Claustra: Monestirs

Santa Maria de Montsió

Identificació
Descripció
Recursos informació
Contacte i serveis
Paràmetres de cerca
Galeria de fotos

Autoria: Blanca Garí

Nom: Santa Maria de Montsió
Altres noms: Sant Pere Màrtir, Reial Monestir de Mont Sió
Dades cronològiques: procés fundacional, 1347-57

Ordes

Dominiques
De 1375 a 1375
De 1400 a 1425
De 1450 a 1550

Comunitats relacionades

Historia Comunitat

Procés fundacional

El 8 de juny de 1347, poc temps abans de la seva mort, la infanta Maria d'Aragó, filla de Jaume II i de Blanca d'Anjou, va fundar i dotar a la ciutat de Barcelona un convent de predicadores sota l'advocació de la Santíssima Verge. El monestir, que es faria realitat plenament en 1357 i estaria dedicat no a la Verge sinó a Sant Pere Màrtir, suposava l'obertura de la primera casa d' dominiques a Catalunya. La fundació materialitzava el desig manifestat des dels anys trenta per la infanta Maria i per la seva germana Blanca, ambdues monges santjoanistes de Sijena, de fundar una casa lligada a l'ordre dominica. Maria, vídua de l'infant Pere de Castella, havia ingressat a Sijena l’any 1321, per la mateixa època en què la seva germana Blanca era nomenada priora del mateix monestir. Però, de fet, ja en 1336, trobant-se totes dues a València, allotjades a la Puritat, Maria havia rebut el consentiment del seu nebot el rei Pere el Cerimoniós per prendre l'hàbit de les predicadores i fundar un nou monestir a la ciutat de València, fundació que no es va arribar a realitzar; deu anys més tard, el 27 juliol 1346, el papa Climent VI concedia permís a ambdues infantes, Blanca i María, santjoanistes de Sijena, per deixar el cenobi i prendre "l’hàbit alb", després d'haver fundat i construït, amb la seva església, claustre i altres edificacions, un monestir de predicadores prop de Barcelona o de Tarragona. Un any després, el 7 de juny, Maria, que parla de si mateixa com : "abans religiosa del Monestir de Sijena, de l'ordre de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i actualment de l'ordre de les germanes predicadores de Sant Domenge", va fer testament i es desapropià de tots els seus béns a favor del seu confessor fra Nicolau Rossell amb vistes a la fundació; al dia següent, 8 de juny, va rebre llicència de la seva germana Blanca, que seguia sent priora de Sixena i es trobava a la casa de l'Ardiaca de Barcelona, perquè disposar dels seus béns a voluntat, i aquest mateix dia Maria establia la construcció d'un monestir sota l'advocació de la Mare de Déu per a les germanes de Sant Domenge, en el qual ordenava que hi hagués sempre cent religioses. El document constitueix l'acta fundacional del monestir. En aquell mateix any va morir Maria a Barcelona i, d'acord amb les seves disposicions testamentàries, va ser enterrada a Santa Caterina, el convent de predicadors de la ciutat. Les seves restes serien traslladades tres segles més tard al monestir de la seva fundació.

Amb tot, la posada en marxa del monestir va ser un procés llarg i complex. Des d'agost de 1347 i fins a la seva mort un any després, la infanta Blanca, que havia renunciat al càrrec de priora, es va preocupar a d’aclarir els comptes de Maria per fer amb això possible la dotació del nou monestir, es va dirigir al seu nebot el rei instant-lo a pagar el que devia a la seva difunta germana i va reorganitzar ella mateixa el seu patrimoni, que va posar en mans de Nicolás Rosell, per destinar-ho a la fundació. Igual que la seva germana abans, Blanca va rebre a l'octubre de 1347 llicència de la priora de Sixena, Urraca Artal, per prendre l'hàbit que desitgés, disposar de tots els seus béns i escollir sepultura. A l'octubre de 1348 Blanca havia mort i rebia sepultura al costat de Maria en el convent dels predicadors de Barcelona. A partir d'aquest moment seria fra Nicolau Rossell, com a marmessor de les dues infantes, qui treballaria incansablement per fer realitat el seu desig fundacional. En 1351, decidit ja el lloc del futur assentament extramurs, al costat de les drassanes de la ciutat, en el lloc conegut com Mas d'en Bisanya, el rei Pere va posar la primera pedra de la fàbrica del monestir i va concedir permís especial a Nicolás Rosell per extreure de Montjuïc tota la pedra que fos necessària per a la construcció. Mentre avançaven les obres, les monges, que per aquells dies havien arribat del protomonestir de Prulla (Aude) per a la fundació, van ser allotjades successivament en una casa al costat del portal de Jonqueres i des 1353 a l'antiga comanda dels templers (Santa Maria de Palau), clausurada el 1317 i propietat en aquest moment del bisbe de Vic. Des d'allà, el 5 març 1357 les monges, amb la primera priora, sor Constança de Bellera, al capdavant, es van traslladar amb gran processó, com recorda la Crònica del Racional, al monestir de nova planta que, en contra dels desitjos de la infanta fundadora, va prendre la invocació de Sant Pere Màrtir.

