Com ho diria ha parlat amb Cristian Olivé, professor de llengua i literatura a l’Escola Joan Pelegrí i autor de llibres de divulgació pedagògica com Profes rebels: el repte d’educar a partir de la realitat dels joves (2020) o Una educació rebel: el poder de transformar la societat (2021), així com el llibre d’activitats creatives El quadern on per fi em puc expressar sense filtres (2020, 2021), escrit a quatre mans amb la professora Èlia Riudavets.
Quina percepció tens de l’argot juvenil que fan servir els teus alumnes?
Percebo moltes qüestions que em semblen interessants! La primera és que, com a grup que són, tenen el seu propi llenguatge i el revindiquen com a tal perquè els adolescents necessiten assolir la pertinença dins d’un grup de persones. Quan els adults fan servir alguna expressió juvenil, acaba sonant artificial. De fet, no hi ha res més poc juvenil que un adult fent servir una paraula juvenil. Quan a vegades una expressió passa a ser d’ús habitual entre els adults, els joves deixen d’utilitzar-se de seguida perquè ja no els identifica. També em fascina la ruptura geogràfica de l’argot juvenil. Com que els adolescents segueixen creadors de continguts d’arreu, poden adaptar al seu llenguatge expressions de l’altra banda del món. És sensacional com es catalanitza una expressió que té estructura i morfologia castellana (sobretot de Llatinoamèrica) o anglosaxona.
Quina és la predisposició del currículum a treballar amb el col·loquial juvenil?
Generalment, s’hi fa poc èmfasi. És veritat que l’argot juvenil com a qüestió teòrica forma part del currículum. Però, sovint es presenta amb exemples que ja no formen part del corpus actual. A mi m’agrada treballar la llengua des de l’ús real; el més proper possible al moment. Per això, estic a l’aguait de les expressions que empren diàriament. Cada curs me’n trobo de noves i sempre les puc classificar segons els criteris teòrics fixats. Partint de la realitat, també puc fer que reflexionin sobre la diferència entre un sociolecte i un idiolecte. Hi ha expressions que només em trobo en un grup classe concret. Els joves són generadors de nou llenguatge i com a docents hem d’aprofitar-ho i no tallar-ho. Així funciona la llengua arreu. No es tracta d’una amenaça, sinó d’un símptoma de vitalitat…
Fins a quin punt incorpores l’argot juvenil com a material docent? Com ho fas? Quina és la resposta dels alumnes?
Els demano que facin un llistat d’expressions que utilitzen i que els adults no entenen. Un cop fet això, els proposo que les classifiquin segons els criteris morfològics. Hi identifiquen noms, verbs, adjectius… i fins i tot estructures lexicalitzades, com ara “nen rata”. Després, els demano que elaborin entrades d’un diccionari imaginari perquè els adults els puguin entendre. No és gens fàcil definir una expressió que forma part del dia a dia. En aquest sentit, s’adonen dels diferents usos i significats que pot tenir una mateixa expressió. L’activitat em serveix perquè s’acostin a l’aprenentatge amb més motivació i per demostrar-los que la llengua és un instrument ben viu. També els dic que identifiquin els segments d’una paraula de l’argot juvenil. I sorpresa! Un terme com “stalkejar” presenta un lexema de l’anglès i uns morfemes genuïns del català. En l’argot juvenil, també hi ha acrònims. En lloc de posar l’exemple típic de la paraula “ofimàtica” (de la unió d'”oficina” i “informàtica”), comentem formacions de noms propis creuats, que són molt populars. Una alumna em parlava fa dos dies de dos companys de l’altra classe, la Paula i el Joel, que “shipejaven”, és a dir, feien bona parella, i per això s’hi referia com a “Paujel”. És un acrònim en tota regla! També treballem les relacions de significat amb els emojis. És ben curiós i alhora fascinant veure com l’emoji de la cara picant l’ullet pot ser antipàtic o simpàtic segons qui el llegeixi. Els emojis tenen significats polisèmics segons l’edat i el context. La resposta dels alumnes, amb aquesta visió més actualitzada dels aspectes lingüístics, sol ser positiva. La llengua no és l’enemic, sinó que serveix per entendre’ns a nosaltres mateixos.
Creus que és important acostar-se a la realitat de fora de l’aula i als referents dels joves a l’hora de fer classe? Per què?
És essencial que allò que aprenen (no només les qüestions lingüístiques) tinguin una relació directa amb la realitat. Per tal que l’aprenentatge sigui significatiu, hi han de trobar un sentit. En el meu cas, baso els gèneres discursius a partir dels continguts que consumeixen a internet. Per exemple, els intento demostrar que en un directe de Twitch o d’Instagram hi poden trobar narracions, argumentacions, exposicions, instruccions, descripcions, jocs de paraules… La literatura també està present arreu. Només cal posar-se les ulleres analítiques i animar els alumnes a fixar-s’hi. Recordo que quan estudiava filologia catalana, un docent ens va proposar que trobéssim errades lingüístiques als rètols quotidians. Des d’aleshores no he deixat de fer-ho. Quan la teoria lingüística es basa en la realitat i no tant en allò que diu el manual de text, els adolescents hi veuen més motivacions per apropar-s’hi. Sovint em comenten que ho tinc molt més fàcil perquè ensenyo llengua i literatura. És curiós perquè sempre s’havia associat aquesta assignatura amb l’hermetisme i l’avorriment i ara, en canvi, hi veuen més filó que amb cap altra.
Quina mena de referents lingüístics, socials i culturals detectes en els teus alumnes?
Hi ha de tot. No et sabria dir quins són els referents lingüístics. Potser els professors ocupem aquest paper tan important. Pel que fa als referents socials i culturals, depenen del moment. Sovint els troben a les xarxes socials. He observat que molts creadors de continguts són conscients d’aquest poder que exerceixen en els joves i aposten per crear continguts d’entreteniment amb uns valors en clau positiva. Penso en Ibai, per exemple. També llegeixen força a través de Wattpad. Evidentment que hi ha de tot, però no percebo les xarxes socials amb l’estigma negatiu.
De quina manera creus que es podria apropar el català a aquells joves que no el tenen com a llengua habitual?
Calen referents a internet en català. Per això, les classe de català poden ser un estímul per generar nous continguts, perquè pensin noves formes, perquè elaborin materials que no existeixen en català però sí en castellà o anglès. I penso que cal ensenyar el català des de l’obertura de ment. La llengua evoluciona perquè, com deia abans, és símptoma que està viva. No podem recriminar-los que utilitzin un català menys normatiu si l’objectiu, al capdavall, és que el parlin. Una cosa és ser curós i una de ben diferent és ser purista. La primera ens ajuda a millorar; la segona és prohibitiva i elitista.
Digue’ns la teva paraula preferida de l’argot juvenil.
Us en diré dues: “crush”. És una expressió que es refereix a l’amor platònic de tota la vida. Em té el cor robat; ho reconec. A més, em fascina que l’expressió s’empri amb un ús diferent de l’original. L’altra expressió que em fa riure és “mamadíssim”. Per als joves d’avui dia, ja no vol dir “anar begut”, sinó “fort o que té bona aparença”. Va ser divertidíssim sentir a classe un alumne dient que “el tió de casa està mamadíssim” perquè es tracta d’una soca ben grossa.