Claustra

Autoria

Carme Aixalà / Anna Castellano / Marta Segarra / Mònica Barbas

Nom

Santa Clara de Balaguer

Altres noms

Santa Maria d'Almatà / Nostra Senyora d'Almatà / Sant Crist de Balaguer

Dades cronològiques

1351

Ordes

Clarisses
De 1350 a 1550

Comunitats relacionades

Santa Chiara, Napoli
Santa Clara de Cervera
Santa Isabel de Barcelona
Santa Magdalena de Bell-lloc
Santa Maria de Pedralbes

Historia Comunitat

L’any 1347 va morir Jaume I d’Urgell, fill d’Alfons el Benigne, i en el seu testament va disposar la fundació d’un convent de clarisses a la ciutat de Balaguer per albergar en l’interior de l’església les seves restes mortals. En un primer moment no va ser possible, i les despulles d'aquest monarca van reposar al convent de Sant Francesc de Barcelona. La dotació que va deixar era de 50.000 sous, la meitat per a la construcció de la nova fàbrica, i la resta per al restabliment de les antigues capelles i misses privades de l’església d’Almatà, i per a la construcció del seu sepulcre.

L’esposa i els marmessors de Jaume I d’Urgell van obtenir l’església parroquial de Santa Maria d’Almatà, documentada des de l’any 1094 i situada a la part alta de la ciutat, prop del castell on residien els comtes d’Urgell. També es va obtenir per a la casa de la confraria i el cementiri veí. La comunitat es va establir al cap de poc a la casa de la confraria, amb Margarida de Montcada com a abadessa. Però les obres s’aturarien per espai de deu anys a causa de les grans desavinences amb el bisbe d’Urgell, Hug, que fins i tot va arribar a excomunicar la comunitat.

Tot i que el testament del comte Jaume especificava que dotava la fundació per a tretze religioses, només n’hi ha tres de documentades en aquests primers anys: la ja mencionada Margarida de Montcada, Francisca de Gaeta i Alamanda de Montpaó. Les dues primeres procedien del monestir de Pedralbes, mentre que Montpaó ho feia des del convent de Cervera. Francisca procedia, a la vegada, del convent de Santa Clara de Nàpols.

Una qüestió interessant és que ja des de com a mínim un moment molt primerenc, el monestir va comptar amb un conventet, com Pedralbes, per allotjar els frares encarregats de vetllar pel funcionament del monestir.

L’any 1408, en el testament del comte d’Urgell, Pere d’Aragó va disposar que s’incrementés en deu el nombre de religioses del convent, que encara restava amb les disposicions per les quals n’hi havia d’haver tretze. El comte va ser enterrat a la primera capella del costat de l’Epístola i va romandre-hi fins l’any 1787, quan les seves restes van ser traslladades al Camarí del Sant Crist.

Però el segle XV va estar més marcat per les desgràcies que no pas pel desenvolupament religiós i artístic de la comunitat. La segona dècada es va caracteritzar pels conflictes que van desembocar l’any 1413 en la rendició de la ciutat i l’abandonament del monestir. Amb tot, la religiosa Joana Pomara va ser l’única que es va quedar in situ, ja que les altres es van dispersar.

L’any 1474, davant la nefasta situació econòmica que vivia el convent, Pere de Cardona, Bisbe d’Urgell, va propiciar una recuperació a base de concedir indulgències a aquelles persones que ajudessin amb almoines al monestir.

A jutjar per la documentació, podem afirmar que, al llarg de la segona meitat del segle XV i durant tot el segle XVI, la comunitat va intentar en nombroses ocasions la reconstrucció del convent.

A començaments del segle XVII la ciutat de Balaguer va fer un intent per a recuperar la comunitat de clarisses de l’antic monestir, Santa Maria d’Almatà, que a partir d’ara s’anomenarà de manera preponderant monestir del Sant Crist de Balaguer. La situació era terrible: segons publica Sor Maria Triviño, l’any 1602 hi havia només tres monges al convent que van passar a ser una sola, Sor Jerònima Artal, l’any 1618. Així doncs, l’Ajuntament va arribar a un acord amb el Bisbe d’Urgell per a la reconstrucció del convent. L’11 de març de 1622 arribaven, procedents de Santa Clara de Tarragona, 3 religioses amb la finalitat de repoblar novament el monestir, com testimonia la inscripció que encara es conserva en una de les parets externes del convent:

