Claustra

Autoria

Antoni Albacete i Gascón i Margarida Güell i Baro

Nom

Santa Maria de Valldonzella

Dades cronològiques

existencia comunitat c.1200 / Cistercenques 1226

Ordes

Cistercenques
De 1225 a 1250
De 1275 a 1550

Comunitats relacionades

Santa Maria de Montsant / Bonrepós
Santa María de Vallbona de les Monges

Historia Comunitat

La primera referència del topònim Valldonzella en la documentació escrita es troba en el document de donació que realitzaren Mir i la seva muller Sança al monestir de Sant Cugat del Vallès en el 1147. Aquest terme molt probablement indica que ja en aquella època devia existir algun tipus de comunitat femenina perquè “donzella” és equivalent a “puel·la” en el sentit modern de “monja”. L’existència de la comunitat de Valldonzella és doncs prèvia a la seva integració a l’orde del Cister, un tret que comparteix amb d’altres monestirs cistercencs catalans, com per exemple el cenobi també cistercenc de Vallbona de les Monges.

La comunitat de Valldonzella molt probablement es formà a partir d’un procés que es va donar en altres casos. A partir d’un ermità establert en un indret isolat, proper a la frontera amb els territoris musulmans, amb el temps es reuní al seu voltant un conjunt de persones que volien seguir el seu exemple de vida ascètica. Aquestes comunitats podien ser també mixtes. A Valldonzella es podria haver donat aquest cas en el seus primers anys d’existència, com es pot inferir a partir de la referència d’un establiment de 1213, en el qual el prevere Arnau, almoiner de Valldonzella, va rebre el consentiment i voluntat dels germans i germanes de la comunitat. Exemples de comunitats dobles foren els asceteris de Cérvoles i de Vallbona. Aquelles cases mixtes posteriorment s’integraren en l’orde benedictí o els naixents ordes del Cister i de la Cartoxa, regularitzant l’Església així la seva existència.

La primera referència documental de l’església de la comunitat es localitza en un llegat de 5 sous que, el 17 de juliol de 1175, Berenguer d’Arcs feia al sacerdot de Santa Maria de Valldonzella. Per altra banda, la primera referència concreta, fins al moment, de les integrants de la comunitat és la de l’any 1218, quan la comunitat estava formada per cinc monges: Ermessenda Muredé, priora, Sança de Plegamans, Emília de Clariana, Ermessenda de Bonastre i Ermessenda de Morera; i dues novícies, Raimunda i Bernarda, que la seva mare, Stacia, vídua de Bernat Aimeric, havia ofert a Déu i a Santa Maria de Valldonzella. En aquesta mateixa referència s’esmenta la regla i disciplina que regia el monestir, però sense especificar quina era en concret.

L’església de Santa Maria de Valldonzella va ser donada a l’orde del Cister pel bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, el 26 de març de 1226, per tal que la comunitat es convertís en cistercenca. El monestir masculí cistercenc de Santes Creus fou designat per patrocinar l’entrada de la comunitat a l’orde. La complexitat del procés d’integració d’una comunitat al Cister feu que fins el 4 de novembre de 1237 no es constituís de forma canònica la comunitat com a membre de l’orde. La primera abadessa del monestir, en la seva etapa cistercenca, fou Berenguera de Cervera, procedent del monestir de Vallbona de les Monges.

La comunitat ha canviat la ubicació de monestir en diverses ocasions al llarg dels seus 800 anys d’història, i tret del primer trasllat en tots els casos ha estat per destrucció de l’anterior. En el cas del primer canvi, aquest es produí per la inestabilitat generada per la revolta nobiliària contra Jaume I de 1256 a 1260, que tot i que no comportà la destrucció del complex monàstic sí que va portar a la comunitat a sol·licitar el permís de Jaume I per a canviar el lloc de residència. El 1263 s’obtingué el privilegi de Jaume I per edificar un nou cenobi en els terrenys, situats a la zona de la Creu Coberta de Barcelona, que va donar Arnau Alemany, beneficiat de la Seu de Barcelona. Alguns historiadors defensaren que el monestir es trobava al voltant de la confluència dels actuals carrers de Viladomat i Gran Via de les Corts catalanes.

