Claustra: Monestirs

Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona

Identificació
Descripció
Recursos informació
Contacte i serveis
Paràmetres de cerca
Galeria de fotos

Autoria: Núria Jornet Benito

Nom: Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona
Altres noms: Sant Antoni de Barcelona, Santa Clara, Sant Daniel
Dades cronològiques: 1234/1236 clarisses - 1513 benedictines

Ordes

Clarisses
De 1250 a 1500
Benedictines
De 1525 a 1550

Comunitats relacionades

Santa Clara de Castelló d’Empúries
Santa Clara de Vilafranca del Penedés
Santa Maria de Pedralbes

Historia Comunitat

El monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona fou el primer monestir de clarisses de terres catalanes i uns dels primers de la Península Ibèrica, al costat dels de Pamplona (1228), Burgos (1234), Saragossa (1234), Salamanca i Zamora que també es fundaren a la dècada del 1230. A Catalunya, li seguiren el monestir de Santa Isabel de Lleida, fundat el 1240, si bé algun historiador fa avançar la data de la seva fundació al 1236. El de Barcelona, per tant, forma part dels primitius monestirs del segon orde franciscà que apareixen significativament en punts de l'anomenada ruta jacobea, de fort dinamisme urbà i protagonisme de les noves classes mercantils, en la creació dels quals apareixen sovint les misterioses deixebles de la mateixa Santa Clara, presents a llegendes fundacionals, envoltades de misteri i d'una aurèola de santedat reconeguda pels seus contemporanis, i al darrera de les quals advertim també l'impuls i la iniciativa de grups de beates o dones pietoses atretes pels ideals franciscans i el model comunitari i espiritual de les primeres damianiates italianes.

La creació del nou cenobi se situa entre dues dates: d'una banda, la del 1233-1234, si seguim la llegenda fundacional (segons la qual dues deixebles i nebodes de Santa Clara, Agnès de Peranda i Clara de Janua, arribaren de manera miraculosa, en una barca sense rems ni veles a la platja de Barcelona, amb la idea de fundar un monestir a terres hispanes) o l'epitafi de la primera abadessa (la mateixa Agnès, protagonista de la llegenda, morta el 1281). I, de l'altra, la del 1236, data del primer document d'arxiu conservat en què Gregori IX exhorta els barcelonins a donar almoines a un grup de 10 "germanes penitents" (sorores penitentes) que, encapçalades per Berenguera d'Antic i Guillerma de Polinyà, desitgen constituir-se en comunitat de "germanes pobres recluses de l'orde de Sant Damià" (dominae inclusis monasterii Barchinonensi de ordine sancti Damiani) (AMSBM, MSCB, Pergamins, 179). Aquest és el punt d'arrencada de la nova comunitat que se situà fora muralles però en un espai immers de ple en els processos d'urbanització de la Barcelona medieval: el de les Viles noves que creixen a partir de la vella urbs romana, i en especial la Vila nova de la Ribera, a l'actual Born i la Ciutadella; zona que mantindrà el pols econòmic de la Barcelona baixmedieval i moderna. De l'any 1237 és l'autorització del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, per bastir el nou monestir (AMSBM, MSCB, Pergamins, 209), que substituiria possiblement un primer nucli d'espiritualitat de perfil informal a l'entorn d'un ermita o capella.

Al llarg del 1240 i 1260 la nova comunitat de damianites-clarisses de Barcelona es va assentar jurídica i comunitàriament, patrimonial i socialment. A nivell normatiu, el seu naixement i primers anys d’existència al si de l’orde franciscà, es va situar en uns moments de certa indefinició del lloc de les germanes en aquesta comunitat franciscana i a la progressiva regulació d’aspectes concrets com ara la “cura monialium”, això és, qui són els encarregats de la cura espiritual o assistència ministerial de les germanes i de qui depenen jurisdiccionalment parlant, i que ocasionaren no poques tensions, amb la intervenció del Papat. D’aquesta primera etapa són un seguit de butlles papals que perfilen un corpus normatiu que es mou entre les versions més tardanes de la forma vivendi d’Hugolí (Gregori IX) i la regla d’Innocenci IV (1247) –i que mantenien la regla de Sant Benet en un marc eminentment franciscà-, fins arribar a la regla d’Urbà IV (1263), regla que adoptaren les clarisses de Barcelona, sense perdre, tanmateix, algunes particularitats, en forma de dispenses o privilegis especials, fruit d’aquestes etapes prèvies, i que apareixeran de manera forta en les visites d’aplicació de les reformes monàstiques iniciades al segle XV i especialment sota el regnat dels Reis Catòlics.

