Claustra: Monestirs

Santa Maria de Jerusalem de Barcelona

Identificació
Descripció
Recursos informació
Contacte i serveis
Paràmetres de cerca
Galeria de fotos

Autoria: Carme Aixalà / Anna Castellano / Marta Segarra / Mònica Barbas

Nom: Santa Maria de Jerusalem de Barcelona
Dades cronològiques: 1425 beguines/1453 terciaries fran/1494 clarisses

Ordes

Terciàries franciscanes
De 1450 a 1475
Beguines: beates,beguines-terciàries,recluses
De 1425 a 1425
Clarisses
De 1500 a 1545

Comunitats relacionades

La Santíssima Trinitat de València
Santa Clara de Lleida
Santa Clara de Vilafranca del Penedés
Santa Lucia, Cagliari

Historia Comunitat

A mitjans del segle XV, arrel d’un viatge de peregrinació a Terra Santa, Rafaela Pagès va aconseguir una butlla papal que li va permetre fundar el monestir subjecte a la regla franciscana. Rafaela, juntament amb una terciària de Pisa, va arribar a Barcelona per iniciar el procés de fundació del monestir.

El bisbe de Barcelona va oferir per a l’establiment del cenobi l’antic i ruïnós monestir del carrer d’en Porta, buit des del 1423 quan l’havien abandonat les monges dominiques de Montsió que l’habitaven. Aleshores, el monestir era propietat dels canonges agustinians de la Col•legiata de Santa Anna de Barcelona.

Segons explica Antoni Paulí, la primera referència coneguda és del maig de 1456, quan “dues germanes amb l’hàbit de sant Francesc demanaven almoina per aixecar monestir”. El resultat va ser que aquell mateix any el consell municipal els va concedir les cases d’en Porta .

Des dels seus inicis aquest convent va comptar amb nombroses donacions i indulgències, així que en l’últim terç del segle XV va experimentar un gran creixement, la qual cosa va motivar la voluntat de patrocinar i fundar un nou monestir a Saragossa, amb la mateixa denominació i quatre religioses procedents de Barcelona, que s'hi instal•laren l’any 1484.

A finals de segle, la comunitat, que fins aleshores s’havia regit per l’estricta regla de santa Clara, va iniciar un gir per tal d’adoptar la regla promulgada amb anterioritat pel papa Urbà IV i amb la que es regien la majoria dels convents del moment. Els reis catòlics van acceptar les demandes i poc després obtenien una butlla d’Alexandre VI on aquest delegava la instauració de la nova regla al bisbe de Barcelona. Per tal de poder assolir amb èxit aquesta renovació, quatre monges, procedents del monestir de la Santíssima Trinitat de València, van arribar a Barcelona el 24 de gener i l’1 de febrer de 1494, any en què es va fer efectiva la nova legislació amb una celebració oficiada pel bisbe de la ciutat i amb l’anul•lació davant notari de la pràctica de la tercera regla.

Aquest canvi va tenir com a resultat una arribada força notable de novícies que van suposar l’augment de la comunitat fins a unes 70 persones. Davant d’aquest creixement, es va decidir fundar el monestir de Santa Llúcia de Càller, a Sardenya, amb dotze monges procedents de Santa Maria de Jerusalem.

Com hem pogut anar veient, el segle XV i la primera meitat del XVI van ser molt productius per al convent, així que l’any 1570, quan al convent de clarisses de Vilafranca del Penedès només hi quedaven tres religioses, el bisbe de Barcelona, complint ordres papals, va decidir declarar-lo clausurat i enviar les monges a Santa Maria de Jerusalem. Anys després, el 1618, el convent vilafranquí va ser alienat juntament amb les terres, edificis i els objectes artístics que posseïen.

També a finals del segle XVI el monestir de Santa Clara de Lleida es trobava en una situació difícil, amb poques perspectives de futur. En aquest cas, però, es va decidir repoblar el mateix amb monges provinents de Pedralbes i Jerusalem, concretament quatre d’aquest darrer, amb la vicària sor Jerònima Despès al capdavant.