Sant Pere Martir

Aviat es va veure que el lloc triat no era el més adequat per a una comunitat per tractar-se d' una zona aïllada i desprotegida. Sembla que en 1359, a causa dels combats a la platja de les tropes de Pere IV d'Aragó i Pere el Cruel, les monges van haver de refugiar intramurs, així mateix la pirateria i la insalubritat del lloc serien els arguments adduïts que van portar finalment al rei Pere a setembre de 1370 a concedir permís a les sors per traslladar des de les drassanes a un solar amb hospici, pati i horts proper a l'Hospital d'en Colom (aviat de la Santa Creu) al qual s'afegiria la compra de la veïna casa d’en Joan Porta a les seves filles Eulàlia i Antígona. Les monges es van traslladar el 17 d'abril de 1371.

El barri del Raval, que formava part del "quarter del Pi ", era una zona poc urbanitzada habitada en bona part per pagesos i hortolans, i en la qual s'havien instal•lat nombrosos convents i alguns hospitals, especialment entre els tres eixos dels carrers Tallers, Carme i Hospital. La comunitat va habilitar les noves edificacions com a monestir, comprant en 1367 patis per eixamplar l'església, claustre i altres llocs del convent i també la casa de Pere Carner. La instal•lació de les predicadores al "quarter del Pi" no es va fer sense conflictes i ens consta que el 1 febrer 1385 la subpriora Constança Ça Costa va comparèixer davant un requeriment del rector de Santa Maria del Pi que protestava per la instal•lació d'una nova capella dins de la seva demarcació parroquial exigint-los que "ne anets i que no fassats açi oficines ne altar, oratori, ne pintura", el que no va impedir la continuïtat del monestir, veí al convent de Carmelites calçats (1292) i al de les Egipcíaques des 1409.

Santa Maria de Montsió

Anys més tard, sota l'especial protecció de Maria de Castella, el monestir de Sant Pere Màrtir es va traslladar novament, aquesta vegada a un edifici pensat explícitament per a la vida monàstica: l'antic convent de Santa Eulàlia del Camp a la plaça de Santa Anna. Existia allà una comunitat de canonges agustins formada per la fusió en 1293 de les comunitats de Santa Eulàlia i la dels antics frares de la penitència coneguts com "frares del sac". Durant el segle XIV s'havia ampliat el recinte i construït un important claustre gòtic. En 1388 fra Bernat Jaubert havia erigit allà una capella dedicada a la nostra Senyora de Montsió amb el suport del rei Joan II, en memòria "dels quinze graons que la nostra senyora Santa Maria va pujar a l'edat de III anys", és a dir, en record de la presentació de Maria al Temple. El 9 juny 1420 la reina Maria, juntament amb el seu espòs el rei, veient que el monestir de predicadores seguia quedant molt petit i inadequat per a la comunitat propicià la fusió de les comunitats de Santa Eulàlia i Santa Anna, establint les dues a Santa Anna, així com el trasllat de la comunitat de Sant Pere Màrtir al recinte de Santa Eulàlia. Aquesta combinació va ser autoritzada pel papa Martí V l'octubre de 1421 i portada a terme el juny de 1423. El trasllat de les dominiques va comportar amés el canvi d'advocació del monestir de Sant Pere Màrtir per la de Nostra Senyora de Montsió, tornant doncs a una advocació mariana com havia desitjat la fundadora. Aquest va ser l'últim emplaçament medieval de la comunitat, la qual va romandre en el nou edifici cinc segles.
Durant el segle XV i fins a la implantació de la reforma tridentina el monestir va viure una època de prosperitat que es va reflectir en el patrimoni monàstic, i en l'adquisició, gestió i estructura de la propietat, de la qual dóna compte el "Speculo" de 1486.

