Claustra

Autoria

Carme Aixalà / Anna Castellano / Marta Segarra

Nom

Santa Coloma de Matella

Dades cronològiques

1314

Ordes

Benedictines
De 1300 a 1300

Comunitats relacionades

Sant Daniel de Girona
Sant Joan de l'Erm (Juià)

Historia Comunitat

La parròquia de Santa Coloma apareix ja citada en la documentació l’any 1123 en l’acte de dotació de Sant Iscle d’Empordà. Segons publica Ernest Zaragoza, aquesta primitiva fundació va ser obra dels monjos procedents de Sant Miquel de Fluvià.

L’assentament d’una comunitat femenina de benedictines resulta certament peculiar, tal com ha indicat Josep M. Marquès. L’església havia finit les seves tasques com a parroquial probablement a causa de la seva mala ubicació, en estar exposada a nombroses inundacions.

Per altra banda, en el document fundacional datat el 9 de juliol de 1314, no apareixen mencionades les rendes o possessions amb les que havia de sobreviure la comunitat. Això ha portat alguns autors a pensar que estaria integrada per noies de famílies benestants sense experiència en la vida monacal.

En qualsevol cas, en el moment en què es funda la comunitat el bisbe gironí Guillem de Vilamarí confirmà l’elecció de la priora, Agnès de Pals, segurament la persona que va dotar dels fons necessaris per a fer possible la fundació del monestir.

Efectivament doncs, ens trobem que en temps de l’episcopat de Pere de Rocabertí (1318-1324), el petit cenobi havia sofert diverses inundacions. Per això la comunitat va demanar traslladar-lo al santuari de Sant Joan de l’Erm de Juià sense obtenir resposta. Malgrat tot, uns forts aiguats que tingueren lloc l’any 1327 van obligar la comunitat a abandonar la seva residència i a dispersar-se.

Però aquest abandonament va ser rebut pel bisbe Pere d’Urrea com un acte punible, ja que no en coneixia les causes i va increpar les religioses. Un cop coneguda però la dificultat del manteniment de la vida monàstica, el sagristà de Sant Iscle va transmetre a les monges la voluntat del bisbe d’acceptar el seu trasllat a Sant Joan de l’Erm.

Aquest trasllat no deuria ser però, un camí de roses. En primer lloc perquè es va haver de nomenar un clergue des del bisbat, Roderic Sabata, per a ajudar en aquesta empresa. Sovint s’ha apuntat la possibilitat que existís una comunitat a Sant Joan de l’Erm i que es creés una divisió amb l’entrada de les noves religioses. Ara bé, d’altres autors s’inclinen a pensar que algunes de les religioses van decidir conservar el seu nom d’origen a la vegada que els servia per a continuar vetllant pel seu antic cenobi i cobrant-ne les rendes. De les monges que varen traslladar-se al nou emplaçament només en coneixem un nom, Margarida Bigorra.

Són diverses les notícies que ens indiquen que l’antic monestir de Matella va patir saquejos, entre d’altres, el de Bernat Guillem de Foixà que es va apoderar dels seus béns l’any 1344, fet que va originar un plet de resolució molt dilatada en favor de la comunitat. El retorn però no es va acabar de fer efectiu fins l’any 1357.

L’any 1348, després de la pesta, la comunitat de Matella estava formada per tres religioses, la priora Blanca de Pals, Francesca de Pals i Dolça de Viladamat. Tot i que el 1351 s’havia dictat una prohibició per a admetre novícies, el mateix any el propi bisbe va intercedir perquè ingressessin tres germanes d’un jurista gironí, Guillem sa Serra.

La priora, Blanca de Pals, va ser considerada sospitosa l’any 1351 de mantenir una relació carnal amb un clergue, i dos anys després desaparegué durant una bona temporada, aparentment raptada pel seu cosí, motiu pel qual el bisbe va decidir nomenar Dolça de Viladamat priora de la comunitat mentre s’obria una enquesta sobre Blanca.

Blanca va ser empresonada pel batlle episcopal d’Ullà, Guillem Boet l’any 1355, però la seva enquesta avançava molt lentament. Sabem que a mitjans de l’any següent la religiosa s’havia fugat de la presó segons sembla amb l’ajuda de vint persones de Castelló d’Empúries. El plet encara durava l’any 1360, quan el bisbe arribà a amenaçar amb l’excomunió al propi comte Ramon Berenguer si no lliurava Blanca a les autoritats eclesiàstiques.

No obstant, Blanca mai va arribar a ser destituïda de les seves facultats i va morir a principis de 1363, nomenant com a nova priora, de Matella i Sant Joan de l’Erm a Francesca de Pals. Poc li va durar però la dignitat, ja que aquell mateix any ambdues comunitats van declarar-se extingides i, a petició de les pròpies religioses van unir-se a la comunitat de Vilanera.

Bibliografia i enllaços

Bibliografia

Zaragoza Pascual, E., 1997. Catàleg dels monestirs catalans, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Zaragoza Pascual, E., 1994. Els Monestirs de benedictines de l'Empordà.

Marquès, J.M., 1996. "Set cenobis femenins de l’Empordà", Estudis sobre el Baix Empordà, 15(15): 69-100.

Marquès, J.M., 1996. "Set cenobis femenins de l’Empordà", Estudis sobre el Baix Empordà, 15(15): 69-100.

Zaragoza Pascual, E., 1994. Els Monestirs de benedictines de l'Empordà.

Zaragoza Pascual, E., 1997. Catàleg dels monestirs catalans, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Paraules clau

Agnès de Pals; Pere de Rocabertí; Pere d'Urrea; Margarida Bigorra; Bernat Guillem de Foixà; Blanca de Pals; Francesca de Pals; Dolça de Viladamat; Guillem sa Serra; Guillem Boet

Geogràfics

Catalunya

Notes