Amb el trasllat de la comunitat, de Santa Creu d’Olorda a la zona de Creu Coberta, a les envistes de la muralla de Barcelona, l’advocació de l’església del que havia estat el primer monestir passà de santa Maria a santa Margarida, i l’antic monestir fou anomenat a partir d’aleshores Valldonzella la Vella mentre seguí essent propietat de la comunitat. Aquesta actualment està al costat d’una masia, que s’anomena de santa Margarida o Torre de Dalt, per diferenciar-la de la propera Torre de Baix o del Bisbe.

El monestir de Valldonzella, situat a Creu Coberta, va exercir al llarg dels seus quatre cents anys d’existència un paper reconegut i específic en el protocol d’entrada dels monarques de la corona catalano-aragonesa a la ciutat de Barcelona. Tots els reis i reines, juntament amb el seu seguit, feien una aturada en el monestir abans de ser rebuts de forma oficial per les autoritat de la ciutat en el portal de Sant Antoni.

La incorporació a l’orde del Cister va comportar una clara aristocratització de la comunitat. Aquesta característica fou força més comuna en els monestirs femenins cistercencs que no pas en els masculins. El pas dels segles va anar conformant un patró d’evolució social força estès entre les diverses comunitats. En alguns casos a partir del segle XII i en d’altres, com en el cas de Valldonzella, a partir del segle XIII, la composició dels cenobis estigué formada exclusivament per integrants de la noblesa; cap als segles XVI i XVII va començar a entrar-hi la petita aristocràcia; l’accés de les filles de la burgesia i de les professions liberals es produí al llarg dels segles XVII, XVIII, i XIX; i en el segles XIX i XX tingueren entrada les dones de famílies benestants.

Aquest segon monestir, que va acollir la comunitat de Valldonzella al llarg de quatre cents anys, quedà destruït en els combats de la Guerra dels Segadors. El monestir fou atacat l’11 de setembre de 1652 per les tropes reials comandades per Joan Josep d’Àustria. Les monges havien estat evacuades en el 1651, i el monestir s’havia fortificat i equipat amb dues peces d’artilleria, acollint un batalló d’infanteria. Aquesta era una posició estratègica pels defensors de la ciutat perquè els permetia atacar fora del clos emmurallat i oferia protecció a les tropes en retirada. La destrucció del monestir fou tant important que un cop acabada la guerra es desestimà la seva reconstrucció.

Les monges després d’abandonar el monestir extra muralles de Creu Coberta es refugiaren algunes en una casa del carrer Mercaders de Barcelona, i unes altres en les cases de familiars. Però en el 1660 la comunitat es trobava altre cop reagrupada en el Priorat de Natzaret, propietat barcelonina del monestir de Poblet. Un cop constada la impossibilitat de reconstruir el monestir de Creu Coberta s’iniciaren les negociacions amb el monestir de Poblet per tal que la comunitat de Valldonzella adquirís el Priorat de Natzaret. Finament, el 17 de setembre de 1670 se signà la permuta entre les comunitats de Valldonzella i de Poblet. La primera cedia els terrenys que ocupava el monestir de Creu Coberta a la segona a canvi del Priorat. Aquest es trobava en el que avui és la zona que queda delimitada per la Ronda Sant Antoni, i els carrers de Tallers i Valldonzella.