Per aquesta mateixa època arriben a Barcelona procedents de Caldes de Montbui les beates de Sant Domènec i amb l'oposició de Montsió, que no veia amb bons ulls l'existència d'una altra comunitat de la mateixa família religiosa a la ciutat, aquestes s'instal•len en 1485, rebent la Capella de Nostra Senyora dels Àngels i en 1497 passen a ser una comunitat de la segona ordre.

El monestir va tenir així mateix un important desenvolupament espiritual i intel•lectual durant l'edat mitjana, ja que si ja al segle XIV una butlla papal ens parla d'una religiosa de Montsió, anomenada Ramoneta Oller que posseïa llibres d'espiritualitat en llengua vulgar i era fins i tot l'autora d'algun d'ells (de la qual malauradament no queda traça alguna en la documentació del monestir), en el XV tenim ben documentat l'interès de la reina Maria per la biblioteca del monestir, a la priora del qual, Caterina de Pla, demana prestat per copiar el volum que conté l'obra de Santa Caterina de Siena. Des del punt de vista de la projecció del monestir dins la ciutat, denoten també la prosperitat i fama de Montsió la creació de tres confraries entre 1488 i 1534: la del Roser, la de Santa Apolonia i la de Sant Cristòfol. Especialment important va ser la del Rosari. No coneixem el primer llibre de confrares, obert aquest mateix any, però sí el segon de 1489, que ens manifesta que es tracta d'una corporació oberta, universal i de referència per a tots els homes i dones, laics i eclesiàstics, que volguessin inscriure en ella (Romero Mesaque 2014, p.262). Per a aquesta confraria la religiosa Àngela Pujades va escriure unes Ordenacions promulgades en 1531 (Adriazola 2007 p.163-185). La Capella del Roser s'enriquiria anys més tard amb records i trofeus de Lepant.

Des de finals del segle XV i sobretot al XVI Montsió viu, com tots els monestirs femenins de la ciutat, les conseqüències del procés de reforma i l'aplicació de les resolucions tridentines. Catastròfics per a la comunitat van ser ja en època moderna els conflictes que van assolar la ciutat. El monestir va ser bombardejat el 1714 i les monges van haver d'abandonar la clausura. Així mateix va afectar al monestir la guerra de la Independència entre 1809 i el 1814, així com l'ocupació militar de 1823. La comunitat va haver d'abandonar l'edifici en 1835 en ser exclaustrada per la desamortització i aquest va ser ocupat pel Liceu Filharmònic - Dramàtic Barcelonès, dedicat a l'òpera i origen del Gran Teatre del Liceu. Les monges van poder tornar entre 1846 i 1868, però el 1869 els militars van ocupar un cop més el monestir, refugiant-se les monges al monestir dels Àngels. El 1875 recuperen la propietat de l'edifici, però el seu estat ruïnós les porta a optar per la venda del solar i el trasllat de part de les construccions (església i claustre) a un altre lloc. A l’any 1986 van començar les obres a la Rambla de Catalunya i al 1988 la comunitat es va instal•lar en el nou emplaçament, perllongant encara per un temps les obres del trasllat del claustre pedra a pedra. El 1936, les monges van haver d'abandonar novament l'edifici, que es va convertir durant la guerra civil en la caserna militar "Pi i Maragall"; al seu retorn van buscar un nou lloc on establir-se, van comprar el 1947 una finca a Esplugues, amb una torre modernista reformada per Lluís Domènech i Montaner a 1915, van vendre el solar de la Rambla exceptuant l'església (avui parròquia de Sant Ramon de Penyafort) i es van traslladar l’any 1950 portant amb elles una vegada més el claustre medieval.