A 21 DE MARS DE 1622 ESSENT PAERS DE
AQUESTA CIUTAT DE BALAGUER LOS
MAGNIFICHS PERE MORATÓ MIQUEL
ALÇAMORA HYERONIM SPERT Y MA-
THEU GARROFER PATRONS DEL PRE-
SENT MONESTIR DE SANTA CLARA DE
ALMATA FOREN TRETES AB AUCTORI-
TAT APOSTOLICA DEL MONESTIR DE
SANTA CLARA DE TARRAGONA Y IN-
TRODUHIDES EN AQUEST PER FUNDADO-
RES SOR BENETA CASALS ABADESSA
SOR DOROTHEA PALAU VICARIA Y
SOR SERAFINA MONTANER MESTRA DE
NOVISSIES.

Cal remarcar que, a banda de la restitució del monestir, se cedia altra vegada l’església del Sant Crist al convent, tal com havia estat en el moment fundacional d'aquesta comunitat de clarisses.

Durant les dècades centrals del segle XVII les vocacions van anar augmentant ostensiblement. Un bon exemple és l’arribada, l’any 1684, de dues monges procedents del convent de la Immaculada de Monzó, i una d’elles, Sor Maria Guilleuma, va arribar a ser abadessa. Podem afirmar doncs que els segles XVII i XVIII van veure ressorgir amb esplendor la comunitat que tant havia patit, sobretot arrel de la gran fama que va adquirir l’anomenat “Sant Crist de Balaguer”, una escultura que ha perviscut fins als nostres dies.

Però tal com va succeir en altres convents i monestirs, el segle XIX va causar grans estralls en l’edifici i la comunitat, havent d’abandonar el convent en nombroses ocasions. Amb la Guerra del Francès, les religioses van marxar el dia 4 d’abril de 1810, residint des d’aleshores disperses en diferents cases properes, i no van tornar definitivament fins el 8 de novembre de 1816.

Durant el Trienni Liberal, els problemes van tornar a afectar la comunitat, tal com ens explica Roca, un capellà de la comunitat de finals del segle XIX, que afirma que només l’any 1822 les monges van haver d’abandonar el monestir fins en quatre ocasions. Aquesta vegada també van haver d’hostatjar-se en cases veïnes o a Vilanova de la Sal.

Novament, el 14 de setembre de 1835, la comunitat va haver d’abandonar el convent, aquesta vegada però, no van poder tornar-hi fins l’any 1868. Tot i això, van intentar mantenir les seves obligacions claustrals ja que, fins i tot, es va haver d’adaptar les constitucions del 1831 a la nova situació.

L’any 1845 l’Ajuntament va cedir a les clarisses l’antic edifici de Sant Domènech per a residència de la comunitat encara que, finalment es van traslladar a l’antiga residència dels carmelites perquè així ho preferien les monges i l’Ajuntament hi va accedir. Així doncs, les 16 religioses que hi havia en aquell moment van instal•lar-s’hi el 22 d’agost de 1845. En el cas de Balaguer, la comunitat va tenir molta sort, ja que al sortir a subhasta el seu antic convent, un veí el va comprar per 60 duros però amb una idea peculiar: si mai les monges volien tornar els vendria el cenobi per la mateixa quantitat que ell havia pagat, i efectivament, així va succeir.

Davant la possibilitat de tornar a admetre novícies a partir de l’any 1852, la comunitat va començar a créixer, passant de 16 a 27 religioses en poc temps. Aleshores es van començar a plantejar la possibilitat de restaurar el seu antic convent, més adequat tant per la quantitat de monges com per el modus vivendi, però l’autorització no va arribar fins el novembre de 1867.

Del 19 de març al 31 de novembre de l’any següent les monges van anar retornant al convent gradualment, de tal manera que, amb l’Abadessa al capdavant, es van anar preparant per a reunir les condicions necessàries per a la vida monacal. Tant aviat com s’hi havia acomodat la comunitat, es va haver de fer front a una nova imposició, aquesta vegada per a unificar-la amb les clarisses de Lleida. Però finalment aquest requeriment no va prosperar, ja que la reconstrucció s’havia pensat per la comunitat existent i realment no hi havia, en aquells moments, ni capacitat ni recursos per a afrontar un canvi d’aquestes dimensions.

Però aquesta negativa els va portar al límit d’una nova supressió, així que van determinar obrir un centre d’ensenyament femení que els va salvar de la situació límit.