A partir de la segona meitat del segle XVI, el monestir va patir nombrosos estralls que van causar una gran davallada en la comunitat. La primera desgràcia, si bé d’una manera relativa, va ser l’aparició de l’epidèmia de còlera l’any 1651, que no va propagar-se entre les religioses de Jerusalem.

Amb la successió de conflictes bèl•lics, durant la segona meitat del segle XVI i fins al 1714, les rendes del monestir es van veure durament reduïdes, quelcom que va repercutir seriosament en les arques del monestir, ja que es pot detectar una pausa significativa en la creació artística. També cal mencionar que en aquest context, l’any 1794, les clarisses de Girona i Castelló d’Empúries van abandonar els seus respectius monestirs per a allotjar-se a Santa Maria de Jerusalem, incrementant en 45 el nombre de religioses i sumant un total de 83 monges al monestir.

El juliol de 1808, en el marc de la Guerra del Francès, es varen produir minuciosos registres dels diferents monestirs i convents i, en el nostre cas, es van retirar els batalls de les campanes per tal d’impedir el toc a sometent. També es va fer inventari de la plata custodiada i al cap de poc va ser saquejada. Això va obligar a posar a la venda alguns dels objectes sumptuosos per a poder continuar subsistint.

A principis del 1814 i fins al mes de maig del mateix any, les monges van ser obligades a abandonar el monestir, tot i que van poder retornar sense haver patit grans estralls. Però no va passar gaire temps fins que, a l’agost de 1821, es va declarar una nova epidèmia de tifus icteroides, que aquesta vegada sí es va propagar al monestir i en un mes va cobrar-se la vida d’11 religioses.

El 1835 es va produir la supressió de convents arran de la Desamortització de Mendizábal, i això es va traduir en l’abandonament de Santa Maria de Jerusalem durant deu anys. Mentre va durar l’exclaustració, les monges van viure en una casa de la seva propietat, propera al convent.

Al setembre de 1868 va ser destronada la reina Isabel II, fet que va escampar la por entre tots els membres de les comunitats religioses espanyoles. Paulí recull la crònica que va fer d’aquells moments Rafael Sans, capellà i confessor de les monges del convent. Els plans dels revolucionaris eren la seva demolició per a reaprofitar els materials constructius però la ràpida actuació de Sans i el bisbe de Barcelona va fer que tinguessin temps de cridar un grup d’arquitectes que van declarar el claustre com a obra artística a protegir. El 18 de novembre del mateix any, la Junta va arribar per a procedir a l’enderroc, i van donar 8 dies a les monges per abandonar el monestir. Es va decretar que les monges anessin al monestir de Pedralbes, i allà hi van residir una mica més de deu anys, fins el 19 de febrer de 1879.

Les religioses adscrites al convent de Jerusalem havien anat minvant i durant l’estada a Pedralbes no podien admetre novícies. Tot i que havien perdut el seu convent, les monges volien recuperar la seva comunitat i ho van aconseguir a través d’una Reial Ordre de 1877 que els retornava els antics terrenys i les finques que posseïen abans de la desamortització. Es varen posar a la venda aquests solars i es va iniciar la recerca d’un emplaçament que permetés la construcció d’un nou convent apte per a la instal•lació de la comunitat. Mentre durava aquest procés, les monges van decidir instal•lar-se en una Torre de Gràcia.

L’any 1883 van adquirir un solar a Sant Gervasi, propietat d’Elies Molins, i es va contractar l’arquitecte Francesc de Paula Villar i Carmona (1860-1927) per a la construcció del nou edifici. Les obres van avançar amb rapidesa ja que el 8 de maig de 1884 es feia la cerimònia de col•locació de la primera pedra i el 25 d’agost de l’any següent ja s’hi va instal•lar la comunitat.