A nivell comunitari, el nou monestir barceloní passaria a formar part de la topografia sagrada de la Barcelona medieval. Assistim, en aquest sentit, a un creixement important i ràpid, des de la comunitat primera de "sorores penitentes", de 12-15 membres, a les més de 40 dones que anota la butlla de concessió d’indulgències atorgada per l'arquebisbe de Tarragona als fidels que donin almoines al monestir l’any 1256 (AMSBM, MSCB, Pergamins, 476). L’inventari general del monestir i el memorial de rendes que seguí a les disposicions de Benet XII l’any 1337, estableix la xifra ideal de 60 membres, adequades per assegurar la viabilitat de la comunitat i la seva continuïtat (AMSBM, MSCB, Manuals, 813). En quant a la caracterització social de les monges, són presents els cognoms procedents de famílies de la noblesa i, des del principi, les de l’oligarquia urbana i de l’estament mercader, plenament vinculades a l’entorn urbà on se situa la comunitat. All llarg de l’edat moderna es consolidà aquesta procedència social, amb monges de famílies de ciutadans honrats com també de la petita noblesa, majoritàriament del braç militar amb representació a les Corts. L’assentament patrimonial del monestir s’efectuà majoritàriament en un radi proper, urbà, al monestir, participant àmpliament de la urbanització d’aquesta zona de llevant de Barcelona, pròxima al rec comtal i al mar -urbanització de les illes de la Ribera i de la zona de la Vilanova dels Molins de Mar- que acabaria de consolidant-se amb el tancament de la muralla de llevant, iniciat el 1358. A les primeres butlles papals que assegurarien un flux important de les almoines dels fidels, i la concessió inicial per part del bisbe de Barcelona del dret a la construcció del monestir, li seguiren les donacions reials, que es concretaren en donacions de terres del gran arenal pròxim al monestir i dret a usar l’aigua dels molins (AMSBM, MSCB, Pergamins, 351). Els vincles amb la casa reial catalana foren significatius des d’aleshores, iniciant-se amb la devoció expressada per la reina Violant d’Hongria envers el monestir de “monges pobres tancades de l’orde de Sant Damià” –sobirana que el 1240 obtindria del papat el privilegi d’entrar al monestir 3 vegades l’any “causa devotionis” , acompanyada de les seves filles i de dues dones honestes (AMSBM, MSCB, Pergamins, 254). Les cròniques del monestir anoten en aquest sentit les visites continuades de la família reial, en especial de les reines, i que es mantindran al llarg de tota l’època moderna –Felip III i la seva esposa Margarida d’Àustria, el 1599; la reina Maria Lluïsa de Savoia, esposa de Felip V, el 1701; i Elisabet Cristina de Brunsvic, esposa de Carles III d’Habsburg, el 1708 (AMSBM, MSCB, Manuals, 742).

Pel que a la seva imbricació amb l’entorn social, la comunitat fou el focus d’un culte dedicat a Agnès i Clara, tingudes per santes. A l’advocació a Sant Antoni de Pàdua –esdevenint les damianites de Barcelona una de les primeres a posar la seva església sota l’advocació d’aquest nou sant de l’orde franciscà- se li afegiria l’atracció i devoció que exerciria les dues santes fundadores que atragueren ben aviat beneficis, causes pies, aniversaris i misses, i el culte al seus cossos sants per part de la comunitat (que féu solemnes translacions dels cossos l'any 1460, el 1601, i el 1725, ja a la nova església del Palau Reial).

El monestir barceloní ajudà a fundar d'altres comunitats germanes; ja el 1267 sortien de Sant Antoni i Santa Clara un grup de monges per formar part del monestir de Santa Clara de Castelló d'Empúries; el 1306 ajudaren a la creació del monestir de Santa Clara de Vilafranca del Penedès. El transvasament més significatiu fou tanmateix el grup de 14 monges que foren el nucli original d'una nova comunitat de clarisses a la ciutat de Barcelona, el de Santa Maria de Pedralbes, fundat el 1326 a iniciativa de la reina Elisenda de Montcada.

L'any 1513 la comunitat va demanar passar de l'orde de Santa Clara a la congregació benedictina (butlla de 25 de juny de 1513 del Papa Lleó X), família en la qual l'actual i hereva comunitat de les antigues damianites es manté (monestir de Sant Benet de Montserrat). Un important i significatiu canvi que cal situar en el marc de la reforma monàstica i religiosa empesa sota la monarquia dels Reis Catòlics, que va iniciar-se significativament per les comunitats femenines, i que derivaria cap a un control més dur de les normes i a una uniformització de la vivència monàstica -un procés que coincideix, en l'àmbit de l'espiritualitat no reglada o en el dels ordes tercers, amb la institucionalització o conventualització de molts beateris. El procés viscut per les clarisses/benedictines també el podem connectar amb un moviment que implica retrocessos i pèrdua d'autoritat femenina (que parlava llavors amb el llenguatge de l'espiritualitat) i l'augment de poder en institucions com l'església -amb el seu braç judicial, la Inquisició.

