Els darrers temps del franquisme

Per entrendre la situació que es vivia a la Catalunya de 1980, cal que ens remuntem tres dècades abans: a partir dels anys 50, l'Opus Dei desplaça a la Falange de la cúpula del poder. Els tecnòcrates de l'Opus inicien unes reformes que canviaran el país per sempre més. Comença una etapa de creixement econòmic sostingut. En paral·lel, es produeix un augment considerable del turisme. Es passa de 6 milions de turistes al 1960 a 34 milions al 1973. 

Tot plegat implica grans canvis socials, com l'aparició d'una nombrosa classe obrera i d'una classe mitja emergent. Els tecnòcrates pensaven que sense una mà d'obra qualificada no es podia industrialitzar el país. Així veiem com la població universitària es duplica entre 1962 i 1968. Però també es produí una radicalització creixent dels alumnes. Com digué  Jean Jacques Rousseau: “De la difusió de les arts i de les ciències, se'n deriven les llibertats polítiques”. I els estudiants foren una font permanent de preocupacions pel règim. 


L'antifranquisme, tímidament, es va ampliant a  tots els àmbits de la societat. El moviment obrer es reforça, malgrat que els sindicats tradicionals (Unió General de Treballadors, Unió Sindical Obrera) tenien poca força i amb molts dels seus líders exiliats; apareixen noves formacions, com les Comissions Obreres, que organitzaren el seu primer congrés nacional el 1967. Les reivindicacions obreres eren brutalment reprimides per la policia. Com a apunt, només dir que durant l'any 1975 tingueren lloc 3156 vagues, totes il·legals. 

El tema de les nacionalitats dins de l'estat esdevé un tema punyent quan Euskadi ta Askatasuna (ETA) comença les seves accions armades, principalment contra les forces de seguretat del règim, a partir de 1968.

En aquest context té lloc l'atemptat contra el president del govern, Carrero Blanco, el desembre de 1973 a Madrid.  Substituït per Arias Navarro, el règim s'aguanta mal que bé fins la defunció del dictador el 20 de novembre de 1975 i encara més enllà.

L'inici de la transició (1975-1978)

El 22 de novembre de 1975, fou entronitzat Joan Carles de Borbó, tal com havia disposat Franco. El cardenal Tarancón va fer una homilia demanant que el nou rei ho fos de tots els espanyols. Es pot dir que aquesta subtil al·lusió a l'exili va ser l'inici “de facto” de la transició.

El nou govern, amb Arias Navarro al capdavant, és totalment continuista amb el franquisme. Els primers mesos de 1976 foren de gran conflictivitat social: es van enregistrar, en el primer trimeste de l'any, 17.731 vagues, una de les quals, a Vitòria, es va saldar amb cinc obrers morts per l'actuació  de les forces policials. Diversos serveis públics foren militaritzats, com Correus, Renfe o la Policia Local de Barcelona. La situació social explosiva propicià que, l'1 de juliol de 1976, el rei demanés la dimissió al president del govern i encarregués la formació de nou govern a Adolfo Suárez, amb el mandat d'iniciar una reforma política. Amb un govern format amb personalitats reformistes del règim, el fruit final va ser la Ley para la Reforma Política, aprovada en referèndum per la ciutadania el 15 de desembre de 1976. Ara sí, s'iniciava «de iure» la Transició.
 
Mentrestant, els líders polítics catalans van celebrar l'11 de setembre, que fou autoritzat pel govern Suárez. 700.000 persones van homenatjar a Sant Boi de Llobregat la tomba de Rafael Casanova, president de la Generalitat el 1714, sense provocar cap incident. Per l'altra banda, no només ETA cometia atemptats sagnants; també l'extrema dreta, descontenta amb l'apertura, va passar a l'acció armada; recordem el crim dels advocats laboralistes d'Atocha el 24 de gener de 1977, i molts d'altres. Aquests grupuscles eren afins al franquisme més ranci.

L'oposició, incapaç de forçar una ruptura amb el franquisme, va negociar amb el govern Suárez i es van convocar eleccions pel 15 de juny de 1977, amb participació del Partido Comunista de España, recentment legalitzat. El partit de Suárez obtingué majoria relativa a aquestes eleccions. Una de les primeres tasques de les noves cambres va consistir en l'oblit dels crims del franquisme, per via de la Ley de amnistía (Boletín Oficial del Estado del 17 d'octubre 1977), i l'elaboració de la nova Constitució. L'amnistia va suposar buidar les presons de presos polítics de tot color.

En el vessant social, un dels problemes que més malestar creava al govern era la crisi econòmica que s'arrossegava des de finals de 1973 (l'anomenada «crisi del petroli»). Només cal destacar dues dades: a l'estiu de 1977 la inflació estava sobre el 42% mentrestant la pesseta s'havia devaluat un 20%. A l'octubre de 1977, representants de totes les forces polítiques i socials de l'estat es reuniren a La Moncloa per pal·liar els efectes negatius de la crisi. L'èxit parcial d'aquestes mesures (Pactes de la Moncloa) contribuí a l'èxit de la Transició.

Quedava un altre gran problema per tractar: el de l'ordenació territorial de l'estat. Les eleccions del 1977 van donar veu a Catalunya a la majoria de forces que demanaven l'Estatut de 1932. Suárez va decidir contactar amb Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l'exili. Les converses no foren fàcils, però el tarannà dialogant del president Tarradellas i el pragmatisme de Suárez donaren lloc al restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya, i el retorn de l'exili d'en Josep Tarradellas que, el 23 d'octubre de 1977, des del balcó del Palau de la Generalitat, va pronunciar la seva famosa frase “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. A  remarcar que el conseller d'Economia de la Generalitat provisional va ser el Dr. Josep Maria Bricall, que esdevení rector de la UB a l'any 1986.