Però aquest nou convent no es va deslliurar de les desgràcies del país durant el segle XX. Al llarg de la Setmana Tràgica es va calar foc a la casa del capellà, la sagristia interior (amb el mobiliari i ornaments que custodiava), la infermeria i el cor baix, destruint nombroses obres d’art, i es van saquejar aquells objectes que no s’havien endut les monges pel poc temps que havien tingut per abandonar de nou el monestir.

La reconstrucció va durar un parell de mesos durant els quals les religioses van llogar una casa propera, a Sarrià, fins a poder tornar a ocupar el convent. Amb l’esclat de la Guerra Civil, les 30 monges que aleshores formaven la comunitat van instal•lar-se en un pis del carrer Balmes que, segons Paulí, havia estat “llogat en previsió” i poc a poc van anar dispersant-se, no només en territori català, sinó que algunes van instal•lar-se en convents italians.

Aquesta situació va perdurar fins al 1945, quan l’edifici del monestir va ser retornat a les monges i aquestes es van reunir altra vegada. El convent, però, s’havia tornat inservible i fins al 1950 no s’hi van poder instal•lar novament. Davant dels problemes que seguia presentant la construcció, es va arribar a un acord per a construir un nou i més ampli convent que ha perviscut fins als nostres dies i que, encara avui, ocupa la comunitat sota la mateixa advocació de Santa Maria de Jerusalem, tal com la van fundar al segle XV.

Figures destacades

Rafaela Pagès: nascuda al poble de Sarrià, a mitjans del segle XV, va anar en pelegrinatge a Terra Santa on sembla que va concebre la idea de fundar un monestir de terciàries franciscanes. Amb aquest propòsit es va traslladar a Roma on va obtenir del Papa Nicolau V una Butlla, el maig de 1453 dirigida al rei aragonès Alfons V per a l’inici de la construcció del nou cenobi.

Edifici Arquitectura

Tenim notícies que l’església nova ja estava en construcció l’any 1460 gràcies a un contracte de Joana Enríquez, esposa de Joan II d’Aragó, amb l’arquitecte Bartomeu Mas i el seu col•laborador Bernat Nadal. Tot i que Catalunya passava per un moment delicat a causa de les successives guerres, el fet de comptar amb patrocini reial va portar a que, novament, l’any 1468 es tornés a contractar a Bartomeu Mas, aquesta vegada amb Gaspar Montmany, per dur a terme l'obra del claustre.

Tot i que no coneixem amb exactitud el moment inicial de la construcció i les diverses fases evolutives, del contracte anterior, acompanyat d’una carta de pagament, es desprèn que l’any 1468 les obres ja s’havien iniciat.

A la mort de la reina Joana (+ 1468), la seva filla va continuar amb la tasca de mecenatge, aconseguint una nova butlla papal de Sixte IV, al 1477, que incentivava les donacions per a l’acabament del monestir a canvi d’indulgències i privilegis als donants. De la mateixa manera, el 24 de novembre de 1475, un acord subscrit pels consellers de la ciutat sufragava la pedra necessària per a la construcció de la fàbrica.

La protecció reial i papal envers el convent va continuar durant els anys següents, amb nombroses dotacions econòmiques i, fins i tot, la supressió del carrer Cervelló per tal d’eixamplar l’hort conventual dictat per Ferran II i ratificat per Carles I o les nombroses indulgències que també els dispensaven el bisbat o el papat.

Les obres avançaven amb rapidesa, doncs al 1519 es va contractar al mestre fuster Joan Pagès per a l’acabament del cadiram del cor, així que necessàriament implicaria que l’espai de l’església estava, si més no, enllestit fins aquell punt i, probablement, ja s’hi celebrava l’eucaristia.

L’any 1591, durant l’abadiat de M. Angèlica Jovells, el mestre Joan Paxau va construir una gran capella gòtica dedicada a l’àngel custodi, annexa a l’església, que va perdurar fins a l’enderroc del monestir.