En el seu moment va ser un dels monestirs més grans de Barcelona, exponent del gòtic català, amb el seu imponent claustre doble, que sembla que hauria servit de model per al de Pedralbes. Destruït el 1714 durant la Guerra de Successió, la comunitat, després de cercar diferents llocs, va rebre de Felip V una part de l'antic Palau Reial, inclòs el Saló del Tinell (1717). La comunitat s'hi va traslladar el 29 de juliol de 1718 i dos després professava la primera monja. En aquest seu visqueren fins la Guerra Civil espanyola. El 1936 s'exiliaren de nou i a la tornada, després d'haver viscut en diferents punts de la ciutat de Barcelona -perquè el Palau havia estat expropiat per l'Ajuntament- es traslladaren l'any 1952 a Santa Cecilia de Montserrat per unir-se, el 13 de maig de 1952, a la comunitat de Sant Benet de Mataró, esdevenint el monestir de Sant Benet de Montserrat, vigent en l'actualitat.

Figures destacades

Agnès de Peranda (1234-1281), primera abadessa i morta amb olor de santedat (procés de santificació a l'inici del segle XX, paralitzat). Causa beatificació i confirmció del culte a Agnès de Peranda i Clara de Janua (1912). Arxiu Diocesà de Barcelona.

Dorotea Sarrovira autora d'unes Memòries autògrafes i un Tractat de les santes que recullen la llegenda fundacional (arribada d'unes deixebles familiars de Santa Clara, Agnès de Peranda i Clara de Janua, de manera miraculosa, amb una barqueta sense rems, des d'Itàlia fins al litoral de Barcelona per fundar la nova comunitat de "monges pobres recluses de Sant Damià"). Fragments d'aquests textos de Dorotea dins dels procés de beatificació iniciat a la cúria diocesana de Barcelona. Iingrés i vestició el 29 d'abril de 1586. Professà el 18 de gener de 1594. Procuradora (167-1608). Cantora major (1612). Tresorera-dispensera (1613-1618). Priora (1620-1631). Abadessa (1637-1644). Morta el 13 de febrer de 1644 (AMSBM, MSCB, Llibre d'atorgacions, vestuaris, professions i òbits, 739).

Caterina Sarrovira: Ingrés i vestició el 8 d'octubre de 1581, amb dot de 120 lliures. Professà el 28 d'octubre de 1584. Primera arxivera de la comunitat (1600-1612). Sotspriora (1609-1611). Priora (1612-1619). Abadessa (1620-1622). Morta el 20 de gener de 1622 ( AMSBM, MSCB, Llibre d'atorgacions, vestuaris, professions i òbits, 739. AMSBM, MSCB, Llibre de determinacions de capítol, 741).
Les dues germanes Sarrovira eren filles de Miquel Sarrovira, ciutadà honrat de Barcelona, advocat. sabem que va partipar en el procés de reorganització de l'arxiu de la Ciutat, al costat de Miquel Tamarit, advocat, i Miquel Joan Cellers, notari i escrivà del Consell. La seva mare, Altília Cordellàs; sabem, a través del que escriu Dorotea, que mare i filla anaven, abans que aquesta entrés com a professa al monestir, a ajudar a "enramar" les santes (1582).

Sebastià Roger (v.1573-1623), esmentat a la documentació com a "escrivent de Ripoll" i més tarda també sotsdiaca. Arxiver, organitzà i configurà pròpiament l'arxiu monàstic entre els anys 1597-1600. Paralelament a la seva actuació al monestir, era arxiver de l'hospital de Santa Creu i Sant Pau.

Plàcida Genescà, arxivera-bibliotecària (1843-1913).

