Característiques

Sota la mateixa denominació d’escriptura humanística trobem dos tipus gràfics:

Humanística dreta: definida per la verticalitat i la direcció del traç, és una escriptura molt semblant a la carolina, amb poques abreviatures i pocs enllaços, només els enllaços st i ct, típics d’aquella escriptura, i el nexe corresponent a la conjunció et d’antiga tradició Aquesta modalitat s'utilitzà sobretot en l’àmbit librari i pels membres dels cercles intel·lectuals. Al llarg del segle XV va incorporar lIetres capitals romanes. Aquesta escriptura va ser un producte de i per a I'élite intel·lectual, per tant, no va ser utilitzada com a model d'alfabet en I'aprenentatge corrent de I'escriptura i la seva difusió va ser limitada. A mitjans segle XV comença a presentar certes modificacions:

• mòdul més gran

• arrodoniment de les formes, sobretot pel que fa a la lletra g,

• astes molt dretes

• traçat dels signes de forma aïllada.

Aquest tipus gràfic serà el que adoptarà més endavant la impremta.

San Gregori Magne, De cura pastorali. Milà, BT, Cod. 515. 1466.

Humanística inclinada: aquest segon tipus s'anomena generalment humanística cursiva o itàlica. La seva característica principal és la inclinació cap a la dreta de les astes ascendents i en general de tota la grafia. Els signes mostren tendència a unir-se entre si. Les lletres més representatives són:

• a tancada i rodona

• s enllaçada amb la lletra precedent

• s de doble corba en situació final

• traç ascendent de l, h i b sense banderola.

Aquesta escriptura va evolucionar ràpidament cap a formes molt fluides i cursives i va començar a utilitzar-se a la Cancelleria Pontifícia i, també, en documents administratius i documents privats. Manuzio Ia incorporà a la impremta l’any 1501 amb el nom d'Itàlica. Al segle XVI, Giovanni Francesco Cresci, escrivà de la Biblioteca Apostòlica Vaticana, va publicar un tractat de cal·ligrafia on proposava una nova versió d'aquesta escriptura, tot aportant més fluïdesa i un traçat més ràpid.

Dante Alighieri, La Comedia, amb comentaris. Milà, BT, Cod. 1083. segle XV