Claustra

Autoria

Carme Aixalà / Anna Castellano / Marta Segarra

Nom

Sant Miquel Ses Closes

Dades cronològiques

segona meitat s.XIII -1374

Ordes

Benedictines
De 1250 a 1350

Comunitats relacionades

Santa Maria de Penardell

Historia Comunitat

Sant Miquel Ses Closes va ser un priorat de monges benedictines, probablement fundació del monestir de Sant Pere de Rodes i depenent del seu homòleg masculí, Sant Joan Ses Closes.

Malgrat que no coneixem la data exacta de la seva fundació, l’hauríem de situar durant la segona meitat del segle XIII, ja que el primer document conservat data de 1285. Tampoc coneixem l’emplaçament exacte del priorat, si bé, tal com ha apuntat Masmartí, probablement podem acotar bastant, ja que avui en dia, i a sobre d’un turó es troba l’anomenat Mas Xirivilla. Aquesta masia ha anat canviant de nom i això ens permet trobar una pista realment interessant i és que prèviament va anomenar-se cambreria de Sant Pere de Rodes, mas de Sant Miquel i mas de les Sabateres.

Per tant, i prenent els noms de les construccions existents, ens trobem per una banda amb una menció explícita al monestir que hauria estat el responsable de la seva fundació i, posteriorment, també relacionat amb l’advocació del que hauria estat el priorat. A més, resulta igualment suggerent el fet que estigui situat directament a sobre d’un turó, talment com era comú en les fundacions religioses dedicades a l’arcàngel.

Cal destacar en el cas de Sant Miquel Ses Closes, que probablement i a diferència de la majoria de les fundacions similars del moment, es tractava des d’un inici d’un monestir de donades exclusivament femení. L’any 1287, com hem dit, tenim la primera notícia documental referent a la comunitat, on se’ns determina que únicament hi havia dones.

A finals de segle habitaven el priorat, com a mínim, la priora i set monges més, això és una comunitat força nombrosa en comparació als altres monestirs de benedictines de l’Empordà. Coneixem les condicions amb les quals entraven les novícies al monestir, que consistien amb un període de prova d’un any i un dia, després del qual podien fer-se enrere i abandonar la idea d’habitar la comunitat. Tal és l’exemple de Ramona Bora de Castelló, quan el 25 de juny de 1286, després d’ingressar i fer donació de tots els seus béns al priorat, va decidir renunciar a l’hàbit i recuperar els seus béns.

Molt possiblement l’elecció de priora es feia d’una manera similar a Santa Margarida de Prats de Roses, això és, escollint la comunitat una de les seves religioses que després seria confirmada per l’abat del qual depenien, en aquest cas, segurament l’abat de Sant Pere de Rodes.

Igualment interessant resulta el fet que no només les monges que ingressaven aportaven els béns i rendes que posseïa el monestir, sinó que en diverses ocasions aquest va ser afavorit per la família comtal, ja des de finals del segle XIII amb el comte Ponç Hug IV, el seu fill Malgaulí o el comte Pere I. Finalment, les donacions es completaven amb els diversos establiments que varen dur a terme alguns cambrers de Sant Pere de Rodes, fet que reforça la idea que la relació amb el nostre monestir va ser estreta i continuada al llarg de tota la vida d’aquesta comunitat.

Però a mitjans del segle XIV va començar el declivi del monestir. La comunitat va iniciar una sèrie de conflictes amb el bisbat de Girona, a partir de 1347, que comportarien l’extinció del cenobi. El primer motiu de discussió va ser la celebració a l’església de Sant Miquel d’oficis nupcials per part de clergues que no estaven adscrits a la comunitat. Tot sembla indicar però que aquest conflicte era més aviat entre el bisbat i Sant Pere de Rodes, perquè aquest últim, fins i tot un cop prohibits aquests oficis va autoritzar-ne la celebració.

Deu anys després, el mateix bisbat iniciava unes acusacions, ara si que d’una manera particular, contra la priora de Sant Miquel ses Closes. Malgrat no conèixer la naturalesa d’aquestes acusacions, sembla que es tractaria d’algun fet força greu, ja que el bisbe es va dirigir a la comunitat de Castelló d’Empúries afirmant que s’havia denunciat aquesta religiosa però que no s’havia entregat. I encara anaven més lluny: advertien als religiosos que el veguer del comtat disposava de tres dies per a comunicar a la priora el seu requeriment i donava l’ordre d’empresonar-la, sota pena d’excomunió si no es complien les seves voluntats. No sabem com va acabar aquest conflicte, però tot i que l’abat Ramon de Sant Pere de Rodes va intentar intercedir en favor de la priora, el bisbat li va respondre que la competència era exclusivament seva.

L’any 1371 s’iniciava encara un nou conflicte amb el bisbat, contra la priora Garsenda de Canadal i la resta de la comunitat. Aquesta vegada se les acusava de celebrar litúrgia en un altar portàtil i, en cas de no parar aquesta pràctica se’ls amenaçava amb l’excomunió. El fet que aquest altar portàtil estigués en ús implicava necessàriament que algú l’havia consagrat, cosa que ens pot indicar que novament les dignitats de Roses havien pogut tenir alguna cosa a veure.

Així es va arribar al 5 de desembre de 1374, quan Garsenda de Canadal, la priora, juntament amb dues religioses més van ingressar a Santa Maria de Penardell com a monges. La comunitat cedia també tots els seus béns, estimats en uns 7.500 sous melgoresos, fruit de les vendes de totes les propietats, a les que havia accedit l’abat de Santa Maria de Roses, que ja s’havien iniciat un any abans. Així doncs, després de tots els conflictes que havien tingut sembla que la priora ja havia anat meditant la idea d’acabar amb la comunitat i unir-se a Penardell.

Tot sembla indicar que l’edifici del monestir de Sant Miquel Ses Closes va perviure durant un temps com a casa de la cambreria de Sant Pere de Rodes, com a mínim des de 1403. És per això que encara amb més motiu hem de concloure, que efectivament i tal com havia enunciat Masmartí, l’emplaçament se situa a l’actual Mas Xirivilla.

Bibliografia i enllaços

Bibliografia

Zaragoza Pascual, E., 1997. Catàleg dels monestirs catalans, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Zaragoza Pascual, E., 1994. Els Monestirs de benedictines de l'Empordà.

Masmartí i Recasens, S., 2012. "Sant Miquel Sescloses, el monestir oblidat", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 43: 113-129.

Marquès, J.M., 1996. "Set cenobis femenins de l’Empordà", Estudis sobre el Baix Empordà, 15(15): 69-100.

Marquès, J.M., 1996. "Set cenobis femenins de l’Empordà", Estudis sobre el Baix Empordà, 15(15): 69-100.

Masmartí i Recasens, S., 2012. "Sant Miquel Sescloses, el monestir oblidat", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 43: 113-129.

Zaragoza Pascual, E., 1994. Els Monestirs de benedictines de l'Empordà.

Zaragoza Pascual, E., 1997. Catàleg dels monestirs catalans, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Paraules clau

Ramona Bora de Castelló; Ponç Hug IV; Malgaulí; Pere I; Garsenda de Canadal

Geogràfics

Catalunya

Notes