En aquells monestir residien les monges de Valldonzella, quan hagueren d’afrontar, igual que la resta d’habitants de la ciutat de Barcelona, el patiment de tres setges que des de finals del segle XVII fins al primer quart del segle XVIII va suportar la ciutat. Tant el setge de 1697, executat per exercits francesos, amb el que va finalitzar la Guerra dels Nou Anys (1688-1697); com els del 1706 i el cruent setge de 1713-1714, perpretats per les tropes franco-castellanes de l’exèrcit borbònic, en el marc de la Guerra de Successió a la corona hispànica, no van afectar el monestir amb una gran intensitat. La zona on es trobava el cenobi, la part oest de la ciutat, no fou la que patí el gruix dels bombardejos previs als assalt, per tant els desperfectes del monestir no devien ésser d’importància. La comunitat, però, si s’hagué d’exclaustrar en cada setge. En el cas del de 1697 sortiren del monestir nou monges que es refugiaren a cases de parents; en el 1706 la comunitat composada per dinou monges s’exclaustrà altre cop, però fins al moment no s’ha pogut documentar si aquestes es refugiaren en cases de parents o bé es mantingueren juntes; en canvi l’exclaustració de les disset monges motivada pel setge de 1713-1714 es feu al juliol de 1713. Les monges cercaren refugi tant en cases de familiars com en d’altres monestirs fora de la ciutat. Valldonzella va ser inspeccionada en el setembre de 1713 en aplicació d’una ordre, del 31 d’agost d’aquell any, que dictava que s’havien de denunciar a l’autoritat els béns dels “absents”, és a dir, dels que havien fugit a terres controlades pels partidaris de Felip V. Molts fugitius havien dipositat béns en convents i esglésies, i calia que els religiosos també ho denunciessin al tribunal de Governació. En aquella inspecció es localitzaren joies darrera d’una paret, propietat de diverses monges de la comunitat, i de familiars d’aquestes. Totes les peces, previ inventari, s’entregaren en comanda a Segismon Compte, procurador de la comunitat, que es comprometé a donar compte d’aquelles sempre que se li requerís. Al mes d’octubre següent s’executa la requisa dels objectes de plata per part de la Diputació del General. Al final de la guerra, abans del retorn de la comunitat al monestir, Raimunda de Tord presentà un memorial exposant, en nom de tota la comunitat, la situació precària en la que es trobaven les monges i demanava el retorn de les rendes confiscades.

Tot i la declaració jurada feta per la comunitat, el 2 d’octubre de 1714, amb els procuradors del monestir Segismon Compte i Josep Pons, com a testimonis, on donaven compte de la seva absència a Barcelona entre el 24 de juliol de 1713 i el 2 d’octubre de 1714, i afirmaven que van estar en terra controlada pels borbònics durant tot el temps de l’últim setge, especificant per a cada una el seu lloc de refugi. L’estudi dels seus familiars propers mostra un posicionament globalment proaustríacista d’aquells.

L’ocupació de Barcelona per part de les tropes napoleòniques el 1808 en el marc de la Guerra del Francès (1808-1814) sí tingué conseqüències directes pel monestir ja que aquest es trobava a tocar de les muralles de la ciutat. El monestir fou confiscat per les forces franceses en les primeres setmanes d’ocupació, realitzant-se diverses inspeccions per valorar si podia ésser d’utilitat. Finalment es va produir la demolició parcial del complex monàstic el 7 de març de 1814, en aplicació del decret d’enderroc de les edificacions properes a la muralla, dictat pel general francès Mathieu, governador de Barcelona, el 25 de febrer de 1811. La comunitat, que en aquells moments es composava de nou monges i cinc serventes, havia rebut l’ordre de desallotjament el 2 de febrer de 1814, marxant el dia 11 per refugiar-se al convent de les monges caputxines de Mataró, tot i que algunes es quedaren a Barcelona, a casa de familiars o al monestir de Pedralbes.

