La trajectòria de Manolo Laguillo (Madrid, 1953) ocupa una posició crucial dins el documentalisme urbà que s’ha desenvolupat en l’àmbit espanyol durant les darreres quatre dècades. La seva obra s’inicia a finals de la dècada de 1970, època en què comença a fotografiar la perifèria de Barcelona i el casc antic de la ciutat. Més tard, ja durant la segona meitat de la dècada de 1980 i durant la de 1990, les seves imatges documenten el procés de transformació metropolitana anterior i posterior als Jocs Olímpics del 1992.