Amb l’arribada de la Guerra Civil, les monges van abandonar fins a la fi del conflicte en el convent. Novament es van succeir les destrosses de l’espai monàstic que van afectar als béns de la comunitat. Fins l’any 2004, la comunitat va anar mantenint-se, però disminuint el nombre de religioses de forma gradual. És per això que es va decidir traslladar-les i ajuntar-les amb la comunitat de Santa Clara de Vilobí d’Onyar (Girona) i tancar les portes del convent de Balaguer.

Finalment, l’any 2006, el convent va ser repoblat per una nova comunitat, amb Sor Mª Victoria Triviño, religiosa procedent de Santa Isabel de Barcelona, com a Abadessa. Avui en dia habiten el monestir unes 14 religioses.

Monestirs de Catalunya: entrada del Convent de Santa Clara de Balaguer

Figures destacades

Margarida de Montcada: neboda de la reina Elisenda de Montcada, última esposa de Jaume II i fundadora del monestir de Pedralbes. Margarida va ser enviada des d’aquest convent a Balaguer per a esdevenir la primera abadessa des de la fundació, el 1351.

Sibilia de Spont: religiosa de Balaguer, va ser abadessa del monestir de Santa Clara de Castelló d’Empúries a partir de l’any 1375, mitjançant un butlla papal de Gregori XI, a causa de la renúncia de sor Brunisenda de Ciérboles. 

Edifici Arquitectura

Al llarg de la història la comunitat ha viscut molts contratemps que han fet que en nombroses ocasions haguessin d’abandonar el convent: només al segle XIX van fer-ho sis vegades. El fet d’estar deshabitat, juntament amb les conseqüències directes dels conflictes bèl•lics (revolta del comte d’Urgell, Guerra Civil, etc.), ha suposat que l’arquitectura del convent s’hagi deteriorat, que hagi patit una gran quantitat de desperfectes i que la seva aparença hagi anat canviant.

Pel que fa a l’església, les notícies més antigues ens indiquen que estava orientada a l’est, la seva planta tenia forma de creu, i la porta principal estava entre el nord i l’oest.

Al 1620 es van realitzar millores a l’església i es va construir el Camarín del Santo Cristo.

La primera església de la que tenim notícies tenia poca capacitat, i és per això que al 1787 es va decidir enderrocar part d’ella per ampliar-la. La seva estructura era tan consistent que es va haver de fer servir pólvora. En aquest moment es va elevar la volta i es va obrir la porta principal al sud, davant del castell. L’església era d’una sola nau, amb cinc capelles laterals, amb representacions de la Passió de Crist. 

Patrimoni Documental

El pare Antonio Mochales, l'any 1583, va reunir les còpies autenticades i els memorials fundacionals dels diferents convents que estaven en aquell moment sota la jurisdicció dels franciscans observants de Catalunya, que servirien com a base i material per a la redacció de la història que sobre ells redactava aleshores el ministre general de l’orde, el pare Francisco de Gonzaga (De origine seraphicae religionis). Del monestir de Balaguer, Mochales no en diu res ja que havia passat l’any 1571 sota la jurisdicció del bisbe d’Urgell.

Més d’un segle després de la feina que va fer el pare Mochales, el pare José Batlle féu quelcom similar amb l’objectiu de compondre una crònica de la Província Franciscana de Catalunya (Chrónica Seráphica de la Provincia de la Regular Observancia, 1710, Ms. BUB). En la visita del pare Batlle, l’abadessa del convent de Balaguer li va ensenyar un llibre de pergamins, sense cobertes, conservat a l’arxiu del monestir i en el que es podia llegir la fundació d’aquesta comunitat, seguint la tradició que el situa a partir de la victòria del comte d’Urgell sobre els sarraïns, després que aquest hagués tingut un somni en què la Verge li preconitzava aquesta victòria i li encomanava l’edificació d’un convent de monges de Santa Clara prop de l’església del Sant Crist. El pare Batlle només anota aquesta tradició i copia després el breu de Pius V de 6 de juliol de 1571 pel qual les clarisses de Balaguer passaren de l’obediència dels conventuals a la jurisdicció del bisbe d’Urgell.

L’arxiu del convent va patir la seva major pèrdua al llarg de la Guerra Civil quan, en un incendi, es van cremar els pergamins que hi havia conservats.