Edifici Arquitectura

Pel que fa al primer edifici monàstic, hi ha poques dades documentals de la construcció dels principals elements (església, dependències monàstiques, claustre..). Cal pensar que el primer nucli de penitents que demanen al Papat ser monges pobres de Sant Damià tenen ja un primer solar o edifici (que a la llegenda fundacional es concreta en una ermita de Sant Antoni Abat, situada en aquesta zona, i que hauria estat donada a les dues dones, Agnès i Clara, vingudes d’Itàlia). En tot cas seria un lloc provisional, més de caràcter eremític, que s’hauria substituït per un emplaçament definitiu amb el seu complex monàstic, que es féu possible gràcies primer la cadena de donacions de terrenys per part del bisbe Berenguer de Palou i del rei Jaume I; i. a continuació, de les indulgències papals i episcopals als fidels perquè donessin almoines al monestir (algunes directament relacionades amb l'obra). Es tracta d’indulgències que arriben fins a finals de la dècada del 1250 i la dècada del 1260, quan ja s’esmenta l’acabament de l’obra. L’any 1257, per exemple, Alexandre VI atorgava 100 dies de perdó als que contribuïssin amb les seves almoines a l’acabament d’unes obres que el document qualifica de “sumptuoses” (AMSBM, MSCB, Pergamins, 99). És el moment també dels primers llegats testamentaris que es concreten amb la institució dels primers beneficis, com el de Sant Francesc i Sant Antoni 'instituït per Ermessenda d’Espiells el 1257 (AMSBM, MSCB, Pergamins, 492). La crònica del monestir iniciada el 1599 per l’arxiver Sebastià Roger documenta que l’any 1326 es feia el “dormidor” i el claustre –que continuava segons aquest mateix registre el 1391, amb la “vedriera de pedra picada i paredada", es tancava per la part del dormidor el 1449 i el 1482 es donava per acabat. L’any 1376 l’arxiver documenta encara una quantitat de diners donada pels reis d’Aragó per a l’obra del dormidor. L’any 1401 esmenta la construcció del campanar i el 1423, de la capella major. No s’anota res més en relació a l’obra. Excepte una referència, més tardana, del 1618, en relació als “aposientos del dormidor de dalt” (AMSBM, MSCB, Manuals, 742). Als manuals notarials de Joan Franc i Francesc Terrassa, notaris dels monestir, apareixen alguns albarans a les dècades del 1450 i 1460, que testimonien obres al claustre i a altres dependències del monestir (“domus de la companya”, la cuina, les finestres i la casa de la llenya). pagaments a un lapicida. un mestre d'obres, un fuster i un rajoler i la compra de pedra de Girona, llenya d'alzina i rajoles de paviment per a l'obra del monestir (AHPB, Joan Franc, 1'7/125; Francesc Terrassa, 174/42).

Del conjunt monàstic destruït amb la Guerra de Successió destaca el seu claustre, segons els historiadors de l’art Ainaud-Gudiol-Verrié, “un joyell de l’art gòtich català” iniciat ja entre el 1249 i el 1254. Era format per tres plantes, de catorze arcs a les ales grans i dotze a les petites; a la planta baixa i primer pis, tenia arcs apuntats i columnes de fusta de secció quadrilobulada (ja fet al primer quart del segle XIV); i la galeria alta, amb pilars prismàtics, sense arcs, fet més tard, com a Pedralbes. El seu model serviria de model per al claustre del monestir germà de Santa Maria de Pedralbes (post. 1327) i la seva monumentalitat pot en gran part evidenciar-se en el quadre que actualment conserva la comunitat de Sant Benet de Montserrat i que fou encarregat al pintor J. Sentís, entre 1715-1716, com a memòria de l’impressionant conjunt acabat de perdre. Pel que fa a l’església, segons els esmentats historiadors era de nau única, de sis o set trams, amb capelles laterals als tres primers i la resta amb locutoris a la part inferior i el cor a la superior. La fàbrica de l’església incorporava també una torre de planta quadrada molt reduïda.

Les repercussions de la Guerra de Successió i en particular la batalla final que es produí en l’assalt final de les tropes borbòniques durant el mes d’agost, va provocar destrosses irreparables per al monestir: l’incendi del cor de l’església, que obligà a desmuntar el retaule major i l’orgue. El fet també que s’excavessin trinxeres al encontorns del baluard de Santa Clara havia ocasionat que la sotspriora Hipòlita de Nadal, tragués del monestir els objectes de més valor, començant per les caixes de les Santes i l’arxiu. Després de la capitulació, l’11 de setembre de 1714, no quedava gairebé cap peça intacte del monestir, excepte alguna capella de l’església. La planificació de la Ciutadella i la seva esplanada va comportar la desaparició del monestir (juntament amb més de mil cases que constituïen la major part del barri de la Ribera, bona part de les quals propietat del monestir.

A partir de 1718 s’adequaren les dependències de l’antic Palau Reial per adaptar-lo a dependències monàstiques. El 1720 s’habilità la sala del Tinell dins la qual s’hi va construir la nova església, consagrada el 21 de març de 1724.