Figures destacades

Maria d'Aragó (1297-1347) filla de Jaume II d'Aragó i de Blanca de Nàpols. Ja vídua de l'infant Pere de Castella va entrar com a monja a Sixena on era priora la seva germana Blanca. Cap al final de la seva vida va fundar el primer monestir de dominiques del principat, Sant Pere Màrtir / Santa Maria de Montsió

Blanca d'Aragó (1302-1348). Germana de la infanta Maria, va ser priora de Sixena des de 1321. Col·laborà estretament amb la seva germana en la fundació del monestir abans i després que aquesta morís

Nicolau Rosell (1314-1362) Cardenal i inquisidor, va ingressar en l'Ordre de Predicadors en 1328. Va ser tutor de Pere IV d'Aragon i confessor de les seves ties, les infantes Blanca i Maria d'Aragó. Va tenir un important paper en la fundació del monestir.

Constança de Bellera (1351-1375) Primera priora del monestir de dominiques de Sant Pere Màrtir

Àngela Pujades (c.1491-1549) Monja del Monestir de Montsió. Va estar al capdavant de la confraria del Roser des de 1521 fins 1547 i redactà unes Ordenances per a aquesta.

Edifici Arquitectura

L'actual monestir de Montsió conserva el claustre gòtic de dos pisos procedent de l'antic convent de Santa Eulàlia del Camp que la comunitat va passar a ocupar des 1423. Datat en la segona meitat del segle XIV el claustre, però, va ser substancialment modificat en el trasllat l'edifici de la Rambla de Catalunya el 1888 per adaptar-lo a la nova edificació del monestir. En 1950, després de patir diverses destrosses durant la guerra civil, és reconstruït al nou i actual emplaçament de les monges.

Patrimoni Documental

El fons documental de Santa Maria de Montsió es conserva al actual monestir. Es tracta, per tant, d’un fons privat custodiat per la pròpia comunitat monàstica de dominiques, si bé és poden trobar també alguns documents relacionats amb la història del monestir a altres arxius o biblioteques. El fons consta de de més de 200 pergamins i altre documentació en paper organitzada en “Plecs”. Els més importants d’aquest documents d’entre el segles XIV i XVII estan inventariats en el llibre manuscrit de 1662 que porta per títol “Libro de Antiguedades” i que es va realitzar en el context de reorganització arxivística del s.XVII.

Patrimoni Artistic

Destaca entre les obres artístiques conservades de la comunitat de Montsió la font gòtica de mitjan s.XV, així com la sepultura de sor Catalina Amadas priora del monestir fins a 1530. En el monestir s’hi conserven relíquies commemoratives de la batalla de Lepant (any 1571): una pintura de la Verge amb el Nen Jesús, una flàmula que penjava del pal de la galera del Gran Turc i quatre estendards.

Bibliografia i enllaços

Bibliografia

Paulí Meléndez, A., 1952. El Real Monasterio de Ntra Sra. de Monte-Sion de Barcelona, Barcelona: Bartres.

Romero Mensaque, C.J., 2014. "Los comienzos del fenómeno rosariano en la España moderna. La etapa fundacional (siglos XV y XVI)", Hispania Sacra, LXVI: 243-278.

Hernández Cabrera, M.S., 2002. "La celda del convento, una habitación propia. La vivencia de la clausura en la comunidad de dominicas de Montesión", Duoda, 22: 19-40.

Hernández Cabrera, S., 1997. Montesión, una comunidad de dominicas en Barcelona, ss. XIV-XVI, Tesis de licenciatura, Universitat de Barcelona.

Adriazola Acha, S., 2007. "Fragmentos de una vida: Àngela Pujades. Escritura y devoción al rosario", Garí, B. (ed.), Vidas de Mujeres del Renacimiento, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona: 163-185.

Hernández Cabrera, M.S., 2002. "La celda del convento, una habitación propia. La vivencia de la clausura en la comunidad de dominicas de Montesión", Duoda, 22: 19-40.

Hernández Cabrera, S., 1997. Montesión, una comunidad de dominicas en Barcelona, ss. XIV-XVI, Tesis de licenciatura, Universitat de Barcelona.

Paulí Meléndez, A., 1952. El Real Monasterio de Ntra Sra. de Monte-Sion de Barcelona, Barcelona: Bartres.

Romero Mensaque, C.J., 2014. "Los comienzos del fenómeno rosariano en la España moderna. La etapa fundacional (siglos XV y XVI)", Hispania Sacra, LXVI: 243-278.

Contacte

Carrer de l'Església, 82
08950 Esplugues de Llobregat Barcelona
Telèfon:
93 371 00 45
http://www.esplugues.com/montsio/

Serveis

Horari visites: últim diumenge de mes, de 11h a 13h.