La comunitat es va tornar a reunir en el monestir en el 1816, instal·lant-se en un primer moment en la casa gran de l’hort, mentre es buscaven els fons necessaris per reconstruir el cenobi a partir de l’església, on també es realitzaren reformes, i la part de les estances no afectades, assegurant-se, però, de deixar l’espai adequat entre les edificacions monàstiques i la muralla de la ciutat. La manca de recursos ocasionà que les obres s’allarguessin fins el 1831-1832. Les monges, no obstant, no pogueren fruir gaire del seu retorn perquè hagueren de tornar a sortir del monestir el 1835. L’exclaustració, de les vuit monges que en aquell moment formaven la comunitat, es degué a la inestabilitat social que es vivia a Barcelona amb l’esclat de la primera bullanga, a finals de juliol d’aquell any. La marxa de les monges va coincidir amb la necessitat peremptòria de la veïna Casa de Caritat de més espai, per això es produí l’ocupació dels espais del monestir per part d’aquella institució. Les quatre monges restants retornaren en el 1846, podent ocupar només una part reduïda del monestir. La comunitat hagué de compartir el cenobi amb la Casa de Correcció fins el 1853, que a partir de 1847 havia passat a dependre de la Casa de Caritat. Finalment, amb el monestir completament desallotjat, en el 1853 la comunitat va realitzar obres, dirigides per l’arquitecte del monestir Josep Mas i Vila, per tal d’adaptar el monestir a la Vida comunitària integra.

El pas de la Vida privada a la Vida comunitària íntegra, que a Valldonzella es produí el 29 d’abril de 1853, es donà en d’altres cenobis femenins, tant cistercencs com benedictins. Amb aquest canvi, propiciat i volgut per la pròpia comunitat, es pretenia portar la vida monàstica cap a la simplicitat, puresa i despreniment absolut, d’acord amb els preceptes de la Regla de sant Benet i la tradició cistercenca. L’abadessa que va iniciar el procés de canvi de vida fou Antònia Mestre i Solà (1867 – 1900) i la que li donà l’impuls definitiu fou l’abadessa Mª de l’Esperança Roca i Roca (1900 – 1924). L’abadessa Mestre va fer redactar «Reglas para la observancia de la vida común que actualmente se observa en el real monasterio de Nuestra Señora de Valldonzella, Orden del Cister, en la ciudad de Barcelona» aquell mateix any 1853. Aquesta normativa establia els preceptes del nou model de vida. Cinquanta-tres anys més tard l’abadessa Roca feu un pas endavant fent redactar, al seu torn, les «Constituciones para el régimen de las religioses cistercienses de Barcelona» que regularien, a partir de 1906 amb major detall, la vida dins el cenobi. L’aplicació d’aquesta normativa fou un dels elements que impel·liren la construcció d’un nou monestir amb l’estructura adequada per viure segons aquells preceptes.

El nou monestir es feu realitat a partir d’una situació dramàtica, la destrucció d’aquell que havia estat reconstruït després de la invasió napoleònica. El cenobi fou incendiat durant els fets de la Setmana Tràgica (26 de juliol-2 d’agost de 1909), en concret la nit del dimarts 27, la més cruenta, quan es cremaren fins a trenta-tres edificis eclesiàstics de forma simultània. La destrucció del cenobi fou total, impossibilitant la seva reconstrucció, i es perdé la quasi pràctica totalitat del seu patrimoni documental i artístic, principalment pel foc però també pels saquejos que es produïren abans de l’incendi de la matinada del 27 de juliol i el del dia següent, quan es cremà l’església. La comunitat es va resistir a marxar fins a l’últim moment, malgrat els avisos del veïns i familiars de les monges. Aquestes finalment sortiren en grups del monestir cap als volts de la una de la matinada del dia 27, poc abans de l’atac. Les monges foren acollides, majoritàriament, en un primer moment en cases veïnes, però l’amenaça d’atac als pisos que donessin refugi a monges les obligà a anar-se’n en plena matinada a molts dels petits grups. Es trigaren hores, en molts casos, a poder recollir en cases de familiars i amics a totes les monges.

