Claustra

Autoria

Anna Castellano / Marta Segarra / Mònica Barbas

Nom

Santa Clara de Lleida

Altres noms

Santa Isabel de Lleida

Dades cronològiques

1246

Ordes

Clarisses
De 1250 a 1475

Comunitats relacionades

Santa Maria de Jerusalem de Barcelona
Santa Maria de Pedralbes

Historia Comunitat

El monestir de Santa Clara de Lleida va ser el segon monestir de clarisses de les terres catalanes, fundat per monges procedents del convent de Saragossa. Hem de tenir en compte que Saragossa (1234) va ser un dels primers de la Península, i Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona (1234-36), el primer en territori català, només va ser fundat uns anys abans.

Hauríem de situar la seva fundació entre el 1236 i el 1246, variant segons l’opinió de diversos autors. En els últims anys, Mateu i Roest han establert com a data ante quem per a la fundació l’any 1240, quan el papa Gregori IX va enviar una butlla a Violant d’Hongria, esposa de Jaume I, agraint els esforços per a establir aquest cenobi. Sembla que en poc temps el monestir va ser ocupat i l’any 1251 la reina, tal com va deixar constància al seu testament, va dotar el monestir d’una gran suma de diners per tal d’assegurar-ne la continuïtat i la prosperitat.

La ubicació del primitiu monestir la documentem extramurs però relativament proper a les muralles, en un indret anomenat Secanet de Sant Pere, avui conegut per Camp de Mart i la comunitat damianita es va instituir sota l’advocació de Santa Isabel de Lleida.

No va ser fins al 1263 quan es van adscriure a la regla promulgada pel papa Urbà IV, i el nom del convent va passar a ser Santa Clara de Lleida.

L’any 1573, davant la difícil situació en què es trobava la comunitat, es va decidir repoblar-lo amb religioses procedents de Santa Maria de Pedralbes i de Santa Maria de Jerusalem, creant una nova fundació dedicada a Santa Isabel. En aquell moment només hi havia tres religioses al convent i per això el pare franciscà encarregat de la comunitat, Jerònim Rabassa, va determinar l’any 1574 cedir l’antic convent de Sant Francesc que havia estat abandonat. L’any 1576 van arribar 9 monges procedents de Pedralbes i Jerusalem, i un any després ja estaven instal•lades al nou convent.

L’any 1602 el monestir passava novament per un moment difícil, amb nombrosos deutes. Tot i que havien aconseguit remuntar la situació pel que fa al nombre de religioses, fins a 31 en aquell moment, la major part dels diners que tenien els gastaven en les atencions que requerien els frares que s’hostatjaven en aquest convent. Per tal raó, la comunitat, juntament amb el Bisbe de Lleida i el Consell General, va demanar al Pontífex sortir de l’observança, cosa que no els va ser concedida.

Entre 1640 i 1644 les monges van ser exclaustrades dues vegades i es van refugiar en dues cases properes. Però les condicions no eren acceptables tampoc en aquest indret, ja que el 22 de juliol de 1658 es va esfondrar un mur d’una de les cases i van morir dues monges. Es va disposar aleshores que s’hostegessin a la Casa dels Orfes, on van residir fins el 1707, quan van haver de marxar altre cop per l’arribada a la ciutat de les tropes borbòniques .

Finalitzats tots els conflictes, es va procedir a la construcció d’un nou convent. Tot i això, només quedaven quatre monges als entorns i dues més de les quals s’esperava la tornada. Entre el 1733 i el 1739 la comunitat es van instal•lar en el nou indret, on van residir fins l’any 2006, quan aquesta es va unir amb la del Monestir de Pedralbes on viuen encara avui en dia .
Al 1810 les monges van haver d’abandonar de nou el seu lloc de residència, com a conseqüència de l’entrada de les tropes franceses, les quals van saquejar i malmetre el convent. Tanmateix, la comunitat va poder tornar-hi.

Ara bé, els convents femenins de la demarcació van patir en menor mesura l’empenta desamortitzadora: el de Santa Teresa va perdre la meitat de les seves religioses mentre que el de l’Ensenyança fins a dos terços durant la primera meitat del segle XIX. Però tal com apunta Closa, més aviat es deu a dues causes no directament dependents però sí relacionades amb els fets històrics. Per una banda, la impossibilitat d’admetre novícies, no tant per una prohibició com perquè la pèrdua dels béns amb què es finançaven impedia mantenir el nombre de religioses que havien tingut; i en segon lloc, perquè la davallada general es devia també a la mort de les monges ja existents. En el cas de Santa Clara de Lleida, comenta que en el període de 1837 a 1844 van morir al convent 5 monges, una el 1838, dues al 1839, una al 1841 i una el 1844, passant d’un total de 18 religioses que hi havia l’any 1802 a 13 que es compten el 1850.

Al llarg de la Guerra Civil es va cremar el convent, i posteriorment es va fer una reconstrucció que va finalitzar al 1943. La comunitat hi va residir fins al 2006, quan, com dèiem, van abandonar aquesta ubicació per a unir-se a la comunitat de Pedralbes.

