Caracterització de les alteracions cerebrals associades a l’heterogeneïtat clínica del Trastorn obsessivocompulsiu mitjançant ressonància magnètica estructural i funcional

El trastorn obsessivocompulsiu (TOC) es caracteritza per la presència de pensaments, imatges o impulsos intrusos i egodistònics que provoquen ansietat (obsessions) i que generalment porten a la realització de conductes repetitives amb l'objectiu de disminuir-la (compulsions). Estudis clínics han demostrat que el TOC no és un trastorn homogeni. S'han descrit diferències significatives en característiques clíniques del trastorn, com el contingut de les obsessions i les compulsions, la comorbilitat o la resposta al tractament, que han donat lloc a que diversos autors suggereixin diferents classificacions per al trastorn. L'etiologia del TOC, que encaixa en el model etiopatològic d'interacció gen-ambient acceptat per a la majoria de trastorns psiquiàtrics, inclou l'alteració dels circuits cerebrals corticoestriatals com a substrat neurobiològic més acceptat. De tota manera, encara que els estudis de neuroimatge han descrit de forma consistent alteracions a nivell estructural i funcional en els pacients amb TOC, els treballs que han intentat descriure les alteracions sotjacents als diferents subtipus clínics suggerits han reportat resultats poc consistents. En aquesta tesi, s'intenta aprofundir en el coneixement de la neurobiologia del TOC i descriure possibles característiques de neuroimatge estructural i funcional comuns a subgrups de pacients que s'han descrit homogenis a nivell clínic. D'aquesta manera, aquestes alteracions podrien constituir possibles marcadors de neuroimatge per aquests subgrups. Amb aquest objectiu, s'han portat a terme quatre treballs. En els tres primers, s'ha realitzat una anàlisi de ressonància magnètica (RM) estructural de les alteracions en el volum regional de substància grisa cerebral (SG) associada a tres propostes de classificació dels pacients, definides prèviament a nivell clínic. Així, s'ha comparat la distribució regional de SG entre els pacients amb obsessions autògenes i reactives, d'acord al model proposat per Lee & Kwon, entre aquells pacients que presenten o no fenòmens sensorials com a part de la seva simptomatologia obsessivocompulsiva i entre els pacients que refereixen algun factor vital estressant associat a l'inici del trastorn i aquells que no. Per altra banda, en el quart treball, ens hem proposat aprofundir en els correlats neurals sotjacents al model clínic multidimensional del TOC, el més estès tant a nivell clínic com d'investigació, mitjançant un estudi de la connectivitat funcional corticoestriatal durant un paradigma de provocació de símptomes. En resum, els resultats obtinguts permeten concloure que la classificació dels pacients en funció de les característiques de les seves obsessions (en autògenes i reactives), la presència de fenòmens sensorials precedint o acompanyant les compulsions, o la presència o absència d'algun antecedent vital estressant previ a l'inici del trastorn, s'associa a diferències específiques en la distribució regional de SG analitzada mitjançant RM estructural, involucrant sobretot estructures de tipus sensorimotor. Així mateix, l'expressió clínica del TOC estaria mediada per alteracions específiques en la connectivitat corticoestriatal, i alhora modulada, amb un grau d'especificitat variable, per la inducció de símptomes obsessivocompulsius. Així doncs, els resultat obtinguts reforcen la idea de que l'heterogeneïtat clínica observada en la pràctica diària podria tenir una traducció a nivell neural. Aquest accent en el caràcter biològic de la variabilitat fenotípica del TOC enllaça amb algunes perspectives a curt i mitjà termini. Per exemple, el plantejament d'estudis longitudinals, l'avaluació de diferents escenaris d'estrès sobre el desenvolupament de la simptomatologia obsessivocompulsiva, la caracterització àmplia dels pacients a nivell clínic però també cognitiu i neuropsicològic mitjançant protocols el més homogenis possibles entre grups de recerca, així com el coneixement de les estructures i circuits cerebrals implicats en manifestacions clíniques concretes ens haurien de permetre aconseguir una major personalització dels abordatges terapèutics. Alhora, es podria plantejar, en possibles assaigs clínics futurs, l'actuació sobre aquestes determinades regions o circuits cerebrals a través de teràpies físiques poc invasives com l'estimulació cerebral profunda, l'estimulació magnètica transcranial, l'estimulació per corrent elèctrica directa transcranial, o bé tècniques com la neuroretroalimentació en temps real mitjançant RM funcional.