Mentrestant, altres regions d'Espanya també demanaven autonomia, cosa que va forçar el govern Suárez a crear els anomenats “ents-preautonòmics”. D'aquí al “café para todos” només hi havia un pas... que es va donar en el redactat de la Constitució. Durant bona part del 1978, el govern Suárez va estar treballant en l'elaboració d'una Constitució que fes homologable la reforma del règim franquista a ulls de les democràcies occidentals, sempre amb l'atenta vigilància dels generals franquistes.

La Constitució fou votada per la ciutadania el 6 de desembre de 1978 i publicada al BOE el 29 de desembre.

Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya (1980)

A partir d'aquí, les forces polítiques catalanes van posar-se a redactar l'Estatut d'Autonomia, que, després de moltes negociacions, fou aprovat per Referèndum pel poble català el 25 d'octubre de 1979. Cal tenir present que les primeres eleccions al Parlament català foren les de 1932. Amb l'esclat de la guerra civil i l'abolició de l'autogovern de Catalunya (1938), va caldre esperar 48 anys per fer les segones eleccions, que van discórrer amb tota normalitat. Es van celebrar el 20 de març de 1980 i van suposar una important fita en la recuperació de l'autogovern català. Amb un 61,34% de participació les forces més votades foren CiU, PSC i UCD. Es van elegir 135 diputats i l'assignació d'escons es va fer d'acord amb la llei d'Hondt.
 
Els resultats (en nombre de diputats/diputades) van ser els següents:

Convergència i Unió (CiU): 43
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE): 33
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC): 25
Centristes de Catalunya (CC-UCD): 18
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): 14
Partit Socialista d'Andalusia-Partit Andalús de Catalunya (PSA): 2

Amb aquestes eleccions, es donava fi a la Generalitat provisional de 1977 i s'entrava en una nova època política, l'etapa de la Catalunya autònoma per segon cop al segle XX.

La Universitat de Barcelona durant la transició

Ja hem esmentat com, durant els darrers temps del franquisme, la població universitària es va duplicar, i, amb ella, la conflictivitat estudiantil. El curs 1964-65 es va crear el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), moviment pioner a l'estat, i primer pas per desmuntar el SEU (Sindicato de Estudiantes Universitarios, franquista). 

El 9 de març de 1966, el SDEUB convocà la tancada al convent de Sarrià (coneguda com la Caputxinada de Sarrià), que reuní  durant dos dies i dues nits 500 estudiants, 33 professors, dos sacerdots, tres observadors estrangers, i set periodistes. Fins i tot el New York Times se'n va fer ressò. Algun infiltrat al SDEUB va denunciar la reunió i tots els assistents foren detinguts i obligats a pagar multes d'entre 25.000 i 200.000 pessetes de l'època. Després d'aquesta mostra de força del moviment estudiantil, la policia vigilava els campus i “assistia” regularment a les classes “camuflada” per denunciar els activistes antifranquistes.

L'acció policial, però, no restava força a l'oposició antifranquista universitària, molt influenciada pel PSUC i pel maig del 68 francès. Les accions dels estudiants continuaren, com per exemple, els fets del 17 de gener de 1969, quan un grup d'estudiants va entrar al rectorat de la UB per defenestrar un bust del dictador i va cremar la bandera espanyola. Accions com aquestes eren considerades greus delictes a l'època, amb fortes penes de presó. Es van clausurar totes les facultats de la UB. Malgrat la censura, la noticia s'escampà per tot l'estat, i el malestar estudiantil augmentà, i més quan, el 20 de gener de 1969, l'estudiant madrileny Enrique Ruano Casanova “va caure” des del balcó de casa seva, un setè pis, mentre la policia hi feia un escorcoll cercant propaganda marxista. Els estudiants no es van creure la versió oficial i continuaren els aldarulls que van forçar al règim a proclamar l'estat d'excepció durant tres mesos.

Després d'aquests fets, el rector Manuel Albadalejo fou substituït pel Dr. Fabià Estapé. Durant el seu mandat, la Junta de Govern de la Universitat es reunia diverses vegades cada mes amb dos punts fixos a l'ordre del dia: l'avaluació de les destrosses fetes pels “grisos” en la repressió d'estudiants antifranquistes, i els períodes de tancament per “ordre governativa” de les diverses facultats o escoles en què s'havien produït incidents o aldarulls. El Dr. Estapé fou rector de 1969 a 1971, i de 1974 a 1976, i per tant els seu mandat visqué la part més difícil de la Transició. Fou substituït pel rector Manuel Jiménez de Parga (1976-77) i, després d'un breu mandat de nou mesos d'en Joan Obiols Vié com a rector en funcions, pel dr. Antoni Maria Badia i Margarit (1977-1986).

Un cop iniciada l'anomenada Transició, el moviment estudiantil es va anar afeblint lentament, en bona part per la integració dels estudiants en els diversos partits que ja eren legals, i en part per la pròpia dinàmica democràtica, ja que va deixar de ser delicte repartir pamflets  polítics. Quedava clar que, com més s'avancés en la democràcia, més difícil era fer marxa enrere pels poders fàctics beneficiaris del franquisme, els quals es van adaptar a la nova situació, i van substituir les camises blaves falangistes per vestits més discrets, mentre procuraven fer-se un lloc dins les noves forces polítiques que es varen crear durant la transició.

També cal remarcar que, a causa de l'augment de la població universitària, calgué ampliar els campus de la UB. Fins l'any 1968, la UB era l'única universitat de Catalunya i Balears. Aquell anys es fundà la Universitat Autònoma de Barcelona. L'any 1957 s'instal·la la Facultat de Farmàcia al nou campus de Pedralbes, i s'inicia així el procés de construcció de noves facultats i edificis.