Patrimoni Documental

Arxiu

El fons del monestir de Sant Antoni de Barcelona (1236-1952) és conservat per la comunitat successora (nascuda a partir de la unió d’aquesta antiga comunitat amb la de Sant Benet de Mataró (1881-1952), el monestir de Sant Benet. És un fons, per tant tancat, que custodia majoritàriament per la comunitat, si bé hi ha alguns documents dispersos i localitzats a d’altres arxius o biblioteques.

Cronologia: Dates de producció // dates de formació: (1085-1952) // (1236-1952).

Volum i metres lineals: El fons de Santa Clara, el més antic i més ampli, conté un total de 111 caixes amb unes 1454 unitats documentals en suport paper i en format llibre o lligalls, i una col•lecció de 3.400 pergamins. 15 metres lineals.

Suports i classes: Els suports majoritaris que es conserven són el pergamí i el paper. També trobem una col•lecció de segells, alguns dels quals estan deslligats del seu document, de cera o metall; així com una col•lecció de fotografies i diapositives, una altra d’estampes, de dates més recents.

Pel que fa a les classes de documents, la majoria són documents textuals; si bé cal tenir en compte algunes sèries que incorporen un component decoratiu important, en imatge. Pensem en les cartes de professió, els juraments i confirmacions d’abadesses, que acullen, sobretot les dels segles XVII i XVIII, les armes heràldiques de la monja professa o de l’abadessa en qüestió. S’hi afegirien els documents pròpiament en imatges: fotografies, tant en positiu com en negatiu, i diapositives.

Llengua: Llatí, català, castellà.

Contingut: tipologies documentals més significatives: Trobem un primer gruix significatius de documents en pergamí que la comunitat va rebre a l’inici de la seva història de les autoritats pontifícies, episcopals, reials, i de les diverses autoritats franciscanes (ministre general, ministre provincial, custodi, guardià) i que defineixen aspectes essencials de la seva fundació, tant en el seu perfil comunitari (regla i disciplina monàstica, nombre de membres, eleccions d’abadesses, etc.), com jurisdiccional (exempcions i drets), urbà i patrimonial (donacions). A aquesta documentació fundacional se li afegirà documentació de particulars o de la reialesa (testaments amb llegats, donacions pro anima, institucions d’aniversari i fundacions de beneficis) que és reflex dels lligams espirituals de la societat amb el monestir, del seu paper de benefactor espiritual i de la força i atracció espiritual que exercia aquesta comunitat de menoretes a la Barcelona medieval i moderna; documentació important també pel seu valor econòmic perquè implica l’ingrés d’unes deixes monetàries o sovint la integració d’algun element al patrimoni monàstic (terres, però sobretot cases de l’entorn, vinyes, rendes de forns i molins, censos i pensions de censals).

Progressivament la comunitat generarà la documentació administrativa que marca els aspectes de la gestió i explotació d’aquest primer patrimoni de la comunitat: contractes d’establiments o altra tipologia de contractes agraris, de lloguer o d’explotació de béns urbans (incloent-hi els forns), així com l’expansió d’aquest domini (contractes de compravenda) o la seva gestió (nomenaments de procuradors, actes de procura). Pel que fa a l’àmbit de la vida comunitària, l’arxiu conserva la documentació relativa a l’ingrés d’una nova novícia que tipològicament pot ser una donació en ocasió de professar o també un testament. La destacada sèrie de cartes de professió religiosa són d’època benedictina (1523-1951).

En el bloc de documentació en paper i format manual, un dels primers llibres generats i mantinguts per la comunitat són els llibres de comptes, d’entrades i sortides, que es deriven d’una funció administrativa i comptable. Són llibres de caràcter general creats pel procurador o ecònom o les tresoreres (més tard anomenades dispenseres i dispenseres-arxiveres), o més específics generats per diferents oficis de la comunitat (pastrinyera, infermera, sagristana, tec.). En segles moderns, la tipologia comptable s’amplia i es diversifica amb la presència de la sèrie d’espéculos o anotacions d’entrades a càrrec del procurador i de les dispenseres-arxiveres i els llibres o caixes de la dispensa anotada per les dispenseres-arxiveres d’època moderna; memorials de rendes, índexs de rendes o censals, alguns dels quals es poden relacionar amb les capbrevacions; documentació relacionada amb la creació de censos i censals i la sèrie d’albarans o rebuts.