Pràcticament no tenim notícies sobre com va evolucionar el monestir fins a arribar als seus últims dies, el novembre de 1868, quan es va enderrocar el cenobi per a reutilitzar els materials constructius amb l’única excepció del claustre, que havia estat declarat monument d’interès històric. Aquest va ser adquirit per l’escola Sant Miquel, situada entre els carrers Rosselló i Muntaner de Barcelona, on a dia d’avui encara s’hi conserva.

Patrimoni Documental

Hi ha poques notícies relacionades amb l’arxiu del monestir. La primera en el context de la Setmana Tràgica, quan la comunitat, abans d’abandonar el monestir i de què aquest fos saquejat, va intentar salvaguardar el màxim de peces de la sagrista i de documents de l’arxiu.

La segona referència és de la Guerra Civil quan, de nou, la comunitat abandona el monestir i, en aquest cas, marxa a un pis del carrer Balmes on van guardar els llibres que encara posseïen. Ara bé, el 19 de juliol del 1936 aquest pis va ser saquejat.

Patrimoni Artistic

Tot i que actualment el patrimoni artístic que es conserva del monestir de Santa Maria de Jerusalem és pràcticament inexistent, en tenim coneixement a través de testimonis com el d'Antoni Paulí.
Ara bé, hi ha un cas singular, no tant pel seu interès artístic com per la història de la peça, que mereix una especial atenció.

Verge de Cor: també anomenada Verge de l’Estrella o Verge de les Claus, una escultura d’alabastre policromat del segle XV, d’uns 50 cm d’alçada que representa la Verge amb el nen en braços.
Sabem que va adquirir una gran devoció sobretot a partir de l’epidèmia de còlera del 1651, ja que la malaltia fes acte de presència al monestir i, efectivament, aquesta vegada es va aconseguir evitar el contagi.
Quan al 1821 es va detectar novament una epidèmia, aquesta vegada de tifus icteroides, les monges van tornar a pregar a la Verge i, tot i que aquesta vegada no van poder salvar-se, la Verge del Cor era ja un element de devoció molt arrelat a la comunitat. Això ho podem veure perquè en les nombroses vegades que es va abandonar el monestir les monges intentaven salvar aquesta escultura, fins i tot després d’haver passat deu anys a Pedralbes, quan es van instal•lar en el nou monestir, van tornar a col•locar a la Verge del Cor allà on li corresponia.
Però durant la Setmana Tràgica va desaparèixer, arrel de la crema de bona part de l’edifici i el saqueig, i les monges es van pensar que l’havien perdut per sempre. Sabem per Antoni Paulí que la Verge va retornar al monestir el dia 3 de juny de 1947, i que fins i tot se li va dedicar un ofici per celebrar-ho. L’havien portat des de Caracas, on va arribar el dia 6 de gener de 1937 sota la devoció de la Verge de l’Estrella com a commemoració de la seva arribada en la vigília de Reis.

Arqueologia

Intervenció arqueològica a la Plaça de la Gardunya, primitiu emplaçament del monestir de Santa Maria de Jerusalem, a partir del 1462.

http://cartaarqueologica.bcn.cat/490

Bibliografia i enllaços

Bibliografia

Paulí Meléndez, A., 1970. El Reial Monestir de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona: (1454-1970), Barcelona.

Pladevall i Font, A., 2008. L’art gòtic a Catalunya, Arquitectura II, catedrals, monestirs i altres edificis religiosos, vol. 2, Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Rodríguez Nuñez, C. 1996. "El conventualismo femenino: las clarisas", VI Semana de Estudios Medievales, (Nájera, 31 de julio al 4 de agosto de 1995), Logroño, Instituto de Estudios Riojanos: 87-100.

Paulí Meléndez, A., 1970. El Reial Monestir de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona: (1454-1970), Barcelona.

Pladevall i Font, A., 2008. L’art gòtic a Catalunya, Arquitectura II, catedrals, monestirs i altres edificis religiosos, vol. 2, Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Enllaços