Amb la situació ja sota control de les autoritats, i després de comprovar que calia reconstruir de bell nou la totalitat del monestir, es va decidir buscar un nou emplaçament pel nou monestir. Aquest, de fet, era un projecte que ja venia de 1876. Mentre es buscaven els terrenys per edificar un nou monestir o se cercava un edifici que pogués ésser reconvertit per aquell ús la comunitat s’havia de tornar a aplegar i mantenir la Vida comuna tant com fos possible. Això s’esdevingué a finals de l’agost de 1909, quan les monges es reuniren a la Torre dels Pardals, una casa de camp situada a Horta propietat de Manuel Valls i Martí, gracies a les gestions del jesuïta Rigoberto Ariza, amic de la família Valls i de la Suñol, que comptava aquesta última amb monges a Valldonzella. Allà va romandre la comunitat fins que es va finalitzar la construcció de l’actual monestir modernista en el 1913.

Instal·lada a la Torre dels Pardals, la comunitat encapçalada per l’abadessa Esperança Roca començà a buscar una parcel·la per a la construcció d’un monestir de nova planta, rebutjant en diferents ocasions la possibilitat d’instal·lar-se en un monestir abandonat per alguna altra comunitat, com se’ls hi recomanava. Finalment, el 8 de gener de 1912, compraren a Consolació Vidal, Marquesa de Moragas, un terreny de 11.340m2 situat a Sarrià – Sant Gervasi, i poc més tard, escolliren Bernardí Martorell i Puig (1877- 1937) com arquitecte pel projecte i Josep Bayó i Font (1878-1970) com a contractista.

El procés de construcció del monestir s’inicià per la zona d’habitatge, al voltant del claustre. Bernardí Martorell presentà els plànols del nou monestir el 26 de gener de 1912 i una segona versió més acabada, el 7 de maig de 1912. Els fonaments es començaren a fer el 4 de març de 1912 i poc més tard, l’estructura del monestir estava acabada, però sense l’església. El primer espai que s’habilità provisionalment pel culte fou una capella annexa, el projecte de la qual datava del 12 de maig de 1912. El 20 d’agost de 1912 s’enlairà la bandera que indicava la col·locació de la coberta. Les monges es traslladaren a viure al nou monestir entre el 28 d’abril i l’1 de maig de 1913, abandonant així definitivament la Torre dels Pardals. Pel que fa a l’església, es presentaren els plànols a la comunitat el 10 de desembre de 1915 i immediatament començà la construcció. Aquesta s’inaugurà i beneí el 29 d’abril 1919 i es consagrà el 22 d’octubre de 1922.

L’esclat de la Guerra Civil de 1936-1939 va comportar la sortida de les monges del monestir. Aquesta es va produir poc després del fracàs a Barcelona del sollevament dels militars el 18 de juliol de 1936. Les monges es varen refugiar en un primer moment en cases de familiars.