Formant part també de la funció administració se situen els “llibres de la procura, de la procuració o rebost” que genera la procuradora de la comunitat, on s’anota la rebuda de diners per a la “dispensa de la setmana”, les despeses concretes en la gestió i compra d’aliments i finalment la distribució de diners, “pencions o semana” donada a cada una de les monges de la comunitat. Altres oficis que produeixen des d’antic documentació d’arxius són: el pastrim (a càrrec de la pastrinyera, que genera llibres on anota les rebudes de forment o segó i que sovint incorpora les porcions de pa, blanc o moreno, o les coques donades a les monges i a d’altres membres de la comunitat); la infermeria i la casa de l’aiguarós (ofici a mig camí entre l’apotecaria i la rebosteria que produiria l’aigua de roses, per a la fabricació de codonyats, flaons o torrons, no exclusivament per a ús intern probablement, i que confeccionava també les “enramades”, guarniment de rames, herbes i flors, per a alguna festivitat important).

De la funció comunitat, destaquem la sèrie antiga dels inventaris generals del monestir (1337-1422), que s’inicia amb un document prou important: l’inventari que es va fer arran de la visita que el ministre provincial d’Aragó, Ramon de Bas, realitzà a la comunitat i que significà l’aplicació de les disposicions i normatives contingudes a les Constitucions de Benet XII, que serien la primera onada de reforma dels monestirs femenins, precedent dels processos més clars de reforma monàstica de finals del segle XV i que tantes conseqüències tindrien per al nostre monestir. En aquesta mateixa secció retrobem les actes capitulars del convent recollides en un llibre i les cròniques-memòries del monestir, en ambdós casos iniciats arran de la intervenció de l’escrivent i arxiver Sebastià Roger a l’arxiu del monestir i de les disposicions que en matèria de producció de documents i d’arxiu emanen de Trento. La sèrie de Constitucions monacals (segles XVI i XVII) i la de Costumaris (segles XVIII i XIX) es conserven tan sols de l’etapa benedictina de la comunitat, com també el conjunt de Cerimonials i Rituals (de la vestició, del visitador) (segles XVI- XIX).

En tant que institució religiosa, el monestir mantenia un lligam espiritual i devocional amb la societat del seu temps, a qui oferia un seguit de serveis religiosos de culte que es concretaven bàsicament en les fundacions de misses, aniversaris i sufragis, causes pies i fundacions adventícies, així com en la dotació de beneficis a l’església del monestir, que en el nostre cas se centrarien, si més no en els primeres segles medievals, entorn al nou santoral franciscà (Sant Antoni a l’altar major, Santa Clara a l’altar homònim) i progressivament, a d’altres sants. La gestió d’aquests serveis produeix sèries documentals, com ara els lligalls de beneficis, que contenen tota la documentació relacionada amb el benefici (acta de fundació, rendes, escriptures), els responsables del manteniment del culte (domers, beneficiats), i els ingressos i despeses que es reben per l’execució i manteniment del servei.

En aquesta secció pren autonomia la sagristia i l’ofici de la sagristana, que genera des del final del segle XIV documentació pròpia: llibres de comptes generals que anoten les diverses entrades, com ara les ofrenes o “ofertes” per contribuir al culte, o els ingressos en concepte de fundacions adventícies, aniversaris i sufragis; i les despeses, com ara les dels “revestits” o vestidures sacerdotals, les de cera, o les generades per les “empaliades”, o guarniment dels altars amb domassos o d’altres teles en motiu de festivitats importants com les de Santa Clara i les de Sant Llorenç. L’ofici de sagristana genera també els inventaris de sagristia, que són registres o memorials que, com d’altres càrrecs comunitaris, serveixen per donar compte de la gestió feta. La interessant sèrie d’inventaris de sagristia de l’arxiu del monestir, d’àmplia i continuada cronologia, 1389-1896, ens permet prendre el pols a la riquesa material de comunitat així com el primer perfil de la seva biblioteca monàstica en anotar de manera més o menys precisa segons els casos, els objectes presents en aquest espai (ornaments i vestimentes litúrgiques, llibres del cor, orfebreria, etc.). Menció a part també per a l’administració dels bacins de l’església a càrrec de la “bacinera”, o també anomenada “obrera”, que s’encarrega de gestionar aquesta almoina o acapta que recull la comunitat del monestir a través dels plats fondos o altres recipients (bací de l’obra, 1232-1439). Al principi del segle XVI la sèrie es diversifica en el “Bací de les ànimes del purgatori” i en el “de Nostra Senyora”.