Patrimoni Artistic

Mare de Déu d’Almatà: en una fornícula situada al cor baix de l’actual església del Sant Crist, on habita la comunitat de clarisses de Balaguer, hi trobem una petita escultura singular. La Mare de Déu d’Almatà (23,7 x 7,6 x 6,4 cm) és una talla de fusta policromada de principis del XIV, atribuïda al Mestre d’Anglesola. La llegenda atribueix l’arribada al convent de la peça a través de la donació dels comtes d’Urgell arrel de la fundació del monestir. Es pensa que podria haver format part d’un petit altar portàtil de la família comtal. Així doncs, la peça ha format part de la comunitat des dels seus inicis i, a través de la documentació, podem veure fins a quin punt ha estat realment venerada, doncs durant cada desamortització era el primer element a salvaguardar del monestir. La peça va ser restaurada l’any 2013 en motiu de la seva presència com una de les peces cabdals de l’exposició “o rei o res” celebrada al Museu de la Noguera en commemoració del 600 aniversari de la fi del comptat d’Urgell.

Sant Crist de Balaguer: la llegenda explica que, en una tardor de la segona meitat del segle XV, va arribar baixant pel Segre un crucifix de mida natural. Es diu que durant tres dies van estar els clergues i altres personatges de la ciutat intentant treure’l de l’aigua sense aconseguir-ho. Per això van fer baixar a les clarisses de Balaguer i tal com van arribar a la riba, la imatge del Sant Crist va poder ser aixoplugada. Des d’aleshores compta amb un culte fervorós, no només per part de la comunitat sinó també de la ciutat sencera.

Arqueologia

Ara per ara no es té constància de què s’hagi realitzat cap intervenció arqueològica. 

Bibliografia i enllaços

Bibliografia

Triviño, Mª V., 2010. El Sant Crist de Balaguer, historia y leyenda, Balaguer: Convento de Sta. Clara.

Sanahuja, P., 1959. Historia de la seráfica provincia de Cataluña, Barcelona: Seráfica.

Montfar-Sorts i Cellers, D., 1853. Historia de los condes de Urgel, Barcelona: Establ. lit. y tip. de José Eusebio Monfort.

Triviño, M.V., 2007. "Convento de Santa Clara de Balaguer (Lleida) en el siglo XIX", La Desamortización: el expolio del patrimonio artístico y cultural de la Iglesia en España. Actas del Simposium 6/9-IX-2007, San Lorenzo del Escorial, Ediciones Escurialenses–Real Centro Universitario Escorial-María Cristina: 827-846. 

Francesc Roca, P., 1880. "Església del Sant Christ de Balaguer", Album histórich, pintoresch y monumental de Lleyda y sa provincia, vol. 9, Lleida: Estampa de Joseph Sol Torrens.

Francesc Roca, P., 1880. "Església del Sant Christ de Balaguer", Album histórich, pintoresch y monumental de Lleyda y sa provincia, vol. 9, Lleida: Estampa de Joseph Sol Torrens.

Montfar-Sorts i Cellers, D., 1853. Historia de los condes de Urgel, Barcelona: Establ. lit. y tip. de José Eusebio Monfort.

Sanahuja, P., 1959. Historia de la seráfica provincia de Cataluña, Barcelona: Seráfica.

Triviño, Mª V., 2010. El Sant Crist de Balaguer, historia y leyenda, Balaguer: Convento de Sta. Clara.

Triviño, M.V., 2007. "Convento de Santa Clara de Balaguer (Lleida) en el siglo XIX", La Desamortización: el expolio del patrimonio artístico y cultural de la Iglesia en España. Actas del Simposium 6/9-IX-2007, San Lorenzo del Escorial, Ediciones Escurialenses–Real Centro Universitario Escorial-María Cristina: 827-846. 

Enllaços

Monestirs de Catalunya: entrada del Convent de Santa Clara de Balaguer

Contacte

C/ Ramon i Cajal, 5
25600 Balaguer (Lleida)
http://www.parroquiabalaguer.org/
Tel. 97 344 53 42
Fax. 93 344 69 77
info@parroquiabalaguer.org

Serveis

Avui dia el convent encara està ocupat per la comunitat de clarisses. Tot i així, el 10 de novembre, a l’església del convent, ofereixen una representació de la llegenda de l’arribada del Sant Crist a Balaguer. 

Paraules clau

Jaume I d’Urgell; Margarida de Montcada; Hug, bisbe d'Urgell; Francisca de Gaeta; Alamanda de Montpaó; Pere d'Aragó, comte d'Urgell; Joana Pomara; Pere de Cardona, bisbe d'Urgell; Maria Guilleuma; Mª Victoria Triviño

Geogràfics

Catalunya

Notes