Claustra: Monestirs

Santa Magdalena de Bell-lloc

Identificació
Descripció
Recursos informació
Contacte i serveis
Paràmetres de cerca
Galeria de fotos

Autoria: Carme Aixalà / Anna Castellano / Marta Segarra

Nom: Santa Magdalena de Bell-lloc
Altres noms: Santa Clara de Tarragona
Dades cronològiques: 1248

Ordes

Clarisses
De 1300 a 1545
De 1250 a 1300

Comunitats relacionades

Santa Clara de Balaguer
Santa Clara de Castelló d’Empúries

Historia Comunitat

Les primeres notícies de la presència de clarisses a Tarragona les trobem el 1248-1249, quan Ximén Pérez de Arenós, el 2 de març d’aquell any va fer una donació d’unes possessions a Catalina, abadessa de les clarisses tarragonines. Així doncs, tenim una data a partir de la qual havia d’existir ja la comunitat.

Ara bé, Sanahuja ens planteja una hipòtesi molt interessant. Sabem que l’any 1254 es van enviar dues monges procedents de Saragossa per a la instrucció de les que ja hi havia a Tarragona. Aquesta notícia porta aquest autor a pensar que, si realment en aquesta data van venir a instruir les religioses podria ser perquè no procedissin aquestes últimes de cap convent anterior i que fossin devotes veïnes de la localitat que haurien obtingut una butlla papal per a la fundació d’un nou cenobi. Sanahuja de totes maneres no descarta l'opció que que sí s’hagués fundat a partir d’una comunitat anterior com podria ser Pamplona, Saragossa o Tarazona.

La comunitat es va establir, en un primer moment, a l’ermita de Santa Magdalena de Bell-lloc, situada en algun punt de la desembocadura del riu Francolí i construïda en temps de l’arquebisbe Bernat Tort (1146-1163) on hi hauria hagut una comunitat de monjos benedictins que deixaren aquest emplaçament a principis del segle XIII. Ben aviat, no sabem quan, sembla que van iniciar la construcció d’un nou edifici ja que la primera ubicació no complia amb les necessitats de la comunitat monàstica. Abans però, el Papa Alexandre IV va enviar una butlla decretant que es concedís l’església de Sant Miquel del Mar a les monges, cosa que no va prosperar segurament per un litigi que tenien des de fa temps l’arquebisbat i el capítol. L’any 1287, l’arquebisbe Bernat Olivella va deixar en testament cinc-cents sous ad opus ecclesiae, el que fa suposar doncs que la nova construcció ja estaria en marxa i, per tant, hem de situar la instal·lació de la comunitat al nou convent al voltant d’aquesta data.

Aquest convent estava prop de l’angle sud de la Muralleta, extramurs i a prop de l’antic circ romà. Poques són les notícies que ens parlen de la comunitat al llarg dels segles, però sabem que durant el segle XIV el convent estava sota la protecció i jurisdicció del consell municipal de la ciutat i que aquest havia decretat quinze lliures anuals en concepte d’almoina per aquest monestir i d’altres de la vil·la.

Durant la Guerra Civil catalana (1462-1472), el monestir va patir greus desperfectes. Tot i que hi ha alguna discussió sobre la utilització del monestir durant aquest període, sabem que la zona de la Muralleta, on com hem dit es trobava el convent, va quedar pràcticament destruïda. A més, durant el segle XV, a causa de la gran crisi econòmica, la dotació del municipi es va anar reduint progressivament fins arribar a desaparèixer.

Sabem també que l’any 1464, a causa del mal estat de l’edifici, la comunitat va demanar una subvenció per a la reconstrucció del convent així com també l’habilitació d’un habitatge per a poder-s’hi instal·lar mentre duraven les obres.

La vida monàstica va prosseguir sense interrupció fins un segle i escaig després, quan es va reformar la comunitat amb religioses procedents de Santa Clara de Castelló d’Empúries el 17 de gener de 1576 i va passar a regir-se per les constitucions coletines.

El 10 de març de 1622 van sortir del convent tarragoní dues religioses per a participar en la refundació de Santa Clara de Balaguer.

A inicis del segle XIX, en el marc de la Guerra del Francès, Sanahuja explica que amb l’entrada de les tropes a la ciutat es va iniciar una autèntica persecució i violència contra les monges del convent de Santa Clara, i precisa que “arrastraron a una por las calles, hicieron morir a dos enfermas y asesinaron tres”. Tot i això, el mateix autor, en parlar del monestir de Pedralbes, explica que el dia 21 de desembre de 1808 es van traslladar les monges procedents del convent barceloní a Tarragona, fugint de la guerra. Al març següent una part d’aquestes tornaria a Pedralbes i les 16 restants no ho farien fins l’any 1810.

És possible que l’any 1835, la comunitat abandonés de nou el monestir davant els conflictes que finalitzarien amb el Decret de supressió dels regulars de Mendizábal, tot i que la vida monàstica va aconseguir restablir-se poc temps després. Així ho testimonia Sanahuja, mentre que altres autors com Ramos i Riu-Barrera mantenen les seves reserves ja que no s’ha conservat documentació que així ho indiqui.

El que sí que és segur és que la comunitat va retornar poc temps després, ja que durant el Bienni Progressista es va procedir a l’expropiació i posterior venda de les possessions dels seus béns immobles de la ciutat amb l’excepció del convent.