La sèrie de plets que enfrontaven la comunitat amb algun particular o una institució conformen un conjunt abundant i interessant, tant per la seva continuïtat cronològica, des del segle XIV fins mitjan segle XX, com per la seva varietat temàtica, els seus actors i protagonistes. Són majoria els que tenen com a punt de litigi l’element econòmic i patrimonial, testimoni de la tenacitat i interès de la comunitat en la defensa del seus drets: amb els framenors, amb el Comú de Barcelona per qüestions urbanístiques (en gran mesura perquè el complex monàstic gairebé estava annexat al recinte murat de la ciutat).

La secció de documentació notarial conté, d’una banda, les escriptures notarials (donacions, testaments, capítols matrimonials, poders, etc.), de caràcter privat i que per diverses vies han arribat a formar part del fons del monestir; si bé cal suposar que principalment eren documentació procedent de les mateixes monges i de les seves famílies o documentació que ha arribat juntament amb alguna terra o donació. D’altra banda, hi ha la sèrie pròpiament de manuals notarials, confeccionats pels notaris i escrivents propis del monestir. La seva seqüència cronològica, del 1515 al 1740, coincideix significativament amb l’entrada del monestir a la família benedictina.

És important finalment destacar els instruments arxivístics conservats de la intervenció de l’escrivent i arxiver Sebastià Roger entre finals del XVI: llibres amb el nom d’”inventaris” o “registres”, que presenten un resum ampli dels documents, classificats per tipologies (butlles papals, privilegis reials, documents comuns, censos i censals; llibres amb funcionalitat administrativa o més cronística o memorialística —com ara un recull dels aniversaris de l’església, de vestuaris i professions de les monges, d’actes capitulars o de coses memorables del monestir.

Documentació de la comunitat conservada fora de l'Arxiu de Sant Benet de Montserrat: pergamins (Arxiu de la Corona d'Aragó), manuals notarials segles XV i XVI-etapa clarissa (Arxiu Històric de Protocols de Barcelona).

Documentació relacionada a: Arxiu Capitular de Barcelona, Arxiu Diocesà de Barcelona, Arxiu Franciscà de Barcelona.

Biblioteca

La biblioteca del monestir de Sant Antoni i Santa Clara conté prop de 200 volums, de diverses mides i gruixos. El llibre més antic és una “Regla y Vida de San Benito, en romance y latín”, del 1543. Hi ha uns 13 llibres des del segle XVI fina a l’inici del XIX. La major part són de tipus espiritual i pietós, també litúrgics, i cantorals.

Patrimoni Artistic

D’entre el patrimoni artístic, sabem que el convent havia contractat l’any 1383 el primer retaule major, de factura gòtica, a Lluís Borrassà. Segons Madurell i Marimon, era un retaule ‘dedicat als dos “Antonis”, el Confessor i l’Abat; això és, el titular del convent, tal com precisa el bisbe Berenguer de Palou en el permís de construcció, d’una banda; i el de la petita capella o ermita propera al mar que seguint el relat llegendari hauria acollit les primeres deixebles arribades d’Assís i la primera comunitat damianita, de l’altra. Aquest retaule possiblement va desaparèixer després de 1686 en ser substituït per un de factura barroca, d’Andreu Sala, un dels més importants d’aquesta època. Amb sants del santoral benedictí (Benet, Escolàstica, Gertrudis, Maur i Plàcid, Lutgarda) i d'altres més connectats a la història o a la memòria del cenobi, com Clara i Antoni Abat, tenia el Pare etern al cim del retaule i la Puríssima Concepció damunt del sagrari. En l’actualitat es troba a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, on fou traslladat l'any 1939.

El Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, conserva la làpida sepulcral de l’abadessa Agnès. Es tracta d’una taula de marbre blanc, de 0,49 d’ample x 0,24 d’alt: “HIC EST SEPULTA SANCTA VIRGO AGNÈS QUI HUIUS MONASTERII PER XLVII ANNOS ET AMPLIUS PRIMA ABBATISSA EXISTENTS TANTO IN MORTE ET POST GLORIOSE CORUSCAVIT MIRACULIS QUANTO DUM VIVERET SANCTITATE VITE ET CLARITATE FAME PREFULSIT . OBIIT ANNO DOMINI MCCLXXXI KALENDAS OCTOBRIS FERIA IV”. Transcrit per primera vegada per Diago i Wadding, possiblement es féu durant la primera translació dels cossos sants, l’any 1460. L’estudi paleogràfic de la inscripció, que segueix les pautes de l’epigrafia gòtica, destaca les línies arrodonides de les lletres que ens aproparien a l’estil i pautes del segle XV (A. Molina)

Arqueologia

La intervenció arqueològica a la zona de la Ciutadella, concretament al Passeig Pujades, 10-20 i al Passeig Picasso, 7-21, l'any 2006 ha permès documentar el tram de la muralla medieval de llevant: restes del Portal de Sant Daniel (documentat a partir del 1360) i dues torres que el flanquejaven i part d'un pont que travessava el fossat de la muralla (Pont de Sant Daniel, documentat a partir de 1382). El tram de muralla correspondria a l'angle de 90 º que el recinte murat feia entre la cortina que baixava del Portal Nou i la que girava en direcció nord-est per tal d'encerclar el convent de Santa Clara; és en aquest últim llenç on s'obria el Portal de Sant Daniel (Memoria, 029/06).