Monestirs de Catalunya: entrada del Convent de Santa Clara de Lleida 

Figures destacades

Fra Bonamat Tarí: Natural de Menorca, va ser capellà del monestir de Santa Clara de Lleida. va arribar a ser nomenat, el 2 de juliol de 1369 bisbe de Teide i 30 de novembre del mateix any conseller àulic de Pere III.

Maria Ana de Boxadós: Monja procedent del monestir de Santa Maria de Pedralbes, que va arribar l’any 1576 per a posar-se al capdavant de la comunitat com a abadessa.

Edifici Arquitectura

En el context de la Guerra Civil Catalana, el primer convent va patir desperfectes com a conseqüència del setge de Joan II d’Aragó a la ciutat.

El tercer edifici es va aixecar amb el material constructiu de l’antic convent de Sant Francesc, i al llarg de la Guerra del Francès va patir grans desperfectes i saquejos.

Al llarg dels primers mesos de la Guerra Civil el quart i últim edifici es va cremar en la seva pràctica totalitat . Amb tot, al cap de pocs anys ja s’havia reconstruït, però sense conservar gairebé res de l’edifici i ocupant una menor extensió del terreny.

Al 2006 l’edifici va quedar abandonat, i entre el 2011 i el 2015 es van realitzar un conjunt d’intervencions per rehabilitar les façanes, cobertes i sostres. L’objectiu d’aquestes reformes van ser donar-li a l’edifici un nou ús com a equipament municipal, que funcionarà com a seu d’entitats culturals locals i centre de dia per la gent gran. 

Patrimoni Documental

El pare Antonio Mochales, l'any 1583, va reunir les còpies autenticades i els memorials fundacionals dels diferents convents que estaven en aquell moment sota la jurisdicció dels franciscans observants de Catalunya, que servirien com a base i material per a la redacció de la història que sobre ells redactava aleshores el ministre general de l’orde, el pare Francisco de Gonzaga (De origine seraphicae religionis).

De l’arxiu del monestir de Lleida va poder extreure documentació fundacional important ja que li permeten fer el relat de les dues fundacions: una primera, l’any 1240, sota el nom de Santa Isabel. I una segona, reformada, que s’instal•là a un antic convent de Sant Francesc l’any 1576. De l’antiga comunitat tan sols restaven 3 religioses, a les quals se’ls uniren cinc més procedents de Pedralbes i 4 més del monestir de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona (Martí Mayor, 1994).
 

Ara per ara no es té constància de l’estat del seu patrimoni documental. 

Patrimoni Artistic

Després de la desamortització del 1836, l’Ajuntament de Lleida va pressionar per aconseguir els béns mobles i immobles que havien estat expropiats, i donar-los un nou ús públic.

Ara bé, al llarg de la Guerra Civil, com a conseqüència de la crema de l’edifici, es va perdre pràcticament tot el patrimoni artístic. 

Arqueologia

Ara per ara no es té constància de què s’hagi realitzat cap intervenció arqueològica. 

Bibliografia i enllaços

Bibliografia

Paulí Meléndez, A., 1970. El Reial Monestir de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona: (1454-1970), Barcelona.

Casals Bergés, Q., 2000. El Trienni progressista a la Lleida del segle XIX: la regència del general Espartero (1840-1843), Lleida: Pagès.

Closa Salinas, F., 2003. Església i poder a la Lleida del segle XIX. Control i mobilització social: Pedro Cirilo Uriz i Labayru (1850-1862), Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida

Sanahuja, P., 1959. Historia de la seráfica provincia de Cataluña, Barcelona: Seráfica.

Mateu i Ibars, J., 1994. "El Monasterio de Santa Clara de Lérida. Notas para su historia", Archivo Ibero-Americano, 54: 945-968.

Casals Bergés, Q., 2000. El Trienni progressista a la Lleida del segle XIX: la regència del general Espartero (1840-1843), Lleida: Pagès.

Closa Salinas, F., 2003. Església i poder a la Lleida del segle XIX. Control i mobilització social: Pedro Cirilo Uriz i Labayru (1850-1862), Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida

Mateu i Ibars, J., 1994. "El Monasterio de Santa Clara de Lérida. Notas para su historia", Archivo Ibero-Americano, 54: 945-968.

Paulí Meléndez, A., 1970. El Reial Monestir de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona: (1454-1970), Barcelona.

Sanahuja, P., 1959. Historia de la seráfica provincia de Cataluña, Barcelona: Seráfica.

Enllaços

Monestirs de Catalunya: entrada del Convent de Santa Clara de Lleida 

Contacte

Tot i que el nou equipament municipal es va inaugurar el 14 de març de 2015, ara per ara no hi ha contactes disponibles. 

Serveis

Tot i que el nou equipament municipal es va inaugurar el 14 de març de 2015, ara per ara no hi ha serveis disponibles. 

Paraules clau

Violant d'Hongria;Jerònim Rabassa; Gregori IX; Urbà IV;

Geogràfics

Catalunya

Notes