
 |
X |
 |
En la producció librària i també en la pràctica de la lectura l’escriptura capital d’ús librari no respon a les necessitats d’un nou públic lector. Aquest públic, juntament amb la difusió del Cristianisme a partir de l’any 313 i els contactes de la cultura llatina amb els territoris de l’Imperi amb llengua grega –on des de la primera part del segle IV es desenvolupava una escriptura librària grega amb formes arrodonides, la majúscula bíblica- faran sorgir una escriptura que s’anomenarà Uncial. Aquest nom procedeix d’una interpretació errònia d’un passatge redactat per Sant Jeroni en el que parla de lletra uncial per a referir-se a la capital, però ha estat acceptat tradicionalment pels paleògrafs.
És una escriptura librària, sobretot per als llibres cristians que, abandonant la forma del rotulus, adopten paulatinament la del còdex. D’aquesta manera l’escriptura i el seu suport es diferenciaran clarament dels textos pagans.
És una escriptura mixta, és a dir, conté lletres majúscules, minúscules i algunes que li són pròpies.
Majúscules:
Lletres uncials:
A |
 |
D |
 |
E |
 |
G |
 |
H |
 |
M |
 |
Q |
 |
U |
 |
La uncial s’utilitza a Occident llatí a partir del segle IV fins al segle VIII, tot i que hi ha exemples del segle IX. Pot ser considerada l’escriptura pròpia de la cultura romano-cristiana, amb una evolució en algunes de les seves formes:
| final s.V | s.VII | final s.VIII |
 |
 |
 |
El major centre de producció librària entre els segles VI i VII es situa a Roma amb un centre escriptori al Laterà, des d’on es difondran els còdexs amb els textos sagrats i litúrgics.
Entre finals del segle V i els primers anys del segle VI la producció de llibres en minúscula antiga, relegada fins aquell moment a l’àmbit escolàstic o privat, va passar als centres escriptoris. Allí va prendre unes característiques pròpies que la configuraran com a escriptura librària per a uns determinats còdexs, desplaçant també la producció dels centres escriptoris laics als centres eclesiàstics, sobretot monàstics:
escriptura de mòdul petit i traçat lleuger.
verticalitat en els traços
arrodoniment de formes, sobretot en els ulls.
astes més curtes.
poca presència de lligadures, excepte les que tenen un traç transversal (f, g, r, t).
Les lletres N i T mantenen formes uncials.