Bibliografia i enllaços

Bibliografia

Wadding, L. et al., 1886. Annales Minorum seu Trium ordinum a S. Francisco institutorum, Editio sec.

Jornet i Benito, N., 2007. El Monestir de Sant Antoni de Barcelona: l'origen i l'assentament del primer monestir de clarisses a Catalunya, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Jornet i Benito, N., 2005. Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona: origen d’un monestir i configuració d’un arxiu monàstic (1236-1327), Tesi doctoral, Universitat de Barcelona. http://hdl.handle.net/2445/45243

Peranda de Asis, I., 1912. A propósito de un centenario... : fundadora y primera abadesa del Monasterio de san Antonio y Santa Clara de Barcelona y Santa Clara de Porta una de sus primeras discípulas (notas históricas), Barcelona: [Fidel Gicó].

Coll, J., 1738. Chronica serafica de la santa provincia de Cathaluña de la Regular Observancia de Nuestro Padre S. Francisco : contiene las centurias de 1200 y 1300, Barcelona: en la imprenta de los herederos de Juan Pablo y Maria Marti, administrada por Mauro Marti.

Madurell i Marimon, J. M., 1973. Els Dos retaules majors de l'antic convent de Santa Clara de Barcelona, Barcelona: Ayuntamiento de Barcelona. Museo de Historia de la Ciudad. Seminario de Investigación.

Sanahuja, P., 1959. Historia de la seráfica provincia de Cataluña, Barcelona: Seráfica.

Giné i Torres, A.M., 1994. "Quatre documents del segle XIII referents al monestir de sant Antoni de Pàdua (clarisses) de Barcelona", Las clarisas en España y Portugal. Congreso Internacional (Salamanca, 20-25 sept., 1993), Madrid, Asociación Hispana de Estudios Franciscanos: 935-943.

Webster, J.R. 1994. "Santa Clara y los frailes menores en la Edad Media. Pater sororum, política real y reforma en Cataluña", Archivo Ibero-Americano, 54: 925-933.

Cornejo, Damián. 1682. Chrónica seraphica: vida del glorioso patriarca San Francisco y de sus primeros discípulos, escrita por el R.P. Fr. Damián Cornejo, chronista general de su orden. Parte primera, Madrid: Juan García Infançon.

Castro, M. de., 1989. "Monasterios hispánicos de clarisas desde el siglo XIII al XVI", Archivo Ibero-Americano: 79-122.

Azcona, T. de., 1957. "Reforma de las clarisas de Cataluña en tiempo de los Reyes Católicos", Collectanea Franciscana, 27: 5-51.

Azcona, T. de., 1957. "Paso del monasterio de Santa Clara de Barcelona a la regla benedictina (1512-1518)", Collectanea Franciscana, 27: 5-51.

Adroer Tasis, A.M., 1982. "Palau Reial Major de Barcelona i el convent de Santa Clara", Acta historica et archaeologica mediaevalia, 3: 45-52.

Fita, F., 1895. "Fundación y primer período del monasterio de santa Clara de Barcelona", Boletín de la Academia de la Historia, 27: 273-314; 436-489.

García Oro, J., 1994. "Orígenes de las clarisas en España", Archivo Ibero-Americano, 54: 163-182.

Jornet i Benito, N., 2012. "Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona, 1513: de clarisas a benedictinas, un paso a esclarecer", Itinerantes: revista de Historia y religión, 2: 171-189.

Mas, J., 1911-1919. Notes històriques del bisbat de Barcelona, Barcelona: s.n.

Boada, C., Brugués, I., 2014. Monestirs urbans en temps de guerra: Sant Pere de les Puel·les i Santa Clara de Barcelona, 1691-1718, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, MUHBA.

Serra y Postius, P., s.d. Historia eclesiástica del principado de Cataluña. Segle XVIII, ms. 186-197, Biblioteca de la Universitat de Barcelona.

Batlle, J., 1710. Crónica Seráfica de la Regular Observancia de la provincia de Cataluña, ms. 993-994, Biblioteca de la Universitat de Barcelona.