Pocs mesos més tard, el 10 de setembre de 1936, l’abadessa Suñol i deu monges aprofitaren la possibilitat de marxar a Itàlia el 10 de setembre de 1936. El govern italià va enviar el vaixell Di Sicilia per col·laborar en l’expatriació de religiosos, tot i que també s’acolliren a aquesta via de sortida alguns laics. En total s’arribaren a embarcar unes nou-cents persones. Per una notícia mecanoscrita, conservada a l’Arxiu del monestir de Valldonzella, coneixem la història d’un possible sabotatge al vaixell per fer-lo naufragar a l’alçada del Golf de Lleó. En tot cas, el que sí sabem amb certesa és que el vaixell va atracar al port de Gènova dos dies després de salpar, el dia 12 de setembre. La idea primigènia de les monges de Valldonzella expatriades era digirir-se a Roma per tal que Procurador de l’orde les hi busques un monestir de l’orde per establir-s’hi durant la guerra. Però fou la coincidència, en el moment d’embarcar, del grup de Valldonzella amb el grup de monges del monestir benedictí de Santa Clara de Barcelona, encapçalat per la seva abadessa, amiga de la infantesa i companya d’estudis de l’abadessa Suñol a l’escola del monestir de Santa Clara, el que les feu variar els plans. Les monges de Santa Clara s’havien de dirigir a Milà, on les esperava Gregori Maria Suñol, monjo benedictí, germà de l’abadessa de Valldonzella Suñol, així que les monges de Valldonzella decidiren fer-hi cap. A Milà foren acollides en el monestir benedictí de San Benedetto, juntament amb les monges de Santa Clara. Uns mesos més tard, el 18 de març de 1937, altres set monges s’embarcaren direcció a França; cinc d’elles van ser albergades en el monestir cistercenc de Castagniers i dues seguiren fins a reunir-se amb el grup que es trobava a Milà. La resta de la comunitat, trenta-tres monges, s’establiren a Barcelona amb els seus familiars. El grup que es trobava a Milà va marxar l’11 de juliol de 1938, direcció al monestir cistercenc de Tulebras (Navarra), via el pas fronterer d’Irún, per establir-s’hi i esperar la fi de la guerra per retornar a Barcelona. El retorn a Valldonzella d’aquest últim grup es produí l’11 de març de 1939, moment a partir del qual anaren regressant la resta d’integrants. Del monestir, només pogueren utilitzar les cases de la porteria perquè la resta encara restava ocupada per l’hospital antituberculós promogut per l’Ajuntament de Barcelona, el 1937, dins el marc d’apropiació i transformació d’edificis religiosos i civils amb finalitats socials i sanitàries (orfenats, maternitats, hospitals, hospitals psiquiàtrics...). L’emplaçament de Valldonzella a la falda del Tibidabo, així com la seva exposició solar i estructura afavoriren que l’edifici fos òptim per l’allotjament de malalts i la implantació de tractaments que requerien aire net i helioteràpia. L’objectiu que es pretenia amb Valldonzella era el de fer un centre per a cinc-cents malalts (homes, dones i nens). Les transformacions més remarcables que patí el conjunt, per tal d’adequar-lo a la nova funció, foren la construcció d’un pis a l’església; l’afegit de galeries i terrasses a les façanes exposades a sud-est, així com l’eixamplament d’obertures; i la construcció d’un nou cos a l’est del monestir, per a dormitoris.

La comunitat s’instal·là de nou al monestir, tot i que de manera molt progressiva, per les alteracions que havien modificat les característiques de l’edifici. La reconciliació de l’església es portà a terme el 22 d’octubre de 1939. Des d’aleshores la comunitat de Valldonzella no ha hagut de deixar mai el monestir.

Web del Monestir de Sant Maria de Valldonzella: www.valldonzella.cat   Web sobre el cister: www.cistercensi.info/

Bibliografia i enllaços

Bibliografia

Piquer i Jover, J.J., 1966. "Monestirs cistercencs femenins de la Corona d' Aragó al segle XIX", Studia monastica, V(8): 71-132.

Lekai, L.J., 1989. I cistercensi. Ideali e realtà, con Appendici di Goffredo Viti e Laura Dal Prà "Abbazie cistercensi in Italia. Repertorio", Certosa di Pavia: s.n.

Lekai, L.J., 1989. I cistercensi. Ideali e realtà, con Appendici di Goffredo Viti e Laura Dal Prà "Abbazie cistercensi in Italia. Repertorio", Certosa di Pavia: s.n.

Piquer i Jover, J.J., 1966. "Monestirs cistercencs femenins de la Corona d' Aragó al segle XIX", Studia monastica, V(8): 71-132.

Enllaços

Web del Monestir de Sant Maria de Valldonzella: www.valldonzella.cat

 

Web sobre el cister: www.cistercensi.info/

Contacte

Monestir de Santa Maria de Valldonzella
Carrer del Cister, 41 45
08022 Barcelona

Telf. 654 51 04 01
monestir@valldonzella.cat

Serveis

Hostatgeria del monestir

Tel. 654 51 04 01 (Gna.Sagrario)
hostatgeria@valldonzella.cat

Taller d'enquadernació 

Tel. 93 417 03 84
monestir@valldonzella.cat

Paraules clau

Berenguer d'Arcs; Berenguer de Palou; Berenguera de Cervera; Arnau Alemany; Segismon Compte; Josep Pons; Esperança Roca

Geogràfics

Catalunya

Notes