Durant la Guerra Civil, el 21 de juliol de 1936 es van produir nombrosos aldarulls a Tarragona, amb el resultat de la crema d’un gran nombre d’edificis religiosos de la ciutat. Entre aquests, es trobava el convent de Santa Clara, on van exclaustrar per la força les monges que hi havia, van calar foc a l’edifici i destruir pràcticament en la seva totalitat també tots els objectes que hi havia a dins.

A resultes d’aquests fets es va decidir enderrocar tot el convent un cop finalitzada la guerra per a bastir-ne un de nou que es va inaugurar l’any 1956. Així doncs, la comunitat de clarisses tornava a estar activa però, malgrat tot, no van aconseguir crear una comunitat prou estable, fet que va obligar-les a unir-se amb les clarisses de la Divina Providència de Reus i traslladar-se en aquesta última localitat adoptant el nom de Santa Clara de Reus.

Edifici Arquitectura

Com hem apuntat, cap a l’any 1249, la comunitat de religioses de l’orde de les clarisses va decidir establir-se a la ciutat de Tarragona. Ara bé, les monges no van fundar en primera instància un convent, sinó que es van assentar al monestir de Santa Magdalena de Bell-lloc, fundat a mitjans del segle XII i que havia estat abandonat a principis del segle XIII pels monjos benedictins que l’habitaven. Poques coses sabem d’aquest moment primerenc, ja que el monestir de Santa Magdalena va ser enderrocat a mitjans del segle XVII i, fins i tot, no en coneixem ni l’emplaçament exacte.

Ara bé, a jutjar pel poc temps que hi van residir i la rapidesa amb què es va fer necessari un nou espai, hauríem d’arribar a la conclusió que el monestir de Santa Magdalena no estava preparat per a acollir una comunitat ja fos per espai o per l’estat en què es trobava. És per això que l’any 1255 ja trobem una butlla del papa Alexandre IV que ordenà que es concedís a les clarisses de la ciutat l’església de Sant Miquel del Mar; un fet però que, com hem vist, no va prosperar.

Així doncs, es va decidir bastir un nou convent que a més estigués més proper a la ciutat i que pogués donar cabuda a un nombre de religioses més elevat. Sabem que aquest ja estava en construcció l’any 1287.

Tampoc tenim gaires coneixements sobre aquest segon monestir, situat a l’angle sud de la Muralleta, ja que no en conservem cap resta avui en dia. Podem assenyalar que segurament les obres es deurien dilatar força en el temps, a jutjar per la poca documentació que ens ha restat. Ara bé, l'edifici monàstic, i especialment el claustre, sofriria durant el segle XV i concretament amb els grans terratrèmols dels anys 1427 i 1428. De la mateixa manera, la Guerra Civil també va agreujar els desperfectes probablement en el marc d’una ocupació temporal del convent per a fer-ne un ús civil o militar.

Per això, un cop restablerta la tranquil·litat les monges van demanar que se’ls cedís un habitatge per a dur a terme la reconstrucció de l’edifici. No disposem de notícies sobre aquesta nova construcció. La següent referència al convent però ens aporta una informació realment valuosa. Segons Ramos i Riu-Barrera, l’any 1596, el Consell Municipal de la ciutat va arribar un acord per valorar l’obra de la nova església i ens indica el nom de l’arquitecte, Sebastià Font. Aquest acord es signava després de constatar els desperfectes que presentava l’edifici, tot i que Sebastià Font el tenim documentat a mitjans del segle XVI i, per tant, no feia tant de temps. El resultat va ser que l’any següent el mateix Consell Municipal decidia refer l’arcada del cor i, a partir d’aquí, conservem diversos documents que ens indiquen que fins a mitjans del segle següent es van anar succeint les reformes en el convent.

Malgrat tot, aquest nou edifici no es trobava exactament al mateix lloc que l’anterior. Això segurament es pot deure a les obres de perllongament del recinte emmurallat que va tenir lloc durant el tercer quart del segle XVI, de la mateixa manera que també ocorregué amb el dels franciscans.

Durant la Guerra de Successió es deuria tornar a malmetre l’edifici ja que hi ha una notícia que ens parla d’una ordre per enderrocar el convent l’any 1708 que finalment no va prosperar. No obstant, no podem atribuir aquesta ordre al mal estat del monestir perquè aquest obstruïa el pla dissenyat per a fortificar la ciutat per a fer front a les tropes borbòniques. Finament, l’edifici es va mantenir i va perviure amb modificacions fins que es va enderrocar un cop acabada la Guerra Civil.

Patrimoni Documental

El pare Antonio Mochales, l'any 1583, va reunir les còpies autenticades i els memorials fundacionals dels diferents convents que estaven en aquell moment sota la jurisdicció dels franciscans observants de Catalunya, que servirien com a base i material per a la redacció de la història que sobre ells redactava aleshores el ministre general de l’orde, el pare Francisco de Gonzaga (De origine seraphicae religionis).

Del monestir de Santa Magdalena de Tarragona no troba en el seu arxiu documentació sobre la seva fundació. Les monges li presenten només dos o tres grans llibres de comptes i argumenten que d’allò que se’ls sol•licitava no tenien res perquè s’havia perdut en temps de guerra, destruït i cremat. El pare Mochales anota també que, en aquell moment, vivien en aquesta comunitat, a 6 de juliol de 1583, 30 monges (Martí Mayor, 1994).