 |
Context històric
 Ignasi Valentí Vivó (1841 - 1924), catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia de la Universitat de Barcelona. En el discurs inaugural de l'any acadèmic 1903-1904, va parlar en favor de la igualtat entre homes i dones i de l'accés a les dones a l'ensenyament universitari ( Discurs: pàgines 24-25) |
És el curs 1872/1873 el primer en què una dona, l'estudiant de Medicina Maria Elena Maseras, obté l'autorització per matricular-se en una facultat espanyola. Època convulsa, agitada per les tensions socials pròpies de l'enfrontament entre els sectors més liberals que volien adoptar el model de societat europeu hereu de la Revolució Francesa, i els conservadors -església, aristocràcia i bona part de l'estament militar-, que hi reaccionaven en contra, sovint de forma violenta. En aquest context s'hi inscriuen les guerres carlines i els generals “espadones”, que a base de cops de força imposaven governs afins.
Només uns anys abans, el 1868, l'anomenada “revolució gloriosa”, encapçalada pel general Prim, havia suposat l'inici del “Sexenni revolucionari”, o “Sexenni democràtic”, amb l'exili de la reina Isabel II i el triomf momentani dels sectors més reformistes i progressistes, que propugnaven la instauració d'una monarquia constitucional equiparable a d'altres de l'Europa del moment. El rei Amadeu de Savoia, artífex de la unificació italiana i de la supressió dels Estats Pontificis, va encarnar, durant un breu període, aquests anhels socials. Però ni el seu mandat ni la posterior i efímera I República van poder assentar-se fins aconseguir una veritable reforma ni de la societat ni de les idees, i el 1874, la restauració de la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII, comportava la marxa enrera d'aquelles aspiracions.
Aquests intents de modernitat amb prou feines van comportar canvis en la vida quotidiana de les dones: en l'àmbit polític, social, econòmic i jurídic continuaven essent considerades com a ciutadanes de segona categoria i així entrarien al segle XX.
De tota manera, els interessos de la naixent burgesia industrial, la forta demanda de mà d'obra treballadora amb la consegüent afluència de població rural a les ciutats i l'emergència d'un moviment obrer combatiu, en consonància amb el que estava succeïnt als països veïns, van aguditzar les tensions socials, sobretot a les zones on aquesta industrialització anava més avançada. No és d'estranyar, doncs, que durant el primer terç del segle XX hi trobem a Barcelona una societat en ebullició, on s'hi anirien assentant les ideologies emancipadores que s'estenien per tota Europa: anarquisme, comunisme, socialisme utòpic i també un embrionari feminisme.
Al 1910 es publicava la reial ordre que permetia a les dones l'accés als estudis universitaris, i també la possibilitat d'opositar als cossos docents de l'ensenyament secundari, els arxius i les biblioteques. A partir d'aquí, el camí cap als diferents àmbits de la vida ciutadana continuaria lent, però imparable, i prendria un considerable avenç durant els anys de la II República (1931-1939), inclòs el període de la guerra civil, en què l'afluència dels homes al front feia peremptòria la necessitat de cobrir els llocs que deixaven vacants. Així, les dones es van incorporar als centres de producció, l'administració i les diverses àrees de la vida civil, ja no només com a obreres, sinó com a professionals. L'accés a la Universitat, a la ciència i a la cultura, no en seria una excepció.
Aquesta evolució, que anava escurçant distàncies amb el que ja s'anava consolidant en els països de l'entorn, es paralitza radicalment amb el triomf de la sublevació colpista i la consegüent imposició de la ideologia del nacionalcatolicisme. Metgesses, professores, advocades, científiques, polítiques, escriptores i periodistes van córrer el mateix destí de tots aquells que havien constituït els sectors més dinàmics del projecte republicà; en ocasions la mort, la presó, molt sovint l'exili. Moltes d'aquestes intel·lectuals i professionals veuen la seva trajectòria truncada, i han de marxar del país o són inhabilitades i han de renunciar a les seves professions.
Costarà molts anys recuperar-se d'aquesta fissura i reemprendre la integració, de nou, al panorama cultural, espanyol i català. Això serà la tasca d'una altra mena de pioneres i heroïnes: molt sovint la lluita per reconquerir els espais perduts per a la dona anirà de la mà de la lluita contra la dictadura franquista, pels drets i les llibertats per a tothom.
|
|
|
